dilluns, 23 de març de 2020

MIRAR EL MÓN DES DE LA FINESTRA


Miro el món des de darrere de la finestra, un món buit i silenciós. És una sensació estranya i tristíssima. Aquest pànic global per culpa d’un virus desconegut crec que canviarà l’ordre mundial a tots nivells. Darrerament han sorgit teories conspiratòries sobre l'origen d'aquest virus. Jo el que tinc clar és que el que està a punt de col·lapsar-se no és la sanitat, sinó el planeta mateix. De de fet, ja fa temps que s'ha col·lapsat. La nostra vulnerabilitat i fragilitat com a societat l’ha posat en evidència un petit virus microscòpic. Això és una guerra sense armes, una sorda i terrible guerra radiada i televisada en directe. Més enllà de la preocupació per la meva salut i la dels meus familiars directes, el que més m'angoixa d'aquest confinament és la pèrdua de llibertat que em comporta. La llibertat de relacionar-me amb la gent que estimo, de sortir al carrer i passejar per la meva ciutat. Hi ha qui teoritza sobre poders ocults que mouen els nostres fils com si fóssim titelles. Uns poders per als quals nosaltres som un zero a l’esquerra: els importa molt poc les nostres vides i la nostra condició d'éssers humans, només els interessa un reequilibri econòmic a nivell planetari perquè l'hegemonia de la riquesa torni a les mans dels de sempre. Es diu també que aquesta pandèmia a nivell global respon a interessos econòmics d’alguns que no dubten a destruir economies com la xinesa i l'europea, veritables pedres a la sabata per la seva potència hegemònica. Orwel i Albert Camus ja en parlaven fa molt de temps en les seves novel·les premonitòries. Tinc seixanta sis-anys i per edat estic en el grup de risc. Potser el risc està en viure massa anys i la gent que encarem el final de la vida sortim massa cars, com ha apuntat en els darrers dies una il·luminada del Fons Monetari Internacional.
Se'm fa difícil creure que d’un pobre xinès que menjava en un mercat un animal sospitós s´hagi escampat aquest malson a nivell planetari. Però no vull creure tampoc que la ciència i els científics, en lloc de treballar per curar les malalties, les creïn al servei dels suprapoders econòmics. El que estem patint avui passarà, però els nostres fills en el futur segur que patiran pandèmies semblants. L'any 98 vaig escriure la cançó “On és la gent”. Hi diu: “On és la gent, que cada cop es fa més trist sortir als carrers, si són carres aquests deserts de vidre, ferro i de ciment..”. I també: “L'isolament porta sovint la mort per massa intimitat”. “Que ja ens besem virtualment, per evitar perills severs..”, continua la cançó, maleïda premonició. Voldria agrair al virus que aquest confinament m’ha servit per llegir llibres pendents i escoltar molta música oblidada, i sobretot per estar al costat de la gent que estimo, la meva família per proximitat física, i tots els meus amics des de la virtualitat, que em permet estimar-los a distància. Segurament mai sabrem la veritat sobre què o qui ha provocat aquest desastre global, però el que sí sé és que enyoro la llibertat més que mai. A aquesta hora sempre baixo al bar de sota de casa a prendre un vinet blanc i a conversar amb els clients habituals sobre la vida i les coses, i el divendres marxo a Sant Salvador per retrobar-me amb el meu mar i explicar-li en silenci les meves confidències, per fer el vermut al meu Can 60 a la platja, o per anar a buscar a una estació algú que ve de lluny i estimo. Tot això m’ho han robat els maleïts conspiradors o l'animal sospitós del mercat xinès. Chi lo sa!, com diuen els meus estimats i maltractats italians!!.Visca la vida.

Joan Isaac

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada