"Joan Isaac. Bandera negra al cor" per Pep Siset

“JOAN ISAAC, Bandera negra al cor”, aquest el títol d’un llibre que vaig llegir aquest estiu. És un llibre no del tot autobiogràfic, encara que se’n desplega el ventall de gairebé seixanta anys de la vida del cantautor català Joan Vilaplana Comin, més conegut amb el nom artístic de Joan Isaac, sinó que a més, i sobretot, ens introdueix en el món de les seves cançons, disc a disc, cançó a cançó. En Joan pertany a la tercera avançada d’allò que se’n va anomenar moviment Nova Cançó, just després dels Llach, Serrat, Raimon, Maria del mar Bonet, Ovidi Montllor, Pi de la Serra, etc. Ell va entrar en l’escena musical al mateix temps que cantants com Marina Rosell i Ramon Muntaner. Certament era un temps i una gent que prometien molt, perquè en els seus inicis ja destacaven sobradament. Però arribaren els anys vuitanta, quan les discogràfiques deixaren de donar suport a nous valors musicals en català; les contractacions baixaren, tot i el nou espai de llibertat que s’obria, curiosament quan més haurien d’haver donat suport a la cançó en català, menys suport per part de les institucions ja “democratitzades”, i finalment el públic, que per raons incomprensibles deixar de comprar discos en català. Tot plegat engendrà un ànim decebut en el cantautor, que desaparegué durant quinze de l’àmbit artístic. El seu retorn cap a l’any 1998, fou una sorpresa per els seus seguidors, com jo, i el seu disc de tornada, “Planeta silenci”, fou de les millor notícies en l’àmbit musical del moment. La seva segona època ha estat fructífera en quantitat i en qualitat. La vida al sol, Joies robades, De profundis, Auteclàssic, o Em declaro innocent, Piano piano, són alguns dels discos que testimonien l’excel•lència de l’autor i l’interpret. Com que els dic de memòria, segur que me’n deix algun, perquè la seva tasca creativa en els darrers anys ha estat sublim. Cada nova producció reafirma l’estil i el bon nivell assolit en cada nova cançó. El llibre està escrit pel meu paisà, Luis Garcia Gil, de Cádiz. I l’ha escrit aportant, no sols dades interessants, sinó com si construís una obra pròpia al mateix temps, amb angles i estructura, cuidant fins al darrer detall, i amb unes pinzellades poètiques que condueixen al lector per espais amables i generosos en la descripció i valoració de l’obra artística de Joan Isaac. El llibre està escrit en l’ idioma de l’autor, en castellà, i això té una explicació molt senzilla. Tristament no s’han acostat a la figura artística i humana d’en Joan gaire periodistes o escriptors catalans. I dic tristament, perquè, molta Via catalana, molt reivindicar la llegua catalana com a vehicular a l’escola, i això està molt bé, i és necessari i imprescindible, però llavors resulta que quan hem de escoltar música, o anar al teatre, o comprar un llibre en català, aquí la cosa ja no va, la gent s’allunya. Quan un poeta o un escriptor vol publicar la seva obra en català, ai, no vos cont com acaba la cosa. Manca molta, molta coherència, i sobren capelletes i sectarismes. Jo vos convit a què vos acosteu al llibre i segur que la curiositat vos durà a escoltar l’obra de n’Isaac. I per començar, res millor que escolteu la cançó “A Margalida”, preciosa lletra, deliciosa melodia, un himne a la llibertat i a la dignitat humana. Una cançó que l’acompanya i acompanyarà sempre, encara que ell vulgui que es tenguin en compte altres cançons seves també. Aquí no tenc espai per a parlar de cada una de les cançons de Joan Isaac, i ja ho he escrit altres vegades; per tant, el que sí vull és que vos acostau a qualsevol dels seus discos, ja sigui de la primera època, com Viure o Barcelona Ciutat grisa, o d’aquests últim anys com per exemple Em declaro innocent o Piano piano. Crec que ningú se sentirà decebut per la meva recomanació. Si Joan Isaac hagués estat un cantant francès o italià, per posar algun exemple, hagués tengut molt més reconeixement i difusió, però va decidir expressar-se artísticament en català, i això, tristament, té un preu, té un cost massa injust. I a més, si les seves cançons conviden a la reflexió i a la poesia, aleshores, ja sabem com acaba la història. Vivim temps on la banalitat i la mediocritat cotitzen molt bé en aquesta societat cada vegada més distanciada de l’humanisme. Però no vull ser pessimista del tot, perquè també sé que hi ha gent, potser minoria, que és sensible a l’art en totes les seves dimensions. Joan Issaac, bandera negra al cor, en aquest llibre hi trobam condensats anys i anys de treball d’un artista que ha aportat i ens aporta la sensibilitat en cada vers, en cada melodia, i obre la porta a un intimisme creatiu com exercici d’introspecció, que sempre ens delata que som humans, potser massa humans, malgrat tot.

 
22/09/2013 PEP SISET