.jpg)
CD (Picap, 2020)
Cançó d'autor
27/03/2020
Cançons
1 - El
tren dels mil vagons (Joan Isaac)
2 - Deixa-ho
tot i vine al mar (Joan Isaac)
3 - Ai,
si no fos per tu (Joan Isaac)
4 - Conec
un home bo (Joan Isaac)
5 - Ni
t'ho imagines (Joan Isaac)
6 - Can
60 (Joan Isaac)
7 - Planetari
(Joan Isaac)
8 - T'escriuré
una cançó (Antoni-Olaf Sabater,
Joan Isaac)
9 - I
malgrat tot, la vida! (Joan Isaac)
10 - Planetario
(Joan Isaac)
11 - Tenir
un amic (Joan Isaac)
12 - Passeig
del Carme (Pere Tapias)
https://www.enderrock.cat/disc/8302/estacio-dels-somnis
Nou disc de JOAN ISAAC - L'ESTACIÓ DELS SOMNIS.
Un maquinista solitari condueix un tren
nocturn amb mil vagons carregats de somnis. Travessant la nit fosca, veu passar
el món. Algú davant del mar observa les primeres llums d’un dia nou i
davant l’horitzó es desvetllen els seus somnis. Algú que encara creu que
és possible la revolució lluita per ella, per la passió, per la gent i per les
coses com a únic refugi per canviar un món que s’enfonsa, immers en la barbàrie
del terrorisme global. I malgrat tot, la vida reneix i torna a renéixer com
l’escenari omnipresent.
Tot això forma part d’aquest disc de
cançons i de somnis necessaris per continuar vius. A l’estació dels somnis cap
tren porta retard.
Picap
divendres, 6 de març de 2020
Joan Isaac, 'L'estació dels somnis'
Joan
Isaac presenta 'L'estació dels somnis' al Teatre Principal de Palma
Dimarts,
17 de març a les 20h
Cantautor, poeta i músic, Joan
Isaac és una de les grans veus de la cançó en llengua catalana. Després de
formar part del grup Nosaltres, en 1974 inicia la seva carrera musical en
solitari. Des de llavors ha gravat una vintena de discos.
L'últim porta per títol L'estació dels somnis, que ara ho presenta a nivell
mundial en el Teatre Principal de Palma. Una petita joia musical i literària.
Joan Isaac (veu i guitarra), Antoni Olaf Sabater (piano, teclats i direcció
musical), Lluis Ribalta (bateria i percussió), Jordi Camp (baix) i Josep Traver
(guitarres).
Un
maquinista solitari condueix un tren nocturn amb mil vagons carregats de
somnis. Travessant la nit fosca, veu passar el món. Algú davant del mar observa
les primeres llums d’un dia nou i davant l'horitzó es desvetllen els seus
somnis. Algú que encara creu que és possible la revolució lluita per ella, per
la passió, per la gent i per les coses com a únic refugi per canviar un món que
s’enfonsa, immers en la barbàrie del terrorisme global. I malgrat tot, la vida
reneix i torna a renéixer com l’escenari omnipresent. Tot això forma part
d’aquest disc de cançons i de somnis necessaris per continuar vius. A L’estació
dels somnis, cap tren porta retard. Presentació mundial del darrer
disc de Joan Isaac, una petita joia musical i literària.
Joan Isaac, cançons a la distància curta
El músic acaba de publicar
'L'estació dels somnis', el dissetè disc en solitari de la seva carrera
Joaquim Vilarnau | 27/03/2020 a les 16:00h
Joan Isaac acaba de presentar el seu
nou disc, L'estació
dels somnis (Picap). Es tracta d'un recull de cançons
intimistes, que funcionen en el cos a cos. Allunyat de les modes i del show
business, el disc és un homenatge a aquells a qui agrada sentir i assaborir els
transcurs del temps, minut a minut, segon a segon.
Què esperes
de L'estació
dels somnis?
A la meva edat ja no he de revolucionar res; he
de seguir una línia, una personalitat i una honestedat a l’hora d’escriure. No
persegueixo l’èxit; només el meu èxit personal d’estar conforme i satisfet amb
mi mateix pel que faig. Hi ha una cançó molt definitòria que és el disc: “El
tren dels mil vagons”. Hi explico el que és la vida per mi. Partim d’un lloc i
arribem a un altre lloc i pel camí et vas trobant molta gent i moltes coses
però sempre amb la solitud absoluta de la persona humana, que va a la recerca del
somni, d’arribar a l’estació del somni.
La majoria de
cançons del disc tenen aquest llenguatge comú de la intimitat. Però alguna se’n
surt: “Can 60”.
Bé, "Can 60" és una cançó
circumstancial d’un lloc que m’estimo molt i que el Pemi Fortuny també
s’estima molt i per això ha vingut a cantar-la amb mi. És un bar de Sant
Salvador on ens trobem tots els exhippies dels anys seixanta. És un lloc molt
especial. Una vegada en Pemi em va dir que allò era la
universitat de la nostra vida. És un lloc especial, molt especial. És una cançó
geogràfica, com ja he fet altres vegades, per exemple a “Samanà” o “L’estació
de França”. És la cançó que més s’aparta de to del disc.
Sí, i no només
temàticament, també musicalment.
Sí, també. És una mena de rumba-mambo, un ritme
estrany que em va sortir. Dóna un ambient festiu, d’estiu… Contrasta amb les
cançons introspectives tipus “Qui té un amic” que és una declaració del que
significa l’amistat per a mi.
També hi trobem
una cançó en soble versió: "Planetari" / "Planetario". Sí. És la primera
vegada que gravo una cançó en castellà. Ho he fet perquè és una cançó molt
universalista i molt definitòria del que està passant en aquests moments. Penso
que és una cançó una mica galàctica, d’un casament entre la Lluna i un príncep
d’Orió a la que els planetes hi estan convidats, tots menys la terra. No està
convidada perquè a la festa no hi ha lloc per la tristor. Al disc hi ha una
versió en català i una altra en castellà, en la que hi participa Pedro
Guerra. És una cançó vinculada al llibre Planetari (Llibres
del Segle, 2019), que he fet amb il·lustracions del Daniel Sesé.
També hi ha la
versió de “Passeig del Carme” que ja vas cantar al disc d’homenatge a Pere
Tàpias.
Sí, era un deute que tenia amb ell. Jo vaig
començar a cantar fent les primeres parts dels recitals de Lluís Llach,
sí; però amb qui vaig cantar més vegades va ser amb Pere Tàpias.
Eren concerts que representaven dos móns absolutament diferents però
funcionaven molt bé. El Pere era un gran autor de cançons i
“Passeig del Carme”, una gran peça. I el fet de gravar-la només amb el Francesc
Burrull és molt emocionant.
Als darrers
discos també hi ha una recerca d’un llenguatge cada cop més poètic.
Últimament he escrit molt més; moltes coses a
banda de les cançons. Potser això m’ha portat a un món poètic més concentrat,
més destil·lat i més pensat. La cançó que més m’agrada del disc és “Ai si no
fos per tu”, que és un homenatge a la passió com a eix fonamental de la vida.
Sense passió jo no funciono. I a “T’escriuré una cançó que no parli de mi"
http://www.enderrock.cat/noticia/20843/joan/isaac/cancons/distancia/curta
Barcelona24 de de maig del 2020.
ENTREVISTA
Joan Isaac: «El meu pànic més gran és no tenir res més a
dir»
El cantautor publica 'L'estació dels somnis', un àlbum
que reivindica l'amistat i la passió, encapçalat per la cançó 'Planetari',
gravada també en castellà a duo amb Pedro Guerra
JOAN PUIG
Joan Isaac no podrà presentar ara per ara en concert el seu nou disc,
‘L’estació dels somnis’, però tenim les cançons. Una obra de plenitud,
evocadora i emotiva, de l’autor de peces com ‘A Margalida’, ‘Plaça de la Mercè’
o ‘Però prefereixo els teus ulls’, exponent de la cançó d’autor de sempre.
Una de les peces, ‘Planetari’, apareix en dues versions, català i castellà
(aquesta, a duo amb Pedro Guerra), i dona títol al llibre publicat fa uns
mesos, il·lustrat per Sesé (Ed. Llibres del Segle). ¿El tema central de
l’àlbum?
És el que més pot connectar amb el temps que estem vivint, tot i que el vaig compondre fa set o vuit anys i el tenia aparcat en un calaix. Era inicialment una cançó pensada per als nens. Parteix del casament de la Lluna amb un príncep de la constel·lació d’Orió al qual conviden tots els planetes menys un, el planeta blau, que «navega cap enlloc». Una de les coses que m’ha sorprès aquestes setmanes és l’esclat de la natura. És una lliçó d’humilitat que hem d’aprendre. Potser un avís. I després destacaria una altra cançó, ‘El tren dels mil vagons’.
La que obre el disc, amb la seva metàfora de les estacions de la vida.
Al costat de casa meva a Sant Salvador (Baix Penedès) passen les vies i
veus uns trens llarguíssims, igual de dos quilòmetres de llargada, i sempre
m’he quedat amb la imatge del conductor tot sol, viatjant de nit des d’Hamburg
o ves a saber on. Parla del trànsit per la vida i de la solitud, i de les coses
que et trobes pel camí cap al teu somni de plenitud.
Té una tendència natural a la melancolia.
Sempre l’he tingut, però en aquest disc també hi ha rebel·lia, per exemple,
a ‘¡I malgrat tot, la vida!’ que vaig escriure després dels atemptats del 2017
a la Rambla. I hi ha una reivindicació de la passió a ‘Ai si no fos per tu’.
Altres cançons sí que poden sintonitzar amb aquesta melancolia, però crec que
el meu llenguatge és cada vegada més depurat i més poètic, perquè últimament em
dedico més a escriure lletres que a compondre cançons. He escrit un llibre de
poemes de confinament, ‘L’escala d’emergència’, que sortirà més endavant. Fer
cançons m’ha costat molt i he arribat a pensar que potser ja ho he dit tot i no
tinc res més a dir.
L’amistat apareix com un pilar de l’existència. Com a ‘Conec un home bo’,
dedicada a Pere Camps, ‘alma mater’ del Barnasants.
L’amistat és molt menys feridora que l’amor. Aquests dies una de les meves
obsessions ha sigut trucar els meus millors amics, i m’he adonat que només n’he
trucat a quatre o cinc. És un sentiment que també et pot fer patir, però el
vincle amb els amics que tenim en la vida, que potser no has vist en anys però
que sempre hi són, és fonamental. Prefereixo un amic que un amor.
Adapta ‘Passeig del Carme’, del desaparegut Pere Tàpias. ¿Un autor que
mereix una reconsideració?
Sí, més enllà de la caricatura i de la imatge que tothom en té, el Pere era
un poeta i des d’un minimalisme musical absolut va ser capaç de fer cançons
meravelloses.
L’any passat va dirigir el concert ‘¡Cuba va!’ i es va aliar amb Sílvia
Comes en l’àlbum ‘Cita amb àngels’, un homenatge a Silvio Rodríguez. Traços de
cubanitat que ara es deixen sentir en una de les cançons, ‘Can 60’.
Té un ritme una mica indià, sí. Can 60 és un bar de Sant Salvador, en una
antiga casa de pescadors, davant el mar. És com una universitat de la vida, amb
un ambient mig ‘hippy’ en ple segle XXI. Amb el Pemi (Fortuny; l’antic cantant
de Lax’n’Busto) vam parlar de quin ritme posar-li i vam pensar que havia de
tenir un regust cubà. El bar és en una zona amb molta arquitectura indiana.
El disc combina diferents colors instrumentals i ritmes. Treballa amb
diferents arreglistes.
Antoni Olaf-Sabater, Josep Traver i l’italià Walter Porro. M’agrada que
cada cançó s’adeqüi a un arranjador determinat que hi encaixi. No m’agrada fer
tot un disc sencer amb el mateix arranjador, de dalt a baix.
Publica discos amb un notable ritme editorial.
Això va com va, però a l’edat que tinc, en faré 67 al setembre, ja no em
plantejo fer discos per tenir èxit o aconseguir una determinada notorietat.
Arriba un moment en què això queda enrere i intentes fer les coses que et venen
de gust el millor possible. Ja no persegueixo aquestes coses. I sempre m’he
mirat al mirall del meu estimat Aute, que no parava de tenir idees i
d’emprendre projectes: discos, llibres, pintures... Era un mestre.
De l’experiència d’‘Auterretratos’ i els concerts compartits, ¿què guarda
en la seva memòria sentimental?
Semblarà una cursileria, però és del dia que li vaig portar el disc. Vaig
entrar al seu despatx, a Madrid, va escoltar el disc en silenci i quan va
acabar li queien les llàgrimes. Em va dir que era el regal més gran que li
havien fet, i que s’havia retrobat amb el seu pare i amb els seus orígens a
Catalunya. Em va impressionar.
Com feia Aute, sol centrar els seus concerts en el disc d’actualitat.
Sí, tot i que últimament menys. En el concert en què havia de presentar
aquest disc, a Palma, pensava recuperar cançons dels meus treballs més antics.
Suposo que pateixes una espècie de catarsi quan veus que aquest ofici, tard o
d’hora, s’acabarà, i intentes fer un repàs del que has escrit. El dia que ho
deixi elaboraré un bon llibre d’antologia de les cançons. És una cosa que tinc
al cap.
¿Aquell dia està en un horitzó pròxim?
De moment no ho està, i mentre tingui idees això seguirà. Però arriba un
moment en què has de parar, com van fer el Raimon o el Jaume (Sisa).
Però aquí està Paco Ibáñez. I Serrat diu que «si deixes de pedalar, caus de
la bicicleta».
Evidentement, i jo mentre em trobi en condicions per pujar a un escenari no
tinc per què deixar-ho. La por, el pànic més gran que tinc en aquests moments,
és que arribi el dia en què no tingui res més a dir. Suposo que llavors em
dedicaré a escriure altres coses. Però tot això són elucubracions.
I bé, en condicions normals ara ens estaria parlant de concerts de
presentació de ‘L’estació dels somnis’.
Però, per a cert tipus de cantants, el període que ve d’uns aforaments més
petits ens pot donar possibilitats de fer coses. Potser ens permet tornar a una
música més pròxima, tot i que per al negoci sigui un desastre. Veig que hi ha
una reivindicació de l’art i de la cultura per part dels mitjans, i que hem
passat de la música gratuïta a defensar-la com una cosa necessària. Espero que
aquest corrent d’opinió segueixi, o acabarem sent la Ventafocs dels
Pressupostos. A mi em va impressionar la notícia que França donaria un xec de
500 euros a tots els joves al fer 18 anys perquè els gastessin en cultura. Així
és com s’estructura un país.
Vostè és dels que sempre s’ha considerat cantautor, estigués l’etiqueta de
moda o no. ¿Com veu aquest gènere musical i aquest llenguatge?
Els de la cançó d’autor som una sèrie de friquis que continuem creient en
el gènere, però crec que mai desapareixerà. Quan escolto Bob Dylan, un tio de
gairebé 80 anys, que és capaç de fer un monument com ‘Murder most foul’, on repassa
tota la seva història... El vehicle de la cançó d’autor per a certs gurus està
passat de moda, però, en fi, jo em continuo emocionant escoltant Jacques Brel.
https://www.elperiodico.cat/ca/oci-i-cultura/20200524/entrevista-joan-isaac-7973602
NOVEDAD DISCOGRÁFICA
por María
Gracia Correa el 03/07/2020
L’estació dels somnis de Joan Isaac
L’estació
dels somnis (La estación de los sueños) es el nuevo trabajo de Joan
Isaac. El disco publicado en abril de 2020 por el artista catalán contiene doce
canciones, entre ellas se encuentra una versión de Planetari en
castellano, cantada en forma de dueto junto al canario Pedro Guerra. En
la interpretación de otro de sus temas: Can 60, cuenta con la colaboración de Pemi
Fortuny (Lax'n'Busto). Todas las canciones del disco han sido compuestas por el
cantautor a excepción de la última: Passeig del Carme, de Pere Tàpias, incluida como
homenaje al artista fallecido hace tres años.
Joan Isaac.
© José Luis Martínez
"En la estación de los sueños ningún tren lleva
retraso", escribe Joan Isaac para
introducir su nueva obra. Con esta afirmación presenta la primera canción
de L’estació dels somnis: El tren dels mil vagons (El tren de
los mil vagones). Comienza un viaje, en el que el autor invita a
los oyentes a acompañarlo a bordo de un tren solitario que arrastra mil vagones
llenos de sueños y esperanza, lo hace con un texto que es la crónica de una
larga travesía, con una música muy cinematográfica y una voz plena de matices.
Al escuchar esta canción es fácil imaginarse una escena en movimiento: La
oscuridad inmensa, la noche brumosa y oscura como la boca del lobo, ruidos metálicos,
un tren cuyo maquinista, en la mayor de las soledades, se adentra en las
tinieblas siguiendo unas vías que nunca convergerán. Es una alegoría de la vida
que vemos pasar de manera vertiginosa: "I veig per la finestra com tot ho
deixo enrere a gran velocitat…" ("Y veo por la ventana cómo todo lo
dejo atrás a gran velocidad...")
El diseño gráfico del álbum es de Daniel Sesé y David
Gutiérrez, una propuesta original. Hojeando el libreto vamos transitando por
páginas cuyas imágenes escapan de la nitidez, visitamos paisajes geográficos y
humanos, podemos intuirlos, imaginar lo que se oculta detrás. Tiene la
propiedad de atrapar al observador, de obligarlo en cada fotograma a reflexionar
sobre el texto que lo acompaña. Son retratos que evocan recuerdos, sueños,
momentos inolvidables, siempre desenfocados por el tiempo y la distancia.
Como en todos sus trabajos, en L’estació del
somnis el cantautor exhibe su capacidad de observación
del mundo. A través de su visión artística, va traduciéndolo a un lenguaje
poético y musical, extrayendo la belleza que pueda haber en cualquier circunstancia
y mostrándola por encima de lo superfluo. Como ejemplo nos ofrece un tema
impresionante: I malgrat tot, la vida! un
himno a la supervivencia: "I malgrat tot, la vida, la vida, la vida! a
cops de colzes s’obre pas i neixen criatures amb ulls nets i d’un bosc cremat
brota una branca…y el poeta torna a escriure…" ("¡Y a pesar de
todo, la vida, la vida, la vida! a codazos se abre paso y nacen criaturas con
ojos puros y de un bosque quemado brota un retoño…y el poeta vuelve a
escribir…"). Impresiona el texto y la música y por encima de todo emociona
la voz del artista en esta interpretación.
El disco incluye cuatro temas que reflejan fielmente la faceta más
intimista e introspectiva del autor, son canciones que destilan emotividad, nos
sitúan frente al mar, la ternura, la pasión y el amor, de eso tratan y es lo
que nos trasmiten al escucharlas: Ni t’ho imagines (Ni te lo
imaginas), Deixa-ho tot i vine al mar (Déjalo todo y
ven al mar), Ai si no fos per tu (Ay, si no
fuera por ti) y T’escriuré una cançó (Te escribiré
una canción). Cuatro perlas marcadas por la delicadeza y la
fragilidad, cualidades que caracterizan la obra de Joan Isaac.
Dos de las canciones de L’estació dels somnis representan la
exaltación de la amistad más profunda: Tenir un amic (Tener un
amigo), es una convicción muy arraigada en el cantautor y la
expresa de manera contundente: Tenir un amic és tenir-ho tot (Tener un
amigo es tenerlo todo). Conec un home bo (Conozco un
hombre bueno) es una demostración más de esta posición de Joan
Isaac, en este caso con nombre propio, está dedicada a Pere Camps. Y junto a
ello el amor a las pequeñas cosas de la vida: Can 60, un lugar
muy especial para el artista desde donde poder observar la vida sencilla, el
mar en su ir y venir, "donde volvería siempre si tuviera treinta y tres
vidas",
un tema con sonidos de habanera cantado como dueto junto a Pemi Fortuny
(Lax’n’Busto). El disco concluye con una canción de Pere Tapiàs: Passeig del Carme I, un homenaje
al artista ya fallecido y que interpretó Joan Isaac en compañía de Francesc
Burrull en
el cd Un pèl nou, un pèl antic. Tribut a
Pere Tàpias en 2017.
© José
Luis Martínez
Los músicos que intervienen en este trabajo son grandes maestros
que colaboran habitualmente con Joan Isaac: Antoni-Olaf
Sabater,
autor de la música de T’escriuré una cançó (piano, teclados y
programación), Jordi Camp (bajo y contrabajo), Lluís Ribalta (batería y
percusión), Francesc
Burrull (piano),
Walter Porro (acordeón y programación), Josep
Traver (guitarras,
laúd y ukelele), Cristina Romaní (violas) y Laia Rius y
Mariona Casanova (violines). Las voces infantiles que hacen coros en Planetari son:
Judit Rotllan, Berta Rotllan y Cesc Badia Rotllan.
El disco iba a ser presentado el 17 de marzo en el marco del
festival BarnaSants, en el Teatro
Principal de Palma de Mallorca, no pudo ser así debido a
la cancelación de todos los conciertos programados por el estado de alerta
provocado por la pandemia que está afectando a todo el planeta en estos
momentos. Anuncia Barnasants que el concierto se celebrará el 18 de octubre en
Barcelona. Esperemos que pronto podamos volver a una situación de normalidad y
recuperar la vida y la cultura en toda su plenitud.
https://www.cancioneros.com/co/10880/2/lestacio-dels-somnis-de-joan-isaac-por-maria-gracia-correa
divendres, 31 de juliol de 2020
Joan Isaac, artesà de cançons. Nou disc, L’estació del
somnis.
En
un temps en el que tot sembla relatiu, on la veritat és una mercaderia en desús
i poc valorada, en el que allò profund i humanament bo passa absolutament
desapercebut, quan la cultura és menyspreada de forma sistemàtica, i no sols
per algunes institucions públiques, sinó també per bona part d’una ciutadania
que va perdent referents vàlids i de pes; trobar que encara n’hi ha persones
que persisteixen en la bellesa i en la sensibilitat, que la creativitat és per
damunt de tot un acte de tendresa, humanament d’amor, és com a mínim un bri
d’esperança que encara floreix en el desert inhòspit d’aquest present rar i
incert. Artistes, creadors, Ulisses a alta mar, que fan la seva pròpia Odissea,
que finalment és la de tots, perquè una humanitat sense cultura, és
senzillament habitar en el no-res. Ja fa molts d’any que seguesc les passes
d’aquests artistes, que malgrat tot, segueixen fent-nos precioses aportacions
que ens alimenten l’ànima. Poesia, música, en definitiva cançons que ens deixen
sols i alhora acompanyats, que ens distancien de la mediocritat, de la pura
banalitat, i ens fan més sublim l’existència. Són ja tants de discs que he
escoltat de Joan Isaac, un d’aquests artistes dels que parl, músic, poeta,
cantant, que trobar-me amb un nou treball, un nou CD de 12 cançons, semblaria
que és repeteix; però no, no és així. En el seu nou CD, “L’estació dels
somnis”, tot i que el seu estil és inconfusible, hi ha un aire fresc, renovat
en el sentit de posar-li entusiasme i gran vitalitat, com si fos el primer
disc, però amb tot el mestratge après, madurat al llarg dels anys i de
l’experiència. La primera cançó, el tren dels mil vagons, és a moments pur
optimisme “a l’estació dels somnis cap tren porta retard”, i alhora soledat,
“Que sol que estic en aquest tren de mil vagons”. Però la música entra amb
força, i va a ritme de tren, constant i ferm. El so de guitarra acompanyant a
Isaac a “Deixa-ho tot i vine amb mi al mar”, és sublim, encertadíssim. La
tendresa i intimisme del tema “Ai si no fos per tu”, aporta el romanticisme més
delicat i elegant. “Conec un home bo”, té el ritme ideal per a un homenatge a
un amic que comparteix el deliri per les cançons i la cultura compartida, és
una cançó d’amistat i agraïment, veus i guitarres per gaudir d’un aire fresc; i
el ritme segueix movent ones ran de mar “Can 60”, una cançó quasi per ser
ballada una nit d’estiu a la platja, però mai tot sol; “Planetari” és dolçor i
tendresa, una cançó que ja es va estrenar en un espècie de conté, un llibre amb
dibuixos imaginaris i no sols per a infants, magnífica! En “T’escriuré una
cançó” hi trobam un cançó d’amor molt especial, perquè no ho sembla, però ho
és., aquí està la màgia. “I malgrat tot, la vida!”, és la queixa, la protesta
del que veiem dia rere dia i no ens agrada gens, però que a pesar d’això, de
tot el que és inadmissible, la vida s’obre pas. Planetario, un versió en
castellà del tema abans esmentat, aquesta vegada amb la sempre la preciosa
col•laboració de Pedro Guerra, que no és la primera vegada. Però una de les
cançons que he trobat més emotiva és “Tenir un amic”, m’ha realment copsat,
perquè és carregada de veritat, de honestedat, i dita com és diu un poema, però
cantada; és a dir, amb una gran profunditat i autenticitat, que grata l’ànima
fins fer-te vessa una llàgrima involuntàriament, perquè “tenir un amic és
tenir-ho tot”. Me deixava “Ni t’ho imagines”, “Passaig del Carme”, i potser
alguna més. Però tan se val, totes tenen la seva particularitat, i alhora
formen part d’un conjunt ben harmonitzat, i requereix de la sensibilitat del
qui escolta. Un CD esplèndid, on en Joan, i com fa sempre, s’hi dóna plenament,
amb sinceritat, i sobretot amb el seu mestratge d’autor i intèrpret, perquè
Joan Isaac és un artesà de cançons, cada peça és única, i transmet laboriositat
en cada matís, en cada accent musical i poètic. Quina llàstima però que els
mitjans de comunicació no se’n facin el ressò adequat i exigent d’un treball
fet a consciència, una aportació rigorosa a la cultura del país. TV3, com ja és
habitual, poc fa per canalitzar la cultura amb majúscules, poc fa, o gens, per
dinamitzar un sector cada cop més abandonat, l’art en totes les seves
expressions. La cançó d’autor ja fa molt d’anys que pateix aquest reiterat
menyspreu per part d’aquest canal i altres. No recorden gens que cantautors com
Joan Isaac, han fet més per la cultura del país, que centenars de regidors,
consellers, etc. Ai, quin país! I ni val la pena parlar d’IB3 a les Illes
Balears, és de pena, i de ràbia. Senzillament perquè són mitjans que surten
dels pressuposts públics. En fi, en un país normal, podríem veure per televisió
un concert de Joan Isaac presentant aquest extraordinari treball. I ja ni
parlar-ne de les programacions de concerts per part dels ajuntaments, etc. És
una evidencia de deixadesa, que cau pel seu pes. Però la paraula normalitat, em
sembla que té un significat que s’ha diluït en el no-res. Malgrat tot, la vida!
com diu en Joan. I per això ens queda la seva extensa discografia per
gaudir-ne, i amb el seu darrer CD, L’estació dels somnis, una oportunitat més
per viatjar amb un tren que mai porta retard, i encara hi som a temps per
valorar un treball molt digne. Un CD té un preu molt simbòlic avui en dia, però
en aquest cas, a més té un valor afegit, la qualitat indiscutible, i una
sensibilitat artística que arriba en cada vers i acord, senzillament perquè és
el treball d’un gran artesà de cançons. Joan Isaac, L’estació del somnis.
Pep
Siset - 31/07/2020
Dg 18/10/2020 19:00 Casinet d'Hostafrancs, Barcelona
Un maquinista solitari condueix un tren nocturn amb mil vagons carregats de
somnis. Travessant la nit fosca, veu passar el món. Algú davant del mar observa
les primeres llums d’un dia nou i davant l’horitzó es desvetllen els seus
somnis. Algú que encara creu que és possible la revolució lluita per ella, per
la passió, per la gent i per les coses com a únic refugi per canviar un món que
s’enfonsa, immers en la barbàrie del terrorisme global. I malgrat tot, la vida
reneix i torna a renéixer com l’escenari omnipresent. Tots això forma part
d’aquest disc de cançons i de somnis necessaris per continuar vius. A l’estació
dels somnis cap tren porta retard.
https://barnasants.com/esdeveniments/joan-isaac-barnasants25/
JOAN ISAAC TORNA AL CLUB DE LA CANÇÓ AMB EL SEU DARRER
DISC ‘L’ESTACIÓ DELS SOMNIS’
https://www.kursaal.cat/upload/kursaal_book/file/llibret-set-oct-20-def1.pdf
N ISAAC TORNA AL CLUB DE LA CANÇÓ AMB EL SEU DARRER DISC ‘L’ESTACIÓ DELS SOMNIS’ C
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada