divendres, 31 de juliol del 2020

Joan Isaac, artesà de cançons. Nou disc, L’estació del somnis.

En un temps en el que tot sembla relatiu, on la veritat és una mercaderia en desús i poc valorada, en el que allò profund i humanament bo passa absolutament desapercebut, quan la cultura és menyspreada de forma sistemàtica, i no sols per algunes institucions públiques, sinó també per bona part d’una ciutadania que va perdent referents vàlids i de pes; trobar que encara n’hi ha persones que persisteixen en la bellesa i en la sensibilitat, que la creativitat és per damunt de tot un acte de tendresa, humanament d’amor, és com a mínim un bri d’esperança que encara floreix en el desert inhòspit d’aquest present rar i incert. Artistes, creadors, Ulisses a alta mar, que fan la seva pròpia Odissea, que finalment és la de tots, perquè una humanitat sense cultura, és senzillament habitar en el no-res. Ja fa molts d’any que seguesc les passes d’aquests artistes, que malgrat tot, segueixen fent-nos precioses aportacions que ens alimenten l’ànima. Poesia, música, en definitiva cançons que ens deixen sols i alhora acompanyats, que ens distancien de la mediocritat, de la pura banalitat, i ens fan més sublim l’existència. Són ja tants de discs que he escoltat de Joan Isaac, un d’aquests artistes dels que parl, músic, poeta, cantant, que trobar-me amb un nou treball, un nou CD de 12 cançons, semblaria que és repeteix; però no, no és així. En el seu nou CD, “L’estació dels somnis”, tot i que el seu estil és inconfusible, hi ha un aire fresc, renovat en el sentit de posar-li entusiasme i gran vitalitat, com si fos el primer disc, però amb tot el mestratge après, madurat al llarg dels anys i de l’experiència. La primera cançó, el tren dels mil vagons, és a moments pur optimisme “a l’estació dels somnis cap tren porta retard”, i alhora soledat, “Que sol que estic en aquest tren de mil vagons”. Però la música entra amb força, i va a ritme de tren, constant i ferm. El so de guitarra acompanyant a Isaac a “Deixa-ho tot i vine amb mi al mar”, és sublim, encertadíssim. La tendresa i intimisme del tema “Ai si no fos per tu”, aporta el romanticisme més delicat i elegant. “Conec un home bo”, té el ritme ideal per a un homenatge a un amic que comparteix el deliri per les cançons i la cultura compartida, és una cançó d’amistat i agraïment, veus i guitarres per gaudir d’un aire fresc; i el ritme segueix movent ones ran de mar “Can 60”, una cançó quasi per ser ballada una nit d’estiu a la platja, però mai tot sol; “Planetari” és dolçor i tendresa, una cançó que ja es va estrenar en un espècie de conté, un llibre amb dibuixos imaginaris i no sols per a infants, magnífica! En “T’escriuré una cançó” hi trobam un cançó d’amor molt especial, perquè no ho sembla, però ho és., aquí està la màgia. “I malgrat tot, la vida!”, és la queixa, la protesta del que veiem dia rere dia i no ens agrada gens, però que a pesar d’això, de tot el que és inadmissible, la vida s’obre pas. Planetario, un versió en castellà del tema abans esmentat, aquesta vegada amb la sempre la preciosa col•laboració de Pedro Guerra, que no és la primera vegada. Però una de les cançons que he trobat més emotiva és “Tenir un amic”, m’ha realment copsat, perquè és carregada de veritat, de honestedat, i dita com és diu un poema, però cantada; és a dir, amb una gran profunditat i autenticitat, que grata l’ànima fins fer-te vessa una llàgrima involuntàriament, perquè “tenir un amic és tenir-ho tot”. Me deixava “Ni t’ho imagines”, “Passaig del Carme”, i potser alguna més. Però tan se val, totes tenen la seva particularitat, i alhora formen part d’un conjunt ben harmonitzat, i requereix de la sensibilitat del qui escolta. Un CD esplèndid, on en Joan, i com fa sempre, s’hi dóna plenament, amb sinceritat, i sobretot amb el seu mestratge d’autor i intèrpret, perquè Joan Isaac és un artesà de cançons, cada peça és única, i transmet laboriositat en cada matís, en cada accent musical i poètic. Quina llàstima però que els mitjans de comunicació no se’n facin el ressò adequat i exigent d’un treball fet a consciència, una aportació rigorosa a la cultura del país. TV3, com ja és habitual, poc fa per canalitzar la cultura amb majúscules, poc fa, o gens, per dinamitzar un sector cada cop més abandonat, l’art en totes les seves expressions. La cançó d’autor ja fa molt d’anys que pateix aquest reiterat menyspreu per part d’aquest canal i altres. No recorden gens que cantautors com Joan Isaac, han fet més per la cultura del país, que centenars de regidors, consellers, etc. Ai, quin país! I ni val la pena parlar d’IB3 a les Illes Balears, és de pena, i de ràbia. Senzillament perquè són mitjans que surten dels pressuposts públics. En fi, en un país normal, podríem veure per televisió un concert de Joan Isaac presentant aquest extraordinari treball. I ja ni parlar-ne de les programacions de concerts per part dels ajuntaments, etc. És una evidencia de deixadesa, que cau pel seu pes. Però la paraula normalitat, em sembla que té un significat que s’ha diluït en el no-res. Malgrat tot, la vida! com diu en Joan. I per això ens queda la seva extensa discografia per gaudir-ne, i amb el seu darrer CD, L’estació dels somnis, una oportunitat més per viatjar amb un tren que mai porta retard, i encara hi som a temps per valorar un treball molt digne. Un CD té un preu molt simbòlic avui en dia, però en aquest cas, a més té un valor afegit, la qualitat indiscutible, i una sensibilitat artística que arriba en cada vers i acord, senzillament perquè és el treball d’un gran artesà de cançons. Joan Isaac, L’estació del somnis.

Pep Siset - 31/07/2020



divendres, 3 de juliol del 2020

L’estació dels somnis de Joan Isaac

 

NOVEDAD DISCOGRÁFICA

por María Gracia Correa el 03/07/2020 

L’estació dels somnis de Joan Isaac

L’estació dels somnis (La estación de los sueños) es el nuevo trabajo de Joan Isaac. El disco publicado en abril de 2020 por el artista catalán contiene doce canciones, entre ellas se encuentra una versión de Planetari en castellano, cantada en forma de dueto junto al canario Pedro Guerra.  En la interpretación de otro de sus temas: Can 60, cuenta con la colaboración de Pemi Fortuny (Lax'n'Busto). Todas las canciones del disco han sido compuestas por el cantautor a excepción de la última: Passeig del Carme, de Pere Tàpias, incluida como homenaje al artista fallecido hace tres años.

Joan Isaac.

© José Luis Martínez

"En la estación de los sueños ningún tren lleva retraso", escribe Joan Isaac para introducir su nueva obra. Con esta afirmación presenta la primera canción de L’estació dels somnisEl tren dels mil vagons (El tren de los mil vagones). Comienza un viaje, en el que el autor invita a los oyentes a acompañarlo a bordo de un tren solitario que arrastra mil vagones llenos de sueños y esperanza, lo hace con un texto que es la crónica de una larga travesía, con una música muy cinematográfica y una voz plena de matices. Al escuchar esta canción es fácil imaginarse una escena en movimiento: La oscuridad inmensa, la noche brumosa y oscura como la boca del lobo, ruidos metálicos, un tren cuyo maquinista, en la mayor de las soledades, se adentra en las tinieblas siguiendo unas vías que nunca convergerán. Es una alegoría de la vida que vemos pasar de manera vertiginosa: "I veig per la finestra com tot ho deixo enrere a gran velocitat…" ("Y veo por la ventana cómo todo lo dejo atrás a gran velocidad...")

El diseño gráfico del álbum es de Daniel Sesé y David Gutiérrez, una propuesta original. Hojeando el libreto vamos transitando por páginas cuyas imágenes escapan de la nitidez, visitamos paisajes geográficos y humanos, podemos intuirlos, imaginar lo que se oculta detrás. Tiene la propiedad de atrapar al observador, de obligarlo en cada fotograma a reflexionar sobre el texto que lo acompaña. Son retratos que evocan recuerdos, sueños, momentos inolvidables, siempre desenfocados por el tiempo y la distancia.


Hace unos meses se publicaba un libro-disco titulado 
Planetari, un cuento infantil, donde los protagonistas son los astros del Universo y donde la Luna se casa con un príncipe de Orión. Los personajes dibujados por Sesé representan su papel siguiendo la trayectoria marcada por la canción compuesta e interpretada por Joan Isaac. El tema Planetari se incluye doblemente en este trabajo. Son dos versiones, la primera es en catalán y fue publicada en el libro-disco. La segunda versión: Planetario, es una adaptación al castellano y está interpretada como dueto por Joan Isaac y Pedro Guerra.

Como en todos sus trabajos, en L’estació del somnis el cantautor exhibe su capacidad de observación del mundo. A través de su visión artística, va traduciéndolo a un lenguaje poético y musical, extrayendo la belleza que pueda haber en cualquier circunstancia y mostrándola por encima de lo superfluo. Como ejemplo nos ofrece un tema impresionante: I malgrat tot, la vida! un himno a la supervivencia: "I malgrat tot, la vida, la vida, la vida! a cops de colzes s’obre pas i neixen criatures amb ulls nets i d’un bosc cremat brota una branca…y el poeta torna a escriure…" ("¡Y a pesar de todo, la vida, la vida, la vida! a codazos se abre paso y nacen criaturas con ojos puros y de un bosque quemado brota un retoño…y el poeta vuelve a escribir…"). Impresiona el texto y la música y por encima de todo emociona la voz del artista en esta interpretación.

El disco incluye cuatro temas que reflejan fielmente la faceta más intimista e introspectiva del autor, son canciones que destilan emotividad, nos sitúan frente al mar, la ternura, la pasión y el amor, de eso tratan y es lo que nos trasmiten al escucharlas: Ni t’ho imagines (Ni te lo imaginas), Deixa-ho tot i vine al mar (Déjalo todo y ven al mar), Ai si no fos per tu (Ay, si no fuera por ti) y T’escriuré una cançó (Te escribiré una canción). Cuatro perlas marcadas por la delicadeza y la fragilidad, cualidades que caracterizan la obra de Joan Isaac.

Dos de las canciones de L’estació dels somnis representan la exaltación de la amistad más profunda: Tenir un amic (Tener un amigo), es una convicción muy arraigada en el cantautor y la expresa de manera contundente: Tenir un amic és tenir-ho tot (Tener un amigo es tenerlo todo). Conec un home bo (Conozco un hombre bueno) es una demostración más de esta posición de Joan Isaac, en este caso con nombre propio, está dedicada a Pere Camps. Y junto a ello el amor a las pequeñas cosas de la vida: Can 60, un lugar muy especial para el artista desde donde poder observar la vida sencilla, el mar en su ir y venir, "donde volvería siempre si tuviera treinta y tres vidas", un tema con sonidos de habanera cantado como dueto junto a Pemi Fortuny (Lax’n’Busto). El disco concluye con una canción de Pere TapiàsPasseig del Carme I, un homenaje al artista ya fallecido y que interpretó Joan Isaac en compañía de Francesc Burrull en el cd Un pèl nou, un pèl antic. Tribut a Pere Tàpias en 2017.

Joan Isaac.

© José Luis Martínez

Los músicos que intervienen en este trabajo son grandes maestros que colaboran habitualmente con Joan Isaac: Antoni-Olaf Sabater, autor de la música de T’escriuré una cançó (piano, teclados y programación), Jordi Camp (bajo y contrabajo), Lluís Ribalta (batería y percusión), Francesc Burrull (piano), Walter Porro (acordeón y programación), Josep Traver (guitarras, laúd y ukelele), Cristina Romaní (violas) y Laia Rius y Mariona Casanova (violines). Las voces infantiles que hacen coros en Planetari son: Judit Rotllan, Berta Rotllan y Cesc Badia Rotllan.

El disco iba a ser presentado el 17 de marzo en el marco del festival BarnaSants, en el Teatro Principal de Palma de Mallorca, no pudo ser así debido a la cancelación de todos los conciertos programados por el estado de alerta provocado por la pandemia que está afectando a todo el planeta en estos momentos. Anuncia Barnasants que el concierto se celebrará el 18 de octubre en Barcelona. Esperemos que pronto podamos volver a una situación de normalidad y recuperar la vida y la cultura en toda su plenitud.

https://www.cancioneros.com/co/10880/2/lestacio-dels-somnis-de-joan-isaac-por-maria-gracia-correa