dissabte, 28 de març de 2020

Joan Isaac, cançons a la distància curta

El músic acaba de publicar 'L'estació dels somnis', el dissetè disc en solitari de la seva carrera

Joaquim Vilarnau | 27/03/2020 a les 16:00h



Joan Isaac acaba de presentar el seu nou disc, L'estació dels somnis (Picap). Es tracta d'un recull de cançons intimistes, que funcionen en el cos a cos. Allunyat de les modes i del show business, el disc és un homenatge a aquells a qui agrada sentir i assaborir els transcurs del temps, minut a minut, segon a segon.  

Què esperes de L'estació dels somnis?
A la meva edat ja no he de revolucionar res; he de seguir una línia, una personalitat i una honestedat a l’hora d’escriure. No persegueixo l’èxit; només el meu èxit personal d’estar conforme i satisfet amb mi mateix pel que faig. Hi ha una cançó molt definitòria que és el disc: “El tren dels mil vagons”. Hi explico el que és la vida per mi. Partim d’un lloc i arribem a un altre lloc i pel camí et vas trobant molta gent i moltes coses però sempre amb la solitud absoluta de la persona humana, que va a la recerca del somni, d’arribar a l’estació del somni.

La majoria de cançons del disc tenen aquest llenguatge comú de la intimitat. Però alguna se’n surt: “Can 60”.
Bé, "Can 60" és una cançó circumstancial d’un lloc que m’estimo molt i que el Pemi Fortuny també s’estima molt i per això ha vingut a cantar-la amb mi. És un bar de Sant Salvador on ens trobem tots els exhippies dels anys seixanta. És un lloc molt especial. Una vegada en Pemi em va dir que allò era la universitat de la nostra vida. És un lloc especial, molt especial. És una cançó geogràfica, com ja he fet altres vegades, per exemple a “Samanà” o “L’estació de França”. És la cançó que més s’aparta de to del disc.

Sí, i no només temàticament, també musicalment.
Sí, també. És una mena de rumba-mambo, un ritme estrany que em va sortir. Dóna un ambient festiu, d’estiu… Contrasta amb les cançons introspectives tipus “Qui té un amic” que és una declaració del que significa l’amistat per a mi.

També hi trobem una cançó en soble versió: "Planetari" / "Planetario". Sí. És la primera vegada que gravo una cançó en castellà. Ho he fet perquè és una cançó molt universalista i molt definitòria del que està passant en aquests moments. Penso que és una cançó una mica galàctica, d’un casament entre la Lluna i un príncep d’Orió a la que els planetes hi estan convidats, tots menys la terra. No està convidada perquè a la festa no hi ha lloc per la tristor. Al disc hi ha una versió en català i una altra en castellà, en la que hi participa Pedro Guerra. És una cançó vinculada al llibre Planetari (Llibres del Segle, 2019), que he fet amb il·lustracions del Daniel Sesé.

També hi ha la versió de “Passeig del Carme” que ja vas cantar al disc d’homenatge a Pere Tàpias.
Sí, era un deute que tenia amb ell. Jo vaig començar a cantar fent les primeres parts dels recitals de Lluís Llach, sí; però amb qui vaig cantar més vegades va ser amb Pere Tàpias. Eren concerts que representaven dos móns absolutament diferents però funcionaven molt bé. El Pere era un gran autor de cançons i “Passeig del Carme”, una gran peça. I el fet de gravar-la només amb el Francesc Burrull és molt emocionant.

Als darrers discos també hi ha una recerca d’un llenguatge cada cop més poètic.
Últimament he escrit molt més; moltes coses a banda de les cançons. Potser això m’ha portat a un món poètic més concentrat, més destil·lat i més pensat. La cançó que més m’agrada del disc és “Ai si no fos per tu”, que és un homenatge a la passió com a eix fonamental de la vida. Sense passió jo no funciono. I a “T’escriuré una cançó que no parli de mi"





dimecres, 25 de març de 2020

CARTA ALS REIS (Poemes del confinament)


Asseure'm damunt una pedra antiga,
d'un rierol de muntanya.
Descalçar-me i posar els peus dins l’aigua gèlida,
amb una branqueta entre les dents.
Tancar els ulls i sentir la tèbia escalfor del sol omnipresent.
Xiular una cançó mentre camino entre pollancres riu avall.
Mirar al cel i seguir el vol concèntric d’un voltor famolenc,
entre cingles altíssims.
Llegir un llibre davant del mar.
I tornar a contenir la respiració mentre Messi planta la pilota,
a punt de llançar una falta directa!!!

Joan Isaac


TINC LA URGENT NECESSITAT (Poemes del confinament)


Tinc la urgent necessitat de dir-ho alt i clar:
tinc por, molta por.
Una por indefinible, misteriosa.
Por d'aquesta immobilitat,
d’aquesta espiral sense fi de silenci i quietud,
d'aquesta suor freda planetària.
Com serem després d’aquest laberint que amaga la sortida?
Aprendrem la lliçó d’aquest enemic invisible?
O seguirem fent i essent com si res hagués passat?
Estúpids, egoistes,prepotents, i suposadament invencibles.
Els ocells,lliures i multiplicats com mai, proclamen la venjança

Joan Isaac


dilluns, 23 de març de 2020

NOMÉS LA LLUNA (Poemes del confinament)


Cau la tarda lentament,
mandrosament, silenciosament.
Desfullo cada minut interminable,
cada segon fugisser dels rellotges aturats.
I lluny de mi, la meva mar, que imagino preciosa.
Ningú la mira, ningú la toca…
Només un silenci de mort li acarona els cabells i li besa les mans.
No entén aquesta buidor absoluta,
només la lluna li farà companyia, només la lluna.

Joan Isaac



DISTÀNCIA (Poemes del confinament)


Qui pogués volar i volar,
com un ocell, com un estel
fins on ets i besar-te sense por.
I xuclar el nèctar del teu cos,
obert com una flor d’ales esteses
i resseguir amb els dits la primavera
que s’albira en els teus ulls de mel i sucre.
I cantar-te una cançó a l’orella,
I ballar una dansa junts, com el ball suspès en l’aire,
De les flors i les abelles.

Joan Isaac



UNA LLIÇÓ D'HUMILITAT?


Darrere d’aquesta finestra de casa veig el món des de la meva presó domèstica, necessària i angoixant. Però sento que l’aire és més transparent que mai i deliciosament respirable. No passen cotxes ni autobusos sorollosos i contaminants, i aquest silenci urbà s’agraeix profundament. La primavera escampa la seva flaire com un regal de la natura que esclata amb mil colors i perfums llargament enyorats després de l'inhòspit hivern. La natura és sàvia, però també pot ser venjativa. Dic això perquè podria ser que tota aquesta tragèdia global no sigui res més que una cura d’humilitat per als humans. Hem arribat massa lluny maltractant el planeta i potser la natura ens està posant davant del mirall de les nostres misèries. L'aire s'ha fet més pur i transparent, però no el podem gaudir, ni podem passejar pels jardins ni els camps de flors multicolors i de verds meravellosos. És com si la natura ens castigués severament. Els canals de Venècia, habitualment bruts i pudents, ara són somniades aigües transparents poblades de peixos. Fins i tot s’ha vist algun dofí nedant pel Gran Canal. Les ciutats xineses ara estan lliures de contaminació, el blau del cel apareix radiant i pur, i els rius abans més contaminats flueixen ara nets cap al mar. No es tenen notícies d'incendis terribles en cap lloc del planeta i l’Amazònia començarà a recuperar l'alè. Potser aquest virus és un mal necessari, una lliçó d'humilitat per a la nostra condició humana. Enyorem més que mai els petons i les abraçades i les relacions humanes, coses que hem oblidat amb la nostra vida frenètica i deshumanitzada que entre tots hem construït. Prometo que el dia que s’acabi aquest malson i pugui sortir lliure al carrer m’abraçaré als arbres del preciós passeig que tinc davant de casa, i també abraçaré la primera persona que es creui amb mi, la coneixi o no. Potser un virus de tant en tant no ens aniria gens malament.

Joan Isaac