diumenge, 24 de maig de 2020

Joan Isaac: "Mi mayor pánico es no tener nada más que decir"

El cantautor publica 'L'estació dels somnis', un álbum que reivindica la amistad y la pasión, encabezado por la canción 'Planetari', grabada también en castellano a dúo con Pedro Guerra


Jordi Bianciotto


El cantautor Joan Isaac / JOAN PUIG

Joan Isaac no podrá presentar por ahora en concierto su nuevo disco, ‘L’estació dels somnis’, pero tenemos las canciones. Una obra de plenitud, evocadora y emotiva, del autor de piezas como 'A Margalida', 'Plaça de la Mercè' o 'Però prefereixo els teus ulls', exponente de la canción de autor a la clásica usanza.

Una de las piezas, ‘Planetari’, aparece en dos versiones, catalán y castellano (esta, a dúo con Pedro Guerra), y da título al libro lanzado hace unos meses, ilustrado por Sesé (Ed. Llibres del Segle). ¿El tema central del álbum?
Es el que más puede conectar con el tiempo que estamos viviendo, aunque lo compuse hace siete u ocho años y lo tenía aparcado en un cajón. Era inicialmente una canción pensada para los niños. Parte de la boda de la Luna con un príncipe de la constelación de Orión a la cual se invita a todos los planetas menos a uno, el planeta azul, que “navega cap enlloc”. Una de las cosas que me ha sorprendido estas semanas es el estallido de la naturaleza. Es una lección de humildad que tenemos que aprender. Quizá un aviso. Y luego destacaría otra canción, ‘El tren dels mil vagons’.

La que abre el disco, con su metáfora de las estaciones de la vida.
Al lado de mi casa en Sant Salvador (Baix Penedès) pasan las vías y ves esos trenes larguísimos, igual de dos kilómetros de longitud, y siempre me he quedado con esa imagen del conductor en soledad, viajando de noche desde Hamburgo o vete a saber dónde. Habla del tránsito por la vida y de la soledad, y de las cosas que te encuentras en el camino hacia tu sueño de plenitud.

Tiene una tendencia natural a la melancolía.
Siempre la he tenido, pero en este disco también hay rebeldía, por ejemplo, en ‘I malgrat tot, la vida!’, que escribí después de los atentados del 2017 en la Rambla. Y hay una reivindicación de la pasión en ‘Ai si no fos per tu’. Otras canciones sí que pueden sintonizar con esa melancolía, pero creo que mi lenguaje es cada vez más depurado y más poético, porque últimamente me dedico más a escribir letras que a componer canciones. He escrito un libro de poemas de confinamiento, ‘L’escala d’emergència’, que saldrá más adelante. Hacer canciones me ha costado mucho y he llegado a pensar que quizá ya lo he dicho todo y no tengo nada más que decir.

La amistad aparece como un pilar de la existencia. Como en ‘Conec un home bo’, dedicada a Pere Camps, ‘alma mater’ de Barnasants.
La amistad es mucho menos hiriente que el amor. Estos días una de mis obsesiones ha sido llamar a mis mejores amigos, y me he dado cuenta de que he llamado solo a cuatro o cinco. Es un sentimiento que te puede hacer sufrir también, pero el vínculo con los amigos que tenemos en la vida, que a lo mejor no has visto en años pero que siempre están ahí, es fundamental. Prefiero a un amigo que a un amor.

Adapta ‘Passeig del Carme’, del desaparecido Pere Tàpias. ¿Un autor que merece reconsideración?
Sí, más allá de la caricatura y de la imagen que todo el mundo tiene de él, Pere era un poeta y desde un minimalismo musical absoluto fue capaz de hacer canciones maravillosas.

El año pasado dirigió el concierto ‘Cuba va!’ y se alió con Sílvia Comes en el álbum ‘Cita amb àngels’, homenaje a Silvio Rodríguez. Trazos de cubanidad que ahora se deslizan en una de las canciones, ‘Can 60’.
Tiene un ritmo un poco indiano, sí. Can 60 es un bar de Sant Salvador, en una antigua casa de pescadores, frente al mar. Es como una universidad de la vida, con un ambiente medio hippie en pleno siglo XXI. Con Pemi (Fortuny; el antiguo cantante de Lax’n’Busto) hablamos de qué ritmo ponerle y pensamos que debía tener un sabor cubano. El bar está en una zona con mucha arquitectura indiana.

El disco combina distintos colores instrumentales y ritmos. Trabaja con varios arreglistas.
Antoni Olaf-Sabater, Josep Traver y el italiano Walter Porro. Me gusta que cada canción se adecúe a un arreglista determinado que encaje con ella. No me gusta hacer todo un disco entero con el mismo arreglista, de arriba a abajo.

Publica discos con notable ritmo editorial.
Eso va como va, pero a la edad que tengo, cumpliré 67 en septiembre, ya no me planteo hacer discos para tener éxito o alcanzar una determinada notoriedad. Llega un momento en que eso queda atrás e intentas hacer las cosas que te apetecen lo mejor posible. Ya no persigo esas cosas. Y siempre me he mirado en el espejo de mi querido Aute, que no paraba de tener ideas y de emprender proyectos: discos, libros, pinturas... Era un maestro.

De la experiencia de ‘Auterretratos’ y los conciertos compartidos, ¿qué guarda en su memoria sentimental?
Parecerá una cursilería, pero es del día que le llevé el disco. Entré en su despacho, en Madrid, escuchó el disco en silencio y cuando terminó le caían las lágrimas. Me dijo que era el regalo más grande que le habían hecho, y que se había reencontrado con su padre y con sus orígenes en Catalunya. Me impresionó.

Como hacía Aute, suele centrar sus conciertos en su disco de actualidad.
Sí, aunque últimamente menos. En el concierto en el que iba a presentar este disco, en Palma, pensaba recuperar canciones de mis trabajos más antiguos. Supongo que sufres una especie de catarsis cuando ves que este oficio, algún día, más temprano que tarde, se va a acabar, e intentas hacer un repaso de lo que has escrito. El día que lo deje elaboraré un buen libro de antología de las canciones. Es algo que tengo en la cabeza.

¿Ese día está en un horizonte cercano?
De momento no lo está, y mientras tenga ideas esto seguirá. Pero llega un momento en que tienes que parar, como hicieron Raimon o Jaume (Sisa).

Pero ahí tiene a Paco Ibáñez. Y Serrat dice que “si dejas de pedalear, te caes de la bicicleta”.
Evidentemente, y yo mientras me encuentre en condiciones para subir a un escenario no tengo por qué dejarlo. El miedo, el pánico más grande que tengo en estos momentos es que llegue el día en que no tenga nada más que decir. Supongo que entonces me dedicaré a escribir otras cosas. Pero todo eso son elucubraciones.

Y bien, en condiciones normales ahora nos estaría hablando de conciertos de presentación de ‘L’estació dels somnis’.
Pero, para cierto tipo de cantantes, ese período de aforos más pequeños que viene puede darnos posibilidades de hacer cosas. Quizá nos permita volver a una música más cercana, aunque para el negocio sea un desastre. Veo que hay una reivindicación del arte y de la cultura por parte de los medios, y que hemos pasado de la música gratuita a defenderla como algo necesario. Espero que esta corriente de opinión siga, o acabaremos siendo la Cenicienta de los presupuestos. A mí me impresionó la noticia de que Francia iba a dar un cheque de 500 euros a todos los jóvenes al cumplir 18 años para que los gastaran en cultura. Así es como se estructura un país.

Usted es de los que siempre se ha considerado cantautor, estuviera la etiqueta de moda o no. ¿Cómo ve ese género musical y ese lenguaje?
Los de la canción de autor somos una serie de ‘freakies’ que seguimos creyendo en el género, pero creo que nunca desaparecerá. Cuando escucho a Bob Dylan, un tío con cerca de 80 años, que es capaz de hacer un monumento como ‘Murder most foul’, donde repasa toda su historia... El vehículo de la canción de autor para ciertos gurús está pasado de moda, pero, en fin, yo me sigo emocionando escuchando a Jacques Brel.



diumenge, 5 d’abril de 2020

QUE SOL QUE M’ HE QUEDA’T (Poemes del confinament)


I ara qui ens cantarà?
Qui em trucarà de matinada
per demanar-me una paraula que rimi amb fills?
Mentre el món dormia, tu treballaves parint bellesa a mans plenes
per, l'endemà, regalar-nos roses perdudes en la mar.
Qui em dirà que podries dibuixar les cames de la meva dona de memòria, malparit !!
Tu no has estat mai de pas per la vida, t’hi has queda’t per no marxar.
Pels arbres de la plaça Rovira, els ocells alliberats canten les teves cançons
i reciten els teus poemes aletejant com mai, mentre la teva temuda alba despunta un nou dia.
Ningú no sabia més de la tendresa que els teus dits llarguíssims.
I els colors de la teva paleta, qui els mesclarà per trobar tons impossibles?
La lluna aquesta nit, intuint que alguna cosa greu havia passat al planeta,
ja no brillava com sempre.
Que sol que m’he quedat, estimat meu!
Espera'm allà a Albanta, tinc cançons noves per ensenyar-te.

Joan Isaac




dissabte, 28 de març de 2020

Joan Isaac, cançons a la distància curta

El músic acaba de publicar 'L'estació dels somnis', el dissetè disc en solitari de la seva carrera

Joaquim Vilarnau | 27/03/2020 a les 16:00h



Joan Isaac acaba de presentar el seu nou disc, L'estació dels somnis (Picap). Es tracta d'un recull de cançons intimistes, que funcionen en el cos a cos. Allunyat de les modes i del show business, el disc és un homenatge a aquells a qui agrada sentir i assaborir els transcurs del temps, minut a minut, segon a segon.  

Què esperes de L'estació dels somnis?
A la meva edat ja no he de revolucionar res; he de seguir una línia, una personalitat i una honestedat a l’hora d’escriure. No persegueixo l’èxit; només el meu èxit personal d’estar conforme i satisfet amb mi mateix pel que faig. Hi ha una cançó molt definitòria que és el disc: “El tren dels mil vagons”. Hi explico el que és la vida per mi. Partim d’un lloc i arribem a un altre lloc i pel camí et vas trobant molta gent i moltes coses però sempre amb la solitud absoluta de la persona humana, que va a la recerca del somni, d’arribar a l’estació del somni.

La majoria de cançons del disc tenen aquest llenguatge comú de la intimitat. Però alguna se’n surt: “Can 60”.
Bé, "Can 60" és una cançó circumstancial d’un lloc que m’estimo molt i que el Pemi Fortuny també s’estima molt i per això ha vingut a cantar-la amb mi. És un bar de Sant Salvador on ens trobem tots els exhippies dels anys seixanta. És un lloc molt especial. Una vegada en Pemi em va dir que allò era la universitat de la nostra vida. És un lloc especial, molt especial. És una cançó geogràfica, com ja he fet altres vegades, per exemple a “Samanà” o “L’estació de França”. És la cançó que més s’aparta de to del disc.

Sí, i no només temàticament, també musicalment.
Sí, també. És una mena de rumba-mambo, un ritme estrany que em va sortir. Dóna un ambient festiu, d’estiu… Contrasta amb les cançons introspectives tipus “Qui té un amic” que és una declaració del que significa l’amistat per a mi.

També hi trobem una cançó en soble versió: "Planetari" / "Planetario". Sí. És la primera vegada que gravo una cançó en castellà. Ho he fet perquè és una cançó molt universalista i molt definitòria del que està passant en aquests moments. Penso que és una cançó una mica galàctica, d’un casament entre la Lluna i un príncep d’Orió a la que els planetes hi estan convidats, tots menys la terra. No està convidada perquè a la festa no hi ha lloc per la tristor. Al disc hi ha una versió en català i una altra en castellà, en la que hi participa Pedro Guerra. És una cançó vinculada al llibre Planetari (Llibres del Segle, 2019), que he fet amb il·lustracions del Daniel Sesé.

També hi ha la versió de “Passeig del Carme” que ja vas cantar al disc d’homenatge a Pere Tàpias.
Sí, era un deute que tenia amb ell. Jo vaig començar a cantar fent les primeres parts dels recitals de Lluís Llach, sí; però amb qui vaig cantar més vegades va ser amb Pere Tàpias. Eren concerts que representaven dos móns absolutament diferents però funcionaven molt bé. El Pere era un gran autor de cançons i “Passeig del Carme”, una gran peça. I el fet de gravar-la només amb el Francesc Burrull és molt emocionant.

Als darrers discos també hi ha una recerca d’un llenguatge cada cop més poètic.
Últimament he escrit molt més; moltes coses a banda de les cançons. Potser això m’ha portat a un món poètic més concentrat, més destil·lat i més pensat. La cançó que més m’agrada del disc és “Ai si no fos per tu”, que és un homenatge a la passió com a eix fonamental de la vida. Sense passió jo no funciono. I a “T’escriuré una cançó que no parli de mi"





dimecres, 25 de març de 2020

CARTA ALS REIS (Poemes del confinament)


Asseure'm damunt una pedra antiga,
d'un rierol de muntanya.
Descalçar-me i posar els peus dins l’aigua gèlida,
amb una branqueta entre les dents.
Tancar els ulls i sentir la tèbia escalfor del sol omnipresent.
Xiular una cançó mentre camino entre pollancres riu avall.
Mirar al cel i seguir el vol concèntric d’un voltor famolenc,
entre cingles altíssims.
Llegir un llibre davant del mar.
I tornar a contenir la respiració mentre Messi planta la pilota,
a punt de llançar una falta directa!!!

Joan Isaac


TINC LA URGENT NECESSITAT (Poemes del confinament)


Tinc la urgent necessitat de dir-ho alt i clar:
tinc por, molta por.
Una por indefinible, misteriosa.
Por d'aquesta immobilitat,
d’aquesta espiral sense fi de silenci i quietud,
d'aquesta suor freda planetària.
Com serem després d’aquest laberint que amaga la sortida?
Aprendrem la lliçó d’aquest enemic invisible?
O seguirem fent i essent com si res hagués passat?
Estúpids, egoistes,prepotents, i suposadament invencibles.
Els ocells,lliures i multiplicats com mai, proclamen la venjança

Joan Isaac


dilluns, 23 de març de 2020

NOMÉS LA LLUNA (Poemes del confinament)


Cau la tarda lentament,
mandrosament, silenciosament.
Desfullo cada minut interminable,
cada segon fugisser dels rellotges aturats.
I lluny de mi, la meva mar, que imagino preciosa.
Ningú la mira, ningú la toca…
Només un silenci de mort li acarona els cabells i li besa les mans.
No entén aquesta buidor absoluta,
només la lluna li farà companyia, només la lluna.

Joan Isaac



DISTÀNCIA (Poemes del confinament)


Qui pogués volar i volar,
com un ocell, com un estel
fins on ets i besar-te sense por.
I xuclar el nèctar del teu cos,
obert com una flor d’ales esteses
i resseguir amb els dits la primavera
que s’albira en els teus ulls de mel i sucre.
I cantar-te una cançó a l’orella,
I ballar una dansa junts, com el ball suspès en l’aire,
De les flors i les abelles.

Joan Isaac



UNA LLIÇÓ D'HUMILITAT?


Darrere d’aquesta finestra de casa veig el món des de la meva presó domèstica, necessària i angoixant. Però sento que l’aire és més transparent que mai i deliciosament respirable. No passen cotxes ni autobusos sorollosos i contaminants, i aquest silenci urbà s’agraeix profundament. La primavera escampa la seva flaire com un regal de la natura que esclata amb mil colors i perfums llargament enyorats després de l'inhòspit hivern. La natura és sàvia, però també pot ser venjativa. Dic això perquè podria ser que tota aquesta tragèdia global no sigui res més que una cura d’humilitat per als humans. Hem arribat massa lluny maltractant el planeta i potser la natura ens està posant davant del mirall de les nostres misèries. L'aire s'ha fet més pur i transparent, però no el podem gaudir, ni podem passejar pels jardins ni els camps de flors multicolors i de verds meravellosos. És com si la natura ens castigués severament. Els canals de Venècia, habitualment bruts i pudents, ara són somniades aigües transparents poblades de peixos. Fins i tot s’ha vist algun dofí nedant pel Gran Canal. Les ciutats xineses ara estan lliures de contaminació, el blau del cel apareix radiant i pur, i els rius abans més contaminats flueixen ara nets cap al mar. No es tenen notícies d'incendis terribles en cap lloc del planeta i l’Amazònia començarà a recuperar l'alè. Potser aquest virus és un mal necessari, una lliçó d'humilitat per a la nostra condició humana. Enyorem més que mai els petons i les abraçades i les relacions humanes, coses que hem oblidat amb la nostra vida frenètica i deshumanitzada que entre tots hem construït. Prometo que el dia que s’acabi aquest malson i pugui sortir lliure al carrer m’abraçaré als arbres del preciós passeig que tinc davant de casa, i també abraçaré la primera persona que es creui amb mi, la coneixi o no. Potser un virus de tant en tant no ens aniria gens malament.

Joan Isaac

MIRAR EL MÓN DES DE LA FINESTRA


Miro el món des de darrere de la finestra, un món buit i silenciós. És una sensació estranya i tristíssima. Aquest pànic global per culpa d’un virus desconegut crec que canviarà l’ordre mundial a tots nivells. Darrerament han sorgit teories conspiratòries sobre l'origen d'aquest virus. Jo el que tinc clar és que el que està a punt de col·lapsar-se no és la sanitat, sinó el planeta mateix. De de fet, ja fa temps que s'ha col·lapsat. La nostra vulnerabilitat i fragilitat com a societat l’ha posat en evidència un petit virus microscòpic. Això és una guerra sense armes, una sorda i terrible guerra radiada i televisada en directe. Més enllà de la preocupació per la meva salut i la dels meus familiars directes, el que més m'angoixa d'aquest confinament és la pèrdua de llibertat que em comporta. La llibertat de relacionar-me amb la gent que estimo, de sortir al carrer i passejar per la meva ciutat. Hi ha qui teoritza sobre poders ocults que mouen els nostres fils com si fóssim titelles. Uns poders per als quals nosaltres som un zero a l’esquerra: els importa molt poc les nostres vides i la nostra condició d'éssers humans, només els interessa un reequilibri econòmic a nivell planetari perquè l'hegemonia de la riquesa torni a les mans dels de sempre. Es diu també que aquesta pandèmia a nivell global respon a interessos econòmics d’alguns que no dubten a destruir economies com la xinesa i l'europea, veritables pedres a la sabata per la seva potència hegemònica. Orwel i Albert Camus ja en parlaven fa molt de temps en les seves novel·les premonitòries. Tinc seixanta sis-anys i per edat estic en el grup de risc. Potser el risc està en viure massa anys i la gent que encarem el final de la vida sortim massa cars, com ha apuntat en els darrers dies una il·luminada del Fons Monetari Internacional.
Se'm fa difícil creure que d’un pobre xinès que menjava en un mercat un animal sospitós s´hagi escampat aquest malson a nivell planetari. Però no vull creure tampoc que la ciència i els científics, en lloc de treballar per curar les malalties, les creïn al servei dels suprapoders econòmics. El que estem patint avui passarà, però els nostres fills en el futur segur que patiran pandèmies semblants. L'any 98 vaig escriure la cançó “On és la gent”. Hi diu: “On és la gent, que cada cop es fa més trist sortir als carrers, si són carres aquests deserts de vidre, ferro i de ciment..”. I també: “L'isolament porta sovint la mort per massa intimitat”. “Que ja ens besem virtualment, per evitar perills severs..”, continua la cançó, maleïda premonició. Voldria agrair al virus que aquest confinament m’ha servit per llegir llibres pendents i escoltar molta música oblidada, i sobretot per estar al costat de la gent que estimo, la meva família per proximitat física, i tots els meus amics des de la virtualitat, que em permet estimar-los a distància. Segurament mai sabrem la veritat sobre què o qui ha provocat aquest desastre global, però el que sí sé és que enyoro la llibertat més que mai. A aquesta hora sempre baixo al bar de sota de casa a prendre un vinet blanc i a conversar amb els clients habituals sobre la vida i les coses, i el divendres marxo a Sant Salvador per retrobar-me amb el meu mar i explicar-li en silenci les meves confidències, per fer el vermut al meu Can 60 a la platja, o per anar a buscar a una estació algú que ve de lluny i estimo. Tot això m’ho han robat els maleïts conspiradors o l'animal sospitós del mercat xinès. Chi lo sa!, com diuen els meus estimats i maltractats italians!!.Visca la vida.

Joan Isaac

dissabte, 7 de març de 2020

El disco 'Cita amb àngels' de Joan Isaac y Sílvia Comes opta al Premio Internacional Cubadisco 2020

07/03/2020 - Ricardo Alonso Venereo/NoticiasClave.net
El disco 'Cita amb àngels' de Joan Isaac y Sílvia Comes.opta al Premio Internacional Cubadisco 2020 Sílvia Comes, Silvio Rodríguez, mostrando el disco 'Cita ambs ángels', y Joan Isaac.
La disquera catalana Picap ha presentado al Premio Internacional Cubadisco 2020 el volumen 'Cita amb àngels' (Picap, 2019), realizado por los cantautores Sílvia Comes y Joan Isaac. El álbum es un homenaje al repertorio del cubano Silvio Rodríguez.
Ya en el 2018, Sílvia y Joan, responsables de la traducción y adaptación de los textos, habían estrenado un espectáculo en el festival Barnasants, con estas mismas canciones pertenecientes al disco de Silvio. "Se trata de un trabajo de estudio artesanal realizado con rigor y con admiración a la obra original de uno de los más grandes cantautores vivos, revisando canciones de todas las épocas…, hasta pequeñas joyas de su extenso cancionero", han dicho sus creadores, quienes solo necesitan de sus voces y guitarras para regalar al auditorio un disco lleno de poesía y de emoción que sabrán agradecer.
Con anterioridad Joan Isaac ya había grabado canciones de Silvio en catalán: 'Unicornio' en 'Joies robades' (2002) y 'Pequeña serenata diurna' en 'Joies italianas i altres meravelles' (2015), en su propia voz. Ahora además de estas dos canciones Isaac y Silvia versionan temas como 'Ángel para un final', 'Canción de Navidad', 'Compañera', 'Te doy una canción', 'Quédate', 'Rabo de nube', 'Expedición' 'Monólogo', 'Óleo de mujer con sombrero' y 'Cita con Ángeles. 

divendres, 6 de març de 2020

Joan Isaac, 'L'estació dels somnis'


Joan Isaac presenta 'L'estació dels somnis' al 
Teatre Principal de Palma 
Dimarts, 17 de març a les 20h


Cantautor, poeta i músic, Joan Isaac és una de les grans veus de la cançó en llengua catalana. Després de formar part del grup Nosaltres, en 1974 inicia la seva carrera musical en solitari. Des de llavors ha gravat una vintena de discos.

L'últim porta per títol L'estació dels somnis, que ara ho presenta a nivell mundial en el Teatre Principal de Palma. Una petita joia musical i literària.



Joan Isaac (veu i guitarra), Antoni Olaf Sabater (piano, teclats i direcció musical), Lluis Ribalta (bateria i percussió), Jordi Camp (baix) i Josep Traver (guitarres).


Un maquinista solitari condueix un tren nocturn amb mil vagons carregats de somnis. Travessant la nit fosca, veu passar el món. Algú davant del mar observa les primeres llums d’un dia nou  i davant l'horitzó es desvetllen els seus somnis. Algú que encara creu que és possible la revolució lluita per ella, per la passió, per la gent i per les coses com a únic refugi per canviar un món que s’enfonsa, immers en la barbàrie del terrorisme global. I malgrat tot, la vida reneix i torna a renéixer com l’escenari omnipresent. Tot això forma part d’aquest disc de cançons i de somnis necessaris per continuar vius. A L’estació dels somnis, cap tren porta retard. Presentació mundial del darrer disc de Joan Isaac, una petita joia musical i literària.


dimarts, 25 de febrer de 2020

SALVEM EL BARNASANTS, HÒSTIA!


Pere Camps, històric militant comunista del sindicat del ram del metall (com li agrada definir-se), va decidir fa 25 anys militar al sindicat de les cançons, de la bellesa i de la sensibilitat. A poc a poc ha anat construint, desafiant mil dificultats, un festival de referència a Europa i Llatinoamèrica per defensar la cançó d’autor, un gènere marginat pels mitjans de comunicació i els governs. Hi ha un cert paral·lelisme entre la seva lluita per defensar els cantautors i la d’Amilcare Rambaldi amb el Club Tenco italià. Davant un article aparegut a l’Unità, escrit per un periodista que qüestionava la validesa del gènere dient: “Són molt bons aquests cantautors, però qui els vol?”, Rambaldi va respondre immediatament: “Els vull jo!”. Quasi 40 anys després, el Club Tenco és un oasi de cançons i llibertat. Actualment, el BARNASANTS, amb un model diferent, s’ha posicionat a la mateixa alçada que el Tenco. Quan a principis dels 80 la cançó començava una travessa pel desert, tots els cantautors en algun moment vàrem pensar a tirar la tovallola.  L’aparició de Pere Camps i el BARNASANTS (que, de fet, són el mateix) va suposar un raig d’esperança per a tots nosaltres i als seguidors del gènere. Ara, després de 25 anys, el BARNASANTS es troba amb dificultats per tirar endavant, dificultats econòmiques, que no artístiques. La falta d’implicació de les administracions públiques amb el BARNASANTS, a diferència d’altres festivals multitudinaris, ha provocat un SOS per salvar la seva viabilitat. Des d’aquest humil altaveu, demano que tots  col·laborem, cadascú segons la seva capacitat econòmica, a fer possible la continuïtat del BARNASANTS. Sobretot als artistes que al llarg d’aquests 25 anys hem trobat en el Pere i el BARNASANTS un suport quasi heroic. És imprescindible la creació de L’ATENEU DE LA CANÇÓ al nostre país, com a centre d’estudi  I recerca de la cançó d’autor. Aquest ATENEU podria servir com a caixa de ressonància per crear circuits estables per presentar els nostres treballs arreu del país. La plataforma de micromecenatge SALVEM BARNASANTS és una última oportunitat per a la supervivència del festival. Demano la vostra aportació per fer-la viable. En un món de “fack news” (mentides interessades), el BARNASANTS és una veritat com un temple!

Per col·laborar podeu fer-ho a https://www.goteo.org/invest/salvem-barnasants



Joan Isaac

dissabte, 22 de febrer de 2020

Auteclàssic


AUTECLÀSSIC EN DIRECTE
BARNASANTS 2020




Dissabte, 29 de febrer de 2020 
21h
Sala Luz de Gas
Carrer Muntaner,246 Veure mapa

Principio del formulario






Joan Isaac, a més d'un cantautor de llarga trajectòria ha sigut estret col·laborador i íntim amic de Luis Eduardo durant molts anys. L'any 2009 amb el projecte Auteclàssic retia un tribut compartit a aquelles cançons que han marcat vàries generacions d'amants de la música. Per als vint-i-cinc anys de Barnasants ha preparat un concert especial amb grans veus de la cançó en català actual: Andreu Valor, Cris Juanico, Roger Mas, Miquel Pujadó, Sílvia Comes, Rusó Sala i Anna Roig compartiran el repertori imprescindible per la vetllada. Antoni-Olaf Sabater acompanyarà, com ja és habitual, al piano.