dilluns, 12 de febrer de 2018


CULTURA
BARCELONA - 12 febrer 2018 2.00 h

CRÒNICA


CANÇÓ

Ball de cent mil diumenges

·        
GUILLEM VIDAL - BARCELONA
Ramon Muntaner, emocionat, va ser enaltit per Marina Rossell com “el millor de la seva generació”
En un país amb tantes relectures històriques pendents com aquest, un homenatge com el que el Festival Barnasants va retre, dissabte, a Ramon Muntaner adquireix ressonàncies especials. Retirat completament dels escenaris des del 1990 i, per molts, força més conegut per la seva feina de gestor al capdavant de la SGAE que no pas per les seves reconegudes musicacions de poetes catalans, Muntaner amb prou feines va poder contenir l’emoció quan, en finalitzar el concert al Teatre Joventut de L’Hospitalet de Llobregat, Sílvia Munt –actriu del film Plaça del Diamant, del qual, segons abans, Joan Manuel Serrat i Gemma Humet havien cantat la peça central, amb lletra de Joan Ollé– li va entregar un ram de flors. “Aquest és un país de grans poetes i em va semblar important dedicar-hi un gra de sorra per donar-los a conèixer”, va afirmar Muntaner, que ja havia deixat ben clar que, per molt que li insistissin, no cantaria.
Una hora i mitja abans, Marina Rossell el definia com “el millor” de la seva generació i recordava un concert de presentació de Presagial Palau, davant d’un públic que no parava de cridar “sí senyor, sí senyor, en Ramon és el millor!”. “Esperem que, per a tu, aquesta nit sigui el ball dels cent mil diumenges!”, va desitjar Rossell, en referència al poema d’Henri Tachan, magníficament traduït per Joan Argenté, que Muntaner va musicar a Cançó de carrer (1975) i que, dissabte, va cantar Rusó Sala.
A partir d’aleshores, amb tres músics –Josep Traver a la guitarra, Jordi Camp al baix i Lluís Ribalta a la bateria– dirigits pel pianista Antoni Olaf Sabater, totalment fidel als arranjaments originals de les cançons, diverses veus van recuperar solemnement les cançons de Muntaner mentre al teló se succeïen il·lustracions d’alguns dels poetes fetes per Daniel Sesé, caràtules d’àlbums com ara Cròniques(1977) i Veus de lluna i celobert (1978), la fotografia que Colita va realitzar per a Cançó de carrer i portades de Disco Exprés en què Muntaner –amb la cabellera més imponent de la Nova Cançó– ocupava la portada.
Joan Isaac, instigador d’aquest espectacle d’homenatge al seu antic company “i rival”, va cantar Aigua marina de Sagarra i Seré a ta cambra, amiga de Salvat-Papasseit. Enric Hernáez, amb Salve de Miquel de Palol, va advertir-nos, un cop més, de la plena vigència de versos escrits fa dècades (“que els pins volen terra lliure i els vents criden: llibertat!), provocant crits de l’audiència a favor de l’alliberament dels presos polítics. Eduard Iniesta, tot sol i amb la sensibilitat habitual, va fer brillar L’ametlla amarga de Maria-Mercè Marçal. Roger Mas, amb Presagi, i el grup Coses, amb Les quatres banderes, van submergir-se en les essències de Miquel Martí i Pol, un poeta –segons havia recordat Rossell una estona abans– que Muntaner va fer descobrir a tota una generació. I Sílvia Comes, finalment, va arribar de ple al cor de Muntaner amb Decapitacions XII el moment més profund d’una nit en què també es va escoltar Borja Penalba, insòlitament sense guitarra, cantant Cançó de carrer de Pere Quart i Túrnez & Sesé utilitzant la seva banda al complet per a la Cançó de taverna de Josep Maria de Sagarra,
Un d’aquells homenatges, en resum, fets oportunament quan toca (és a dir, quan l’homenatjat encara és viu) i que, davant l’absència d’iniciatives com aquesta des d’altres institucions, torna a posar de manifest com n’és de necessari un festival –o “projecte cultural”, com li agrada definir-se– com el Barnasants.


CRÓNICA

Ramon Muntaner, el rumor persiste

La 'cançó' homenajeó al retirado trovador en el teatro Joventut de L'Hospitalet con un recital que culminó con el dueto de Serrat y Gemma Humet



L'Hospitalet de Llobregat - Domingo, 11/02/2018 


Ramon Muntaner, con Serrat y Pere Camps, director de Barnasants, entre otros, al final del concierto.  / FERRAN SENDRA

Dado que Ramon Muntaner se retiró de los escenarios hace dos décadas, es como si en este tiempo sus canciones se hubieran quedado suspendidas en la memoria, sin gastarse, como reliquias conservadas entre paños. Así pudieron reaparecer, a través de las brumas del tiempo, intactas y un poco misteriosas, este sábado en el teatro Joventut, en el recital de homenaje que dirigió Joan Isaac en el marco de Barnasants.
En estos conciertos colectivos planea la amenaza de la complacencia o, lo que es peor, el aburrimiento por exceso de monólogos y batallitas, pero Joan Isaac aplicó mano de hierro a un guión que resultó sobrio, elegante y dinámico, a través de 17 clásicos del artista recreados a partir de un docto cuarteto: Antoni-Olaf Sabater (piano y teclados), Lluís Ribalta (batería), Josep Traver (guitarra) y Jordi Camp (bajo). Eso sí, una compañera de quinta, Marina Rossell, puso el pórtico con unas breves y generosas palabras: “Ramon, has sido el mejor de mi generación”.
Carácter y sensibilidad
El homenaje invitó a recordar que Muntaner hizo valer en su día una actitud interpretativa imponente a la vez que cultivó la inventiva musical y mostró un don para las melodías, moviéndose entre una fortaleza telúrica y la extrema delicadeza. En el primer ángulo se situó Borja Penalba, alzando la voz poco a poco en 'Cançó de carrer' y más todavía en la amenaza de tormenta de 'Aquesta remor', sobrecogedora integración con la poesía de Martí i Pol. En contraste, los contornos encantados de 'El ball dels cent mil diumenges', a los que se acogió con sensibilidad Rusó Sala.
La selección cubrió canciones de casi todas sus obras, como ese 'Sol' con honda interpretación de Enric Hernàez, la dulce 'Cançó de taverna', por Túrnez & Sesé, y 'L'ametlla amarga', con texturas oníricas de voz y guitarra a cargo de Eduard Iniesta. Los recuperados Coses brindaron por una vez la adaptación de Muntaner, con fibras rockeras, del poema popular 'Au, jovent', que musicaron también en aquellos tiempos. Roger Mas se lució en una de las piezas más zigzagueantes, 'Presagi', y Gemma Humet, en 'No demano gran cosa', más Martí i Pol a través de un poema que inspiró a Kiko Veneno en su seminal 'No pido mucho'.
Ecos de Gràcia
Joan Isaac hizo suyas dos canciones cercanas a su mundo de sutilezas, 'Aigua-Marina' y 'Seré a ta cambra amiga', y Sílvia Comes se atrevió con el texto más severo, aquellas 'Decapitacions XII', en honor al ajusticiado general Moragues. Y como clímax, Humet fundió su voz con la de Serrat en un radiante viaje a 'La plaça del Diamant', canción, cabría decir, no muy lejana al universo sentimental serratiano.
Entre el público, cómplices estrechos de aquellos discos, como Joan Ollé y Vicenç Villatoro, y el propio Ramon Muntaner, que, requerido por Joan Isaac, subió a escena para, tras recibir un ramo de flores de la mismísima Sílvia Munt, la Colometa televisiva, dedicar unas emocionadas palabras de agradecimiento. "No tengo palabras, solo sentimientos. Me habéis hecho muy feliz". Como dice la letra, "la remor", el rumor, persiste.


Noche de recuerdos sin nostalgia

Un grupo de cantautores de distintas procedencias rindieron tributo a Ramon Muntaner como artista, como compositor, como cantante


Serrat y Gemma Humet, durante el concierto homenaje a Ramon Muntaner.Serrat y Gemma Humet, durante el concierto homenaje a Ramon Muntaner. JUAN MIGUEL MORALES
Mientras las rúas de carnaval ocupaban las calles, creando incluso algún que otro desbarajuste viario con docenas de coches vagando a la deriva para sortear los cortes de tráfico, en el centro de L’Hospitalet, en un pequeño reducto aislado del mundo exterior, se vivía una velada de emociones, recuerdos y bastantes lagrimitas.
Nada de disfraces, ni exteriores ni interiores, a cara descubierta un grupo de cantautores de distintas procedencias rendían tributo a Ramon Muntaner como artista, como compositor, como cantante. Nadie habló de la SGAE ni de cosas similares pretéritas, actuales o futuras, solo un puñado de poemas de lo mejor de nuestra literatura musicados por aquel Muntaner de nuestros recuerdos, de mirada fiera y pelo encabritado. Poemas cantados la noche del sábado con verdadera devoción por uno de sus maestros, varios coetáneos, rivales en su tiempo, y bastantes discípulos de generaciones posteriores. Todos unidos alrededor de una obra que no debería caer en el olvido a pesar de que ya hace décadas que su autor abandonó voluntariamente los escenarios.
Por la tarima del teatro Joventut desfiló, en primer término, el exquisito gusto de Muntaner para seleccionar poemas con todos los colores del arco iris en una España que todavía olía a franquismo. Del amor a la revuelta, de la carícia íntima a la crónica truculenta. De Sagarra o Salvat-Papasseit a Pere Quart o Palau i Fabre y Martí i Pol, sobre todo Martí i Pol. Poemas convertidos en canciones que, en casi todos los casos, se mostraron de una actualidad sobrecogedora.


12/2: Contracrònica
VICENÇ VILLATORO | 11/02/2018 17:53
VAIG SER AL CONCERT d’homenatge a Ramon Muntaner a l’Hospitalet. L’acte té sobretot una crònica cultural (entusiasta): la reivindicació d’una obra sòlida, exigent i vigent. Les circumstàncies fan que sigui també possible, i fins i tot útil, una crònica política. Molts assistents -públic i músics- duien el llaç groc. Alguns dels textos cantats com a reivindicatius als anys setanta eren del tot actuals i el públic hi va respondre cridant “Llibertat presos polítics”. En aquest context, va intervenir Joan Manuel Serrat, l’endemà d’unes declaracions crítiques amb el Procés. Va ser rebut amb un aplaudiment carinyós, sense cap ombra de distància. Va cantar La plaça del Diamant a duo amb Gemma Humet, que duia el llaç groc. Es van abraçar i tothom els va aplaudir. I es van abraçar a l’escenari els que duien el llaç i els que no. La imatge serveix per desmentir els qui presenten la situació catalana com una mena de guerra civil. I presenta un país on hi ha gent que discrepa sobre les formes del procés sobiranista, però està unida per la defensa i la implicació amb la cultura catalana i comparteix una crítica de fons sobre la repressió de l’Estat. Sobre aquests fonaments, la immensa majoria del país està més recosida del que volen i diuen.