dissabte, 16 de març de 2013

JOAN ISAAC CANTA AMB NOU PIANISTES - Diari ARA (16/03/13)

Diari ARA (16/03/13)
JOAN ISAAC CANTA AMB NOU PIANISTES
El cantautor d'Esplugues actua avui al Teatre Joventut de l'Hospitalet . XAVIER CERVANTES

"Era un projecte molt utòpic. Tenia la necessitat d'anar a buscar músics que han col•laborat amb mi en aquests quaranta anys de trajectòria i de fer una mena de tràveling cap enrere de la meva vida", explica Joan Isaac (Esplugues de Llobregat, 1953) sobre la gènesi del CD doble Piano, piano... (Discmedi, 2012). I com que li venia molt de gust fer un disc de veu i piano, va obrir l'agenda i va trucar fins a deu pianistes: Francesc Burrull, Jordi Vilaprinyó, Jordi Badia, Manel Camp, Enric Colomer, Conrad Setó, Eros Cristiani, Lluís Vidal, Xavier Ibáñez i Antoni-Olaf Sabater. Tots ells, tret de Lluís Vidal, acompanyaran Isaac al Teatre Joventut, avui a partir de les 20 h, i sempre amb dos pianos a l'escenari.

"Vam fer una preestrena al Vendrell, perquè vam gravar el disc a l'Auditori Pau Casals, però allà només hi havia un piano", recorda Isaac. La dinàmica del concert al Teatre Joventut serà "un non-stop ". "Primer sortirà un pianista, que tocarà dos temes, i quan encara estigui tocant el segon, s'hi afegirà un altre pianista, que enllaçarà la cançó següent, i així tots", explica Isaac.

UN HOMENATGE ALS MÚSICS

Pel que fa al contingut del disc, Isaac va voler triar les vint cançons del seu repertori que més li agraden, però no necessàriament les més conegudes, sinó una "mena de cares B per reconstruir-les amb piano". Hi ha peces com Amor petit , On és la gent -"Una cançó absolutament vigent", diu- i A l'Estació de França , però no hi és A Margalida . De tota manera, aquest himne contra la pena de mort inspirat en l'execució de Salvador Puig Antich és l'exemple que Isaac fa servir per il•lustrar la seva admiració pels músics. "Hi ha cançons que reconeixes per una frase musical, i no pel que ve després. Per exemple, a A Margalida , la frase musical que hi ha al començament és del Jordi Vilaprinyó. Només escoltant aquest inici ja identifiques la cançó. I això no ho fa el cantant o el paio que escriu la cançó, sinó els músics", diu.

Piano, piano... permet seguir l'evolució d'un cantautor que es va començar a enlluernar per la cançó francesa, però que després va trobar més complicitats en la italiana. "A principis dels anys 70, els referents eren els francesos. França era la melancolia, la boira, la tristesa, la poesia, la profunditat. Quan vaig escoltar els cantautors italians, vaig descobrir la llum, la claror, el menfotisme, menys palles mentals. Gent com Paolo Conte, Francesco de Gregori i Fabrizio de André es van convertir en referents", recorda.

MISHIMA, ROGER MAS I MANEL

Amb els italians comparteix una manera de fer cançó política que no ho sembla. "Les cançons massa explícites políticament no m'entusiasmen", diu Isaac, que assegura que fa cançons per evitar-se "la factura del psicoanalista". El que sí que l'interessa és el "component emocional" i expressar-lo d'una manera "poètica". "M'agraden molt Mishima, Roger Mas i Manel, perquè fan uns textos molt ben parits que diuen coses -afirma-. Ara hi ha gent jove que té un profund respecte per la gent que va començar a fer cançó en aquest país". Isaac ho diu amb satisfacció, perquè això trenca amb aquella atàvica "necessitat del foc de Sant Joan, de cremar els mobles vells en comptes de conservar-los".
Ver traducción

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada