dilluns, 10 de juliol del 2017

Joan Isaac i el tango italià de l’amor

El Temps

ELS CRÍTICS

Joan Isaac i el tango italià de l’amor

Núm. 1726
Foto: Juan Miguel Morales
L’amor no entén d’edats. Però canvia quan et fas vell. Del desig irrefrenable del frec dels cossos es passa a una estima més calmada, més basada en la companyia. És a dir, a passar el temps l’un i l’altre sense la ment obsessionada en el pecat. Ara bé, l’amor no és només això. Hi ha l’estima entre dos amics, entre els pares i els fills o a una terra que t’ha vist néixer. 
Joan Isaac plasma musicalment les diferents variants d’aquest sentiment en el seu darrer disc, Manual d’amor (2017). I ho fa realitzant un petit homenatge —n’hi ha més en el treball, com ara la cançó “Venezia”— a una de les seues fonts d’inspiració: el romanticisme italià —l’altra és la cançó francesa—. És més, el director Giovanni Veronesi va retratar a la gran pantalla amb el mateix títol els quatre moments de l’amor: l’enamorament, la crisi, la traïció i l’abandonament. 
Isaac dedica 13 passatges musicals a narrar cada vessant del sentiment més fort dels humans. Amb la seua veu potent com a mestra d’orquestra, el piano, la guitarra, l’acordió i els instruments de corda realcen el relat musical. I transmeten gràcies a uns ritmes ancorats en temps adagio una dosi de maduresa, saviesa i serenitat que només els anys atorguen.


Manual d’amor
Joan Isaac 
Picap, 2017
Cançó

Manual d’amor és un salt cap a noves sonoritats, una combinació dels ritmes amb accent de tango argentí de Joies italianes i altres meravelles (2015) i el bolero vestit d’etiqueta de Piano, piano (2012). L’evolució d’una melodia més clàssica a un treball més sensual, més fidel als ritmes del ball que més luxúria i elegància té alhora. 
“Recordes, Ivonne?” és l’exemple de tot plegat. Un ball entre un piano italoargentí, una guitarra d’aspiracions flamenques i una percussió llatina capficada que volen marcar la pauta, erigir-se en el camí perfecte, el qual han de recórrer les paraules de nostàlgia enamorada d’Isaac. El record d’un vell amor a França que agafa sensualitat quan l’acordió entra en escena i que guanya certa emotivitat quan el teclat fa d’actor extra, però necessari a la història. 
A “Venezia”, Isaac apuja l’aposta. El seu duet amb Sílvia Comes —que canta en italià— és l’exponent màxim d’aquest ritme. També el rescat d’un dels personatge de “Sara”, un dels temes dels seus primers discs, Planeta Silenci(1998). 
No tot, però, són notes d’amor assenyat però farcit de sensualitat. Isaac canta a Girona amb una peça que modernitza aquell estil de bolero que recorda cantants melòdics com ara Julio Iglesias. Una estructura que es repeteix  en “Per un petó, una carícia”. El retorn més íntim i, al seu torn, més passional de Joan Isaac.