dilluns, 10 de juliol de 2017

Joan Isaac i el tango italià de l’amor

El Temps

ELS CRÍTICS

Joan Isaac i el tango italià de l’amor

Núm. 1726
Foto: Juan Miguel Morales
L’amor no entén d’edats. Però canvia quan et fas vell. Del desig irrefrenable del frec dels cossos es passa a una estima més calmada, més basada en la companyia. És a dir, a passar el temps l’un i l’altre sense la ment obsessionada en el pecat. Ara bé, l’amor no és només això. Hi ha l’estima entre dos amics, entre els pares i els fills o a una terra que t’ha vist néixer. 
Joan Isaac plasma musicalment les diferents variants d’aquest sentiment en el seu darrer disc, Manual d’amor (2017). I ho fa realitzant un petit homenatge —n’hi ha més en el treball, com ara la cançó “Venezia”— a una de les seues fonts d’inspiració: el romanticisme italià —l’altra és la cançó francesa—. És més, el director Giovanni Veronesi va retratar a la gran pantalla amb el mateix títol els quatre moments de l’amor: l’enamorament, la crisi, la traïció i l’abandonament. 
Isaac dedica 13 passatges musicals a narrar cada vessant del sentiment més fort dels humans. Amb la seua veu potent com a mestra d’orquestra, el piano, la guitarra, l’acordió i els instruments de corda realcen el relat musical. I transmeten gràcies a uns ritmes ancorats en temps adagio una dosi de maduresa, saviesa i serenitat que només els anys atorguen.


Manual d’amor
Joan Isaac 
Picap, 2017
Cançó

Manual d’amor és un salt cap a noves sonoritats, una combinació dels ritmes amb accent de tango argentí de Joies italianes i altres meravelles (2015) i el bolero vestit d’etiqueta de Piano, piano (2012). L’evolució d’una melodia més clàssica a un treball més sensual, més fidel als ritmes del ball que més luxúria i elegància té alhora. 
“Recordes, Ivonne?” és l’exemple de tot plegat. Un ball entre un piano italoargentí, una guitarra d’aspiracions flamenques i una percussió llatina capficada que volen marcar la pauta, erigir-se en el camí perfecte, el qual han de recórrer les paraules de nostàlgia enamorada d’Isaac. El record d’un vell amor a França que agafa sensualitat quan l’acordió entra en escena i que guanya certa emotivitat quan el teclat fa d’actor extra, però necessari a la història. 
A “Venezia”, Isaac apuja l’aposta. El seu duet amb Sílvia Comes —que canta en italià— és l’exponent màxim d’aquest ritme. També el rescat d’un dels personatge de “Sara”, un dels temes dels seus primers discs, Planeta Silenci(1998). 
No tot, però, són notes d’amor assenyat però farcit de sensualitat. Isaac canta a Girona amb una peça que modernitza aquell estil de bolero que recorda cantants melòdics com ara Julio Iglesias. Una estructura que es repeteix  en “Per un petó, una carícia”. El retorn més íntim i, al seu torn, més passional de Joan Isaac.

dimecres, 21 de juny de 2017

"Llavors un tros de fusta era un tresor, i amb una taula vella ja érem rics, pels carrers i les places anàvem de casa en casa, per fer-ho cremar tot aquella nit de Sant Joan .."
Per Sant Joan / Joan Manuel Serrat

PIULES, BOMBETES I TRONS
Ningú ha sabut descriure millor que Joan Manuel Serrat,  amb aquestes paraules senzilles i tendres, la nit de Sant Joan. Sempre sento un calfred quan escolto aquesta cançó. Jo era un nen de barri de La Plana d'Esplugues de Llobregat. El meu univers eren els carrers i els amics d'infantesa d'aquest barri de gent humil i treballadora. La nit de Sant Joan era diferent de totes les altres nits. Anàvem de casa en casa, com diu el mestre, a buscar un tros de fusta per cremar. Per a nosaltres era un tresor. I per a la gent que es desprenia de tot el que feia nosa era una benedicció divina la nostra presència depredadora. A poc a poc, al bell mig d'una cruïlla, edificàvem el nostre somni escadusser.  Cadires, caixes i taules velles eren la nostra ofrena al Déu del foc que ho devoraria tot amb avidesa quan arribés la nit del solstici. No només era el foc el que presidia la nit màgica. També el soroll dels petards formava part del paisatge sonor de la nit. Recordo que els pares em compraven mistos garibaldis, piules i unes caixetes de cartró grises plenes de bombetes que reposaven en un llit de serradures. Només els més grans tenien dret a fer esclatar els "trons", suposadament perquè eren més responsables i assenyats. Com els indis que vèiem a les pel·lícules de l'Oeste al cine de L'Avenç en sessió doble, dansàvem al voltant d'aquella foguera que a poc a poc es consumia i esdevenia un cercle de cendra. Els meus pares i els pares dels meus amics treien les taules al carrer i sopaven a la fresca, i compartien tot el que tenien per oferir. Era una vida feta a la mida humana, era la vida feliç, la vida en lletres majúscules. És curiós aquest ritual del foc com a element purificador a la nostra Mediterrània. Necessitem cremar el passat i tornar a edificar un present nou i esplendorós per sentir-nos vius. Ara al meu barri no hi ha ni fogueres ni nens que dansin al voltant del foc, ni gent compartint el que tenen en taules a la fresca, ni el cine de sessió doble. Tot ho ha devorat el foc del temps i la vida mateixa. Una llàstima, un error majúscul.

Joan Isaac


dilluns, 12 de juny de 2017

CEL·LA 443




Com m'hagués agradat passar l'última nit amb tu en aquesta cel·la angoixant i estreta que ara trepitjo i parlar de la vida i la mort i dels somnis aconseguits i dels que et quedaven per acomplir. Jugar amb tu la darrera partida d'escacs i deixar-me guanyar sabent-me guanyador, i buidar junts aquella darrera ampolla de vi de dubtosa qualitat. Arrencar-te un somriure amb algun acudit dolent i abraçar-te l'ànima entre aquestes quatre parets plenes d'escrits i calendaris amb els dies tatxats. I a la fi quan s'apropés l'hora, invocar un encanteri d' un llibre secret i ancestral per convertir-te en un ocell blanc i veure't sortir volant per la finestra, seguint el teu vol amb la mirada mentre et perds Entença avall. Com m'hagués agradat, Salvador !!!


Joan Isaac



diumenge, 11 de juny de 2017

Record a Salvador Puig Antich des de la presó Model de Barcelona

Ja podem veure l'impressionant vídeo d'Hora 25 de la Cadena Ser on Joan Isaac canta "A Margalida" amb imatges de la presó Model i la veu de Margalida Bover recordant les darreres hores d'en Salvador Puig Antich.


divendres, 9 de juny de 2017

Joan Isaac canta "A Margalida" a la presó Model de Barcelona

Amb motiu del tancament de la presó Model de Barcelona després de 113 anys, el programa Hora 25 d'Angels Barceló a la cadena SER va donar l'oportunitat a Joan Isaac de cantar "A Margarida" molt a prop de la cel·la 443 on va passar l'última nit en Salvador Puig Antich.






http://cadenaser.com/programa/2017/06/08/hora_25/1496950206_185243.html


diumenge, 21 de maig de 2017

1 CULTURA BARCELONA - 21 maig 2017 2.00 h JOAN ISAAC CANTAUTOR “Se m'ha xiulat a Màlaga en dir «el meu país»”


CULTURA

JOAN ISAAC


CANTAUTOR

“Se m'ha xiulat a Màlaga en dir «el meu país»”


Joan Isaac (Esplugues de Llobregat, 1953) canta a l'amor des de la serenitat que s'obté amb el pas del temps a Manual d'amor, el seu disc número 19 i el primer amb cançons noves des del 2011. Amb arranjaments d'Antoni-Olaf Sabater, Josep Traver, Conrad Setó i Walter Porro, el disc posa de nou al descobert la influència italiana i francesa de l'autor d'A Margalida i, tot citant Baudelaire, conclou que l'amor és “l'anhel de sortir d'un mateix”.
Adverteix, en el llibret del disc, que cantar a l'amor no és fàcil. I necessari?
Imprescindible, en els temps que corren. El món cada vegada és més lleig i brut, dominat per personatges esperpèntics. I l'únic que pot salvar-lo una mica són la cultura i l'amor, en l'ampli sentit de la paraula: amor als projectes, als fills, als amics... Sense això estem abocats cada vegada més a un món violent i superficial.
Quina idea es té de l'amor, amb 63 anys?
Quan en tens vint, el concepte d'amor és molt primari. És una sensació molt egoista en què l'important ets tu i allò que et passa. Quan et fas gran, però, això canvia. T'adones de la importància de saber captar la immediatesa del moment i poder sortir d'un mateix per donar-se a alguna persona, projecte, utopia... Amb 63 anys, d'altra banda, també aprens a entendre que res és tan tràgic ni res tan meravellós.
Llegir més
http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1148036-se-m-ha-xiulat-a-malaga-en-dir-el-meu-pais.html

diumenge, 30 d’abril de 2017


Si encara no heu vist l'espectacle 'Paral·lelismes' de Joan Isaac, no us ho podeu perdre aquest diumenge 7 de maig a la CavaUrpí de Sabadell.

Entrades a la venda: http://entrades.uiu.cat/entrades/joan-isaac

diumenge, 16 d’abril de 2017

Joan Isaac va participar com a convidat en el concert de Túrnez & Sesé on van interpretar "Cançoneta incerta" de Josep Carner.

divendres, 14 d’abril de 2017

Berenar literari a la llibreria El Cucut

Joan Isaac va participar en el berenar literari de la llibreria El Cucut, que enguany celebra el seu trentè aniversari.
En aquesta ocasió va parlar de la cançó d'autor i la poesia aprofitant la publicació del seu primer poemari, Intimissimi (Llibres del segle).




http://www.diaridegirona.cat/cultura/2017/04/15/berenar-literari-llibreria-cucut/840691.html


dimecres, 12 d’abril de 2017

JOAN ISAAC, NOU CD I LLIBRE DE POEMES




A PUNT DE SOLFA FRANCESC SANCHEZ CARCASSES
El nostre convidat d’avui sembla com si volgués recuperar el temps perdut, ens va acompanyar ara fa just un any presentant un compacte “ Joies italianes i altres meravelles “ i ara torna amb nou enregistrament i a més, un llibre de poemes.
Recentment va presentar les noves cançons al Luz de Gas dins el Festival Barnasants i “ Intimissimi “ a la Llibreria Laie a Barcelona, aquesta setmana el protagonisme és per les comarques gironines, demà a Palafrugell i dissabte a Cadaqués.
Avui, als estudis de la Rambla de Girona, una conversa tranquil·la amb Joan Isaac.
FeM Girona 92.7 fm. la teva ràdio de proximitat.
I ara escolta’ns en directe a www.femgirona.cat



dilluns, 10 d’abril de 2017

Joan Isaac porta el seu espectacle Paral·lelismes, basat en el seu poemari "Intimissimi", a la Llibreria- Espai Fòrum de Palafrugell. El dijous 13 d'abril.

Entrades a la venda a info@mediterraniaespaiforum.com o al tel. 972300478







Joan Isaac: del grup Nosaltres al «Manual d'amor»


Miquel Pujadó. A puntades de veu


JOAN ISAAC: DEL GRUP NOSALTRES AL MANUAL D’AMOR

Ja ha passat una bona colla d’anys d’ençà que Joan Vilaplana (més conegut com a Joan Isaac) quedés finalista, formant part del grup Nosaltres (on també feia les primeres armes l’irredempt fumador de pipa i contrabaixista Marcel Casellas), del concurs Promoció de Noves veus que tenia lloc a la desapareguda Cova del Drac del carrer Tuset. Poc després –corria l’any 1972- començava una carrera en solitari, i el 1975, després de dos discos senzills, publica És tard, un primer àlbum on encara busca un estil propi i es debat entre el lirisme i les urgències dels darrers anys del franquisme. Fitxat per l’escuderia de Joan Molas i Núria Batalla, farà moltes primeres parts de Lluís Llach. I, si bé això li permetrà arribar a un públic ampli, també resultarà ser un regal enverinat, car tant el seu aspecte físic com la seva veu i les seves habilitats melòdiques faran que molts el comparin al cantant de Verges. De fet, durant molts anys les seves relacions amb Llach seran complicades, i oscil·laran entre la col·laboració (enregistraran junts la cançó “Cala la nit a San Remo”) al distanciament (en Joan no es prendrà gaire bé que en Lluís no incorporés la seva cançó “A Margalida” a la banda sonora de la pel·lícula Salvador, que narrava el judici i l’execució de Puig Antich.)

Precisament, “A Margalida” va ser el tema estrella de Viure (1977), un àlbum molt més madur que no pas el primer, que compta amb la primera adaptació d’un tema aliè: “Els poetes”, poema de Louis Aragon musicat per Jean Ferrat. A Barcelona, ciutat gris (sic)” (1980) trobarem també una adaptació (la de la cançó antimilitarista de Boris Vian “El desertor”) i temes propis tan bells com “Després d’aquest cafè”, que té un cert eco de “La vie d’artiste” de Léo Ferré. La primera etapa de Joan Isaac es clou el 1984 amb Inesperat, aparegut en un  moment difícil, en què el poder polític i el mediàtic consideren molesta una Cançó d’autor que miren de desprestigiar i marginar tant com sigui possible. Cansat d’aquesta situació, Joan Isaac decideix plegar i dedicar-se al seu ofici de farmacèutic, i desapareixerà dels escenaris i dels estudis d’enregistrament durant una llarga temporada.

Però la Cançó, com el Teatre, és un “cuc que rosega el cor dels artistes” –com deia el ja citat Jean Ferrat a la cançó “Chanter”, i l’any 1998 en Joan Reapareix amb Planeta silenci, un àlbum que combina noves versions de temes antics (“Ciao, come stai”, “A l’estació de França”...) amb peces inèdites d’excel·lent factura, com “On és la gent?”.  El retorn és prou convincent i té continuïtat: De vacances (2000) ja inclou més temes nous (“Gràcies, vida, gràcies”, “Fer cançons”) que no pas represes (“Plaça de la Mercè”) i, dos anys més tard, Joan Isaac assoleix un important èxit amb Joies robades, un disc d’intèrpret, on porta al seu terreny, adaptades al català, cançons d’autors d’expressió francesa (Brel), castellana (Pablo Milanés, Serrat, Aute, Sabina, Silvio Rodríguez), portuguesa (el brasiler Chico Buarque)... i italiana, ja que la Cançó italiana ocuparà un lloc cada vegada més important entre els seus referents: Paolo Conte, Roberto Vecchioni... A partir d’aquest moment, Joan Isaac alternarà els discos com a autor i intèrpret amb els realitzats com a intèrpret tout court, i amb produccions especials. I així, després d’un àlbum enregistrat en directe al TNC el 2004 (Només han passat 50 anys), apareix un nou disc de temes propis (De profundis, 2006); un de Duets (2007); més cançons noves (La vida al sol, 2008), l’àlbum Auteclàssic (2009), dedicat a versions de temes del gran Luis Eduardo Aute, que també col·labora en l’enregistrament; més material propi (Em declaro innocent, 2010); i el doble CD Piano piano (2012), on recupera cançons ja conegudes acompanyat pels pianistes que han treballat amb ell en estudi i a l’escena (Francesc Burrull, Conrad Setó, Enric Colomer, Manel Camp, etc.)


El 2013 apareixia el llibre Joan Isaac, bandera negra al cor, del gadità Luis García Gil, la primera aproximació completa i seriosa a l’obra d’Isaac, i, poc després, el doble CD Cançons d’amor i anarquia, enregistrat en directe al festival Barnasants de 2014 en companyia de Sílvia Comes, Jaume Arnella i altres intèrprets. El 2015 arribava Joies italianes i altres meravelles (un nou àlbum de versions i, alhora de duets, amb Aute, Giorgio Conte, Luis Pastor, Serrat...). I ara, set anys després del seu darrer àlbum de temes propis, és el moment de Manual d’amor (Maria del Mar Bonet ja havia publicat el 1982 un Breviari d’amor, però es tractava d’un recull de cançons trobadoresques musicades per Jordi Sabatés), un bell disc que aplega tretze noves cançons, arranjades per vells còmplices (Antoni-Olaf Sabater, Josep Traver, Conrad Setó) i algun de no tan vell (Walter Porro), on l’amor que dóna títol a l’àlbum, omnipresent,  s’adreça tan aviat al primer desengany sentimental d’una filla (“No, tu no”) com a certes ciutats (“Venezia”, “Girona”), sense oblidar cançons d’anhels (un “Per un petó, una carícia” que em recorda una mica el “Canticel” de Carner), de tendresa i desig (“No necessito més”), d’absències temudes (“Si demà em llevés i no hi fossis”) i de retrobaments (una “Cita a cegues” que és cosina germana tant del “Non, je n’ai pas oublié” d’Aznavour com del tema de Béart “Il n’y a plus d’après”). De vegades les ciutats i les dones s’ajunten: és el cas de París a “Recordes, Yvonne?”; i de vegades l’amor s’estén a una Humanitat que viu sempre a la corda fluixa (“Per què?”) i que presenta cada cop més mancances en el camp dels sentiments (Brel deia: “Un home incapaç de plorar em terroritza”). Tan bon melodista i intèrpret com sempre, Joan Isaac ens ofereix amb Manual d’amor una nova i excel·lent mostra de la seva sensibilitat. Val la pena parar-hi l’orella mentre esperem la realització dels seus futurs projectes.

Miquel Pujadó

http://www.pamsa.cat/pamsa/revista/sdo/688.html

dissabte, 8 d’abril de 2017

dijous, 30 de març de 2017

Joan Isaac revela su manual de amor para vivir

22 FESTIVAL BARNASANTS 2017

Joan Isaac revela su manual de amor para vivir


por María Gracia Correa el 20/03/2017 

Acompañado de un importante elenco de músicos, Joan Isaac estrenaba el 11 de marzo de 2017, en la sala Luz de Gas de Barcelona, su trabajo más reciente: Manual d’amor,  disco que aparecía publicado ese mismo día. En este espectáculo, encuadrado en el festival Barnasants 2017, el cantautor exhibía, en su totalidad, las canciones incluidas en su nueva publicación, que ha ido componiendo durante los últimos años y que cuentan con un protagonista común: el amor en todas sus expresiones.


Joan Isaac. © José Luis Martínez
Joan Isaac.
© José Luis Martínez























El espectáculo comenzó con puntualidad, ante una sala repleta de asistentes, los músicos fueron tomando su lugar en el escenario: Jordi Camp (bajo), Lluís Ribalta (batería y percusión), Josep Traver (guitarra eléctrica, acústica y laúd), Conrad Setó (piano) y Antoni-Olaf Sabater (piano), grandes maestros que conocen bien la carrera artística de Joan Isaac porque lo han acompañado a lo largo de la misma en muchas ocasiones, algunos de ellos son responsables del arreglo de las canciones de Manual d’amor. Además contaba esa noche con la presencia de Amadeu Casas  (guitarra eléctrica) y los italianos Claudio Rossi (violín y guitarra) y Walter Porro (acordeón  y teclados).

En la penumbra del Luz de Gas, la voz de Joan Isaac recitando un texto sobre el significado del amor, daba inicio al concierto. "Escriure d’amor no és fàcil, és simplement necessari” dice el poeta, pero Joan Isaac  ha superado esa dificultad,  durante toda su vida, porque toda su obra  pivota sobre este ideal. Siempre, en todas sus canciones, subyace el amor, todas las formas del amor. Ahora, Joan Isaac le ha otorgado el máximo protagonismo a este sentimiento con su más reciente trabajo: Manual d’amor. El espectáculo se desarrolló en el mismo orden que establece el disco, por lo que comenzó con el tema: No, tu no,  dedicado a una de las hijas del cantautor. Esta canción  ha sido elegida para la producción del videoclip oficial de la obra, en el que una pareja de jóvenes (Xavi Auquer y Laura Marsal) danzan por las calles de Barcelona,  simbolizando el drama que supone la ruptura del primer amor.

Joan Isaac en la sala Luz de Gas. © José Luis Martínez
Joan Isaac en la sala Luz de Gas.
© José Luis Martínez

En la actualidad, Joan Isaac está inmerso en la presentación de su primer libro de poemas: Intimissimi, y del espectáculo titulado Paral.lelismes, en el cual, cada canción va precedida de un poema, con el que comparte una misma inspiración. Esta concepción, en parte ha sido introducida en el concierto, y así, tras cantar Per un petó, una carícia, presentó Venezia, recitando el poema: Mi ritorni in mente. Con Venezia, Joan Isaac nos traslada al ambiente decadente de los bajos fondos, un escenario para el reencuentro inesperado con un personaje ya conocido, protagonista de una de sus canciones más populares; sólo al final de la canción se descubrirá a Sara. Acompañado para la ocasión por una joven artista ampurdanesa de voz elegante, Rusó Sala, llevó a cabo una interpretación sugerente y exquisita. En el disco este tema es interpretado por Sílvia Comes. Ambas artistas interpretan el texto en italiano con acento “no del tot italià”, algo fundamental para desvelar al personaje.

 © Núria Trulla Macià
Joan Isaac y Rusó Sala interpretan Venezia.
© Núria Trulla Macià

Joan Isaac dedicó el concierto a todos aquellos cantautores que se encuentran en las trincheras defendiendo la belleza, y pasó a interpretar: No necessito més, una tierna canción dedicada al amor cotidiano, a las pequeñas cosas que llenan el día a día, dibuja la comprensión a través de una simple mirada, la importancia de unas palabras de apoyo; es una cántico al amor desde la madurez, como magistralmente explica el periodista Jordi Bianciotto en su crónica sobre el concierto.

Con el poema: M’abraço a tu, introdujo una de las canciones, probablemente más hermosas y apasionadas. Con aires flamencos,  Si demà em llevés i no hi fossis, refleja el miedo a la pérdida del amor;  un buzón de voz es el símbolo que absorbe la desesperación, la soledad y la tristeza. En el extremo opuesto, ofreció Bolero d’estiu, una pequeña joya que desprende serenidad, quizá melancolía, precedido del poema: Estiu, nos transporta a los veranos de la juventud, a tardes tranquilas de playa y  tiempo libre para disfrutar. El oyente retornará a esos veranos que lleva impresos en su memoria, se trasladará a sus propias vivencias, es una virtud que tienen muchas de las canciones que compone Joan Isaac.

Girona posee una belleza poética espectacular,  ocupa el lugar central del disco, y expone el amor a una ciudad que fue fundamental en el regreso de Joan Isaac al mundo de la canción. Desde Girona le llegó el impulso que lo llevó de vuelta a la escena musical,  y así lo agradece el cantautor. El tema que expuso a continuación: Cita a cegues, habla de reencuentros, de la emoción de volver a citarse con una persona transcurridos muchos años, alguien a quién se amó; vuelven recuerdos y emociones enfrentados por el paso del tiempo.  Más tarde, a ritmo de bolero, el autor nos dirige hacia situaciones cotidianas propicias al amor, porque el amor está en todos los lugares, y el el artista juega con las circunstancias que nos rodean y no percibimos, así lo retrata en Quina llàstima.


Joan Isaac con Josep Traver. © José Luis Martínez
Joan Isaac con Josep Traver.
© José Luis Martínez

Et llegeixo les mans, representa el encanto de lo imposible, es el poema que Joan Isaac selecciona para introducir T’ho juro per Déu,  se podría entender que el autor, con cada estrofa, declara su amor hacia todas las mujeres que de alguna manera forman parte de su trayectoria vital. El paralelismo: Fa una tarda de pel.licula francesa/Recordes, Yvonne?, es un canto al amor de largo recorrido, a la pasión recobrada, o nunca perdida, que se impone sobre los resquicios de la cotidianeidad. Un tema que es interpretado en compañía de todos los músicos, en el cual, el acordeón de Walter Porro recrea el paisaje melancólico de París.

Tras agradecer emotivamente a todos los músicos que lo acompañaban, la labor realizada y la complicidad, interpretó Lluna. Se creó  para ello un ambiente muy particular dónde las luces, el sonido, integrado sólo por guitarras eléctricas, la reverberación y la voz modulada del artista, se complementaron para desplegar una canción impactante, un canto de amor a lo desconocido, a lo que esconde la cara oculta de la luna, a lo misterioso. Con Lluna, Joan Isaac puso de manifiesto su perfil más introspectivo.

He vist uns ulls, fue el impresionante poema seleccionado para introducir un imponente himno a la utopía: Per què?, canción plena de referencias a grandes nombres de la canción de autor: Raimon, Sisa, Serrat, Llach, Aute, Luis Pastor, Pablo Guerrero y otros muchos. A través de pequeñas pistas el cantautor declara su admiración a los maestros y compañeros de oficio y apuesta por seguir creyendo en la humanidad, en la utopía, en el amor en mayúsculas y en el poder de la canción comprometida. Una canción de una fuerza extraordinaria que va creciendo en intensidad a cada estrofa.


Per què? era la última canción de Manual d’amor, pero Joan Isaac, muy emocionado, quiso rendir un homenaje especial a Luis Eduardo Aute, recitó el poema: A un amic, y a continuación interpretó un tema inédito que se titula Tenir un amic, una declaración de amor y una celebración de  la amistad verdadera y profunda, que conmovió a quienes lo escuchábamos. También en su honor cantó Havana dreamin’. Para finalizar recitó el poema: Minut 89, con un estremecedor verso final que dio entrada a su emblema: A Margalida. En esta ocasión sonó de una manera distinta, lejos de la sobriedad que generalmente le impone el artista. Piano, guitarra, bajo y batería se conjugaron en una versión más colorida de la canción, donde un mano a mano de Antoni-Olaf Sabater y Conrad Setó, compartiendo un mismo piano, puso el punto final a un concierto emocionante.

Conrad Setó y Antoni-Olaf Sabater comparten piano en la interpretación de A Margalida. © José Luis Martínez
Conrad Setó y Antoni-Olaf Sabater comparten piano en la interpretación de A Margalida.
© José Luis Martínez


El disco Manual d’amor contiene 13 canciones, todas con letra y música de Joan Isaac. El diseño es de Daniel Sesé y David Gutiérrez, y  la fotografía es de Juan Miguel Morales, que con su cámara, ha sabido recrear, de forma magistral, el aire intensamente romántico que envuelve este trabajo.  Nos presenta al artista absorto en sus pensamientos, en sus canciones, rodeado de recuerdos… “Cada cançó condensa una història viscuda o imaginada, cada cançó té un rostre i un nom que m'acompanya o que habita a la meva memòria.” (Cada canción condensa una historia vivida o imaginada, cada canción tiene un rostro y un nombre que me acompaña o que habita en mi memoria) afirma Joan Isaac en su texto de presentación. Estas palabras resumen el espíritu de  Manual d’amor y quedaron fielmente reflejadas la noche del 11 de marzo en el escenario de la sala Luz de Gas de Barcelona.

Joan Isaac con su banda. © José Luis Martínez
Joan Isaac con su banda.
© José Luis Martínez
http://www.cancioneros.com/co/8996/2/joan-isaac-revela-su-manual-de-amor-para-vivir-por-maria-gracia-correa