dimecres, 21 de juny de 2017

"Llavors un tros de fusta era un tresor, i amb una taula vella ja érem rics, pels carrers i les places anàvem de casa en casa, per fer-ho cremar tot aquella nit de Sant Joan .."
Per Sant Joan / Joan Manuel Serrat

PIULES, BOMBETES I TRONS
Ningú ha sabut descriure millor que Joan Manuel Serrat,  amb aquestes paraules senzilles i tendres, la nit de Sant Joan. Sempre sento un calfred quan escolto aquesta cançó. Jo era un nen de barri de La Plana d'Esplugues de Llobregat. El meu univers eren els carrers i els amics d'infantesa d'aquest barri de gent humil i treballadora. La nit de Sant Joan era diferent de totes les altres nits. Anàvem de casa en casa, com diu el mestre, a buscar un tros de fusta per cremar. Per a nosaltres era un tresor. I per a la gent que es desprenia de tot el que feia nosa era una benedicció divina la nostra presència depredadora. A poc a poc, al bell mig d'una cruïlla, edificàvem el nostre somni escadusser.  Cadires, caixes i taules velles eren la nostra ofrena al Déu del foc que ho devoraria tot amb avidesa quan arribés la nit del solstici. No només era el foc el que presidia la nit màgica. També el soroll dels petards formava part del paisatge sonor de la nit. Recordo que els pares em compraven mistos garibaldis, piules i unes caixetes de cartró grises plenes de bombetes que reposaven en un llit de serradures. Només els més grans tenien dret a fer esclatar els "trons", suposadament perquè eren més responsables i assenyats. Com els indis que vèiem a les pel·lícules de l'Oeste al cine de L'Avenç en sessió doble, dansàvem al voltant d'aquella foguera que a poc a poc es consumia i esdevenia un cercle de cendra. Els meus pares i els pares dels meus amics treien les taules al carrer i sopaven a la fresca, i compartien tot el que tenien per oferir. Era una vida feta a la mida humana, era la vida feliç, la vida en lletres majúscules. És curiós aquest ritual del foc com a element purificador a la nostra Mediterrània. Necessitem cremar el passat i tornar a edificar un present nou i esplendorós per sentir-nos vius. Ara al meu barri no hi ha ni fogueres ni nens que dansin al voltant del foc, ni gent compartint el que tenen en taules a la fresca, ni el cine de sessió doble. Tot ho ha devorat el foc del temps i la vida mateixa. Una llàstima, un error majúscul.

Joan Isaac


1 comentari:

  1. Sàvies paraules les del Serrat i les de Joan Isaac. Les mateixes sensacions que descriuen el noi del Poble Sec o el noi d'Esplugues, també valen per als xavals de Sants de fa més de 40 anys.

    ResponElimina