dilluns, 10 de juliol de 2017

Joan Isaac i el tango italià de l’amor

El Temps

ELS CRÍTICS

Joan Isaac i el tango italià de l’amor

Núm. 1726
Foto: Juan Miguel Morales
L’amor no entén d’edats. Però canvia quan et fas vell. Del desig irrefrenable del frec dels cossos es passa a una estima més calmada, més basada en la companyia. És a dir, a passar el temps l’un i l’altre sense la ment obsessionada en el pecat. Ara bé, l’amor no és només això. Hi ha l’estima entre dos amics, entre els pares i els fills o a una terra que t’ha vist néixer. 
Joan Isaac plasma musicalment les diferents variants d’aquest sentiment en el seu darrer disc, Manual d’amor (2017). I ho fa realitzant un petit homenatge —n’hi ha més en el treball, com ara la cançó “Venezia”— a una de les seues fonts d’inspiració: el romanticisme italià —l’altra és la cançó francesa—. És més, el director Giovanni Veronesi va retratar a la gran pantalla amb el mateix títol els quatre moments de l’amor: l’enamorament, la crisi, la traïció i l’abandonament. 
Isaac dedica 13 passatges musicals a narrar cada vessant del sentiment més fort dels humans. Amb la seua veu potent com a mestra d’orquestra, el piano, la guitarra, l’acordió i els instruments de corda realcen el relat musical. I transmeten gràcies a uns ritmes ancorats en temps adagio una dosi de maduresa, saviesa i serenitat que només els anys atorguen.


Manual d’amor
Joan Isaac 
Picap, 2017
Cançó

Manual d’amor és un salt cap a noves sonoritats, una combinació dels ritmes amb accent de tango argentí de Joies italianes i altres meravelles (2015) i el bolero vestit d’etiqueta de Piano, piano (2012). L’evolució d’una melodia més clàssica a un treball més sensual, més fidel als ritmes del ball que més luxúria i elegància té alhora. 
“Recordes, Ivonne?” és l’exemple de tot plegat. Un ball entre un piano italoargentí, una guitarra d’aspiracions flamenques i una percussió llatina capficada que volen marcar la pauta, erigir-se en el camí perfecte, el qual han de recórrer les paraules de nostàlgia enamorada d’Isaac. El record d’un vell amor a França que agafa sensualitat quan l’acordió entra en escena i que guanya certa emotivitat quan el teclat fa d’actor extra, però necessari a la història. 
A “Venezia”, Isaac apuja l’aposta. El seu duet amb Sílvia Comes —que canta en italià— és l’exponent màxim d’aquest ritme. També el rescat d’un dels personatge de “Sara”, un dels temes dels seus primers discs, Planeta Silenci(1998). 
No tot, però, són notes d’amor assenyat però farcit de sensualitat. Isaac canta a Girona amb una peça que modernitza aquell estil de bolero que recorda cantants melòdics com ara Julio Iglesias. Una estructura que es repeteix  en “Per un petó, una carícia”. El retorn més íntim i, al seu torn, més passional de Joan Isaac.

dimecres, 21 de juny de 2017

"Llavors un tros de fusta era un tresor, i amb una taula vella ja érem rics, pels carrers i les places anàvem de casa en casa, per fer-ho cremar tot aquella nit de Sant Joan .."
Per Sant Joan / Joan Manuel Serrat

PIULES, BOMBETES I TRONS
Ningú ha sabut descriure millor que Joan Manuel Serrat,  amb aquestes paraules senzilles i tendres, la nit de Sant Joan. Sempre sento un calfred quan escolto aquesta cançó. Jo era un nen de barri de La Plana d'Esplugues de Llobregat. El meu univers eren els carrers i els amics d'infantesa d'aquest barri de gent humil i treballadora. La nit de Sant Joan era diferent de totes les altres nits. Anàvem de casa en casa, com diu el mestre, a buscar un tros de fusta per cremar. Per a nosaltres era un tresor. I per a la gent que es desprenia de tot el que feia nosa era una benedicció divina la nostra presència depredadora. A poc a poc, al bell mig d'una cruïlla, edificàvem el nostre somni escadusser.  Cadires, caixes i taules velles eren la nostra ofrena al Déu del foc que ho devoraria tot amb avidesa quan arribés la nit del solstici. No només era el foc el que presidia la nit màgica. També el soroll dels petards formava part del paisatge sonor de la nit. Recordo que els pares em compraven mistos garibaldis, piules i unes caixetes de cartró grises plenes de bombetes que reposaven en un llit de serradures. Només els més grans tenien dret a fer esclatar els "trons", suposadament perquè eren més responsables i assenyats. Com els indis que vèiem a les pel·lícules de l'Oeste al cine de L'Avenç en sessió doble, dansàvem al voltant d'aquella foguera que a poc a poc es consumia i esdevenia un cercle de cendra. Els meus pares i els pares dels meus amics treien les taules al carrer i sopaven a la fresca, i compartien tot el que tenien per oferir. Era una vida feta a la mida humana, era la vida feliç, la vida en lletres majúscules. És curiós aquest ritual del foc com a element purificador a la nostra Mediterrània. Necessitem cremar el passat i tornar a edificar un present nou i esplendorós per sentir-nos vius. Ara al meu barri no hi ha ni fogueres ni nens que dansin al voltant del foc, ni gent compartint el que tenen en taules a la fresca, ni el cine de sessió doble. Tot ho ha devorat el foc del temps i la vida mateixa. Una llàstima, un error majúscul.

Joan Isaac