diumenge, 22 de setembre del 2013

Joan Isaac. Bandera negra al cor (Presentació a Barcelona)



Coincidint amb l’aniversari d’en Joan Isaac, el passat 17 de setembre es va presentar a La Casa del Llibre de Barcelona  “Joan Isaac. Bandera negra al cor” (Ed. Milenio). 


L’acte va comptar amb la presència de Luis García Gil (autor del llibre), Joan Isaac, Maria del Mar Bonet, Pere Camps (director de BarnaSants), Sergio Secondiano Sacchi (president del Club Tenco) i Javier de Castro (editor) que va ser l’encarregat de la presentació; i les actuacions musicals de Fernando Lobo, Miquel Pujadó i Sílvia Comes.



Fernando Lobo va ser l’encarregat d’obrir la part musical, va venir de Cádiz per acompanyar a l’autor i ser-hi al costat d’en Joan Isaac, tal com ja havia fet a la presentació del llibre a la seva ciutat. Dels dos temes que va interpretar un va ser “Què tramposa és la vida” , adaptada al castellà i la sent musicalment molt propera o lo que ell fa;  i tal i com ell diu li agraden els reptes, i ens va sorprendre amb el seu català de Cádiz amb l’adaptació d’un dels seus grans temes, “No sé renunciar”.

A continuació li va tocar el torn a Miquel Pujadó, una gran cantautor, arranjador i escriptor, que es va conèixer amb en Joan fa molts anys i ens va interpretar “Le déserteur”; un dels temes que Joan Isaac va adaptar al català en un dels seus primers discs, “Barcelona, ciutat gris”, i a continuació va interpretar “Autotango del cantautor” de Luis Eduardo Aute recordant el disc “Auteclàssic” en el que va col·laborar.


Aquesta part musical la va tancar la gran cantautora Sílvia Comes, premi BarnaSants 2013, amb una excel·lent interpretació de “ Digue’m que no m’estimes” amb la que va fer cantar a tot els assistent.



El primer en prendre la paraula va ser en Pere Camps que considera a en Joan Isaac com un germà i amb el que manté una gran amistat. Ens va explicar les vides paral·leles de dos xavals de barri que es van retrobar i que tenen moltes experiències comunes,  el va conèixer cantant A Margalida. En Pere ens va dir que la cultura es fonamental i la cançó d’autor dins de la música des del seu punt de vista sempre ha tingut dificultats.

Al 1996 davant de l’oblit que tenia la cançó pels poders oficials, perquè era memòria viva i la memòria és fonamental, va  intentar recuperar la Cançó amb tots els artistes que eren punt de referència de una època i d’aquesta manera  recuperar la història a partir de la seva pròpia vida.

“En Joan Isaac és un dels nostres grans cantautors... És necessari que s’escriguin llibres sobre la nostra gent, els nostres fabricants de cançons, perquè que seria de nosaltres sense les cançons que han donat energia a les nostres accions”.


Javier de Castro, conductor de l’event va donar la paraula a la cantat Maria del Mar Bonet que va començar donant les gràcies a en Luis pel fet de que hagi escrit el llibre una persona com ell i amb pròleg de Serrat, i gràcies al Joan per ser tant creatiu. Maria del Mar Bonet va parlar d’en Joan Isaac amb molt de carinyo, ens va explicar alguns moments viscuts junts i dels recitals que van compartir. Els uneixen moltes coses, entre d’altres que va anar a recollir un premi Tenco a Itàlia i va fer concerts a Torí de la seva mà. “Tot lo que lliga Itàlia amb en Joan és esplèndid”. Les confidències entre ells són immenses, s’estimen molt, i el considera un amic de l’ànima i sobretot els uneixen somnis i un dels somnis és fer un recital compartit a Barcelona.


Seguidament es va donar pas a Sergio Sacchi, una de les persones que més sap de la cançó d’autor a Europa. Va conèixer a en Joan Isaac fa 35 anys, en 1978 en unes festes de la Mercè i se’l va presentar en Joan Molas. Mantenen una amistat de sempre, una amistat que neix també per les seves cançons. D’en Joan li sorprèn el fet que sempre que fa una cançó ho fa d’una manera diferents, i la capacitat de que en tres minuts sap fer grans cançons. Va destacar també que en Joan té un amor particular para la cançó italiana i que és el cantautor català que més vegades ha estat al Festival a Sanremo.  
I a continuació es va donar la paraula als dos veritables protagonistes de l’acte, a Luis García Gil i a en Joan Isaac.
En Luis ens va explicar que és la quarta vegada que ve a Barcelona a presentar un  llibre i que es troba com a casa, feliç de compartir amb Joan la presentació d’aquest llibre que va començar amb una trobada a Sevilla a on es van trobar també amb Maria Gracia, part fonamental en la redacció i correcció del llibre i que va recórrer uns quants quilòmetres per ser-hi present en la presentació del llibre a Barcelona tal i com ho va fer a Càdis. En Luis va agrair totes les col·laboracions del llibre i ens va parlar del seu pare, gràcies al qual va descobrir la poesia catalana i els LP de la Nova Cançó.
Al seu equipatge, una Andalusia que sent a  Catalunya d’una forma molt propera que li ha permés endinsar-se en l’obra de Serrat i ara de Joan Isaac. “Joan Isaac. Bandera negra al cor” és conseqüència de la creença i defensa de la Cançó, les veus d’un viatge sonor, des de Al vent de Raimon a cançons de Joan que són capaces de forjar una llegenda. Ens va explicar com va des composar i re composar l’obra poètica, la llums dels acords i la discografia de Isaac.
Luis García va acabar la seva intervenció llegint un poema del seu nou llibre “La gafas de Allen” titulat “Tenco”.




A aquestes alçades de l’acte va prendre la paraula un Joan Isaac molt emocionat. Des del primer moment va tenir molt clar que la presentació del llibre a Barcelona la faria coincidir amb la data del seu 60è aniversari. Va destacar el fet de que un escriptor de Càdis s’interessés per escriure el llibre i va recordar la frase d’una cançó de Vinicio Capossela. Ens va explicar que amb el llibre va arribar a redescobrir les seves cançons. I el fet de que el pròleg l’hagués fet en Joan Manuel Serrat, aquell cantautor del que es va comprar el primer disc, ha estat sentimentalment molt important per ell.
I l’acte va acabar amb un dels moments més emotius de la tarda, va ser quan en Joan no deixava de mirar al públic i va dir que veia la seva vida sencera, moltes cares conegudes i familiars per les quals va tenir paraules de tendresa i amb les que va fer emocionar a més d’un dels presents. 



 


"Joan Isaac. Bandera negra al cor" per Pep Siset



“JOAN ISAAC, Bandera negra al cor”, aquest el títol d’un llibre que vaig llegir aquest estiu. És un llibre no del tot autobiogràfic, encara que se’n desplega el ventall de gairebé seixanta anys de la vida del cantautor català Joan Vilaplana Comin, més conegut amb el nom artístic de Joan Isaac, sinó que a més, i sobretot, ens introdueix en el món de les seves cançons, disc a disc, cançó a cançó. En Joan pertany a la tercera avançada d’allò que se’n va anomenar moviment Nova Cançó, just després dels Llach, Serrat, Raimon, Maria del mar Bonet, Ovidi Montllor, Pi de la Serra, etc. Ell va entrar en l’escena musical al mateix temps que cantants com Marina Rosell i Ramon Muntaner. Certament era un temps i una gent que prometien molt, perquè en els seus inicis ja destacaven sobradament. Però arribaren els anys vuitanta, quan les discogràfiques deixaren de donar suport a nous valors musicals en català; les contractacions baixaren, tot i el nou espai de llibertat que s’obria, curiosament quan més haurien d’haver donat suport a la cançó en català, menys suport per part de les institucions ja “democratitzades”, i finalment el públic, que per raons incomprensibles deixar de comprar discos en català. Tot plegat engendrà un ànim decebut en el cantautor, que desaparegué durant quinze de l’àmbit artístic. El seu retorn cap a l’any 1998, fou una sorpresa per els seus seguidors, com jo, i el seu disc de tornada, “Planeta silenci”, fou de les millor notícies en l’àmbit musical del moment. La seva segona època ha estat fructífera en quantitat i en qualitat. La vida al sol, Joies robades, De profundis, Auteclàssic, o Em declaro innocent, Piano piano, són alguns dels discos que testimonien l’excel•lència de l’autor i l’interpret. Com que els dic de memòria, segur que me’n deix algun, perquè la seva tasca creativa en els darrers anys ha estat sublim. Cada nova producció reafirma l’estil i el bon nivell assolit en cada nova cançó. El llibre està escrit pel meu paisà, Luis Garcia Gil, de Cádiz. I l’ha escrit aportant, no sols dades interessants, sinó com si construís una obra pròpia al mateix temps, amb angles i estructura, cuidant fins al darrer detall, i amb unes pinzellades poètiques que condueixen al lector per espais amables i generosos en la descripció i valoració de l’obra artística de Joan Isaac. El llibre està escrit en l’ idioma de l’autor, en castellà, i això té una explicació molt senzilla. Tristament no s’han acostat a la figura artística i humana d’en Joan gaire periodistes o escriptors catalans. I dic tristament, perquè, molta Via catalana, molt reivindicar la llegua catalana com a vehicular a l’escola, i això està molt bé, i és necessari i imprescindible, però llavors resulta que quan hem de escoltar música, o anar al teatre, o comprar un llibre en català, aquí la cosa ja no va, la gent s’allunya. Quan un poeta o un escriptor vol publicar la seva obra en català, ai, no vos cont com acaba la cosa. Manca molta, molta coherència, i sobren capelletes i sectarismes. Jo vos convit a què vos acosteu al llibre i segur que la curiositat vos durà a escoltar l’obra de n’Isaac. I per començar, res millor que escolteu la cançó “A Margalida”, preciosa lletra, deliciosa melodia, un himne a la llibertat i a la dignitat humana. Una cançó que l’acompanya i acompanyarà sempre, encara que ell vulgui que es tenguin en compte altres cançons seves també. Aquí no tenc espai per a parlar de cada una de les cançons de Joan Isaac, i ja ho he escrit altres vegades; per tant, el que sí vull és que vos acostau a qualsevol dels seus discos, ja sigui de la primera època, com Viure o Barcelona Ciutat grisa, o d’aquests últim anys com per exemple Em declaro innocent o Piano piano. Crec que ningú se sentirà decebut per la meva recomanació. Si Joan Isaac hagués estat un cantant francès o italià, per posar algun exemple, hagués tengut molt més reconeixement i difusió, però va decidir expressar-se artísticament en català, i això, tristament, té un preu, té un cost massa injust. I a més, si les seves cançons conviden a la reflexió i a la poesia, aleshores, ja sabem com acaba la història. Vivim temps on la banalitat i la mediocritat cotitzen molt bé en aquesta societat cada vegada més distanciada de l’humanisme. Però no vull ser pessimista del tot, perquè també sé que hi ha gent, potser minoria, que és sensible a l’art en totes les seves dimensions. Joan Issaac, bandera negra al cor, en aquest llibre hi trobam condensats anys i anys de treball d’un artista que ha aportat i ens aporta la sensibilitat en cada vers, en cada melodia, i obre la porta a un intimisme creatiu com exercici d’introspecció, que sempre ens delata que som humans, potser massa humans, malgrat tot.
 
22/09/2013 PEP SISET