dijous, 10 de febrer de 2000

2000: De vacances



El 10 de febrer del 2000 Joan Isaac participa per primera vegada dins del cicle Barnasants.
El crític del diari El País, Miquel Jurado, va escriure a rel de la seva presentació al cicle Barnasants on va estrenar algunes de les cançons del que seria el seu disc "De vacances":
"En cualquier país mínimamente normalizado culturalmente, a un artista como Joan Isaac se lo disputarían las instituciones para subvencionarle su próximo trabajo. Aquí, donde la palabra normalización es una de las más pronunciadas, Joan Isaac se gana la vida ejerciendo otra profesión tan digna como la de cantautor pero bastante alejada estéticamente, actúa de uvas a peras sin ningún reconocimiento y edita sus discos en una pequeña discográfica independiente. Si alguien lo entiende, que tire la primera piedra" (Miguel Jurado. El País, Barcelona, 10-2-2000)

 












El 18 de febrer es va produir un retrobament amb l’escenari que feia dos anys el va rellançar al públic, La Planeta on va presentar les cançons del seu nou treball discogràfic en el que estava treballant.




Joan Isaac avança a Girona les cançons del disc que enregistrarà a la primavera

XEVl PLANAS / Girona

• Joan Isaac avançarà en concert avui a Girona les cançons del disc que enregistrarà laprimavera entrant. El recital tindrà lloc a la sala La Planeta i començarà a 2/4 d'11 de la nit. L'actuació d'avui a La Planeta té una significació especial per a Joan Isaac,  ja que el 24 de gener del 1998 va protagonitzar en aquesta sala el concert que va comportar el seu retorn als escenaris, després de gairebé quinze anys sense cantar en públic amb una certa continuïtat, i el 26 de novembre del mateix any hi va presentar el seu últim disc.

Acompanyat de Joan Garrobé a la guitarra, Joan Isaac interpretarà en la primera part del recital d'aquesta nit una selección de les composicions del seu últim disc. Planeta silenci, que va ser guardonat per la revista Enderrock amb el premi al millor disc de cançó d'autor en català del 1998. Després d'un interludi amb tres adaptacions al català de peces de cantants en llengua castellana {La bellesa, de Luis Eduardo Aute; Gent sola. de Pedró Guerra, i Sense la lluna, d'Alejandro Filio), Joan Isaac cantarà en la segona part la majoria dels temes que formaran part del seu nou disc.
El públic i la crítica van rebre amb entusiasme les noves cançons de Joan Isaac en el recital que el cantant va oferir la semana passada a Barcelona dins el cicle Bamasants.
Xevi Planas. Joan Isaac avança a Girona les cançons del disc que enregistrarà a la primavera. Punt, El, 2000-02-18, p. 43.



  Punt, El, 2000-02-21, p. 35.


CANÇÓ Joan Isaac I XEVI PLANAS

lntèrprets: Joan Isaac (veu) i Joan Garrobé (guitarra).
Lloc: Sala La Planeta. Girona.
Dia: Divendres 18 de febrer del 2000.

Joan Isaac, la cançó en majúscules

• Com hi ha pel·lícules que fan estimar el cinema, hi ha recitals que fan estimar la cançó d'autor. Els concerts de Joan Isaac confirmen la capacitat d'emocionar i instruir (es pot demanar alguna cosa més a l'art?) que té aquest gènere, sovint servint-se de ben pocs recursos.
En el cas de Joan Isaac, l'avituallament és tan frugal com eficaç: uns textos interpel·lants, unes músiques penetrants, una veu emocionada i l'acompanyament magistral de Joan Garrobé a la guitarra. No li calen, a Joan Isaac, més trumfos per guanyar la partida. És un poeta amb àngel i amb les seves composicions aconsegueix que la cançó esdevingui un gènere en majúscules.
Catorze mesos després de la seva última actuació a Girona, Joan Isaac va tomar divendres a La Planeta per avançar-hi De vacances, el disc que enregistrarà la primavera entrant. L'amistat, el tedi, la bellesa, la política, l'amor, l'eutanàsia i l'anorèxia són alguns dels temes que Joan Isaac aborda amb intel·ligència i personalitat en el seu nou material, en què
destaca l'orfebreria de Joan Garrobé, que embolcalla les peces amb una música frondosa. Gràcies, vida, gràcies. Aniversari, Alícia i el mirall i Nits figuren ja des d'ara entre la llista
de cançons més impressionants que s'han escrit mai en català.
Xevi Planas. Joan Isaac, la cançó en majúscules.Punt, El, 2000-02-21, p. 35.
 
Tras haber escogido, hace dos años, la sala La Planeta de Girona para reaparecer musicalmente, volvió a este escenario la semana pasada para presentar su nuevo disco. El Isaac de siempre reflexiona sobre los nuevos tiempos.

Mònica Fernández.La Vanguardia, 2000-02-27

Joan Isaac. Cantautor

-Llega con nuevas canciones. ¿Este es su retorno definitivo?
–Sí, mi disco de 1998, el primero después de mi silencio, fue muy bien y recibió muy buenas críticas. Era un puente entre lo que había hecho anteriormente y lo que había escrito
de nuevo durante estos años. Fue muy importante para mí porque volvió a darme un lugar en la canción de autor de este país. Mi proyecto más inmediato es el nuevo disco, que dará continuidad a ese retorno.
–¿Cómo será este nuevo disco?
–Todas son canciones nuevas. Ha habido una especie de catarsis creativa. Después de tantos años sin escribir parece que se ha despertado todo lo que llevo dentro de golpe. De todo ello han salido doce canciones que grabaremos en marzo y se publicarán seguramente por Sant Jordi.
–¿Los temas que trata son los que su público ya conoce?
–Hay un poco de todo, yo no sé escribir sobre cosas que no veo, que no me suceden. Mi manera de hacer canciones siempre ha sido la misma. Los temas nacen de la observación, luego los trato de una manera lo más literaria posible, para que el texto tenga una profundidad importante. Creo que eso es lo que diferencia un cantautor de alguien que hace canciones. Volviendo a los temas...
–Diga, diga.
–Son íntimos. Yo no vendo canciones, sino sensibilidad, intento transmitir emociones. Son temas que nacen de la vida misma, de cómo veo las cosas a mi edad, de la observación continua del mundo que me rodea.
–¿Para qué ha servido su largo silencio?
–Para hacer cosas que no había hecho nunca, reciclar mi vida, crear una familia, ver cómo cambia la perspectiva del mundo al tener dos hijas... También me ha sido muy útil para conocer otra vertiente de mí mismo y de la vida en general.
–¿Cuál?
–Cuando uno centra su vida en una actividad artística tiene la tendencia de observar la vida de una manera muy cenital. Hay pocos artistas que vean la vida desde el nivel de la gente de la calle. Estos 14 años sin grabar me han servido para conocer la vida de otra manera, los problemas de la gente de a pie, con la que, por mi oficio, tengo un contacto directo. Esto me ha servido para empezar a escribir canciones, pero teniendo más los pies en el suelo.
–Usted es farmacéutico.
–Sí, tengo una farmacia en un barrio humilde de Barcelona, en el Casc Antic. Allí todo lo que me rodea es más humano, más cercano, más trágico. Constantemente estoy tocando la vida real.
–¿Esta experiencia ha hecho cambiar su manera de ver el arte, la canción?
–Sí, ahora no doy tanta importancia al hecho de ser músico o cantante. Veo gente que son unos artistas bestiales en unos oficios absolutamente normales. Esto ha cambiado mi concepto del arte. Me ha colocado en mi sitio, y ha sido muy positivo, porque a nivel creativo ha significado un descubrimiento de muchos matices de la vida que antes no había conocido.  
Mònica Fernández. La Vanguardia, 2000-02-27


 Foto: Juan Miguel Morales


 De Vacances
1. Gràcies, vida, gràcies
2. Aniversari
3. Bones vacances
4. He canviat
5. Fer cançons
6. De vegades, només de vegades
7. Alícia i el mirall
8. Paradís
9. Plaça de la Mercè
10. No necessàriament
11. Un dia partiré
12. Nits

Joaquim Alimbau (violoncel)
Pere Bardagí (violí i viola)
Jordi Camp (baix elèctric)
Manel Camp (piano)
Xavier Figuerola (saxos)
Horacio Fumero (contrabaix)
Joan Garrobé (guitarres)
Nan Mercader (percussió)
Lluís Ribalta (bateria)
Conrad Setó (acordió i teclats)
Arranjaments: Joan Garrobé

Producció: Manel Camp

Enregistrament, mescla i masterització: David Casamitjana. Estudi 84 (Barcelona). Març 2000

Assessorament literari: Xavier Fernández Gené i Xevi Planas
Fotografia: Juan Miguel Morales
Disseny gràfic: Ramon Martínez

 
A De vacances hi mostra composicions recents d’una gran bellesa (“Gràcies, vida, gràcies”, “Fer cançons”, “Alícia i el mirall”, “Nits”…) i recupera, replantejats, temes vells: “He canviat”, una memorable versió d’”Un dia partiré” i “Plaça de la Mercè”, en què col·laboren Lluís Gavaldà i Joan Reig, d’Els Pets.
Hi parla de l'amor ("Aniversari"), el desamor ("He canviat"), l'anorèxia ("Alícia i el mirall"), l'eutanàsia ("No necessariament"), la mort ("Un dia partiré"), l'amistat ("Paradís"), la cançó ("Fer cançons"), la vida ("Gràcies, vida, gràcies"), Catalunya ("Bones vacances"), la rutina ("De vegades, només de vegades"), el pas del temps ("Nits")...

El 2 març del 2000 va participar en un homenatge a  Salvador Puig Antich al cementiri de Montjuïc de Barcelona, amb motiu del 26è aniversari  del seu assassinat.

MARGALIDA. Del grupo de amigos que rodeaban al poeta se adelantó el cantautor JoanIsaac, y, guitarra en bandolera, cantó la canción que sin él proponérselo será la más significativa de su carrera musical, porque con ella le ha ocurrido lo que quisieran todos los artistas con sus obras, que ha dejado de pertenecerle para ser de todos.
“Vas marxar no sé on. / Ni els cims ni les aus / no et saben les passes. / Vas volar sens dir res / deixant-nos només / el cant del teu riure. /No sé on ets, Margalida, / però el cant, si t'arriba, / pren-lo com un bes. / Crida el nom del teu amant,/ bandera negra al cor.” 
La Vanguardia, 2000-03-03
  
  
•L'ARTISTA EXPRESSA AL DISC LA SEVA FILOSOFIA                                                                            
EI cantant Joan Isaac publica «De vacances», el seu disc més personal
-DdeG
BARCELONA
El cantautor català Joan Isaac va presentar ahir el seu nou disc. De vacances-, que ha definit com una obra «molt personal i vitalista» que busca comunicar «la màxima emoció possible».
Integrat per 12 cançons, en què Isaac demostra la seva habilitat per crear melodies i explicar històries. De vacances apareix dos anys després que Isaac tragués a la llum Planeta Silenci, el seu primer treball després de 14 anys allunyat de la música. Editat per la seva pròpia discogràfica, Stress Músic, l'autor d'Esplugues de Llobregat ha explicat què el bon funcionament de Planeta Silenci, que va rebre el premi de la revista Enderrock com a Millor disc d'autor i el guardó al Disc Català de l'any que atorga Ràdio 4, el va animar a escriure les seves noves cançons de forma «més relaxada» i sense la pressió del «què passarà».
Joan Isaac ha comentat que el títol del seu nou treball respon a la filosofia vitalista de pensar «que la vida són unes vacances» i que per això «hem de gaudir-ne, patint el menys possible», i ha afegit que aquesta frase la va sentir dir a dos amics seus, Ovidi Montllor i Francesc Burrull.
En les 12 cançons que integren De vacances, Isaac ha intentat ser «honest» i escriure «el que penso sobre tots els temes possibles», i n'ha destacat especialment tres temes.
Una filosofia personal
Es tracta de Gràcies, vida, gràcies, que obre el disc i a més a més, segons el seu autor, «marca la seva filosofia».
Altres de les cançons remarcades per Joan Isaac són Bones vacances, que tracta de les contradiccions presents en la societat catalana, i Alícia i el mirall, on parteix de l'anorèxia per versar sobre la «globalització estètica; política i econòmica» dels nostres dies.
Diari de Girona, 2000-06-30, p. 44.

 Joan Isaac tracta de l'anorèxia i l'eutanàsia en dues de les cançons del seu nou disc

«De vacances» combina composicions de caràcter intimista amb peces de denúncia sobre la realitat social


XEVI PLANAS / Barcelona
• Joan Isaac tracta de l'anorèxia i l'eutanàsia a Alícia i el mirall i No necessàriament, dues de les cançons del seu nou compacte, De vacances. El cantant combina composicions de caràcter intimista amb peces de denuncia de la realitat social en aquesta producció editada per Stress Músic, la primera que publica Joan Isaac des de l'edició de Planeta silenci, amb el qual va guanyar el premi Enderrock al millor disc de cançó d'autor en català del 1998. Lluís Gavaldà i Joan Reig, members del grup Els Pets, col·laboren a Plaça de la Mercè, un dels tres temes antics de Joan Isaac que el cantant recupera a De vacances.



«Catalunya és un país magnífic. S'hi viu molt bé. Els qui hem tingut la sort de néixer-hi som uns privilegiats. Però\no podem enganyar-nos ni podem enganyar les persones que vénen de fora: a Catalunya també hi ha moltes desgràcies que no s'ensenyen mai als turistes que hi arriben. Al costat d'algun dels atractius del país, he volgut reflectir en una cançó algunes d'aquestes realitats desagradables que les institucions polítiques tenen tant d'interès a amagar. Com tots els països del món, Catalunya és un país de contrastos», explica Joan Isaac en referir-se a Bones vacances, una de les composicions més critiques del seu nou disc.
Joan Isaac considera que la seva nova producción és la més personal de les que ha publicat fins ara: «M'ha sortit un disc en què mostro amb més llibertat que mai la meva visió de les coses que més em preocupen. Hi plantejo realitats molt dures, com l'anorèxia, a Alícia i el mirall, o l'eutanàsia, a No necessàriament. També hi parlo de la rutina del dia a dia, a De vegades, només de vegades, o la màgia de les hores nocturnes, a Nits. L'amor continua sent un dels meus temes preferits i el tracto a Aniversari amb un sentiment semblant al que experimento a Paradís en tractar de l'amistat. La reflexió sobre l'ofici de cantautor m'ha inspirat Fer cançons, on apareix algún dels mites que sempre m'han acompanyat.»

Una cançó del disc. Gràcies, vida, gràcies, contribueix a reforçar la impressió que De vacances és la producció més optimista de Joan Isaac: «Hi ha amics que em diuen que aquest és el disc més positiu que he fet. Em sembla que els dóna la raó la cançó de més plenitud que he escrit: Gràcies, vida, gràcies. És un repàs del que més m'estimo d'aquesta vida.»
Punt, El, 2000-07-08, p. 49

Els Pets i el somni de ser futbolista

X.P. / Barcelona

• Cap dels quatre elapés que Joan Isaac va publicar entre la meitat dels anys 70 i la meitat dels anys 80 no s'ha reeditat en compacte. Quan va reaparèixer en el panorama discogràfic, ara fa dos anys, Joan Isaac va comprobar fins a quin punt el públic i la indústria musical tenen la percepció que un artista no existeix si les seves cançons no es poden trobar en compacte. Aprofitant aquesta circumstància, Joan Isaac va enregistrar de nou algunes de les seves composicions antigues per incloure-les a Planeta silenci. Ara Joan Isaac ha tomat a gravar tres peces clàssiques del seu repertori per a De vacances, el disc amb arranjaments de Joan Garrobé i producción musical de Manel Camp que acaba de publicar. «Tenia ganes de repescar algunes peces velles i ara les persones que han seguit la meva trajectòria podrán escoltar Un dia partiré. He canviat i Plaça de la Mercè interpretades d'una manera diferent de com les vaig gravar per primer cop. He tingut la sort que en Lluís Gavaldà i en Joan Reig, d'Els Pets, han volgut col·laborar a Plaça de la Mercè, que parla del somni dels infants de ser futbolistes el dia de demà», comenta Joan Isaac.
Punt, El, 2000-07-08, p. 49
 


 Presència, 2000-07-09, p.15,16,17.
 XEVI PLANAS
Hi ha qui diu que les seves cançons acostumen a ser pessimistes i que, en canvi, les del seu nou disc, De vacances, són més aviat optimistes. Hi està d'acord?
—«És veritat que les cançons d'aquest disc respiren l'aire de tranquil·litat en què les he enregistrat. El meu compacte anterior, Planeta silenci, publicat ara fa dos anys, va sortir al mercat després de catorze anys de silenci discogràfic. Em feia molta por, perquè mai no saps com t'anirà la tornada. De seguida vaig veure que el públic i la crítica l'acollien amb afecte, fins al punt que va ser guardonat amb el premi al millor disc de cançó d'autor en català de l'any. Un cop superada la prova de foc del retorn, em vaig poder posar a escriure d'una manera més relaxada i vaig anar deixant sedimentat les idees de cançons que ja tenia des del mateix momento en què vaig acabar de gravar Planeta silenci. Es va produir dintre meu una mena de catarsi creativa. De vacances és un disc d'esperança. No deixo de ser-hi transcendent, perquè no puc evitar que aflori aquesta tendència del meu caràcter, però en aquest disc canalitzo el meu sentit deia transcendencia d'una manera diferent de com l'havia canalitzat fins ara.»
—¿Ara és més escèptic que abans?
—«Als quaranta-sis anys, les coses no es veuen de la mateixa manera que als vint o als trenta. Ja no es mira la vida amb la grandiloqüència de la primera joventut. Ara sóc alhora més escèptic i més optimista. Marco una distancia en relació amb les grans preguntes de la vida. Però visc amb molta plenitud. A la cançó que potser m'agrada més del disc. Gràcies, vida, gràcies, dono gràcies a la vida no pel fet de viure, que té coses bones i en té de dolentes, sinó per les coses positives que m'han passat, per tot el que m'ha fet trempar. A Alícia i el mirall, una altra de les meves cançons preferides del disc, parlo de l'anorèxia des d'una visió molt tendra, amb un llenguatge poètic. La prova que De vacances segurament és el disc més optimista que he publicat és que hi recuperat una cançó que parla de la mort d'una manera que a mi em sembla molt positiva. Un dia partiré. És una cançó que fa referència a la mort com a comiat sensual entre colors i olors.»
—En una de les cançons del disc anterior afirmava que cal agafar-se la vida com si fos un período de vacances. Ara ha triat el títol De vacances per al nou disc. És una aclucada d'ull al sentit lúdic de l'existència?
—«Una vegada em vaig trovar en Francesc Burruli, que és un gran músic i una excel·lent persona, i li vaig preguntar com estava. Ell em va respondre dient que a la vida ell hi estava de vacances. La seva resposta em va impressionar. Jo llavors era jovenet i ell ja era una persona madura. Ara m'he fet gran i veig que té tota la raó. Per això he posat al disc ei títol De vacances... Primer, durant la infantesa, vius una fase d'inconsciència davant la vida. Quan ets adolescent, et vols menjar el món i experimentes amb una vitalitat fortíssima la descoberta dels conflictes humans més durs, com la solitud i l'amor. És, potser, el període més crític i fosc de la vida. Entre els trenta anys i els cinquanta, et mires les coses amb més perspectiva i prens consciencia que de manera íntima estàs molt sol, que tu ets tu mateix i prou, encara que l'atzar et porti a sentir-te acompanyat pels pares, els germans, la dona, els fills, els amics i els companys de feina. Tu ets només tu. La resta compleix un cicle vital: va apareixent i desapareixent en funció de les circumstàncies. Entre els cinquanta anys i els vuitanta, deus viure una etapa de maduresa absoluta. Ara, en aquest moment de la meva existència, sento que cal agafar-se la vida com una experiencia aprofitant el que tenim, que cal viure-la com unes vacances amb data de caducitat.»



Joan Isaac ha implicat diversos còmplices en el seu nou disc. Joan Garrobé firma els arranjaments, Manel Camp és el responsable de la producció musical, Lluís Gavaldà i Joan Reig, d'Els Pets, participen a la Plaça de la Mercé. JUAN MIGUEL MORALES.


—Sempre ha confessat una passió especial pels grans cantautors en llengua francesa d'aquest segle. Els continua escoltant?
«Escolto música molt diversa d'arreu del món, però els meus principals referents encara són els grans cantants francòfons. És una llàstima que la major part dels cantautors d'ara no tractin en les seves composicions els temes realment importants de la vida. Hi ha molt pocs artistes que tinguin prou gust per escriure cançons magistrals com Avec le temps que ímpacta per la seva capacitat per suggerir com amb el temps tot se'n va, o Ne me quitte pas, que ofereix una visió de l'amor i de la solitud que fa posar la pell de gallina. Léo Ferré i Jacques Brel sabien escriure cançons amb una potència terrible i una qualitat impressionant. Les seves cançons no han perdut ni un bri de força, quaranta anys després d'haver estat escrites. Em sap greu, però, que els cantautors d'ara no segueixin el seu camí, que es perdi aquesta tradició d'escriure cançons sobre els grans temes de l'existència... Vaig estar fa poc a Egipte i em va commoure veure com tot una civilització viu obsessionada per un sol tema: els egipcis treballen, mengen i ho fan tot pensant només en el més enllà. Aquesta reflexió que van elaborant constantment sobre el gran misteri de la mort impregna totes les manifestacions artístiques d'Egipte. Malauradament, les cançons d'avui dia no tracten aquesta mena de temes. Es tendeix a crear cançons descriptives o anecdòtiques, sobretot en l'àmbit del rock. Poques vegades els artistes o els grups de rock parlen dels grans temes de la vida. Les seves cançons, que poden ser molt bones, més aviat acostumen a abordar temes trivials. Només hi ha un Bob Dylan. Per això sempre tornem als mateixos referents. A mi, per exemple, em fascina Luis Eduardo Aute. Moltes de les seves cançons, com La belleza i El universo, et donen una clau per interpretar les coses que preocupen a tothom. D'altra banda, encarar-nos als grans misteris de la vida, per exemple amb una cançó, és l'única manera que tenim de perdre'ls la por. Per aquesta raó és una pena que no i hagi gaires cantants que vehiculin a través de la cançó els seus dubtes humans de manera que el públic els pugui pair. La cançó és una cosa que es llança a l'aire. La persona que l'escolta se l'empassa, l'olora i inicia un procés personal per digerir-la. Passa amb les cançons un fenomen semblant al que passa amb els quadres. La primera impressió d'un quadre la produeixen els colors. Posteriorment, la persona que la contemplava debiant destil·lar un procés interior mentre se'l va mirant. Encara crec que la cançó no ha de ser un mitjà per intel·lectualitzar la música, sinó un gènere que pot servir per tractar els grans temes d'una manera poètica i digerible.»
—En el seu nou disc, també parla de temes menys transcendents, com el futbol. Per cert, vostè és un seguidor del Barça, però va arribar a jugar amb l'equip juvenil de l'Espanyol...
—«He estat tota la vida un seguidor del Barca i només vaig ser un temps periquito per accident. El meu oncle era un periquito acèrrim i em va dur a fer unes proves per jugar amb el juvenil de l'Espanyol. Érem mil o dos mil nanos fent les proves. Em van agafar i vaig jugar una temporada de migcampista amb el juvenil de l'Espanyol. Però sempre he estat del Barca, a part d'aquest parèntesi. Per això a la cançó Gràcies,vida, gràcies dono gràcies a la vida pel dream team i pel 0-5 al Bernabeu, perquè han estat molt importants en la meva vida. També dono les gràcies pels diumenges de gol nord en què em vaig abraçar tant al pare. Recordo que cada vegada que el Barça marcava un gol ens abraçàvem amb el meu pare. En la vida normal no em feia mai cap abraçada amb el pare. Només ens abraçàvem quan anàvem al camp del Barca, que és un lloc on el sents molt unit a les persones amb les quals hi vas i a les que t'hi trobes... Al disc hi ha diverses referències al futbol. La meva infantesa és plena de records relacionats amb el futbol. És una infantesa de futbol, de canviar cromos amb l'avi el diumenge al mercat de Sant Antoni, de tardes jugant amb els amics a casa i, sobretot, al carrer. Jo he estat sempre una persona molí de carrer. Tinc un record esplèndid de com la gent sopava al carrer, a Esplugues de Llobregat. La gent es debíava les coses i compartia el menjar. Ara això ja no existeix... La meva infantesa i la meva adolescència també són fetes de converses amb els amics, de jocs als campaments, de trobades als agrupaments d'escoltes, etc. A través de l'escoltisme vaig conèixer els cançoners on hi havia lletres de Bob Dylan, Joan Baez, Donovan... En aquest ambient vaig escriure les primeres cançons. Sóc d'una generació per a la qual el fonamental no eren les discoteques, sinó el contacte amb la gent i la natura. Jo mai no acabava d'entendre per què hi havia gent que es tancava en un local a beure i a ballar. Ara tot ha canviat molt. La cançó, per exemple, compleix una funció social diferent de la que complia fa vint-i-cinc anys. L'altre dia una persona que no coneixia personalment em va dir que em recordava molt de l'època en què ella militava a Bandera Roja i s'organitzaven recitals cada setmana. Llavors els cantants érem una vàlvula d'escapament per a la gent que volia reivindicar els seus drets. Jo vaig començar com a cantant a les darreries del franquisme i tenia unes quantes cançons políticament molt radicals, potser perquè inconscientment escrivia pensant que el públic esperaba cançons d'aquesta mena. Vaig tenir problemes amb la censura, encara que no tants com en Lluís Llach o en Raimon.»
—Ara també escriu cançons molt crítiques contra el poder. Bones vacances, una de les peces del seu nou disc, denuncia que les institucions públiques vulguin vendre una imatge irreal de Catalunya...
«Bones vacances és una cançó profundament respectuosa amb el país, pensada per explicar a la gent que ve de fora que aquest és un país bonic, però que no és l'edèn. Som un país de contrastos, ple de grans atractius i de grans misèries. Passem en un no res del Raval al Teatre Nacional. La idea d'escriure la cançó em va venir un dia que estava veient un reportatge televisiu sobre l'ocupació turística del país. Només parlava de les meravelles: platges fantàstiques, la Sagrada Família... Em va semblar que la gent que arribava de fora, tant si era per establir-se al país com si era per venir-hi de turista, tenia dret a conèbrer totes unes altres realitats de Catalunya. Em sembla que als països d'on ve la gent que arriba a Catalunya es viu d'una manera més neta i humana, sense tanta ambició ni tant afany de possessió.»
—Les raons que ara el motiven a cantar són les mateixes que el motivaven quan va començar la seva carrera?
—«Quan començava a cantar volia fer-me un nom, m'agradava que m'entrevistessin, em feia il·lusió publicar discos... La mateixa dinàmica del món de la cançó et portava a alimentar aquests anhels. Ara faig cançons per ensenyar-les als meus amics, a la meva dona i a les meves filles. Sóc capaç de telefonar a un amic a les tres de la matinada per llegir-li l'última lletra que he escrit. Escric cançons perquè necessito fer-ho, des de la modèstia més absoluta. Ho faig per mi mateix i per regalar-les a les persones que m'estimo i les que m'estimen, que són els meus amics i tota la gent que em segueix i jo no conec. La seva opinió és la més important per a mi. La dels professionals de la crítica té un valor més relatiu per a mi. No penso en el que s'escriurà sobre les meves cançons, sinó en les mil, dues mil o cinc mil persones que puguin està esperant que tregui el meu disc. Aquests són els meus amics desconeguts.»
—Ha canviat la seva vivencia de l'activitat de cantautor, però potser encara ha canviat més la percepció que té la societat del cantautor...
—«Jo vaig tornar a gravar discos i a cantar ara fa dos anys. M'havia passat gairebé catorze anys allunyat dels escenaris i dels estudis de gravació. He trobat un immens buit davant els qui volen ensenyar les seves cançons en públic. Als anys setanta, el panorama de la cançó estava molt polititzat i a la gent li agradava el ritu d'anar a escoltar cançons a un recital. Era una emoció que podies percebre quan cantaves en públic. Ara tot és diferent, potser perquè els cantants tenim una audiencia molt més minoritària. S'ha destruït el teixit social que ens permetia anar ensenyant les nostres cançons pels pobles del país. Ara hi ha programacions institucionals o bé de professionals amb molts mitjans, però s'ha perdut aquella dinàmica de recitals organitzats per ciutadans actius que penjaven ells mateixos els cartells que anunciaven el recital. Lluitar amb la teva feblesa contra l'hegemonia dels productes de les grans multinacionals et fa sentir petit. Però hem de continuar escrivint cançons i hem deretrobar el plaer d'escoltar-ne. Només així emergiran els nous cantautors que hi deu haver, que no acaben de sortir a la palestra, entre altres raons, perquè els mitjans de comunicació amb més poder imposen una estètica musical que no té res a veure amb el gènere de la cançó d'autor, que hi té una presencia marginal>>
Xevi Planas. ENTREVISTA/JOAN ISAAC. Presència, 2000-07-09, p. 15-16-17




JOAN ISAAC VA SER UN NOM PROPI DE LA NOVA CANÇÓ però un dia va decidir callar. El silenci ha durat dotze anys. Pensa que va ser una decisió «intel·ligent» en un moment en què un cantautor era sinònim de lluita antifranquista i s'oblidava que al darrere hi havia artistes plens de sensibilitat creativa.

« El rock no té la visió crítica de la cançó»

Ara retorna lamentant que els polítics s'hagin apuntat al rock català per tal de treure's de sobre cantants «molestos» com ell. Fa vint anys va deixar a la història dos discos inqüestionables, Viure i Barcelona ciutat gris. Catorze anys després de retirar-se de l'escena musical Joan Isaac torna a estar actiu. Dos discos nous demostren que el seu talent es manté intacte i reafirmen la seva condició de ser el més afrancesat dels artistes de la cançó d'autor en català. Primer va ser Planeta Silenci (1998) i més recentment De vacances, disc que ara mateix Isaac presenta als escenaris catalans.
Quines són les raons per tornar a cantar després de catorze anys de silenci?
L'aventura comença quan el periodista Xevi Planas em va trucar ,un dia per proposar-me fer un recital a Girona. Li vaig dir que no sabia si seria capaç de fer-ho ja que feia molt de temps que no cantava, però ell em va convèncer que era important perquè hi havia molta gent que em recordava. Finalment vaig acceptar i l'èxit que vam obtenir en aquell recital ens va fer plantejar un disc que seria el de la meva tornada. Era un repte important i em va costar molt donar el pas. D'una banda, em sentía desconnectat del món de la música i, de l'altra, en aquells moments la meva visió de la cançó era molt negativa, ja que no hi havia una dinàmica de treball ni de presència als mitjans com cal. Però també era conscient que durant els meus anys d'inactivitat musical no havia deixat de fer cançons, i que les cançons que guardava al calaix mereixien ser editades. Ens vam posar en contacte amb Manel Camp i es va il·lusionar pel tema fent-se càrrec de la producció i els arranjaments del primer disc. M'he tret un pes de sobre molt important, no hem d'oblidar que un té una vocació, alguna cosa que li crema per dins, estímuls personals i intel·lectuals. En aquest sentit tornar a la cançó ha sigut molt positiu.
Com ha sigut el procés de composició de les cançons presents en aquests dos discos? Com l'ha afectat el moment de crisi que ara mateix viu la cançó?
Algunes van ser compostes durant els anys de silenci, altres són noves versions de temes inclosos en la discografia de la meva primera etapa. La meva perspectiva artística quan no exercia estava afectada per l'immens isolament dels artistes que volien fer aquest tipus de cançons. Hi ha una crisi que afecta la producció de cançons, però aquesta crisi no està en els autors, que continuen fent bones cançons, sinó en el públic. Això fa que et plantegis que el fet que no passi gairebé res en el món de la cançó pot ser producte d'una circumstància general, d'un isolament domèstic que consisteix a crear-te un món particular dins de casa. Curiosament el món mediterrani també ha caigut en aquesta trampa. Vaig escriure una cançó que s'anomena On és la gent? i parla d'aquest tema i Planeta Silenci, com a títol del disc, parla de tot això, de com se'ns crea un paradís domèstic perquè ens quedem a casa i no sortim al carrer. Sortir al carrer és l'única forma de tenir un contacte real amb la cultura veritable, no la cultura mediatitzada que et serveixen si et quedes tancat
a casa.
Els dos discos nous es basen en la forma de fer del Joan Isaac de la primera etapa?
Sembla que ara tothom està entusiasmat amb el mestissatge musical i jo en sóc bastant contrari. Penso que cada cultura té el seu so i la seva identificació. Tots bevem d'unes arrels que ja estan inventades que són els nostres referents. El meu és França perquè penso que és el bressol de la cançó d'autor contemporània. Quan vaig començar a cantar volia ser Jacques Brel. Em va impressionar i amb això vull dir que aviat vaig saber quina era l'estètica i la forma de fer que m'emociona. Els terrenys s'han de delimitar molt bé, no s'ha
de confondre un cantautor amb un senyor que fa cançó d'autor. Julio Iglesias pot ser un cantautor perquè ha escrit cançons de les quals també és intèrpret, algú que fa cançó d'autor és una altra cosa. M'interessa saber què és el fonamental de la meva obra i aprofundir cada cop més en això. Crec que una cançó ha d'emocionar, allò que no emociona és música ambiental. Brel em continua emocionant, quan escolto: Ne me quitte pas i diu deixa'm ser l'ombra del teu gos, aquesta frase em continua semblaint emocionant, pura, una gran frase.
Molta gent relaciona la Nova Cançó àmb la política, potser ara no s'entén que feu cançons sols per emocionar.
La culpa que els cantautors catalans visquem un moment delicat és de la ruptura d'un teixit social que impulsava aquest moviment. Molta gent que formava part d'aquest sentit ara s'ha institucionalitzat i es creuen el missatge dels polítics quan diuen que nosaltres vam tenir sentit en un moment determinat per reivindicar la nostra cultura però que ara ja no fem falta per a res. La mesquinesa de l'esquerra d'aquest país és que no van entendre que en els dies de la Nova Cançó a més de cançons polititzades es feien grans cançons. Ovidi Montllor cantava La fera ferotge però també cantava Homenatge a Teresa, Lluís Llach feia L'estaca però tarnbé cançons tan precioses com / si canto trist... El nostre és un país al qual li agraden les grans obres, per això s'inventen el rock català, però abans de tot això també n'hi havia, de rock català, i possiblement de més qualitat. És un fenomen que políticament no molesta, no té la visió crítica dé la vida que proposa el cantautor, perillós perquè pot arribar a fer pensar la gent. Per això ens treuen dels mitjans de comunicació, ens discriminen i al mateix temps provoquen que les grans multinacionals del disc emigrin a Madrid i aquí ens quedem en inferioritat de condicions. Ara pot ser un moment més propici ja que hi ha una gran pluja de cantautors que em sorprèn. De tota manera, crec que gran part de la cançó d'autor que es fa a l'Estat espanyol es bastant light, li falta recuperar la tradició literària. Els francesos sempre han musicat grans poetes. Aquí ho va fer gent com Ramon Muntaner, que,va posar música a Miquel Martí i Pol. Crec que existeix un públic disposat a escoltar aquest tipus de propostes musicals.
Quins poetes han influitt en les lletres de Joan Isaac?
M'agraden els clàssics: Josep Carner, Miquel Martí i Pol, Salvat-Papasseit... Llegeixo molta prosa, la narrativa m'explica històries. Llegeixo Barril, Sergi Pàmies, Quim Monzó. Tota aquesta gent expliquen històries que tenen a veure amb la vida i això ho puc aplicar  a les cançons," que és el que m'interessa.
Durant els anys de la Nova Cançó hi havia qui no veia amb bons ulls «enfants terribles» com Jaume Sisa o Pau Riba...
Són dos grans artistes amb estètiques diferents a les nostres. Nosaltres érem els seriosos i ells eren els hippies, encara que aquesta no sigui potser l'expressió més adient. , Si escoltem un disc com Diòptria de Pau Riba descobrirem una obra mestra de la cançó d'autor, el mateix passa amb el Qualsevol nit pot sortir el sol de Jaume, és un disc excepcional. En la seva línia ningú els ha superat. Pau Riba sempre és com a mínim sorprenent, Sisa és un autor de cançons meravellós. Sempre m'han agradat molt.
Diari de Girona, 2000-07-28, p. 70.


 XII edició de Mercat de la Música Viva de Vic

Billy Bragg i Joan Isaac mostren a Vic dues cares diferents de la cançó d'autor

…Els recitals de l'anglès Billy Bragg i el català Joan Isaac, que van mostrar dues cares ben diferents de la cançó d'autor, van destacar en la programació de divendres del certamen, …

Èxit de Joan Isaac
Un altre dels triomfadors de la nit va ser Joan Isaac, que va oferir a l'Orfeó Viguetà una preciosa col·lecció de cançons pertanyents al seu últim disc De vacances. Acompanyat d'un quintet esplèndid sota l'eficaç direcció musical de Joan Garrobé, Joan Isaac va deixar clar que la seva proposta intimista recull la influencia dels grans clàssics de la cançó d'autor en francés i en italià. A més d'impactar amb alguns temes nous, com Gràcies, vida, gràcies i Nits, va emocionar l'audiència amb la represa de composicions emblemàtiques del seu repertori, com A Margalida, Ciao, come stai i Però prefereixo els teus ulls…
Xevi Planas.Vic.Billy Bragg i Joan Isaac mostren a Vic dues cares diferents de la cançó d'autor.Punt, El, 2000-09-17, p. 66.
 

La memòria de Puig Antich, a «Temps era temps»

.TV3/21.20
Temps era temps, el programa d'Àngel Casas, reviurà un dels episodis més negres de les darreries del franquisme: l'execució de Salvador Puig Antich, el 1974. La seva germana Carme i el seu company al MIL Jordi Solé Sugranes parlaran del tràgic succés i Joan Isaac cantarà una cançó dedicada a la nòvia de l'anarquista.
Punt, El, 2000-09-20, p. 71.


Joan Isaac presenta disc a Barcelona i actuarà al festival de cançó d'autor més important del món

XEVLPLANAS / Barcelona

• Joan Isaac, que avui i demà presenta en concert el seu nou disc a Barcelona, actuarà el divendres que ve, 27 d'octubre, a Sanremo al festival Tenco, considerat el més prestigiós del món en el gènere de la cançó d'autor.
Els recitals que protagonitzarà Joan Isaac avui (22.00) i demà (19.00) a la sala L'Espai, de Barcelona, serviran al cantant per oferir en viu les cançons del seu nou compacte. De vacances, i per preparar la seva participació en la 25a Rassegna delia Canzone d'Autore del festival Tenco 2000, on divendres compartirà escenari al teatre Ariston amb Nick Cave, Idir i Libaue, entre altres cantautors de renom. El programa del Tenco 2000 inclou també les actuacions de Rickie Lee Jones, Silvio Rodríguez, Ornella Vanoni i Franco Battiato, entre altres artistes.
A més d'interpretar la composició més coneguda del seu repertori, A Margalida (dedicada a la companya de Salvador Puig Antich), Joan Isaac estrenarà a Sanremo una adaptació al català d'una cançó de Roberto Vecchioni, coincidint amb un homenatge a aquest cantautor
en llengua italiana.
La intervenció de Joan Isaac en el Tenco 2000 serà la primera d'un cantant català en aquest festival des del 1989, any en què hi va participar Lluís Llach. El festival Tenco va néixer a la Ligúria amb l'objectiu de convertir-se en un punt de trobada entre els seguidors de la cançó d'autor d'arreu del món. Fundat pel Club Tenco, reuneix cada últim cap de setmana d'octubre alguns dels principals exponents de la cançó d'autorn en italià i una representació de destacats cantautors d'altres cultures.
Punt, El, 2000-10-21, p. 54.
 

CRÍTICA DE CANCIÓN

Por buen camino

JOAN ISAAC

Lugar y fecha: L'Espai
(22/X/2000)
DONAT PUTX
Corría 1998 cuando nos llegó la noticia de la “resurrección” artística de Joan Isaac, una de las tantas voces que desaparecieron del mapa durante la crisis (o criba) sufrida por la canción de autor catalana durante la década de los ochenta. “Planeta silenci”, el disco que acompañó su reaparición, confirmó que nuestro hombre tenía aún cosas que decir. El pasado fin de semana, Joan Isaac actuó dos noches consecutivas en L'Espai para defender su nuevo disco, “De vacances”, un álbum donde se hallan buenas –aunque no grandes– canciones.
En la sesión del domingo, tres cuartos de entrada saludaron la convocatoria. Joan Isaac empezó su concierto con “Fer cançons”, su particular reflexión sobre los miedos, soledades y abismos que a menudo se asocian al proceso creativo. Mostró su faz más sarcástica/amarga interpretando “De vegades, només de vegades” y “Bones vacances”. En la primera, habla de sus ganas de huir, reflejando asimismo que le resulta imposible desvincularse de nuestro tecnificado, contaminado y consumista mundo. “Bones vacances”
–en mi humilde opinión, el mejor tema del nuevo disco– es una ácida, casi cínica crítica a esta Barcelona convertida en paraíso turístico y sus contradicciones, léase desigualdades e injusticias. Hubo también lugar para canciones más optimistas, como “Gràcies, vida, gràcies”, y piezas de logrado lirismo (“Cançó per Isabel”). Recordó al malogrado Puig Antich con la veterana “A Margalida” y, en los bises, recuperaría la magnífica “Ciao, come stai”. Incomprensiblemente, se olvidó de “Sara”, una humorística toma de su anterior disco.
Isaac es un cantautor que se mueve en coordenadas clásicas (canción francesa e italiana), y que no anda sobrado de ventas discográficas. Va a contracorriente, lo que suele ser signo de ir por el buen camino. Bendita sea su tozudez. Y que tenga buen viaje a San Remo, donde participará en elTenco 2000 compartiendo cartel con figuras del calibre de Nick Cave, Rickie Lee Jones, Franco Battiato o Silvio Rodríguez.
Donat Putx. Por buen camino. La Vanguardia.2000-10-24
 

la crònica I XEVI PLANAS

Premi Tenco, el Nobel de la Cançó d'Autor

• Guanyar el premi Tenco és alguna cosa així com guanyar el premi Nobel de la cançó d'autor. Una colla d'apassionats pel gènere atorga aquest guardó a Sanremo en el context del festival del mateix nom, el més important del món en el seu àmbit. El fotògraf Roberto Coggiola, els periodistes Enrico De Angelis i Mario De Luigi, l'arquitecte Sergio Sacchi i el director d'institut d'ensenyament Antonio Silva són l'ànima del Club Tenco, el col·lectiu que promou el festival i el premi. Constituïts en una mena d'acadèmia sueca d'esperit assembleari, cada any distingeixen amb el premi Tenco la trajectòria d'un mestre en l'ofici de cantautor i programen tres dies plens de recitals d'un nivell de qualitat altíssim. Des de Sanremo, una ciutat de la Ligúria que exporta flors arreu del planeta, aquests devots de la cançó d'autor cultiven l'amistat amb un extraordinari afecte, sota l'advocació d'una frase de Vinicius de Moraes que citava sempre l'entranyable Amilcare Rambaldi, el desaparegut fundador del Club Tenco: «La vida, amic, és l'art de la trobada.»

El Tenco 2000 va reunir el cap de setmana passat al teatre Ariston una vintena llarga de cantants i grups, en la 25a Rassegna delia Canzone d'Autore, retransmesa en directe per la RAI. Entre els cantants en llengua italiana, van connectar especialment amb el públic Franco Battiato (va posar la pell de gallina amb una versió d'una peça de Jacques Brel), Omella Vanoni (a la setantena continua sent una intèrpret tan elegant com sempre), Roberto Vecchioni (se'l valora amb justícia com un dels grans referents de la generació de cantants en italià que va debutar als anys 70), Banda Osiris (una mena de Les Luthiers amb un sentit de l'humor molt encomanadís), Giorgio Conte (va estrenar un tema divertidíssim en què evoca els promotors del Club Tenco), Luciano Ligabue (protagonista d'un fenomen de fans) i Samuele Bersani (la seva proposta a estones recorda la de Lluís Llach).

Nick Cave, Silvio Rodriguez i Joan Isaac figuren entre els artistes estrangers que van triomfar aquest cap de setmana a Sanremo. Guanyador del premi Tenco 2000, Nick Cave, sol al piano, va impactar amb la seva faceta més intimista. Silvio Rodríguez ha decidit estar-se un parell d'anys sense oferir recitals, però ha volgut fer una excepció per retrobar-se amb els seus amics del Club Tenco i, sol a la guitarra, va revisar a l'Ariston alguns dels temes més apreciats del seu repertori.



“Acompanyat amb gust per Joan Garrobé a la guitarra, Joan Isaac, l'únic representant de la cançó en català al Tenco en els últims onze anys, va arrencar forts aplaudiments del públic tant amb Les cartes d'amor, adaptació al català d'una cançó de Roberto Vecchioni, com amb A Margalida. A Sanremo se l'ha batejat com un dels grans de la cançó d'autor mundial. Se n'ha assabentat algú aquí?”



Punt, El, 2000-11-02, p. 36.

 Joan Isaac amb Joan Garrobé al Festival Tenco de Sanremo. Foto: Xevi Planas




Joan Isaac actuant al Festival Tenco de Sanremo(Itàlia), l’any 2000. Foto: Arxiu Joan Isaac



Amb Silvio Rodríguez al Festival Tenco 2000. Foto: Xevi Planas

“[...]Le prime vere e proprie emozioni sono arrivate con il cantautore catalano Joan Isaac: una sua versione de 'Lettere d'amore' di Roberto Vecchioni  ha stregato la platea, molto bella anche il secondo pezzo, tutto suo stavolta, 'A Margalida', dedicata alla moglie di un leader ucciso dalla dittatura di Franco in Spagna.”[...]




Cap comentari:

Publica un comentari