CULTURA
CANTAUTOR - 11
desembre 2021 2.00 h
MIRADOR
Només per aquell “avui m’heu fet feliç, molt feliç” que
vas dir a l’escenari quan vas pujar a abraçar-nos, va valer la pena
JOAN ISAAC - CANTAUTOR
Eren les dues passades, Pere Camps i
jo havíem quedat amb tu per dinar al restaurant Pitarra del carrer Avinyó,
un clàssic que crec que ja ha desaparegut, com tants altres en aquesta Barcelona
sense memòria. Vas arribar vint minuts tard per culpa d’una reunió d’última
hora no prevista a l’SGAE. Estic segur que devies pensar que, en aquell
dinar, et demanaríem alguna ajuda econòmica per tirar endavant algun projecte
del Barnasants o alguna cosa similar. Jo portava a les mans un petit dossier
en què havia escrit un títol: Cançó de carrer. Abans del primer
plat, te’l vaig donar perquè el fullegessis i, sense dir res, et vas fondre
en una abraçada immensa amb nosaltres dos. Amb els ulls plorosos, em vas
donar les gràcies per haver donat forma a un espectacle que feia temps que em
voltava pel cap. Si aquest país pot estar orgullós d’alguna
cosa, és de la falta de memòria amb els seus artistes. Saps, Ramon? Sempre he
admirat l’obra que vas deixar cantada, i malgrat que en aquells temps en
què tu i jo començàvem a cantar algú va voler crear una rivalitat entre
nosaltres, sempre ens vam respectar mútuament.
Ens van etiquetar com la “Novíssima
Cançó”. Érem tu, jo, la Marina i el grup Coses, una generació a cavall entre
el franquisme i la democràcia que havíem recollit el testimoni dels nostres
mestres, el Lluís, la Maria del Mar, el Raimon, el Joan Manuel, l’Ovidi, el
Quico..., i a poc a poc vam començar a caminar pels camins de la Cançó. Sempre
he pensat que la nostra va ser la generació de l’esforç. Marxàvem de casa
amb els cotxes carregats amb els “equips de veus” –així es deien–, arribàvem
als pobles, descarregàvem, muntàvem, cantàvem, desmuntàvem i tornàvem a casa
molt tard, cansats però feliços que els nostres somnis es fessin a poc a
poc realitat.
Eren temps en què la gent dels pobles
era el teixit popular que mantenia viva la flama de la Cançó. Enganxaven
els cartells, tallaven les entrades, muntaven l’escenari i ens pagaven
el que podien. Aquell nostre somni es va anar consumint a poc a poc amb
l’arribada de la democràcia i es començaven a escoltar veus que dubtaven de
la continuïtat de la Cançó amb l’argument que ja no era necessària en temps
de democràcia. Més tard, uns anys després, tu i jo vam deixar l’ofici, cansats
de la poca repercussió que tenien els nostres treballs i de l’oblit interessat
de certs polítics i dels mitjans de comunicació que dominaven.
Era un dissabte de febrer al Teatre
Joventut de l’Hospitalet, a les cinc de la tarda. Estaven convocats tots
els artistes per a l’assaig del teu homenatge; jo estava nerviós i impacient,
com sempre, perquè es feia realitat un projecte que havia pensat minuciosament
i volia que sortís perfecte pel respecte que sempre t’he tingut. A poc a
poc, hi arribaven els artistes. El primer, Joan Manuel Serrat. Eren artistes
de diverses generacions que ho van deixar tot aquella nit a l’escenari
del Joventut. Alguns desconeixien la teva obra, però tots van donar el
millor d’ells mateixos. I al final, sol i en silenci al meu camerino, vaig
plorar d’emoció i de la tensió acumulada. Només per aquell “avui m’heu fet
feliç, molt feliç” que vas dir a l’escenari quan vas pujar a abraçar-nos, va
valer la pena aquella nit de lluna plena i somnis d’envelat. Bon viatge,
estimat.
