Nit de lluna plena, somnis d’envelat

CULTURA

CANTAUTOR - 11 desembre 2021 2.00 h

MIRADOR

Joan Isaac abraça Ramon Muntaner en l’homenatge que se li va retre el febrer del 2018 JUAN MIGUEL MORALES.

Només per aquell “avui m’heu fet feliç, molt feliç” que vas dir a l’escenari quan vas pujar a abraçar-nos, va valer la pena

JOAN ISAAC - CANTAUTOR

Eren les dues pas­sa­des, Pere Camps i jo havíem que­dat amb tu per dinar al res­tau­rant Pitarra del car­rer Avinyó, un clàssic que crec que ja ha des­a­pa­re­gut, com tants altres en aquesta Bar­ce­lona sense memòria. Vas arri­bar vint minuts tard per culpa d’una reunió d’última hora no pre­vista a l’SGAE. Estic segur que devies pen­sar que, en aquell dinar, et dema­naríem alguna ajuda econòmica per tirar enda­vant algun pro­jecte del Bar­na­sants o alguna cosa simi­lar. Jo por­tava a les mans un petit dos­sier en què havia escrit un títol: Cançó de car­rer. Abans del pri­mer plat, te’l vaig donar perquè el fulle­ges­sis i, sense dir res, et vas fon­dre en una abraçada immensa amb nosal­tres dos. Amb els ulls plo­ro­sos, em vas donar les gràcies per haver donat forma a un espec­ta­cle que feia temps que em vol­tava pel cap. Si aquest país pot estar orgullós d’alguna cosa, és de la falta de memòria amb els seus artis­tes. Saps, Ramon? Sem­pre he admi­rat l’obra que vas dei­xar can­tada, i mal­grat que en aquells temps en què tu i jo començàvem a can­tar algú va voler crear una riva­li­tat entre nosal­tres, sem­pre ens vam res­pec­tar mútua­ment.

Ens van eti­que­tar com la “Novíssima Cançó”. Érem tu, jo, la Marina i el grup Coses, una gene­ració a cavall entre el fran­quisme i la democràcia que havíem reco­llit el tes­ti­moni dels nos­tres mes­tres, el Lluís, la Maria del Mar, el Rai­mon, el Joan Manuel, l’Ovidi, el Quico..., i a poc a poc vam començar a cami­nar pels camins de la Cançó. Sem­pre he pen­sat que la nos­tra va ser la gene­ració de l’esforç. Marxàvem de casa amb els cot­xes car­re­gats amb els “equips de veus” –així es deien–, arribàvem als pobles, des­car­regàvem, muntàvem, cantàvem, des­muntàvem i tornàvem a casa molt tard, can­sats però feliços que els nos­tres som­nis es fes­sin a poc a poc rea­li­tat.

Eren temps en què la gent dels pobles era el tei­xit popu­lar que man­te­nia viva la flama de la Cançó. Engan­xa­ven els car­tells, talla­ven les entra­des, mun­ta­ven l’esce­nari i ens paga­ven el que podien. Aquell nos­tre somni es va anar con­su­mint a poc a poc amb l’arri­bada de la democràcia i es començaven a escol­tar veus que dub­ta­ven de la con­tinuïtat de la Cançó amb l’argu­ment que ja no era necessària en temps de democràcia. Més tard, uns anys després, tu i jo vam dei­xar l’ofici, can­sats de la poca reper­cussió que tenien els nos­tres tre­balls i de l’oblit interes­sat de certs polítics i dels mit­jans de comu­ni­cació que domi­na­ven.

Era un dis­sabte de febrer al Tea­tre Joven­tut de l’Hos­pi­ta­let, a les cinc de la tarda. Esta­ven con­vo­cats tots els artis­tes per a l’assaig del teu home­natge; jo estava nerviós i impa­ci­ent, com sem­pre, perquè es feia rea­li­tat un pro­jecte que havia pen­sat minu­ci­o­sa­ment i volia que sortís per­fecte pel res­pecte que sem­pre t’he tin­gut. A poc a poc, hi arri­ba­ven els artis­tes. El pri­mer, Joan Manuel Ser­rat. Eren artis­tes de diver­ses gene­ra­ci­ons que ho van dei­xar tot aque­lla nit a l’esce­nari del Joven­tut. Alguns des­co­nei­xien la teva obra, però tots van donar el millor d’ells matei­xos. I al final, sol i en silenci al meu came­rino, vaig plo­rar d’emoció i de la tensió acu­mu­lada. Només per aquell “avui m’heu fet feliç, molt feliç” que vas dir a l’esce­nari quan vas pujar a abraçar-nos, va valer la pena aque­lla nit de lluna plena i som­nis d’enve­lat. Bon viatge, esti­mat.

https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2070257-nit-de-lluna-plena-somnis-d-envelat.html