divendres, 6 de març de 2015

JOAN ISAAC: bandera negra, lluna blanca

Del bloc "Ala brasa i al caliu" de Joan Alcaraz

Joan Isaac
Les darreres setmanes de l’any passat van ser més enriquidores tot llegint JOAN ISAAC bandera negra al cor, llibre biogràfic i analític sobre l’admirat cantant i autor escrit en castellà -tot i el seu títol- pel gadità Luis García Gil, amb un pròleg poc convencional de Joan Manuel Serrat. Publicat el 2013 Editorial Milenio, l’obra està francament bé i suposa una contribució valuosa a la nostra bibliografia musical i a la projecció de la Cançó contemporània.

Isaac, amb una trajectòria en dos temps ja molt consolidada, és un dels grans de la nostra escena musical. I García Gil ha estat, per a mi, una valuosa descoberta. Poeta i assagista, però també estudiós de primeres figures de la cançó d’autor com el propi Serrat, Atahualpa Yupanqui, Jacques Brel, Luis Eduardo Aute o el també gadità -d’El Puerto de Santa MaríaJavier Ruibal… Tot un luxe, en el seu conjunt.

Tal com deia Miquel Pujadó al Serra d’Or de novembre del 2013, Joan Isaac, bandera negra al cor sap explicar de manera interessant i convincent la relació íntima entre la vida i l’obra d’un dels representants de la generació que va sorgir amb força a mitjan anys setanta i que va haver d’enfrontar-se a la crisi (volguda i provocada des d’àmbits molt concrets, polítics i mediàtics) que va patir la Cançó a partir de l’inici dels vuitanta”.

Com a admirador que en sóc, de Joan Isaac n’he parlat diverses vegades en aquest bloc, per exemple a http:////blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=78539.

El nostre artista va beure inicialment de la cançó francesa -com tants entre nosaltres-, fins al punt que alguns l’han considerat, que no és poc, el Brel català, sobretot pel seu gran sentit melòdic. Però ja fa anys -i això sí que és menys freqüent a aquest país- que es va apropar, des de la seva poderosa personalitat artística, a l’ambient musical italià, i ha aconseguit establir-hi un preuat intercanvi.

Sense deixar de banda els seus punts de contacte, a més de Paolo Conte i altres dels seus coetanis, amb referents com Luis Eduardo Aute, Pablo Milanés, Silvio Rodríguez, Chico Buarque, Pedro Guerra, Joan Manuel Serrat… O sigui, el bo i el millor de la cançó d’autor d’arreu. Incloent-hi -no ens el deixéssim!!- el veteraníssim Charles Aznavour.

Tot plegat podem veure-ho a moltes de les seves cançons, com, posem per cas, aquesta preciosa Quatre llunes http://www.youtube.com/watch?v=pqqCWKVcBuw. O l’esplendorosa Cala la nit a San Remo http://www.youtube.com/watch?v=KH1ll7NLYFw. O la delicada Em parlaves de l’amor https://www.youtube.com/watch?v=JxmQt1sCMKw. O l’ecològica Manfred   https://www.youtube.com/watch?v=D08a7AHrNk4 -amb Ana Belén, que ja veieu que no té cap problema per cantar en català. O l’inquietant -qui sap?- Si a l’altre món https://www.youtube.com/watch?v=pdFEhXLZTLM. O tantes altres…

Com, per exemple, l‘alada Un dia partiré  https://www.youtube.com/watch?v=utU5GGEHEFI. La lluminosa Gràcies, vida, gràcies https://www.youtube.com/watch?v=2BsYVxkY9s8La plaent Cançó per Elena   https://www.youtube.com/watch?v=V3oqLsJe8yo. La melangiosa Hivern, amb la cantant italiana Petra Magoni https://www.youtube.com/watch?v=qLbOq1-610IO l’oriental Però prefereixo els teus ulls https://www.youtube.com/watch?v=OZ_heFfdAeo, ara amb Maria del Mar Bonet.

Al festival Barnasants del 2014 s’hi va presentar el concert col·lectiu Cançons d’amor i d’anarquia, vinculat a la bandera negra del títol d’aquest post. En aquella ocasió no hi vaig poder anar, i enguany -4 d’abril, a les Cotxeres de Sants- bé hauré de fer-ho, i potser vosaltres també. Mentrestant, els Reis d’Orient em van portar el disc, divers -el Joan i molts altres artistes- i prou interessant. Un treball que ens vincula novament, entre més referències, a la mort del mític Salvador Puig Antich.

La força continuada de l’obra isaachiana s’explica, com us deia, en el bon llibre de Luis García Gil, autor d’una gran sensibilitat -com a poeta, se li suposa d’antuvi- i també d’un valuós respecte -no tan freqüent a les Espanyes- envers la música i la cultura catalanes. No sé ben bé què pensa aquest senyor -a qui veieu en la imatge adjunta- del nostre inalienable dret a la independència -supòsit màxim del dret a decidir- , però és evident que, a partir d’un volum com el que comentem, podríem entendre’ns en moltes coses.
Luis García Gil
I això és bo… També per a la projecció de la trajectòria de Joan Isaac i de la nostra cançó d’autor dins i fora de Catalunya.
http://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=268254

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada