UNA LLIÇÓ D'HUMILITAT?

Darrere d’aquesta finestra de casa veig el món des de la meva presó domèstica, necessària i angoixant. Però sento que l’aire és més transparent que mai i deliciosament respirable. No passen cotxes ni autobusos sorollosos i contaminants, i aquest silenci urbà s’agraeix profundament. La primavera escampa la seva flaire com un regal de la natura que esclata amb mil colors i perfums llargament enyorats després de l'inhòspit hivern. La natura és sàvia, però també pot ser venjativa. Dic això perquè podria ser que tota aquesta tragèdia global no sigui res més que una cura d’humilitat per als humans. Hem arribat massa lluny maltractant el planeta i potser la natura ens està posant davant del mirall de les nostres misèries. L'aire s'ha fet més pur i transparent, però no el podem gaudir, ni podem passejar pels jardins ni els camps de flors multicolors i de verds meravellosos. És com si la natura ens castigués severament. Els canals de Venècia, habitualment bruts i pudents, ara són somniades aigües transparents poblades de peixos. Fins i tot s’ha vist algun dofí nedant pel Gran Canal. Les ciutats xineses ara estan lliures de contaminació, el blau del cel apareix radiant i pur, i els rius abans més contaminats flueixen ara nets cap al mar. No es tenen notícies d'incendis terribles en cap lloc del planeta i l’Amazònia començarà a recuperar l'alè. Potser aquest virus és un mal necessari, una lliçó d'humilitat per a la nostra condició humana. Enyorem més que mai els petons i les abraçades i les relacions humanes, coses que hem oblidat amb la nostra vida frenètica i deshumanitzada que entre tots hem construït. Prometo que el dia que s’acabi aquest malson i pugui sortir lliure al carrer m’abraçaré als arbres del preciós passeig que tinc davant de casa, i també abraçaré la primera persona que es creui amb mi, la coneixi o no. Potser un virus de tant en tant no ens aniria gens malament.

Joan Isaac