diumenge, 20 de desembre de 2015

Joan Isaac: una nova tongada de petites joies italianes i altres meravelles.

Del Bloc de Joan Josep Isern.Totxanes, totxos i maons



Ostres, quin disc més deliciós que acaba de publicar Joan Isaac!

L’ha titulat “Joies italianes i altres meravelles” i, realment, us asseguro que el nom no és gens exagerat i que fa justícia al que conté: una pila de sorpreses d’allò més agradables.

Ja fa temps que en aquestes Totxanes vaig fent atenció a Joan Isaac cada vegada que treu un disc nou. Em remeto a l’apunt més recent (aquest) i us recomano que hi entreu perquè en el text  –escrit després de la publicació, fa tres anys, del doble CD “Piano, piano”–  hi trobareu enllaços a comentaris meus a propòsit de discos publicats anteriorment.

Dir que Joan Isaac és l’home que coneix més a fons la música que es fa a la península italiana és una afirmació que es remunta a molts anys enrere i que es confirma a cada nou disc que publica. Jo hi afegiria, però, que la textura de la seva veu i el seu instint melòdic fan d’Isaac el més “italià” dels nostres cantautors. Un qualificatiu que, no cal dir-ho, és elogiós i que estic segur que a ell li plaurà molt.

El ventall d’aquestes “Joies italianes i altres meravelles” que ara ens presenta enllaça directament amb aquelles extraordinàries “Joies robades” que va editar el 2002 i amb “Auteclàssic” del 2009 en el sentit que són discos confegits a base de cançons alienes cantades a duet amb el seu autor i en català. Ho torno a dir: amb el seu autor i en català.

A “Joies robades” eren Luís Eduardo Aute, Roberto Vecchioni, Mauro Pagani, Silvio Rodríguez o Alejandro Filio, els qui passaven per l’experiència. I “Auteclàssic” va ser, com el seu nom ja dóna a entendre, un disc dedicat íntegrament al cantant madrileny-filipí-català amb qui Joan Isaac feia duet en mitja dotzena de cançons. I ara, en el disc que acaba de sortir, la llista continua amb noms com Giorgio Conte, Eugenio Finardi, Luís Pastor i, novament, Aute i Silvio Rodríguez, a part d’una bona selecció de veus d’aquí com Serrat, Maria del Mar Bonet, Enric Hernàez, Roger Mas o Sílvia Comes.

Dues coses, doncs, de les que Isaac pot presumir: té molt bon gust i molt bones amistats.

Estic segur que cada oient que s’endinsi en aquestes “Joies italianes i altres meravelles” quedarà enganxat en les tres o quatre cançons que s’adiguin més amb la seva sensibilitat. Per si a algú li pot servir d’orientació diré que la meva tria es decanta principalment per un quartet d’alta volada: “Que n’és de bella la lluna”, cantada a duet amb Giorgio Conte, “Plaça Gran” del gran Lucio Dalla, “Via del campo”, de Fabrizio de André amb la veu de Roger Mas, i “La lluna i el capità”, de Tosca amb la veu de Maria del Mar Bonet.

I deixo a part una de les millors  –i més “italianes”–  cançons que ha escrit mai Joan Isaac. Em refereixo a “Cala la nit a San Remo” que, si no m’erro, va incloure per primera vegada en un disc el 2006 a “De profundis”, va repetir després a “Piano, piano” i ara torna a aparèixer plena de força en el disc que estic comentant.

Dues coses més i acabo: la primera és que, dissortadament, el fet que el disc hagi aparegut quan falta una setmana i mitja perquè l’any 2015 s’acabi farà que “Joies italianes i altres meravelles” tingui dificultats per aparèixer en els resums anuals dels diaris i les revistes del ram com el que em sembla que és: un dels discos catalans més importants de l’any. Els veterans d’aquestes Totxanes saben que cada dia 1 de gener publico la llista de discos catalans de l’any vençut que m’han agradat més (vegeu aquí la de 2014). Aquest any no serà cap excepció i ja us avanço que en aquesta llista de preferències meves Joan Isaac hi serà ben present.

La segona cosa que vull fer és una referència al disseny gràfic de la carpeta que acompanya el disc. L’autor és Daniel Sesé, el mateix que va fer “Piano, piano”, i em sembla un encert. Per raons objectives  –ja m’ho sabreu dir quan el tingueu a les mans–, però també per raons subjectives ja que el motiu central de la coberta del disc és una preciosa moto Vespa de color vermell que sembla cosina germana de la que tragino pels carrers de Barcelona des de fa tretze anys i quasi vuitanta mil quilòmetres.
Aquí la teniu. Fa goig, eh?

Vespa Joan 











Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada