divendres, 20 de setembre de 2013

TOT ÉS FRÀGIL (com el temps que s'amaga al miralls)



Dimarts, 17 de setembre de 2013, Joan Isaac va fer 60 anys. Quina millor manera de celebrar-ho que convidant als seus amics a la presentació d’un llibre, que recull les emocions de les seves cançons, segons la culta i delicada mirada d’un extraordinari poeta i escriptor gadità, Luis Garcia Gil. L’autor del llibre ens descobreix noves rutes, noves pauses, que destil•len les estimades cançons de l’amic Joan, a les que molts n’eren aliens. Tot un descobriment. Fa molts anys que conec al Joan Isaac cantautor. Encara recordo un dia proper al Nadal de 1977 quan en una de les meves habituals visites a Can Castelló, una petita botiga de discos que aleshores ocupava una porteria del carrer Tallers, remenant i remenant em vaig trobar a les mans un L.P. que em va cridar l’atenció. Destacant d’un fons verd un retrat d’un noi jove, amb una melena semblant a la que jo duia en aquells temps, difícils i inoblidables ; els ulls mig tancats i un mig somriure franc i inspirador de confiança. Amb lletres negres: “JOAN ISAAC” i, una mica més avall amb un groc esvaït el títol del disc: “VIURE”. Allà mateix vaig llegir breus fragments de les seves lletres, que van despertar el meu interès, i mentre ho feia, en Carles, amic i dependent de l’entranyable botiga, em va dir: “Te’l recomano, t’agradarà”. En Carles era una paio de confiança i malgrat que ja tenia la decisió presa, el seu consell va refermar la meva decisió. Una segons més tard, en Carles em deixà damunt del taulell un altre L.P. de Joan Isaac titulat “ÉS TARD”. “Aquest és el primer que ha tret”, em va dir... Me’ls vaig posar sota el braç i vaig marxar a casa amb un nou amic, que va omplir de càlida tendresa molts moments de buidor i de reflexió de la meva vida. Desprès “BARCELONA CIUTAT GRIS”, més tard “INESPERAT” ... I de sobte el silenci. Alguns(els politics) van pensar que els cantautors ja havien fet la seva funció, que la Nova Cançó i tot els que hi venien al darrera ja eren història. Havien denunciat tortures, opressions, agressions, manques de llibertat, assassinats... i reivindicat autonomia, llibertat, cultura i van posar la nostra llengua i els nostres poetes a l’aparador. Ells (els politics) anaven als seus concerts barrejats amb el poble, amb la ciutadania que sempre anava més endavant que ells, més o menys com ara. Ja era pur compromís. Ells, (els politics i els sindicats) van assolir els seus objectius de poder i van pensar que ara els cantautors i les seves cançons també els retratarien a ells. I van actuar... fora ajuts i que és busquin la vida. Aquest va ser l’agraïment dels que anhelaven el poder, emmascarats amb els crits de “llibertat, amnistia, i estatut d’autonomia”. Però la gent els seguíem escoltant i les cançons eren vives.., la memòria també. Sortosament l’any 1988 recupero a l’amic i a les seves cançons, que aviat ja eren meves. “PLANETA SILENCI” va obrir una nova i fructífera etapa d’immensa creativitat de Joan Isaac. 
 
Passa sovint que als cantautors se’ls recorda molt especialment per les seves primeres cançons, com si les que fan ara estiguessin fora de context. Els cantautors, en general, no fan cançons de consum immediat, fan cançons per escoltar-les en la intimitat, per llegir-les, per cantar-les, perquè ens acompanyin tota la vida i segurament en les vides de gent que els escoltarà després. Són cançons de llarg recorregut, sortosament. Quantes cançons de 20, 30, 40 anys enrere estan avui plenes de vitalitat i actualitat? Però és de justícia ressaltar que les “noves” cançons de Joan Isaac, desprès del seu temporal silenci, tenen uns components emocionals en les lletres difícilment superables i un rigorós lirisme musical que les embolcalla i abriga, perquè sempre s’escoltin amb la temperatura adequada... Uns arranjaments sublims i acompanyat sempre d’uns músics extraordinaris fan la resta. Tampoc em puc estar de dir que he tingut la fortuna de poder assistir a la majoria dels seus concerts i ,ho dic sense cap demèrit, els seus directes superen a les gravacions. El contacte, la presència humana, és fonamental. L’any 2003 vaig tenir l’immensa fortuna de veure’m personalment amb en Joan. Res del que havia imaginat d’ell em va decebre. Era la persona amable, sensible, cordial i culta que havia dibuixat en el meu interior. A més a més el Barça, Catalunya, Serrat, Llach, Aute i molts altres aspectes de la vida ens unien . Vaig aprendre molt i aprenc molt de la senzilla saviesa que l’envolta. En aquells anys jo era vicepresident de la Festa Major de Gràcia i feia un any que era responsable d’un nou espai de Festa Major: “Les Nits del Claustre”, un lloc que volia que fos reservat a homenatjar als cantautors i cantautores que ens havien ajudat i ajuden a construir un país millor. Amb molta vergonya, li vaig proposar a en Joan si li agradaria participar en aquest projecte i li vaig confessar que de diners n’hi haurien pocs. Només puc dir que fins l’any 2011 que, per qüestions econòmiques i retallades, és van eliminar “Les Nits del Claustre” de la programació de Festa Major, en Joan Isaac va actuar cada any, estrenant noves cançons i amb el seu fidel i meravellós conjunt de musics. Ell va ser una part importantíssima de l’èxit d’aquell projecte. Els mateixos de sempre (els politics) el van deixar morir. Però aquesta ja és una història repetida. 

 

L’acte de la presentació del llibre de Luis Garcia Gil, dedicat a les cançons i a la trajectòria de Joan Isaac, és va convertir en un reguitzell d’emocions, cançons, paraules i llibres, o sigui de cultura. Que més podíem demanar? I entre parèntesi, tota la meva vida li agrairé a l’amic Joan les paraules i els instants que em va dedicar. No tinc paraules... L’altre sorpresa meravellosa va ser que hem vaig veure envoltat de cantautors i cantautores que eren protagonistes habituals de “Les Nits del Claustre”. Al marge del mateix Joan, eren presents Miquel Pujadó, Maria del Mar Bonet, Enric Hernaez, Roger Mas, Fermí Puig... emotiu i emocionant el retrobament. Per tot això i com diu una de les seves cançons “GRÀCIES; VIDA; GRÀCIES” , “GRÀCIES; JOAN; GRÀCIES” I ara ha llegir amb deteniment i goig el llibre. El pròleg és de Joan Manuel Serrat. Comença bé la cosa. Sempre recordaré els seixanta anys de JOAN ISAAC. Salut i per molts més.


Ricard Estruch Payà

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada