diumenge, 17 de gener del 2016

Joan Isaac i la lluminositat d'Itàlia

Cultura

CANÇÓ

guillem vidal

Joan Isaac i la lluminositat d'Itàlia

El cantautor adapta Lucio Dalla i Fabrizio de André, entre d'altres, en un disc amb convidats com Serrat, Silvio Rodríguez, Aute i Roger Mas 

Joan Isaac, aquesta setmana a Barcelona. Foto: JOSEP LOSADA

Tot i que ben poca gent a Catalunya ha reivindicat amb tanta insistència la cançó d'autor italiana com Joan Isaac (Esplugues de Llobregat, 1953), l'autor d'A Margalida considerava que, als italians, feia temps que els “devia” un disc. El deute, finalment, se salda amb Joies italianes i altres meravelles, disc en què alterna adaptacions d'autors no gaire obvis (Enzo Janacci, Giorgio Conte, Eugenio Finardi, Lucio Dalla, Francesco de Gregori, Ivano Fossati, Tosca, Fabrizio de André, Samuele Bersani i Vinicio Capossela) amb cançons dels seus amics Luis Eduardo Aute, Silvio Rodriguez i Luis Pastor.

“La cançó italiana ens és molt desconeguda” 

 “Ens queda, Itàlia, a poc més de 800 quilòmetres, però la seva música ens continua sent absolutament desconeguda”, lamenta Isaac, que dedica el disc al seu amic Sergio Sacchi del Club Tenco de Sanremo, icona italiana de la cançó. “La meva generació tenia més aviat tendència a moure's per París, atrets per Jacques Brel, Georges Brassens i companyia, o Amsterdam, perseguint somnis de llibertat. Però també és cert que els italians, que com els francesos estimen molt les seves històries, han jugat sempre molt més a casa que a fora. Acostumen –com es va poder veure amb Fabrizio de André, que mai no va actuar a l'Estat espanyol– a cantar més pel centre d'Europa. I aquí, a banda de [Franco] Battiato i [Paolo] Conte, que van aterrar tard i, en el cas de Conte, una mica de rebot, no hi ha arribat ningú.”
 
Isaac, però, més que quedar-se a casa esperant-los amb els braços plegats, va començar a viatjar a Itàlia de manera habitual a final dels anys setanta. “Hi vaig trobar una manera de viure que em va impressionar. En contraposició amb França, amb una cançó més existencialista i amb fortes arrels literàries, a Itàlia, un país desordenadament ordenat, vaig trobar-hi una societat lluminosa que naturalment es reflectia en les cançons dels seus autors. La bellesa, l'anarquia, l'art... hi eren pertot arreu, i autors com Dalla, De Gregori i, sobretot De André, que em va deixar impactat, em van fer conèixer una altra manera d'entendre la música d'autor.”

A Joies italianes i altres meravelles, però, Isaac no únicament homenatja els autors de la seva descoberta sinó que posa a veu a musics més joves com Bersani o Capossela. “He fet un esforç per descriure tot el ventall de la cançó italiana, ja que aquesta no ha tingut bons i mals moments. Sempre ha estat en un bon moment! Lluita amb els mateixos problemes que la cançó d'aquí –la invasió anglosaxona, principalment–, però quan et fixes en els músics de més èxit a Itàlia t'adones que la majoria són cantautors.”

Esforçant-s'hi, a l'hora de tractar-les, en projectar la “llum i claredat” que demanen aquestes cançons, Isaac només es va trobar amb la negativa de Battiato a l'hora de tirar endavant el repertori. “Teníem feta L'animale, amb en Roger Mas, però la seva editora ens va fer saber que Battiato només permet versions en italià de les seves cançons. Una putada.”

I el disc, tot i el caràcter internacional dels músics convidats, havia de ser íntegrament en català. “Són col·laboracions que, tal com tenim la cultura del país, no s'haurien de menystenir. Escoltar Silvio Rodríguez cantar en català no és gens normal i veure fer-ho a l'Aute tampoc ho acaba de ser del tot”, reivindica Isaac, que també es fa acompanyar de Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Sílvia Comes, Enric Hernàez, Eugenio Finardi, Roger Mas (que, després del fiasco amb Battiato, va acabar posant veu a Via del Campo, del seu admirat Fabrizio de André) i Giorgio Conte. “El seu germà [Paolo] s'ha endut la fama, però sovint oblidem que el Giorgio és extraordinari. I que les primeres grans cançons que cantava en Paolo eren d'ell.”

Joan Isaac, allunyat de tota activitat musical des de mitjan anys vuitanta fins a final dels anys noranta, transmet entusiasme i admet viure, molt possiblement, el període més prolífic de la seva carretera. “Tinc 62 anys i crec haver arribat a un punt de la meva carrera en què m'adono que algun dia tot plegat s'acabarà. I és la por de deixar de fer allò que tant m'apassiona, la música, el que em porta a ser tant prolífic”. Isaac presentarà Joies italianes i altres meravelles el 14 d'abril, al Teatre Joventut de l'Hospitalet de Llobregat, cita instigada pel Festival Barnasants.

JOIES ITALIANES I ALTRES MERAVELLES
Joan Isaac
Discogràfica: Picap
 

dimecres, 13 de gener del 2016

JOAN ISAAC, UN LLADRE DE JOIES REINCIDENT

L’any 2002, Joan Isaac va  fer un parèntesi en la seva carrera de lletrista i compositor per posar-se, com a intèrpret, al servei d’altres creadors, i ens va oferir, amb Joies robades, un recull de cançons d’autors com Jacques Brel, Chico Buarque, Pedro Guerra i un llarg etcètera que va tenir una molt bona acollida. Set anys més tard va reincidir amb Auteclàssic, un àlbum dedicat a adaptacions al català de temes de Luis Eduardo Aute, en el qual també va col·laborar el mateix autor. I com que el dos demana el tres, ara apareix, publicat per Picap, Joies italianes i altres meravelles, un àlbum –il·lustrat per Daniel Sesé- per al qual en Joan s’ha envoltat de cantants amics que comparteixen amb ell la interpretació d’un grapat de peces de qualitat indiscutible, arranjades per Conrad Setó, Francesc Burrull, Eros Cristiani i Josep Traver amb talent i amb una instrumentació limitada però exquisida. Recordo que en Conrad sovint em deia: “De vegades, menys és més”.

És prou sabut que Joan Isaac és el cantant català més proper a la cançó italiana, una cançó que a Catalunya va arribar amb força fins a la dècada dels seixanta –artistes com Renato Carosone, Domenico Modugno, Mina, Rita Pavone, Jimmy Fontana i molts d’altres sonaven amb freqüència per la ràdio- però que després, com ha passat amb la cançó francesa, ha estat ignorada gairebé del tot pels mitjans de comunicació. A causa d’aquest ostracisme, autors i intèrprets tan notables com Roberto Vecchioni, Gianmaria Testa, Francesco Guccini, Angelo Branduardi i tants d’altres són il·lustres desconeguts a casa nostra, mentre que els temes de monstres com Lucio Dalla, Franco Battiato i Paolo Conte han arribat amb comptagotes, i només a aquells que podríem anomenar els happy few. Per això cal agrair a en Joan que posi al nostre abast algunes cançons italianes bellíssimes –tot i que, com el títol de l’àlbum fa evident, també n’hi ha d’altres procedències- que ha sabut fer seves amb respecte i, alhora, sense mimetismes estèrils.
L’àlbum comença amb “Ferragosto”, de Samuele Bersani i Sergio Cammeriere, una bella combinació de records d‘infantesa i d’exaltació del poder de la fantasia com a transformadora de la realitat. Fem després un salt al Brasil, en companyia de la meravellosa veu de Sílvia Comes, per reivindicar, amb “Gent senzilla” –de Vinicius de Moraes, Chico Buarque i Garoto- les existències anònimes i dignes de tanta gent que el poder ignora o utilitza. Tornem a Itàlia, per sentir  “Que n’és de bella, la lluna”, una exaltació del somni, l’amor i la bellesa, interpretada a duo amb el seu autor, Giorgio Conte, excel·lent autor que, malauradament, sempre ha restat massa a l’ombra del seu molt més conegut germà Paolo. Tot seguit, Luis Eduardo Aute canta amb en Joan una versió en català de la força recent “Atenes en flames”, una denúncia d’aquest “Occident narcís i insolent / que a trossos es trenca”, i en Joan reprèn en solitari la seva “Cala la notte a San Remo”, cançó damunt la qual pengen els records de les vetllades del Premi Tenco i el fantasma estimat i inoblidable de Fabrizio de André.

La cançó següent és una de les més populars de la primera època de Lucio Dalla: “Piazza grande”, una esplèndida melodia –que pren una enorme volada gràcies als diversos canvis de tonalitat- que embolcalla la història d’un sense sostre feliç de la seva condició, que voldria “morir (..) voltat de gats sense cap amo ni senyor.” I després de Dalla, arriba el torn d’un altre gran artista desaparegut abans d’hora, l’abans esmentat Fabrizio de André, amb una versió –compartida amb Roger Mas- de “Via del campo”, visió tendra d’una jove prostituta on se’ns diu com a conclusió: “Dels diamants no creix ni un bri d’herba, / però dels fems sempre neixen flors.”
Passem llavors una estona a Cuba en companyia de Silvio Rodríguez per sentir la “Petita serenata diürna”, del veterà membre de la la no tan nova “Nueva trova”, i Maria del Mar Bonet s’afegeix a la festa per col·laborar en “La lluna i el capità” (d’Enrico de Angelis, Tosca i L. Fiori), una preciosa cançó d’amor plena de matisos i vestida amb colors suaus i delicats. Arriba tot seguit Eugenio Finardi, per intervenir en el seu tema “Faula”, una cançó de bressol que combina la tendresa amb una fina ironia, i en Joan resta novament sol per acostar-nos el tema de Vinicio Capossela “Modí”, una cançó que podríem resumir com “la presència d’una absència”.

Francesco de Gregori –que va compartir amb Lucio Dalla, un any abans de la seva mort, l’espectacle Work in progress, que vaig tenir la sort de veure al teatre Leman de Ginebra- és un dels cantants italians en actiu més coneguts i estimats al seu país. En Joan, juntament amb Enric Hernàez, interpreta la seva cançó “Mira, jo no sóc aquell”, una visió desenganyada de la celebritat, i una meditació punyent sobre la pròpia individualitat i sobre la situació de l’artista en el món que l’envolta. L’extremeny arrelat a Madrid Luis Pastor interpreta després amb Joan Isaac el seu tema “Sóc”, una esplèndida cançó sobre la construcció del “jo” a partir de les capes successives de vivències que ens afaiçonen i ens transformen. Joan Manuel Serrat –potser recordant aquell “El sur también existe” que va cantar fa anys amb paraules de Mario Benedetti- intervé en “Torno al sud”, de Pino Solanas, amb música de l’enorme Astor Piazzolla. I l’àlbum es clou amb la cançó d’Ivano Fossatti “D’amor no en parlem mai més”, un tema senzill i púdic sobre el pas del temps per damunt de les vides i dels sentiments.

El temps també ha passat mentre durava aquest viatge constel·lat de joies i meravelles. I, en baixar del tren, ens queda el cor esquitxat de bellesa i el desig de refer ben aviat el camí de la mà d’aquest farmacèutic d’Esplugues que, si ha sabut fer-nos estimar aquestes cançons i els seus creadors, és perquè ell mateix els estima i els comprèn profundament.

Miquel Pujadó