dissabte, 28 de març de 2020

Joan Isaac, cançons a la distància curta

El músic acaba de publicar 'L'estació dels somnis', el dissetè disc en solitari de la seva carrera

Joaquim Vilarnau | 27/03/2020 a les 16:00h



Joan Isaac acaba de presentar el seu nou disc, L'estació dels somnis (Picap). Es tracta d'un recull de cançons intimistes, que funcionen en el cos a cos. Allunyat de les modes i del show business, el disc és un homenatge a aquells a qui agrada sentir i assaborir els transcurs del temps, minut a minut, segon a segon.  

Què esperes de L'estació dels somnis?
A la meva edat ja no he de revolucionar res; he de seguir una línia, una personalitat i una honestedat a l’hora d’escriure. No persegueixo l’èxit; només el meu èxit personal d’estar conforme i satisfet amb mi mateix pel que faig. Hi ha una cançó molt definitòria que és el disc: “El tren dels mil vagons”. Hi explico el que és la vida per mi. Partim d’un lloc i arribem a un altre lloc i pel camí et vas trobant molta gent i moltes coses però sempre amb la solitud absoluta de la persona humana, que va a la recerca del somni, d’arribar a l’estació del somni.

La majoria de cançons del disc tenen aquest llenguatge comú de la intimitat. Però alguna se’n surt: “Can 60”.
Bé, "Can 60" és una cançó circumstancial d’un lloc que m’estimo molt i que el Pemi Fortuny també s’estima molt i per això ha vingut a cantar-la amb mi. És un bar de Sant Salvador on ens trobem tots els exhippies dels anys seixanta. És un lloc molt especial. Una vegada en Pemi em va dir que allò era la universitat de la nostra vida. És un lloc especial, molt especial. És una cançó geogràfica, com ja he fet altres vegades, per exemple a “Samanà” o “L’estació de França”. És la cançó que més s’aparta de to del disc.

Sí, i no només temàticament, també musicalment.
Sí, també. És una mena de rumba-mambo, un ritme estrany que em va sortir. Dóna un ambient festiu, d’estiu… Contrasta amb les cançons introspectives tipus “Qui té un amic” que és una declaració del que significa l’amistat per a mi.

També hi trobem una cançó en soble versió: "Planetari" / "Planetario". Sí. És la primera vegada que gravo una cançó en castellà. Ho he fet perquè és una cançó molt universalista i molt definitòria del que està passant en aquests moments. Penso que és una cançó una mica galàctica, d’un casament entre la Lluna i un príncep d’Orió a la que els planetes hi estan convidats, tots menys la terra. No està convidada perquè a la festa no hi ha lloc per la tristor. Al disc hi ha una versió en català i una altra en castellà, en la que hi participa Pedro Guerra. És una cançó vinculada al llibre Planetari (Llibres del Segle, 2019), que he fet amb il·lustracions del Daniel Sesé.

També hi ha la versió de “Passeig del Carme” que ja vas cantar al disc d’homenatge a Pere Tàpias.
Sí, era un deute que tenia amb ell. Jo vaig començar a cantar fent les primeres parts dels recitals de Lluís Llach, sí; però amb qui vaig cantar més vegades va ser amb Pere Tàpias. Eren concerts que representaven dos móns absolutament diferents però funcionaven molt bé. El Pere era un gran autor de cançons i “Passeig del Carme”, una gran peça. I el fet de gravar-la només amb el Francesc Burrull és molt emocionant.

Als darrers discos també hi ha una recerca d’un llenguatge cada cop més poètic.
Últimament he escrit molt més; moltes coses a banda de les cançons. Potser això m’ha portat a un món poètic més concentrat, més destil·lat i més pensat. La cançó que més m’agrada del disc és “Ai si no fos per tu”, que és un homenatge a la passió com a eix fonamental de la vida. Sense passió jo no funciono. I a “T’escriuré una cançó que no parli de mi"





Cap comentari:

Publica un comentari