diumenge, 16 de desembre del 2012

Le Cose di Amilcare



Cose di Amilcare: l’art de la trobada
El festival Cose di Amilcare (fins l'11 d'abril) pretén estrènyer llaços entre cultures mediterrànies a través de la cançó d'autor.
Ret homenatge a Amilcare Rambaldi, el gran introductor de la cançó catalana a Itàlia en els anys 70.
Artistes catalans i espanyols fan de padrins a un elenc de cantautors i grups no només italians.


 
Amilcare Rambaldi (1911-1995) va ser un tipus inquiet que... tenia les seves coses. Entre elles, la d'haver introduït la cançó catalana a Itàlia, o la d'haver impulsat el Festival de Sanremo, o la d'haver creat el prestigiós Club Tenco de cançó d'autor. Aquestes "coses" que tenia Amilcare han desembocat ara en un festival que va més enllà de la música per estendre un pont entre cultures. Sota l'oportú nom de Cose di Amilcare i amb Barcelona com a seu, aquesta trobada es va obrir el passat 18 d'octubre amb un concert del txec Jarek Nohavica, apadrinat per Roger Mas, i es tancarà l’11 d'abril al Teatre Joventut de L' Hospitalet amb l'actuació de Mauro Pagani acompanyat per Maria del Mar Bonet, Amacio Prada i el senegalès Badara Seck.
En l'última edició del BarnaSants, el festival de la cançó d'autor de referència a Espanya, la presència italiana va ser destacada. El mític Gino Paoli i Giorgio Conte emocionar a l'Auditori, mentre que el popular cantautor Francesco de Gregori juntament amb Ambrogio Sparagna i la seva orquestra van posar cap per avall al Teatre Joventut de l'Hospitalet. El cantant del Bierzo Amancio Prada (Premi Tenco 2011), va ser una altra pota "italiana" (premi Tenco l'any passat), al Luz de Gas. El següent capítol d'aquesta trobada musical ibèrico-transalpina és el festival Cose di Amilcare.

‘Amic de Barcelona’
Es tracta d'un homenatge a Amilcare Rambladi per haver estat l'introductor de la cançó a Itàlia, amb la invitació a Quico Pi de la Serra, el 1978. Immediatament van desembarcar Llach, Serrat, Joan Isaac ... "Amb Llach va començar tot", diu Sergio Sacchi, president del Club Tenco i un dels instigadors l'actual iniciativa. "Ara, aquest festival vol ser una trobada internacional en què el públic sigui internacional. Vam buscar a txecs per al concert de Nohavica. I van venir. Els italians estan avisats per al de Agricantus [aquesta nit], i els portuguesos per al de Godinho... Perquè serà una trobada multicultural també a les platees”. "La vida, amic, és l'art de la trobada", solia recordar Rambaldi, citant un vers del cantautor i poeta Vinicius de Moraes.
El que va aconseguir Amilcare al seu país va ser històric: mai una minoria lingüística ha trobat una hospitalitat musical tan gran en territori italià. Maria del Mar Bonet, Pere Tàpies, Roger Mas... han anat alimentant aquest compromís cultural no escrit i instigat per Rambaldi, a qui li va valer al seu dia la condició de "Amic de Barcelona" en una concessió de l'alcalde Narcís Serra.

El ritme de la Mediterrània
Els escenaris del Centre Artesà Tradicionàrius (CAT), Tinta Roja, Auditori Barradas, Teatre Joventut i Luz de Gas acullen autors italians però també a un txec, a un portuguès (Sérgio Godinho) i un senegalès (Badara Seck). Tots ells canten sota l'empara d'un cantant de la casa, que exerceix de padrí. Roger Mas va cantar amb Nohavica en una experiència que va definir com "fantàstica" per tot el que suposa d'unir dues cultures aparentment distants (la txeca i la catalana, en aquest cas) però amb tantes inquietuds comuns. Aquests artistes (autòctons i forans) han gravat un CD en el qual podem escoltar, cantant en italià, a artistes tan diversos com Dani Flaco, Marina Rossell, Miquel Pujadó o Joan Isaac.

Aquesta nit és el torn de Agricantus, un grup sicilià d'un gènere definit com "world ethnic electrònica". Presenten l'àlbum Kuntarimari, que significa contes del mar, i en el qual artistes convidats de diferents països ens condueixen a un viatge pels pobles del Meditrerráneo. "La connexió amb Barcelona ve per mar", comenta Sergio Sacchi. "Expliquen i canten històries de la Mediterrània, del mar català, italià, turc, d'un mar solcat per pasteres...". I ho fan en les llengües dels diversos pobles: francès, turc, català, castellà, sicilià.

Laboratoris culturals
La resta del festival, que inclou vuit concerts més, els últims dels quals compartiran cartell del BarnaSants, són una ocasió única per trobades "vitals" de les que es poden aprendre moltes i bones lliçons. Perquè aquestes trobades, com les que diu Vinicius de Moraes, són autèntics laboratoris culturals: veurem el cantautor de Trieste Toni Bruna, fill d'exiliats de Istria, cantar en dialecte triestí juntament amb la ampurdanesa Rusó Sala, tan impregnada de les tradicions mediterrànies. El valencià Feliu Ventura compartirà escenari amb Yo Yo Mundi, un dels exponents dels cantants protesta italians, a mig camí entre el rock i el folk, i l'anarquista Alessio Lega. El veterà Eugenio Finardi serà apadrinat per Joan Isaac. El poeta, cantant, escriptor satíric i actor florentí David Riondino serà parella del rebel de Bellvitge Dani Flaco. El portuguès Sérgio Godinho compartirà l'escenari del Teatre Joventut amb Marina Rossell. El violinista i flautista, rocker i cantautor Mauro Pagani actuarà acompanyat de Maria del Mar Bonet, Amancio Prada i Badara Seck i el còmic de ferotge sàtira política Alberto Patrucco cantarà amb un company filòleg i purista de la música i la paraula comell, Miquel Pujadó.
I si Cose di Amilcare ultrapassa fronteres, sobrepassa també els límits de la música: ja hem pogut assistir a una exposició de 42 caràtules de vinils a càrrec de Fernando González Lucini, la llibreria gracienca Le nuvole està oferint documentals diversos sobre música italiana, demà comença Photoshow , del fotògraf Fabricio Fenucci i, a partir del 15 de desembre, l’exposició Món Llach... Es tracta de trobades, simples i enriquidores trobades. Aquests encontres que són, en definitiva, la vida.





13.Verrai (Joan Isaac) *Joan Isaac
29.Creuza de Mä (Fabrizio de Andrè - Mauro Pagani)
*Mauro Pagani, Joan Isaac, Badara Seck, Massimo Ranieri
30.Cala la notte a San Remo (Joan Isaac)
*Joan Isaac, Lluís Llach



divendres, 2 de novembre del 2012

Joan Isaac e l’epopea della nova cançó



Cantante e autore di dichiarato impegno civile, il barcellonese Isaac
(che non disdegna di esibirsi in italiano) sta per festeggiare ben quarant’anni di carriera. Ne ricordiamo i momenti artistici più significativi, senza trascurare altri suoi illustri colleghi
di Alberto Bazzurro


La recente uscita del doppio «Piano, piano…» (Discomedi Blau) di Joan Isaac offre la possibilità di parlare di nova cançó catalana al di là dello specifico, visto che l’opera ripercorre – da una prospettiva particolare – trentacinque anni di carriera di Isaac, sessant’anni il settembre prossimo, lungo venti brani che pescano dalla sua intera discografia, esclusi curiosamente il primo album («És tard», 1975) e l’ultimo («Em declaro innocent», 2011).
La singolarità dell’operazione sta nel fatto che le canzoni sono tutte per pianoforte e voce, con ben dieci pianisti (due brani a testa), da Enric Colomer a Eros Cristiani. Gli album da cui sono tratte sono sette, da «Viure» – che nel 1977 (in epoca di resurrezione post franchista) diede a Isaac la prima fama con A Margalida, di chiaro impegno civile (che il barcellonese non ha perso) – a «La vida al sol», del 2008. Sei brani vengono da «Planeta silenci», che nel 1998 segnò il ritorno di Isaac dopo quattordici anni da farmacista (professione esercitata tuttora in pieno barrio Gotico). Altri cinque arrivano da «De profundis» del 2006. Tra gli episodi migliori: Hivern, Cançó per Isabel, Viure, Tot és frágil, I passa, passa el temps, On és la gent?, Nits, A l’estació de França, Cala la nit a San Remo e l’unico inedito, Madame nicotina.
Con una vocalità calda e partecipe, Isaac percorre i propri testi, tutti in catalano (se deve deviare, la scelta cade sull’italiano, tanto che il suo collega Luis Eduardo Aute lo definisce «il più catalano dei cantautori italiani»), sul sentire dell’individuo, innervati da un’innata vena melodica. Il più prossimo tra i confratelli catalani appare in tal senso Joan Manuel Serrat, di dieci anni più anziano, un po’ il capo carismatico della nova cançó affermatasi a partire dai secondi anni Sessanta (ma Serrat scrive anche in castigliano). Da noi hanno fatto breccia almeno le sue Mediterraneo (portata al successo da Gino Paoli), La tieta (cioè Bugiardo e incosciente nella traduzione un po’ annacquata di Paolo Limiti per Mina, Dorelli, Vanoni) e La ziatta (nella ben più fedele versione modenese di Francesco Guccini
in «Ritratti», 2004).


In quarantacinque anni di carriera, Serrat ha inanellato una serie impressionante di album, tra i quali il doppio dal vivo «En directo» (1984) e «Mediterraneo» (1971), «Para piel de manzana» (1975), «Tal com raja» (1980), «Material sensible» (1989, con Kubala, dedicato all’asso del Barça anni Cinquanta, a ribadire un senso di appartenenza, che trascende il mero aspetto calcistico, condiviso dallo stesso Isaac, incallito tifoso blaugrana) e «Versos en la boca» (2002). Numerose le canzoni in cui Serrat musica la grande poesia, da Machado a Sabina, da Miguel Hernández all’uruguayano Mario Benedetti, a svariati altri.
Anagraficamente a metà strada tra Serrat e Isaac, Lluís Llach appare più calato in una ricerca assai capillare sui legami tra contemporaneità e tradizione popolare (è più musicista, fra l’altro), scrivendo anch’egli canzoni con testi solo in catalano. Non ancora ventenne, nel 1967 entra negli Els Setze Jutges (fortemente antifranchisti), da cui passano quasi tutti i più bei nomi della nova cançó alla vigilia delle carriere solistiche: da Serrat a Pi de la Serra, da Guillermina Motta ai fratelli Joan Ramon e Maria del Mar Bonet. Llach abbandona le scene nel 2007, dopo un concerto di commiato nella sua Verges (ne vien fuori «Verges 2007», che va ad affiancarsi a «Camp del Barça, 6 de juliol de 1985» in cima alla sua produzione).

La scena internazionale si raccoglie a quel punto in un omaggio all’artista: il doppio «Si véns amb mi», cui partecipano anche Alessio Lega e Lou Dalfin traducendo due suoi capolavori, Abril 74 (Aprile ’74) e L’estaca (Lo pal, in occitano). Due parole anche su Quico Pi de la Serra e Maria del Mar Bonet (uniti nel 1979 in «Quico i Maria del Mar»). Il primo, oggi settantenne, pratica da giovane il jazz (come chitarrista lo segnano Wes Montgomery e René Thomas, con il quale incide pure, nel 1964, «El home del carrer») e ama Brassens e la Francia (ricambiato). Come cantautore esordisce nel 1967, collaborando negli anni con Serrat, Aute, Joaquim Sabina e Paolo Conte. Il suo ultimo cd, «QuicoLabora» è del 2011.
Maria del Mar Bonet, nativa di Maiorca, approda ventenne, nel 1967, a Barcellona, dove tutto (o quasi) accade. Sul suo taccuino artistico figurano i nomi, tra i tanti, di Barbara (di cui incide L’águila negra), Miró (che nel 1974 illustra il suo terzo lp), Theodorakis (che traduce in catalano), Moustaki, Amancio Prada. Voce piena, di forte impatto interpretativo, autrice a sua volta incline al sociale e tenace ripropositrice di pagine folk maiorchine, nel 2011 ha inciso con Manel Camp, uno dei pianisti di Isaac, «Blaus de l’ánima», con Lover Man e pezzi vari di Serrat, Gershwin, Rolling Stones.
Una bella panoramica degli anni cruciali della nova cançó si trova nel doppio lp collettivo (con ricco apparato fotograficotestuale) «Dies i hores de la nova cançó», uscito nel 1978 e oggi merce da collezione o giù di lì.



Musica Jazz novembre 2012
Chanson(g)s