L'evolució de la Nova Cançó als anys setanta resta marcada per la implicació política en l'oposició democràtica a la dictadura franquista dels seus cantants, que van haver d'afrontar prohibicions, censura i exilis.
Tanmateix, els grans noms sorgits als seixanta, amb Raimon al capdavant, assoliren la maduresa artística i alhora refermaren els trets més atractius del gènere: lletres variades d'autoria pròpia i qualitat literària, grans adaptacions musicals de l'obra de poetes que n'impulsaren el coneixement popular, bona entesa dels intèrprets amb músics de primer nivell, força iconogràfica de les portades dels discos i vitalitat del circuit de recitals i festivals malgrat les dificultats administratives.
D'altra banda, el distanciament entre artistes per
l'alternativa entre cantar només en català o fer-ho també en castellà no va
afectar la gran creativitat del conjunt del moviment en un temps de propostes
diverses a l'escena musical d'arreu dels Països Catalans, amb grups com Al
Tall, Coses, UC o Esquirols, el duet Ia & Batiste o els solistes que
presentem en les línies següents.
…
*
A les darreries del franquisme altres figures imponents van irrompre en l'òrbita més estricta de la Nova Cançó: Joan Isaac, Ramon Muntaner i Marina Rossell, que s'incorporaren i en van enriquir el discurs, la construcció musical i les formes estètiques. Joan Isaac, com a lletrista notable, de poètica pròpia; Muntaner, com a artesà capaç de musicar brillantment la paraula de grans poetes; i Marina Rossell, com a intèrpret versàtil que va rellegir el cançoner popular, a més de musicar poemes, cantar cançons alienes i compondre'n de pròpies.
Joan Isaac i Ramon Muntaner procedien del Baix
Llobregat i havien participat a la segona convocatòria del concurs Promoció de
Noves Veus, a la Cova del Drac, el 1972. Joan Isaac, encara com a membre del
grup Nosaltres, hi obtingué el segon lloc, mentre que Muntaner en fou el
guanyador. Marina Rossell, de Castellet i la Gornal, també participà a diverses
edicions d'aquell popular concurs. Tots tres s'integraren a la Nova Cançó fent
primeres parts de cantants consagrats, quan la gent esperava el que actuava
després i, per tant, el nou s'havia de guanyar l'auditori, en aquells anys
intensos entre la Revolució dels Clavells i la Transició espanyola.
Joan
Isaac
Joan Vilaplana i Comín (Joan Isaac), d'Esplugues de Llobregat, debutà amb dos senzills (del 1973 i el 1975) que n'avançaren la potencialitat com a intèrpret i autor. El seu primer disc, És tard, del 1975, fou una obra primerenca amb un suport instrumental excels. Ell hi aportà la lletra i la música de nou de les deu peces del disc, que fluctuava entre les cançons èpiques en voga i altres de més líriques i intimistes, d'un registre literari encara incipient.
Hom l'equiparava amb l'estil llachià per afinitats
compositives, d'entonació o presència escènica, però la personalitat de Joan
Isaac s'emancipà ben aviat dels referents. Ho demostra el seu segon
elapé, Viure, del 1977, novament recolzat sobre grans músics de
l'època. Ell en signà el gruix de les cançons, amb l'assessorament literari de
Joan Ollé, que també col·laborà amb Muntaner i Rossell. El disc, de tractament
simfònic, inclou temes remarcables, com “Un dia partiré” o una superba
adaptació de “Les poètes”, cançó de Jean Ferrat a partir d'un poema de Louis
Aragon, però en destaca “A Margalida”, la peça més popular del cantant
d'Esplugues de Llobregat, que la defensa amb l'excel·lència vocal que el
caracteritza. “A Margalida” evoca el jove anarquista Salvador Puig Antich,
executat pel règim franquista el 1974, com una cançó de lletra i melodia
impactants adreçada a la companya d'en Salvador. És una peça emblemàtica que ha
mantingut la denúncia d'aquell crim en la memòria col·lectiva: “Bandera negra
al cor”.
El cançoner de Joan Isaac no se centra, però, en la
temàtica política més directa. La seva poètica beu d'influències franceses i
italianes i, des d'un vessant existencial i humanista, entronca amb la cultura
de barri i el record de la infantesa, a la manera de Serrat i amb
paral·lelismes amb l'obra d'Humet i també, significativament, amb l'univers
d'Aute (més enllà de l'afinitat entre “A Margalida” i “Al alba”).
Barcelona ciutat gris (sic), del 1980, és l'obra més reeixida de la carrera de Joan Isaac. Un treball magnífic que aplega grans cançons: “A l'estació de França”, “Maria”, sengles homenatges a Pi de la Serra (“A tu, Quico”) i a Brel (“Amic, Jacques”), etcétera.
Malgrat que Joan Isaac actuava sovint en solitari o
amb altres companys, com Muntaner o Pere Tàpias, va patir la crisi de la Cançó
als vuitanta i es retirà després d'Inesperat, del 1984. Sortosament,
retornà a l'ofici el 1998 amb concerts i nombrosos discos i avui segueix essent
una de les grans figures en actiu de la cançó catalana.
https://revistacultura.sgae.es/cultura_revista_sgae_monografico_01_catala/inicio
https://www.sgae.es/noticia/monografico-sobre-la-nova-canco/
.webp)
.jpg)
%20(1).jpg)
.jpg)
