El cantautor barceloní i Sílvia Comes presenten el disc ‘Cita amb àngels’ el diumenge, 27 d’octubre, al Teatre Bartrina dins del Festival Accents
18 d'Octubre de 2019, per Marià Arbonès
Joan Isaac (Barcelona, 1953) és un dels cantautors pertanyents al moviment de la Nova Cançó que continua al peu del canó després de diverses dècades de producció discogràfica i artística. Més enllà de la seva coneguda cançó “A Margalida” (tot un al·legat contra la pena de mort), la seva trajectòria és plena de cançons que acostumen a fluctuar entre els cants a l’amor, al misteri de les relacions humanes i a la descripció i crítica de la realitat social i política. Isaac té un públic fidel no només a Catalunya, sinó també a diversos països on ha realitzat gires de manera reiterada, com ara Itàlia, Ecuador, l’Uruguai o França, entre d’altres. Entre els seus referents i amics hi ha alguns dels cantautors més coneguts de l’escena catalana i internacional, com ara Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Luis Eduardo Aute o Silvio Rodríguez.
Precisament aquest darrer artista cubà és el protagonista del treball ‘Cita amb àngels’, que presenta Joan Isaac el pròxim 27 d’octubre al Teatre Bartrina de Reus. Es tracta d’un recull de versions de temes de Rodríguez elaborats per Isaac al costat de Sílvia Comes, qui posa guitarra a les cançons i també veu a alguns dels temes. L’espectacle, beneït per Silvio Rodríguez, és un regal intimista i poètic que ofereix en la nostra llengua algunes de les creacions més belles i emotives del cantautor cubà.
Què trobes en la música i en la poesia de Silvio Rodríguez?
El Silvio és un mestre, un referent mundial de la cançó dels darrers cinquanta anys. Hi ha uns referents molt importants en la cançó d'autor arreu del món, i, evidentment, el Silvio és un dels cantants més importants d'aquest mig segle. Al final, la seva profunditat poètica, la seva capacitat musical i la seva coherència política i personal amb la seva ideologia donen com a resultat un home que ha fet una obra immensa, amb cançons grandioses i una manera de fer única i intransferible.
Tu ja havies cantat cançons d'aquest artista fa un temps.
Sí. Vaig fer un disc que es diu ‘Joies robades’ i vaig gravar amb ell la cançó ‘Unicorn’, que va cantar amb mi en català, i en un altre disc que es diu ‘Joies italianes i altres meravelles’ ell va cantar ‘Petita serenata diürna’, també en català. Amb el Silvio fa molts anys que ens coneixem, tenim una afinitat molt gran, som bons amics i sempre ha estat molt generós amb mi. A més de ser un gran amic, li valoro la seva generositat. Igual que el Serrat o l'Aute, que han col·laborat amb mi en bastants discos.
No ha de ser fàcil adaptar els textos de Silvio Rodríguez.
Les cançons del Silvio tenen una poesia molt profunda i són difícils d'adaptar, traduir i cantar. Les traduccions literals són molt fàcils, però les que s'han de fer en una altra llengua són més difícils perquè hi entra una enginyeria de paraules complicada. Hi ha metàfores que utilitza el Silvio que són complexes de traduir al català, per la mateixa base literària de la llengua. Aquí rau el problema més important: fer molts girs fins a arribar a una frase que vulgui dir el mateix. Això és el complicat d'adaptar, si es vol fer amb rigor.
Com ha anat la tria de les cançons?
La tria ha estat difícil perquè el Silvio té una obra immensa. Vam intentar fugir de les cançons més polititzades i vam anar a buscar les més poètiques, les més intimistes i amb un gruix literari més important. I, evidentment, la tria és molt personal; cadascú estima les cançons que formen part de la seva vida com a referents musicals i n'hi ha que li agraden més que altres. Va ser una mena de tria entre el gust personal i les cançons amb més càrrega poètica.
A la cançó ‘Cita amb àngels’ incorporeu una estrofa nova dedicada a Lluís Companys.
‘Cita amb àngels’ és una cançó absolutament prodigiosa que repassa la història de la humanitat dels darrers cinquanta anys, amb personatges importants com Martin Luther King, John Lennon, Giordano Bruno o José Martí. Pere Camps, el director de Barnasants, em va proposar introduir-hi alguna frase que parlés d'alguna cosa nostra. Ho vam comentar al Silvio i ens va respondre que no hi tenia cap problema, perquè era una cançó oberta i que podia tenir infinites estrofes. Vam pensar que la referència a Lluís Companys seria adient en aquests moments, i els esdeveniments actuals ens donen la raó.
És el primer treball que fas amb Sílvia Comes?
Com a treball monogràfic, sí.
I, musicalment, només esteu acompanyats d'una guitarra.
Sí. En un principi havia de ser un projecte més ampli des del punt de vista musical. Vam fer algunes proves amb arranjaments amb quartet de fusta, però així com les cançons de l'Aute les vaig fer amb piano i corda, ja que era molt més natural fer-les d'aquesta manera, em vaig trobar que en l'estètica de Silvio Rodríguez és absolutament imprescindible la presència de la guitarra i la manera com la toca. Un dia vaig dir a Sílvia Comes que vingués a gravar les bases de guitarra i li vaig preguntar si volia posar la veu en alguna cançó. Inicialment era un projecte personal, però vaig veure que la Sílvia havia agafat ràpidament l'aire de les cançons amb la guitarra i vam acabar fent un disc conjunt amb veus. Totes les cançons estan adaptades per mi, excepte ‘Et dono una cançó’, que és una versió de la Sílvia. Realment, penso que aquesta nuesa dona un valor afegit al disc i que les cançons, quan són bones, s'aguanten només amb un instrument. Vull destacar el treball de la Sílvia a la guitarra, amb una precisió i una sensibilitat úniques.
Creus que el vostre treball és un bon recurs, sobretot per a la gent jove, per a introduir-se en el món del Silvio?
Penso que sí. Els treballs monogràfics, en el fons, tenen un valor afegit, que és que són un exercici brutal de rigor. Per tant, quan es fan bé tenen una gran repercussió perquè la gent jove descobreix per primera vegada ―o redescobreix― un cantant com Silvio Rodríguez. Aquest disc ha servit perquè molta gent jove s'hagi interessat per ell. Jo no aspiro que els concerts estiguin plens de gent de divuit o vint anys, perquè seria absurd; els joves viatgen musicalment amb uns altres mitjans i unes altres estètiques, però penso que poden apropar-s'hi molt bé i descobrir una música que han tingut vetada pels grans mitjans de comunicació. Les cançons de Luis Eduardo Aute i Silvio Rodríguez no sonen per la ràdio.
La gent sempre espera que en els teus concerts interpretis la cançó ‘A Margalida’. No sé si la incorpores, en aquest espectacle.
Sí. Al final hi afegim dues cançons: una de la Sílvia, meravellosa, de fa molts anys, que parla de les dones maltractades i que es diu ‘Mujer en ruinas’, i jo canto ‘A Margalida’. Penso que cantar aquesta cançó és una obligació meva perquè és patrimoni de la gent. L'he cantat milions de vegades, però s'ha de seguir cantant.
El dia 27 d’octubre presenteu el treball a Reus, on ja has tocat en diverses ocasions.
Sí, hi he tocat anteriorment unes quantes vegades. I ara, gràcies al Festival Accents, tinc l'oportunitat de tornar-hi a cantar; a més, en un lloc meravellós com és el Teatre Bartrina, un dels teatres més bonics de Catalunya; petit, però extraordinari. Voldria que el teatre s'omplís, perquè, a més de la bellesa del concert, en aquests moments la gent ha de sortir de casa, i no només per a reivindicar ―que em sembla perfecte―, sinó també per a consumir cultura. La cultura és l'única arma que té la societat en aquests moments per a fer front als feixistes i als intolerants.
