diumenge, 21 de maig de 2017

1 CULTURA BARCELONA - 21 maig 2017 2.00 h JOAN ISAAC CANTAUTOR “Se m'ha xiulat a Màlaga en dir «el meu país»”


CULTURA

JOAN ISAAC


CANTAUTOR

“Se m'ha xiulat a Màlaga en dir «el meu país»”


Joan Isaac (Esplugues de Llobregat, 1953) canta a l'amor des de la serenitat que s'obté amb el pas del temps a Manual d'amor, el seu disc número 19 i el primer amb cançons noves des del 2011. Amb arranjaments d'Antoni-Olaf Sabater, Josep Traver, Conrad Setó i Walter Porro, el disc posa de nou al descobert la influència italiana i francesa de l'autor d'A Margalida i, tot citant Baudelaire, conclou que l'amor és “l'anhel de sortir d'un mateix”.
Adverteix, en el llibret del disc, que cantar a l'amor no és fàcil. I necessari?
Imprescindible, en els temps que corren. El món cada vegada és més lleig i brut, dominat per personatges esperpèntics. I l'únic que pot salvar-lo una mica són la cultura i l'amor, en l'ampli sentit de la paraula: amor als projectes, als fills, als amics... Sense això estem abocats cada vegada més a un món violent i superficial.
Quina idea es té de l'amor, amb 63 anys?
Quan en tens vint, el concepte d'amor és molt primari. És una sensació molt egoista en què l'important ets tu i allò que et passa. Quan et fas gran, però, això canvia. T'adones de la importància de saber captar la immediatesa del moment i poder sortir d'un mateix per donar-se a alguna persona, projecte, utopia... Amb 63 anys, d'altra banda, també aprens a entendre que res és tan tràgic ni res tan meravellós.
Llegir més
http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1148036-se-m-ha-xiulat-a-malaga-en-dir-el-meu-pais.html

diumenge, 30 d’abril de 2017


Si encara no heu vist l'espectacle 'Paral·lelismes' de Joan Isaac, no us ho podeu perdre aquest diumenge 7 de maig a la CavaUrpí de Sabadell.

Entrades a la venda: http://entrades.uiu.cat/entrades/joan-isaac

diumenge, 16 d’abril de 2017

Joan Isaac va participar com a convidat en el concert de Túrnez & Sesé on van interpretar "Cançoneta incerta" de Josep Carner.

divendres, 14 d’abril de 2017

Berenar literari a la llibreria El Cucut

Joan Isaac va participar en el berenar literari de la llibreria El Cucut, que enguany celebra el seu trentè aniversari.
En aquesta ocasió va parlar de la cançó d'autor i la poesia aprofitant la publicació del seu primer poemari, Intimissimi (Llibres del segle).




http://www.diaridegirona.cat/cultura/2017/04/15/berenar-literari-llibreria-cucut/840691.html


dimecres, 12 d’abril de 2017

JOAN ISAAC, NOU CD I LLIBRE DE POEMES




A PUNT DE SOLFA FRANCESC SANCHEZ CARCASSES
El nostre convidat d’avui sembla com si volgués recuperar el temps perdut, ens va acompanyar ara fa just un any presentant un compacte “ Joies italianes i altres meravelles “ i ara torna amb nou enregistrament i a més, un llibre de poemes.
Recentment va presentar les noves cançons al Luz de Gas dins el Festival Barnasants i “ Intimissimi “ a la Llibreria Laie a Barcelona, aquesta setmana el protagonisme és per les comarques gironines, demà a Palafrugell i dissabte a Cadaqués.
Avui, als estudis de la Rambla de Girona, una conversa tranquil·la amb Joan Isaac.
FeM Girona 92.7 fm. la teva ràdio de proximitat.
I ara escolta’ns en directe a www.femgirona.cat



dilluns, 10 d’abril de 2017

Joan Isaac porta el seu espectacle Paral·lelismes, basat en el seu poemari "Intimissimi", a la Llibreria- Espai Fòrum de Palafrugell. El dijous 13 d'abril.

Entrades a la venda a info@mediterraniaespaiforum.com o al tel. 972300478







Joan Isaac: del grup Nosaltres al «Manual d'amor»


Miquel Pujadó. A puntades de veu


JOAN ISAAC: DEL GRUP NOSALTRES AL MANUAL D’AMOR

Ja ha passat una bona colla d’anys d’ençà que Joan Vilaplana (més conegut com a Joan Isaac) quedés finalista, formant part del grup Nosaltres (on també feia les primeres armes l’irredempt fumador de pipa i contrabaixista Marcel Casellas), del concurs Promoció de Noves veus que tenia lloc a la desapareguda Cova del Drac del carrer Tuset. Poc després –corria l’any 1972- començava una carrera en solitari, i el 1975, després de dos discos senzills, publica És tard, un primer àlbum on encara busca un estil propi i es debat entre el lirisme i les urgències dels darrers anys del franquisme. Fitxat per l’escuderia de Joan Molas i Núria Batalla, farà moltes primeres parts de Lluís Llach. I, si bé això li permetrà arribar a un públic ampli, també resultarà ser un regal enverinat, car tant el seu aspecte físic com la seva veu i les seves habilitats melòdiques faran que molts el comparin al cantant de Verges. De fet, durant molts anys les seves relacions amb Llach seran complicades, i oscil·laran entre la col·laboració (enregistraran junts la cançó “Cala la nit a San Remo”) al distanciament (en Joan no es prendrà gaire bé que en Lluís no incorporés la seva cançó “A Margalida” a la banda sonora de la pel·lícula Salvador, que narrava el judici i l’execució de Puig Antich.)

Precisament, “A Margalida” va ser el tema estrella de Viure (1977), un àlbum molt més madur que no pas el primer, que compta amb la primera adaptació d’un tema aliè: “Els poetes”, poema de Louis Aragon musicat per Jean Ferrat. A Barcelona, ciutat gris (sic)” (1980) trobarem també una adaptació (la de la cançó antimilitarista de Boris Vian “El desertor”) i temes propis tan bells com “Després d’aquest cafè”, que té un cert eco de “La vie d’artiste” de Léo Ferré. La primera etapa de Joan Isaac es clou el 1984 amb Inesperat, aparegut en un  moment difícil, en què el poder polític i el mediàtic consideren molesta una Cançó d’autor que miren de desprestigiar i marginar tant com sigui possible. Cansat d’aquesta situació, Joan Isaac decideix plegar i dedicar-se al seu ofici de farmacèutic, i desapareixerà dels escenaris i dels estudis d’enregistrament durant una llarga temporada.

Però la Cançó, com el Teatre, és un “cuc que rosega el cor dels artistes” –com deia el ja citat Jean Ferrat a la cançó “Chanter”, i l’any 1998 en Joan Reapareix amb Planeta silenci, un àlbum que combina noves versions de temes antics (“Ciao, come stai”, “A l’estació de França”...) amb peces inèdites d’excel·lent factura, com “On és la gent?”.  El retorn és prou convincent i té continuïtat: De vacances (2000) ja inclou més temes nous (“Gràcies, vida, gràcies”, “Fer cançons”) que no pas represes (“Plaça de la Mercè”) i, dos anys més tard, Joan Isaac assoleix un important èxit amb Joies robades, un disc d’intèrpret, on porta al seu terreny, adaptades al català, cançons d’autors d’expressió francesa (Brel), castellana (Pablo Milanés, Serrat, Aute, Sabina, Silvio Rodríguez), portuguesa (el brasiler Chico Buarque)... i italiana, ja que la Cançó italiana ocuparà un lloc cada vegada més important entre els seus referents: Paolo Conte, Roberto Vecchioni... A partir d’aquest moment, Joan Isaac alternarà els discos com a autor i intèrpret amb els realitzats com a intèrpret tout court, i amb produccions especials. I així, després d’un àlbum enregistrat en directe al TNC el 2004 (Només han passat 50 anys), apareix un nou disc de temes propis (De profundis, 2006); un de Duets (2007); més cançons noves (La vida al sol, 2008), l’àlbum Auteclàssic (2009), dedicat a versions de temes del gran Luis Eduardo Aute, que també col·labora en l’enregistrament; més material propi (Em declaro innocent, 2010); i el doble CD Piano piano (2012), on recupera cançons ja conegudes acompanyat pels pianistes que han treballat amb ell en estudi i a l’escena (Francesc Burrull, Conrad Setó, Enric Colomer, Manel Camp, etc.)


El 2013 apareixia el llibre Joan Isaac, bandera negra al cor, del gadità Luis García Gil, la primera aproximació completa i seriosa a l’obra d’Isaac, i, poc després, el doble CD Cançons d’amor i anarquia, enregistrat en directe al festival Barnasants de 2014 en companyia de Sílvia Comes, Jaume Arnella i altres intèrprets. El 2015 arribava Joies italianes i altres meravelles (un nou àlbum de versions i, alhora de duets, amb Aute, Giorgio Conte, Luis Pastor, Serrat...). I ara, set anys després del seu darrer àlbum de temes propis, és el moment de Manual d’amor (Maria del Mar Bonet ja havia publicat el 1982 un Breviari d’amor, però es tractava d’un recull de cançons trobadoresques musicades per Jordi Sabatés), un bell disc que aplega tretze noves cançons, arranjades per vells còmplices (Antoni-Olaf Sabater, Josep Traver, Conrad Setó) i algun de no tan vell (Walter Porro), on l’amor que dóna títol a l’àlbum, omnipresent,  s’adreça tan aviat al primer desengany sentimental d’una filla (“No, tu no”) com a certes ciutats (“Venezia”, “Girona”), sense oblidar cançons d’anhels (un “Per un petó, una carícia” que em recorda una mica el “Canticel” de Carner), de tendresa i desig (“No necessito més”), d’absències temudes (“Si demà em llevés i no hi fossis”) i de retrobaments (una “Cita a cegues” que és cosina germana tant del “Non, je n’ai pas oublié” d’Aznavour com del tema de Béart “Il n’y a plus d’après”). De vegades les ciutats i les dones s’ajunten: és el cas de París a “Recordes, Yvonne?”; i de vegades l’amor s’estén a una Humanitat que viu sempre a la corda fluixa (“Per què?”) i que presenta cada cop més mancances en el camp dels sentiments (Brel deia: “Un home incapaç de plorar em terroritza”). Tan bon melodista i intèrpret com sempre, Joan Isaac ens ofereix amb Manual d’amor una nova i excel·lent mostra de la seva sensibilitat. Val la pena parar-hi l’orella mentre esperem la realització dels seus futurs projectes.

Miquel Pujadó

http://www.pamsa.cat/pamsa/revista/sdo/688.html

dissabte, 8 d’abril de 2017

dijous, 30 de març de 2017

Joan Isaac revela su manual de amor para vivir

22 FESTIVAL BARNASANTS 2017

Joan Isaac revela su manual de amor para vivir


por María Gracia Correa el 20/03/2017 

Acompañado de un importante elenco de músicos, Joan Isaac estrenaba el 11 de marzo de 2017, en la sala Luz de Gas de Barcelona, su trabajo más reciente: Manual d’amor,  disco que aparecía publicado ese mismo día. En este espectáculo, encuadrado en el festival Barnasants 2017, el cantautor exhibía, en su totalidad, las canciones incluidas en su nueva publicación, que ha ido componiendo durante los últimos años y que cuentan con un protagonista común: el amor en todas sus expresiones.


Joan Isaac. © José Luis Martínez
Joan Isaac.
© José Luis Martínez























El espectáculo comenzó con puntualidad, ante una sala repleta de asistentes, los músicos fueron tomando su lugar en el escenario: Jordi Camp (bajo), Lluís Ribalta (batería y percusión), Josep Traver (guitarra eléctrica, acústica y laúd), Conrad Setó (piano) y Antoni-Olaf Sabater (piano), grandes maestros que conocen bien la carrera artística de Joan Isaac porque lo han acompañado a lo largo de la misma en muchas ocasiones, algunos de ellos son responsables del arreglo de las canciones de Manual d’amor. Además contaba esa noche con la presencia de Amadeu Casas  (guitarra eléctrica) y los italianos Claudio Rossi (violín y guitarra) y Walter Porro (acordeón  y teclados).

En la penumbra del Luz de Gas, la voz de Joan Isaac recitando un texto sobre el significado del amor, daba inicio al concierto. "Escriure d’amor no és fàcil, és simplement necessari” dice el poeta, pero Joan Isaac  ha superado esa dificultad,  durante toda su vida, porque toda su obra  pivota sobre este ideal. Siempre, en todas sus canciones, subyace el amor, todas las formas del amor. Ahora, Joan Isaac le ha otorgado el máximo protagonismo a este sentimiento con su más reciente trabajo: Manual d’amor. El espectáculo se desarrolló en el mismo orden que establece el disco, por lo que comenzó con el tema: No, tu no,  dedicado a una de las hijas del cantautor. Esta canción  ha sido elegida para la producción del videoclip oficial de la obra, en el que una pareja de jóvenes (Xavi Auquer y Laura Marsal) danzan por las calles de Barcelona,  simbolizando el drama que supone la ruptura del primer amor.

Joan Isaac en la sala Luz de Gas. © José Luis Martínez
Joan Isaac en la sala Luz de Gas.
© José Luis Martínez

En la actualidad, Joan Isaac está inmerso en la presentación de su primer libro de poemas: Intimissimi, y del espectáculo titulado Paral.lelismes, en el cual, cada canción va precedida de un poema, con el que comparte una misma inspiración. Esta concepción, en parte ha sido introducida en el concierto, y así, tras cantar Per un petó, una carícia, presentó Venezia, recitando el poema: Mi ritorni in mente. Con Venezia, Joan Isaac nos traslada al ambiente decadente de los bajos fondos, un escenario para el reencuentro inesperado con un personaje ya conocido, protagonista de una de sus canciones más populares; sólo al final de la canción se descubrirá a Sara. Acompañado para la ocasión por una joven artista ampurdanesa de voz elegante, Rusó Sala, llevó a cabo una interpretación sugerente y exquisita. En el disco este tema es interpretado por Sílvia Comes. Ambas artistas interpretan el texto en italiano con acento “no del tot italià”, algo fundamental para desvelar al personaje.

 © Núria Trulla Macià
Joan Isaac y Rusó Sala interpretan Venezia.
© Núria Trulla Macià

Joan Isaac dedicó el concierto a todos aquellos cantautores que se encuentran en las trincheras defendiendo la belleza, y pasó a interpretar: No necessito més, una tierna canción dedicada al amor cotidiano, a las pequeñas cosas que llenan el día a día, dibuja la comprensión a través de una simple mirada, la importancia de unas palabras de apoyo; es una cántico al amor desde la madurez, como magistralmente explica el periodista Jordi Bianciotto en su crónica sobre el concierto.

Con el poema: M’abraço a tu, introdujo una de las canciones, probablemente más hermosas y apasionadas. Con aires flamencos,  Si demà em llevés i no hi fossis, refleja el miedo a la pérdida del amor;  un buzón de voz es el símbolo que absorbe la desesperación, la soledad y la tristeza. En el extremo opuesto, ofreció Bolero d’estiu, una pequeña joya que desprende serenidad, quizá melancolía, precedido del poema: Estiu, nos transporta a los veranos de la juventud, a tardes tranquilas de playa y  tiempo libre para disfrutar. El oyente retornará a esos veranos que lleva impresos en su memoria, se trasladará a sus propias vivencias, es una virtud que tienen muchas de las canciones que compone Joan Isaac.

Girona posee una belleza poética espectacular,  ocupa el lugar central del disco, y expone el amor a una ciudad que fue fundamental en el regreso de Joan Isaac al mundo de la canción. Desde Girona le llegó el impulso que lo llevó de vuelta a la escena musical,  y así lo agradece el cantautor. El tema que expuso a continuación: Cita a cegues, habla de reencuentros, de la emoción de volver a citarse con una persona transcurridos muchos años, alguien a quién se amó; vuelven recuerdos y emociones enfrentados por el paso del tiempo.  Más tarde, a ritmo de bolero, el autor nos dirige hacia situaciones cotidianas propicias al amor, porque el amor está en todos los lugares, y el el artista juega con las circunstancias que nos rodean y no percibimos, así lo retrata en Quina llàstima.


Joan Isaac con Josep Traver. © José Luis Martínez
Joan Isaac con Josep Traver.
© José Luis Martínez

Et llegeixo les mans, representa el encanto de lo imposible, es el poema que Joan Isaac selecciona para introducir T’ho juro per Déu,  se podría entender que el autor, con cada estrofa, declara su amor hacia todas las mujeres que de alguna manera forman parte de su trayectoria vital. El paralelismo: Fa una tarda de pel.licula francesa/Recordes, Yvonne?, es un canto al amor de largo recorrido, a la pasión recobrada, o nunca perdida, que se impone sobre los resquicios de la cotidianeidad. Un tema que es interpretado en compañía de todos los músicos, en el cual, el acordeón de Walter Porro recrea el paisaje melancólico de París.

Tras agradecer emotivamente a todos los músicos que lo acompañaban, la labor realizada y la complicidad, interpretó Lluna. Se creó  para ello un ambiente muy particular dónde las luces, el sonido, integrado sólo por guitarras eléctricas, la reverberación y la voz modulada del artista, se complementaron para desplegar una canción impactante, un canto de amor a lo desconocido, a lo que esconde la cara oculta de la luna, a lo misterioso. Con Lluna, Joan Isaac puso de manifiesto su perfil más introspectivo.

He vist uns ulls, fue el impresionante poema seleccionado para introducir un imponente himno a la utopía: Per què?, canción plena de referencias a grandes nombres de la canción de autor: Raimon, Sisa, Serrat, Llach, Aute, Luis Pastor, Pablo Guerrero y otros muchos. A través de pequeñas pistas el cantautor declara su admiración a los maestros y compañeros de oficio y apuesta por seguir creyendo en la humanidad, en la utopía, en el amor en mayúsculas y en el poder de la canción comprometida. Una canción de una fuerza extraordinaria que va creciendo en intensidad a cada estrofa.


Per què? era la última canción de Manual d’amor, pero Joan Isaac, muy emocionado, quiso rendir un homenaje especial a Luis Eduardo Aute, recitó el poema: A un amic, y a continuación interpretó un tema inédito que se titula Tenir un amic, una declaración de amor y una celebración de  la amistad verdadera y profunda, que conmovió a quienes lo escuchábamos. También en su honor cantó Havana dreamin’. Para finalizar recitó el poema: Minut 89, con un estremecedor verso final que dio entrada a su emblema: A Margalida. En esta ocasión sonó de una manera distinta, lejos de la sobriedad que generalmente le impone el artista. Piano, guitarra, bajo y batería se conjugaron en una versión más colorida de la canción, donde un mano a mano de Antoni-Olaf Sabater y Conrad Setó, compartiendo un mismo piano, puso el punto final a un concierto emocionante.

Conrad Setó y Antoni-Olaf Sabater comparten piano en la interpretación de A Margalida. © José Luis Martínez
Conrad Setó y Antoni-Olaf Sabater comparten piano en la interpretación de A Margalida.
© José Luis Martínez


El disco Manual d’amor contiene 13 canciones, todas con letra y música de Joan Isaac. El diseño es de Daniel Sesé y David Gutiérrez, y  la fotografía es de Juan Miguel Morales, que con su cámara, ha sabido recrear, de forma magistral, el aire intensamente romántico que envuelve este trabajo.  Nos presenta al artista absorto en sus pensamientos, en sus canciones, rodeado de recuerdos… “Cada cançó condensa una història viscuda o imaginada, cada cançó té un rostre i un nom que m'acompanya o que habita a la meva memòria.” (Cada canción condensa una historia vivida o imaginada, cada canción tiene un rostro y un nombre que me acompaña o que habita en mi memoria) afirma Joan Isaac en su texto de presentación. Estas palabras resumen el espíritu de  Manual d’amor y quedaron fielmente reflejadas la noche del 11 de marzo en el escenario de la sala Luz de Gas de Barcelona.

Joan Isaac con su banda. © José Luis Martínez
Joan Isaac con su banda.
© José Luis Martínez
http://www.cancioneros.com/co/8996/2/joan-isaac-revela-su-manual-de-amor-para-vivir-por-maria-gracia-correa

dilluns, 20 de març de 2017

JOAN ISAAC Emocionat i emocionant

JOAN ISAAC

Emocionat i emocionant
Samuel Martínez 

Saps què és l’amor? Si no ho saps, vas tenir una oportunitat única per aprendre-ho dissabte passat a la sala Luz de Gas, al carrer Muntaner. Com són de poc importants els llocs... I com ho són, d’importants, les persones que els ocupen. Fa uns anys, un Joan Laporta en el seu punt àlgid desfasava tant com podia – banyat en cava – en el mateix local on, aquest cap de setmana, Joan Isaac ha parlat amb dolcesa de les emocions i dels sentiments.
Va sortir a l’escenari quan els músics ja estaven a punt. Camisa blava, molt menys cabell que abans, un somriure tendre i un cor que va anar deixant sortir per la boca, poc a poc, durant la gairebé hora i mitja que va durar el concert. El públic ja el tenia guanyat abans de començar, només havia de preocupar-se de gaudir i de sentir i, cosa fàcil per a ell, explicar què és l’amor, tema central dels seus últims treballs i de gran part de la seva producció vital.
Va voler deixar clar, des del primer moment, que “l’amor no és només l’enamorament”, però, tot i així, més d’una i de dues i de tres vegades les seves lletres el van delatar. No obstant això, Joan Vilaplana (aquest és el seu veritable nom), va cantar a l’amistat, va cantar a les seves filles, va cantar a Girona, va cantar, fins i tot, a la revolució. Tot això també és amor.
Amb el cantautor, emocionat cada vegada que acabava una cançó, hi eren els seus músics de confiança – d’una qualitat extrema – però també dos italians que, com el mateix Joan Isaac va explicar donant-li un cert to de gesta èpica “no havien pogut marxar cap a Itàlia des de Madrid per culpa de la cancel·lació d’un vol i, en cotxe, havien travessat mitja península per poder ser aquella nit allà, amb tots nosaltres”. Els músics eren Walter Porro i Claudio Rossi.
Abans de començar cada peça, Isaac recitava un poema i, tot seguit, els músics donaven la calidesa que li fa falta a una lletra per transformar-se en cançó, i tothom escoltava embadalit. Més d’una vegada es van escapar els aplaudiments abans d’hora, fet que va fer aparèixer algunes llàgrimes, que més que veure’s, s’intuïen, a la cara del protagonista que, a més, no va voler oblidar-se del mal moment que està passant el seu amic Eduardo Aute, ingressat per un infart cerebral, a qui va dedicar, entre d’altres, aquestes paraules: “sé que pateixes, maleeixo la teva sort esquiva”. I, gairebé sense que ningú no se n’adonés, va arribar el final de la nit i, amb ell, "A Margalida", el seu gran himne.
Saps què és l’amor? Joan Isaac sí i ho sap explicar molt i molt bé. Un dels grans de la cançó d’autor catalana.



dissabte, 18 de març de 2017

Joan Isaac publica el seu primer llibre de poemes, on treu el seu jo més intimista

17.03.2017 | 23:47
Joan Isaac llegint poemes al costat de Jordi Estrada ahir a Òmnium 
«No em considero un poeta», apuntava ahir a la tarda el músic Joan Isaac durant la presentació del seu llibre de poemes, Intimissimi, a la seu d'Òmnium. La mateixa publicació comença amb una reflexió de l'autor en què deixa clar que «el llibre que teniu a les mans no és cap llibre de poesia, ni de fotografia». El pròleg és de Joan Manresa, on explica que en aquest llibre l'autor «treu el jo més íntim i el deixa a l'abast de tothom». Editat per la gironina Llibres del segle, Intimissimi inclou un total de 39 poemes, acompa-nyats de fotografies, la majoria fetes pel mateix Isaac amb el mòbil. 
Durant l'acte de presentació es van llegir alguns poemes, però no hi van faltar les cançons, el terreny on Isaac se sent més còmode. El músic va reivindicar que després de la concessió del premi Nobel a Dylan «tots els que escrivim cançons d'autor tenim una mica d'aquest premi». També va ser crític amb els greus problemes que té la societat actual, «aneu al cinema, al teatre, llegiu, aprecieu la bellesa... Això ens pot salvar d'aquest món tan lleig».
http://www.regio7.cat/cultures/2017/03/18/joan-isaac-publica-llibre-poemes/405210.html

dimarts, 14 de març de 2017

Joan Isaac, Ismael Serrano y Rozalén cerrarán el ciclo 'Cine, Cine' en homenaje a Luis Eduardo Aute

Joan Isaac, Ismael Serrano y Rozalén cerrarán el ciclo 'Cine, Cine' en homenaje a Luis Eduardo Aute

MÁLAGA, 13 Mar. (EUROPA PRESS) - Joan Isaac, Ismael Serrano y Rozalén protagonizarán la cuarta y última cita de 'Cine, cine', el ciclo homenaje a Luis Eduardo Aute. Lo harán con el concierto 'Aute en la voz de sus amigos', que pondrá el broche de oro al ciclo. La cita tendrá lugar este martes a las 20.30 horas, en el centro cultural provincial María Victoria Atencia. La entrada será por invitación recogida el mismo día del acto, de 11.00 a 20.00 horas, en el centro MVA, con un máximo ...

El artista catalán Joan Isaac y Luis Eduardo Aute han mantenido una relación personal y profesional que se refleja en la obra del primero desde 1984. Aute colaboró en su LP 'Inesperat', al que prestó su voz además de traducir las letras al castellano. En 2002, Joan Isaac adapta al catalán dos clásicas canciones de Aute: 'Una de dues' y 'La bellesa', que interpreta junto al autor y que se incluyen en su álbum 'Duets' (2007). En 2009 se edita 'Auteclàssic', que incluye 12 temas de Aute ...

Leer mas: http://www.europapress.es/andalucia/malaga-00356/noticia-joan-isaac-ismael-serrano-rozalen-cerraran-ciclo-cine-cine-homenaje-luis-eduardo-aute-20170313152742.html

(c) 2015 Europa Press. Está expresamente prohibida la redistribución y la redifusión de este contenido sin su previo y expreso consentimiento.


Joan Isaac, art de maduresa

El cantautor va desplegar les emotives cançons sobre sentiments adults del seu nou treball, 'Manual d'amor' a Luz de Gas, dins de Barnasants


JORDI BIANCIOTTO
DIUMENGE, 12 DE MARÇ DEL 2017 - 16:23 CET
El sentiment amorós inspira un alt percentatge de les cançons que ens acompanyen, però rarament assumeixen un enfocament de maduresa, en el qual s’adverteixi el pes dels anys, i per això crida l’atenció l’imaginari que presideix l’obra moderna de Joan Isaac. En particular el seu novíssim disc, Manual d’amor, que va presentar aquest dissabte en un recital conscienciós i radical a Luz de Gas, dins del festival Barnasants: el treball d’estrena, recorregut al complet, en una completa immersió en el seu oceà d’intimitats. 
El cantautor d’Esplugues va citar per començar Charles Baudelaire a l’apuntar que «l’amor és l’anhel de sortir d’un mateix», frase destacada en el llibret que acompanya la nova obra. Els fondos afectes a les idees, els records i, sobretot, les persones van presidir un repertori que, seguint el mateix ordre del disc, es va obrir amb No, tu no, una cançó inspirada en el primer desengany sentimental d’una de les seves filles.
Joan Isaac, posant en escena la seva habilitat amb la melodia serpentejant i emotiva, acompanyat per una banda àmplia, fins a vuit músics que van construir un so de cançó gairebé simfònica en peces com l’àlgida Per un petó, una carícia.
MELANCOLIA I IRONIA / Cantautor de l’escola clàssica, d’entonació sentida però sense estridències, mirant als mestres francesos i italians, va apel·lar sense embuts a la melancolia en la bonica Venezia (amb Rusó Sala donant-li la rèplica amb sensibilitat), en Cita a cegues i Recordes, Yvonne?, llepant-se suaument en escenes plenes de fantasmes i ironitzant amb vells mapes de carreteres: el «petó revolucionari» i les xerrades intel·lectuals sobre Antonio Gramsci, Alain Resnais i Costa-Gavras.
Educació sentimental indissimuladament generacional, sense impostacions i amb teixits instrumentals molt elaborats: acordió i violí dels italians Walter Porro i Claudio Rossi (que van arribar a Luz de Gas després de conduir tota una nit des de Milà donat que el seu vol es va cancel·lar), els teclats d’Antoni-Olaf Sabater i Conrad Setó, i el joc de guitarres acústiques i llaüt de Josep Traver amb l’elèctrica d’Amadeu Casas, que va introduir espectrals reverberacions bluesy en la despullada Lluna de mel.
El punt més alt el va marcar una peça de crescendo majestuós, Per què, de contorns brelians, somiadora, clamant apassionadament per les utopies més estimades. En el bis, un record al seu amic Luis Eduardo Aute, que evoluciona aquests dies de manera positiva de l’infart que va patir a l’agost, amb una cançó d’estrena, encara no gravada, Tenir un amic. La van seguir la llatina Havana dreamin (del disc De profundis, 2006) i la sempre present A Margalida, punt final que va tancar un cercle a través d’un altre tipus d’història d’amor, coberta d’eterna tragèdia.
http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/oci-i-cultura/cronica-concert-joan-isaac-luz-gas-barnasants-5892154

dijous, 9 de març de 2017

Ja podeu veure 'No, tu no...', el nou videoclip de Joan Isaac


http://www.ara.cat/cultura/Ja-No-videoclip-Joan-Isaac_0_1756024564.html

http://www.arabalears.cat/balears/Ja-No-videoclip-Joan-Isaac_0_1756024569.html?utm_medium=social&utm_source=twitter&utm_campaign=ara

“Escolto música catalana actual i em sembla poc valenta, banal”

Article publicat a EL PAÍS
JOAN ISAAC CANTAUTOR

“Escolto música catalana actual i em sembla poc valenta, banal”

Joan Isaac acaba de publicar el seu primer llibre de poesia, ‘Intimissimi’ , i demà apareix el seu 19è àlbum, ‘Manual d’amor’, que dissabte presenta en directe



“La societat està banalitzada i mediatitzada pels mitjans digitals, i nosaltres som a les trinxeres”, pensa Joan Isaac. JOAN SANCHEZ

Fa poques setmanes, un dels cantautors catalans més veterans i, al mateix temps, una de les veus més sòlides de la cançó, Joan Isaac, presentava el seu primer llibre de poesia amb un títol que no portava a enganys: Intimissimi (Llibres del Segle). Ara, encara enredat en la presentació del llibre en ciutats catalanes i balears, publica nou disc amb cançons originals i un títol suggeridor, Manual d’amor, que surt demà a la venda i dissabte es presentarà en directe a la sala Luz de Gas (21 hores), en el marc del BarnaSants. És el dinovè àlbum d’Isaac (nom artístic de Joan Vilaplana, Esplugues de Llobregat 1953). “El títol està inspirat en una pel·lícula italiana, Manuale d’amore, diverses històries sense connexió aparent encara que, al final, tot té sentit”, comenta.
Pregunta. És un disc d’amor?
Resposta. Són cançons d’amor, però amor vist per una persona de 63 anys i tractat amb amplitud de mires, ja que per a mi el desamor forma part de l’amor. Parlen de situacions, de personatges, de coses que m’han passat o que em poden passar. És un disc molt intimista.
P. Autobiogràfic?


“La Xarxa ens ha dut a no relacionar-nos amb d’altres. Fregar la pell, sentir l’olor dels perfums..., això s’ha perdut

R. Hi ha molta autobiografia. Escriure és un mètode de treure els dimonis que portes a dins. Hi ha gent que és molt pudorosa a l’hora d’explicar coses personals i uns altres som més suïcides, necessitem treure tot aquest batibull que tenim a dins.
P. El to autobiogràfic és una de les característiques de la cançó d’autor?
R. No necessàriament, però en tots els grans mestres hi ha sempre molta autobiografia perquè, en el fons, es tracta d’explicar les teves sensacions, i això sempre és autobiogràfic. I pot ser tan autobiogràfic del que ho escolta com del que ho canta. És molt reconfortant quan, després d’un concert, algú s’acosta i et diu que el que has expressat en una cançó, ell ho ha pensat deu mil vegades, però no ho ha sabut expressar i tu l’has ajudat.
P. És més fàcil connectar amb el públic amb sensacions pròpies o amb històries inventades?
R. Connectes amb la gent sobretot per l’emoció. Si alguna cosa diferencia la cançó d’autor o el cinema d’autor o el teatre d’autor d’altres disciplines, és l’emoció. Hi ha un grup de gent, dins el qual em considero, que no valora un fet artístic si no comporta emoció. La música que no m’emociona no m’interessa. Escolto música catalana actual i em sembla molt poc valenta, estereotipada, banal. La música s’ha banalitzat.
P. Potser tota la societat s’ha banalitzat...
R. Exacte: la societat està banalitzada i mediatitzada pels mitjans digitals, i nosaltres som a les trinxeres. M’agradaria tornar a la Barcelona de 1976, en què la gent tenia interès per les coses, anàvem al Zeleste, a cinemes d’art i assaig, hi havia l’Ocaña, la Rambla, Ventura Pons... Avui, passejant per la Rambla he sentit autèntica angoixa. M’han canviat la ciutat. I la revolució digital, que és la veritable revolució de la nostra època, en té molta culpa. La xarxa ha portat l’ésser humà a tancar-se cada vegada més a casa i a no relacionar-se amb d’altres. Fregar la pell, sentir l’olor dels perfums, tot això s’ha perdut. Igual que l’amor pels objectes, els llibres, els discos... L’altre dia, ordenant els discos, sentia un veritable plaer, gairebé orgàsmic, en tocar-los: aquelles històries, aquelles portades... Tocar tot allò té un sentit. Digitalment, la gent es baixa una cançó i ja està. S’ha perdut el concepte d’obra llarga i, sobretot, d’objecte a guardar, la col·lecció.
P. Com a artista, com l’afecten aquestes noves formes d’aconseguir i consumir música?
R. No ho sé. Jo faig un disc, el dono a la discogràfica i em van enviant unes xifres de vendes i descàrregues. No sé com funciona tot això, però el que sí que sé és que ara la meva música és a l’abast de molta més gent i es pot accedir a ella més fàcilment, en un moment en què les tendes de discos s’estan acabant. Malgrat això, crec que l’objecte com a tal, discos, llibres, segueix existint en la mentalitat de la gent. Si no, el mercat de Sant Antoni no existiria!
P. Cap a on apunta el futur de la música?
R. És complicat. Crec que passa per les actuacions en directe. Fins i tot el futur del disc passa pels concerts. On es venen més discos sempre és en finalitzar les actuacions. Si a la gent li ha agradat, sent la necessitat de emportar-s’ho a casa. El present és ja la música en viu i formats cada vegada més reduïts pel que fa a costos. Excepte els grans grups, la resta hem de treballar en llocs més petits, més propers, en els quals la gent et pugui tocar.
P. Tocant en petits locals és molt difícil guanyar-se la vida.
R. Actualment, guanyar-se la vida com a músic ja és molt difícil. Jo admiro la gent que va per la vida com a professional de la música. Per a un músic o un cantautor que hagi de mantenir una família, pagar una hipoteca, les despeses diàries... ha de ser complicadíssim. I no solament en la música, en l’art en general. I qui pensi el contrari està equivocat.
P. No poder dedicar-se al cent per cent a una activitat pot empobrir els resultats.
R. O tal vegada, a l’inrevés: et fa treballar d’una forma més artesanal, més rigorosa. En la música, com en qualsevol art, s’ha d’anar cada cop més a l’essencial.
P. Què és per a vostè l’essencial en la cançó?
R. Ser honest. Que el personatge Joan sigui el mateix personatge que l’artista. Jo admiro de debò l’artista humil que s’avergonyeix de ser-ho.
P. Durant gairebé tota la seva carrera ha compaginat la cançó amb la professió de farmacèutic... Ha estat una ajuda o un llast?
R. La farmàcia m’ha ajudat molt. Si no hagués estat farmacèutic no hauria pogut mantenir una família, viatjar... però no és només una qüestió econòmica: la convivència directa amb la gent del carrer, amb els veritables problemes de la gent, ha estat molt enriquidora, una font immensa d’idees per escriure cançons. És molt important que els artistes baixem al bar del costat a prendre un tallat, a llegir el diari, a escoltar històries... Jo, a Serrat, l’admiro perquè juga al futbolí, perquè cada diumenge va al camp del Barça. No es pot escriure una cançó com Temps era temps sense haver trepitjat el carrer, sense haver viscut tot allò. Un artista aïllat és una màquina de fer-se palles mentals. Has de sortir al carrer, tocar la gent, parlar amb ells.
P. Quan va començar, ser cantautor era un posicionament social i polític. Una de les seves cançons, A Margalida, es va convertir en un himne polític. Ha canviat el panorama?
R. Molt. Cantar en català era molt més que cantar en català. La cançó sortia d’una efervescència política important, encara significava la defensa de la cultura i de la llengua. I hi havia coses que eren pecat. Quan Serrat va cantar en castellà va haver-hi una divisió del país, tot era una mica talibà. Curiosament jo, que era un cantant intimista, vaig fer una cançó que va resultar una de les més polítiques d’aquest país, malgrat no utilitzar llenguatge polític. La cançó encara té vigència, les generacions joves encara la coneixen.
P. Escriuria ara una cançó com A Margalida?
R. Crec que sí, però sempre utilitzant el meu llenguatge. No faria mai una cançó pamfletària, però es pot escriure de moltes coses, parlar de moure’ns i agafar tots els cabrons i enterrar-los en el mar, com deia Paco Ibáñez, i que plogui a bots i barrals, com deia Pablo Guerrero, i ho netegi tot. Davant d’un món tan lleig com el que s’està creant, l’única sortida és la cultura, anar al cine, al teatre, escoltar música, llegir, escriure... És necessari fer bones cançons, productes culturals sòlids per sortir d’aquesta merda.
P. Acaba de publicar un llibre de poesia. En què es diferencia escriure poesia d’escriure una cançó?
R. En el meu cas, les cançons neixen d’un petit escrit sense estructura que després desenvolupo. Un cop vaig pensar que estaria bé conservar aquests escrits inicials. Així de simple. Últimament faig un espectacle on exploro aquest paral·lelisme combinant poemes amb cançons, i hi ha moltes coincidències, perquè el que escriu sempre soc jo. M’agrada crear, siguin poesies o cançons, no podria viure sense crear.