Joan Isaac. Bandera negra al cor (Presentació a Barcelona)

Coincidint amb l’aniversari d’en Joan Isaac, el passat 17 de setembre es va presentar a La Casa del Llibre de Barcelona  “Joan Isaac. Bandera negra al cor” (Ed. Milenio). 

L’acte va comptar amb la presència de Luis García Gil (autor del llibre), Joan Isaac, Maria del Mar Bonet, Pere Camps (director de BarnaSants), Sergio Secondiano Sacchi (president del Club Tenco) i Javier de Castro (editor) que va ser l’encarregat de la presentació; i les actuacions musicals de Fernando Lobo, Miquel Pujadó i Sílvia Comes.

Fernando Lobo va ser l’encarregat d’obrir la part musical, va venir de Cádiz per acompanyar a l’autor i ser-hi al costat d’en Joan Isaac, tal com ja havia fet a la presentació del llibre a la seva ciutat. Dels dos temes que va interpretar un va ser “Què tramposa és la vida” , adaptada al castellà i la sent musicalment molt propera o lo que ell fa;  i tal i com ell diu li agraden els reptes, i ens va sorprendre amb el seu català de Cádiz amb l’adaptació d’un dels seus grans temes, “No sé renunciar”.

A continuació li va tocar el torn a Miquel Pujadó, una gran cantautor, arranjador i escriptor, que es va conèixer amb en Joan fa molts anys i ens va interpretar “Le déserteur”; un dels temes que Joan Isaac va adaptar al català en un dels seus primers discs, “Barcelona, ciutat gris”, i a continuació va interpretar “Autotango del cantautor” de Luis Eduardo Aute recordant el disc “Auteclàssic” en el que va col·laborar.

Aquesta part musical la va tancar la gran cantautora Sílvia Comes, premi BarnaSants 2013, amb una excel·lent interpretació de “ Digue’m que no m’estimes” amb la que va fer cantar a tot els assistent.

El primer en prendre la paraula va ser en Pere Camps que considera a en Joan Isaac com un germà i amb el que manté una gran amistat. Ens va explicar les vides paral·leles de dos xavals de barri que es van retrobar i que tenen moltes experiències comunes,  el va conèixer cantant A Margalida. En Pere ens va dir que la cultura es fonamental i la cançó d’autor dins de la música des del seu punt de vista sempre ha tingut dificultats.

Al 1996 davant de l’oblit que tenia la cançó pels poders oficials, perquè era memòria viva i la memòria és fonamental, va  intentar recuperar la Cançó amb tots els artistes que eren punt de referència de una època i d’aquesta manera  recuperar la història a partir de la seva pròpia vida.

“En Joan Isaac és un dels nostres grans cantautors... És necessari que s’escriguin llibres sobre la nostra gent, els nostres fabricants de cançons, perquè que seria de nosaltres sense les cançons que han donat energia a les nostres accions”.

Javier de Castro, conductor de l’event va donar la paraula a la cantat Maria del Mar Bonet que va començar donant les gràcies a en Luis pel fet de que hagi escrit el llibre una persona com ell i amb pròleg de Serrat, i gràcies al Joan per ser tant creatiu. Maria del Mar Bonet va parlar d’en Joan Isaac amb molt de carinyo, ens va explicar alguns moments viscuts junts i dels recitals que van compartir. Els uneixen moltes coses, entre d’altres que va anar a recollir un premi Tenco a Itàlia i va fer concerts a Torí de la seva mà. “Tot lo que lliga Itàlia amb en Joan és esplèndid”. Les confidències entre ells són immenses, s’estimen molt, i el considera un amic de l’ànima i sobretot els uneixen somnis i un dels somnis és fer un recital compartit a Barcelona.

Seguidament es va donar pas a Sergio Sacchi, una de les persones que més sap de la cançó d’autor a Europa. Va conèixer a en Joan Isaac fa 35 anys, en 1978 en unes festes de la Mercè i se’l va presentar en Joan Molas. Mantenen una amistat de sempre, una amistat que neix també per les seves cançons. D’en Joan li sorprèn el fet que sempre que fa una cançó ho fa d’una manera diferents, i la capacitat de que en tres minuts sap fer grans cançons. Va destacar també que en Joan té un amor particular para la cançó italiana i que és el cantautor català que més vegades ha estat al Festival a Sanremo.  

I a continuació es va donar la paraula als dos veritables protagonistes de l’acte, a Luis García Gil i a en Joan Isaac.

En Luis ens va explicar que és la quarta vegada que ve a Barcelona a presentar un  llibre i que es troba com a casa, feliç de compartir amb Joan la presentació d’aquest llibre que va començar amb una trobada a Sevilla a on es van trobar també amb Maria Gracia, part fonamental en la redacció i correcció del llibre i que va recórrer uns quants quilòmetres per ser-hi present en la presentació del llibre a Barcelona tal i com ho va fer a Càdis. En Luis va agrair totes les col·laboracions del llibre i ens va parlar del seu pare, gràcies al qual va descobrir la poesia catalana i els LP de la Nova Cançó.

Al seu equipatge, una Andalusia que sent a  Catalunya d’una forma molt propera que li ha permés endinsar-se en l’obra de Serrat i ara de Joan Isaac. “Joan Isaac. Bandera negra al cor” és conseqüència de la creença i defensa de la Cançó, les veus d’un viatge sonor, des de Al vent de Raimon a cançons de Joan que són capaces de forjar una llegenda. Ens va explicar com va des composar i re composar l’obra poètica, la llums dels acords i la discografia de Isaac.

Luis García va acabar la seva intervenció llegint un poema del seu nou llibre “La gafas de Allen” titulat “Tenco”.

A aquestes alçades de l’acte va prendre la paraula un Joan Isaac molt emocionat. Des del primer moment va tenir molt clar que la presentació del llibre a Barcelona la faria coincidir amb la data del seu 60è aniversari. Va destacar el fet de que un escriptor de Càdis s’interessés per escriure el llibre i va recordar la frase d’una cançó de Vinicio Capossela. Ens va explicar que amb el llibre va arribar a redescobrir les seves cançons. I el fet de que el pròleg l’hagués fet en Joan Manuel Serrat, aquell cantautor del que es va comprar el primer disc, ha estat sentimentalment molt important per ell.

I l’acte va acabar amb un dels moments més emotius de la tarda, va ser quan en Joan no deixava de mirar al públic i va dir que veia la seva vida sencera, moltes cares conegudes i familiars per les quals va tenir paraules de tendresa i amb les que va fer emocionar a més d’un dels presents. 



 

"Joan Isaac. Bandera negra al cor" per Pep Siset

“JOAN ISAAC, Bandera negra al cor”, aquest el títol d’un llibre que vaig llegir aquest estiu. És un llibre no del tot autobiogràfic, encara que se’n desplega el ventall de gairebé seixanta anys de la vida del cantautor català Joan Vilaplana Comin, més conegut amb el nom artístic de Joan Isaac, sinó que a més, i sobretot, ens introdueix en el món de les seves cançons, disc a disc, cançó a cançó. En Joan pertany a la tercera avançada d’allò que se’n va anomenar moviment Nova Cançó, just després dels Llach, Serrat, Raimon, Maria del mar Bonet, Ovidi Montllor, Pi de la Serra, etc. Ell va entrar en l’escena musical al mateix temps que cantants com Marina Rosell i Ramon Muntaner. Certament era un temps i una gent que prometien molt, perquè en els seus inicis ja destacaven sobradament. Però arribaren els anys vuitanta, quan les discogràfiques deixaren de donar suport a nous valors musicals en català; les contractacions baixaren, tot i el nou espai de llibertat que s’obria, curiosament quan més haurien d’haver donat suport a la cançó en català, menys suport per part de les institucions ja “democratitzades”, i finalment el públic, que per raons incomprensibles deixar de comprar discos en català. Tot plegat engendrà un ànim decebut en el cantautor, que desaparegué durant quinze de l’àmbit artístic. El seu retorn cap a l’any 1998, fou una sorpresa per els seus seguidors, com jo, i el seu disc de tornada, “Planeta silenci”, fou de les millor notícies en l’àmbit musical del moment. La seva segona època ha estat fructífera en quantitat i en qualitat. La vida al sol, Joies robades, De profundis, Auteclàssic, o Em declaro innocent, Piano piano, són alguns dels discos que testimonien l’excel•lència de l’autor i l’interpret. Com que els dic de memòria, segur que me’n deix algun, perquè la seva tasca creativa en els darrers anys ha estat sublim. Cada nova producció reafirma l’estil i el bon nivell assolit en cada nova cançó. El llibre està escrit pel meu paisà, Luis Garcia Gil, de Cádiz. I l’ha escrit aportant, no sols dades interessants, sinó com si construís una obra pròpia al mateix temps, amb angles i estructura, cuidant fins al darrer detall, i amb unes pinzellades poètiques que condueixen al lector per espais amables i generosos en la descripció i valoració de l’obra artística de Joan Isaac. El llibre està escrit en l’ idioma de l’autor, en castellà, i això té una explicació molt senzilla. Tristament no s’han acostat a la figura artística i humana d’en Joan gaire periodistes o escriptors catalans. I dic tristament, perquè, molta Via catalana, molt reivindicar la llegua catalana com a vehicular a l’escola, i això està molt bé, i és necessari i imprescindible, però llavors resulta que quan hem de escoltar música, o anar al teatre, o comprar un llibre en català, aquí la cosa ja no va, la gent s’allunya. Quan un poeta o un escriptor vol publicar la seva obra en català, ai, no vos cont com acaba la cosa. Manca molta, molta coherència, i sobren capelletes i sectarismes. Jo vos convit a què vos acosteu al llibre i segur que la curiositat vos durà a escoltar l’obra de n’Isaac. I per començar, res millor que escolteu la cançó “A Margalida”, preciosa lletra, deliciosa melodia, un himne a la llibertat i a la dignitat humana. Una cançó que l’acompanya i acompanyarà sempre, encara que ell vulgui que es tenguin en compte altres cançons seves també. Aquí no tenc espai per a parlar de cada una de les cançons de Joan Isaac, i ja ho he escrit altres vegades; per tant, el que sí vull és que vos acostau a qualsevol dels seus discos, ja sigui de la primera època, com Viure o Barcelona Ciutat grisa, o d’aquests últim anys com per exemple Em declaro innocent o Piano piano. Crec que ningú se sentirà decebut per la meva recomanació. Si Joan Isaac hagués estat un cantant francès o italià, per posar algun exemple, hagués tengut molt més reconeixement i difusió, però va decidir expressar-se artísticament en català, i això, tristament, té un preu, té un cost massa injust. I a més, si les seves cançons conviden a la reflexió i a la poesia, aleshores, ja sabem com acaba la història. Vivim temps on la banalitat i la mediocritat cotitzen molt bé en aquesta societat cada vegada més distanciada de l’humanisme. Però no vull ser pessimista del tot, perquè també sé que hi ha gent, potser minoria, que és sensible a l’art en totes les seves dimensions. Joan Issaac, bandera negra al cor, en aquest llibre hi trobam condensats anys i anys de treball d’un artista que ha aportat i ens aporta la sensibilitat en cada vers, en cada melodia, i obre la porta a un intimisme creatiu com exercici d’introspecció, que sempre ens delata que som humans, potser massa humans, malgrat tot.

 
22/09/2013 PEP SISET

TOT ÉS FRÀGIL (com el temps que s'amaga al miralls)

Dimarts, 17 de setembre de 2013, Joan Isaac va fer 60 anys. Quina millor manera de celebrar-ho que convidant als seus amics a la presentació d’un llibre, que recull les emocions de les seves cançons, segons la culta i delicada mirada d’un extraordinari poeta i escriptor gadità, Luis Garcia Gil. L’autor del llibre ens descobreix noves rutes, noves pauses, que destil•len les estimades cançons de l’amic Joan, a les que molts n’eren aliens. Tot un descobriment. Fa molts anys que conec al Joan Isaac cantautor. Encara recordo un dia proper al Nadal de 1977 quan en una de les meves habituals visites a Can Castelló, una petita botiga de discos que aleshores ocupava una porteria del carrer Tallers, remenant i remenant em vaig trobar a les mans un L.P. que em va cridar l’atenció. Destacant d’un fons verd un retrat d’un noi jove, amb una melena semblant a la que jo duia en aquells temps, difícils i inoblidables ; els ulls mig tancats i un mig somriure franc i inspirador de confiança. Amb lletres negres: “JOAN ISAAC” i, una mica més avall amb un groc esvaït el títol del disc: “VIURE”. Allà mateix vaig llegir breus fragments de les seves lletres, que van despertar el meu interès, i mentre ho feia, en Carles, amic i dependent de l’entranyable botiga, em va dir: “Te’l recomano, t’agradarà”. En Carles era una paio de confiança i malgrat que ja tenia la decisió presa, el seu consell va refermar la meva decisió. Una segons més tard, en Carles em deixà damunt del taulell un altre L.P. de Joan Isaac titulat “ÉS TARD”. “Aquest és el primer que ha tret”, em va dir... Me’ls vaig posar sota el braç i vaig marxar a casa amb un nou amic, que va omplir de càlida tendresa molts moments de buidor i de reflexió de la meva vida. Desprès “BARCELONA CIUTAT GRIS”, més tard “INESPERAT” ... I de sobte el silenci. Alguns(els politics) van pensar que els cantautors ja havien fet la seva funció, que la Nova Cançó i tot els que hi venien al darrera ja eren història. Havien denunciat tortures, opressions, agressions, manques de llibertat, assassinats... i reivindicat autonomia, llibertat, cultura i van posar la nostra llengua i els nostres poetes a l’aparador. Ells (els politics) anaven als seus concerts barrejats amb el poble, amb la ciutadania que sempre anava més endavant que ells, més o menys com ara. Ja era pur compromís. Ells, (els politics i els sindicats) van assolir els seus objectius de poder i van pensar que ara els cantautors i les seves cançons també els retratarien a ells. I van actuar... fora ajuts i que és busquin la vida. Aquest va ser l’agraïment dels que anhelaven el poder, emmascarats amb els crits de “llibertat, amnistia, i estatut d’autonomia”. Però la gent els seguíem escoltant i les cançons eren vives.., la memòria també. Sortosament l’any 1988 recupero a l’amic i a les seves cançons, que aviat ja eren meves. “PLANETA SILENCI” va obrir una nova i fructífera etapa d’immensa creativitat de Joan Isaac. 

 

Passa sovint que als cantautors se’ls recorda molt especialment per les seves primeres cançons, com si les que fan ara estiguessin fora de context. Els cantautors, en general, no fan cançons de consum immediat, fan cançons per escoltar-les en la intimitat, per llegir-les, per cantar-les, perquè ens acompanyin tota la vida i segurament en les vides de gent que els escoltarà després. Són cançons de llarg recorregut, sortosament. Quantes cançons de 20, 30, 40 anys enrere estan avui plenes de vitalitat i actualitat? Però és de justícia ressaltar que les “noves” cançons de Joan Isaac, desprès del seu temporal silenci, tenen uns components emocionals en les lletres difícilment superables i un rigorós lirisme musical que les embolcalla i abriga, perquè sempre s’escoltin amb la temperatura adequada... Uns arranjaments sublims i acompanyat sempre d’uns músics extraordinaris fan la resta. Tampoc em puc estar de dir que he tingut la fortuna de poder assistir a la majoria dels seus concerts i ,ho dic sense cap demèrit, els seus directes superen a les gravacions. El contacte, la presència humana, és fonamental. L’any 2003 vaig tenir l’immensa fortuna de veure’m personalment amb en Joan. Res del que havia imaginat d’ell em va decebre. Era la persona amable, sensible, cordial i culta que havia dibuixat en el meu interior. A més a més el Barça, Catalunya, Serrat, Llach, Aute i molts altres aspectes de la vida ens unien . Vaig aprendre molt i aprenc molt de la senzilla saviesa que l’envolta. En aquells anys jo era vicepresident de la Festa Major de Gràcia i feia un any que era responsable d’un nou espai de Festa Major: “Les Nits del Claustre”, un lloc que volia que fos reservat a homenatjar als cantautors i cantautores que ens havien ajudat i ajuden a construir un país millor. Amb molta vergonya, li vaig proposar a en Joan si li agradaria participar en aquest projecte i li vaig confessar que de diners n’hi haurien pocs. Només puc dir que fins l’any 2011 que, per qüestions econòmiques i retallades, és van eliminar “Les Nits del Claustre” de la programació de Festa Major, en Joan Isaac va actuar cada any, estrenant noves cançons i amb el seu fidel i meravellós conjunt de musics. Ell va ser una part importantíssima de l’èxit d’aquell projecte. Els mateixos de sempre (els politics) el van deixar morir. Però aquesta ja és una història repetida. 

 

L’acte de la presentació del llibre de Luis Garcia Gil, dedicat a les cançons i a la trajectòria de Joan Isaac, és va convertir en un reguitzell d’emocions, cançons, paraules i llibres, o sigui de cultura. Que més podíem demanar? I entre parèntesi, tota la meva vida li agrairé a l’amic Joan les paraules i els instants que em va dedicar. No tinc paraules... L’altre sorpresa meravellosa va ser que hem vaig veure envoltat de cantautors i cantautores que eren protagonistes habituals de “Les Nits del Claustre”. Al marge del mateix Joan, eren presents Miquel Pujadó, Maria del Mar Bonet, Enric Hernaez, Roger Mas, Fermí Puig... emotiu i emocionant el retrobament. Per tot això i com diu una de les seves cançons “GRÀCIES; VIDA; GRÀCIES” , “GRÀCIES; JOAN; GRÀCIES” I ara ha llegir amb deteniment i goig el llibre. El pròleg és de Joan Manuel Serrat. Comença bé la cosa. Sempre recordaré els seixanta anys de JOAN ISAAC. Salut i per molts més.

Ricard Estruch Payà