Cau la tarda lentament,
mandrosament, silenciosament.
Desfullo cada minut interminable,
cada segon fugisser dels rellotges aturats.
I lluny de mi, la meva mar, que imagino preciosa.
Ningú la mira, ningú la toca…
Només un silenci de mort li acarona els cabells i li besa les mans.
No entén aquesta buidor absoluta,
només la lluna li farà companyia, només la lluna.
Joan Isaac
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada