dissabte, 9 d’abril del 2016

Ecos del concierto de Joan Isaac en Quito



Centro Cultural P.U.C.E.
06.04.2016

La lluvia de abril cayó generosa sobre Quito y con el frío por compañero danzaba entre los faros de los autos, que siempre ruidosos, siempre con prisa, transitaban por las calles. El norte para muchos era claro esa recién nacida noche, también para mí: llegar al concierto del cantautor catalán Joan Isaac.
La Pontificia nos abrió las puertas y luego de atravesar  el amplio recibidor del Centro Cultural, el auditorio esperaba acogedor y azul. En el escenario vestido de luz esperaba un piano de cola, solemne… silencioso.
La canción de autor ecuatoriana dijo presente con la voz y el carácter de Fabián Jarrín.  Guitarra en mano, fue develando su trabajo musical fresco, cubierto de metáforas e historias que hablaban de la lluvia, de la porfía del canto, de la llegada del trovador. La armónica y el charango fueron también compañeros de escenario del cantor que con una honesta sencillez se comunicó con el público con trazos de acordes y poesía.
La escucha y el reconocimiento casi se podían tocar y se entregaron enteros para este representante de la trova ecuatoriana que a pulso y con trabajo ha conquistado su espacio. Recibí los aplausos como si fueran míos, un silencioso orgullo crepitaba también entre mis palmas. Fabián Jarrín es un querido amigo y cantor que me permitió generosamente mostrar su trabajo a través de Canciones Imprescindibles en la Radio Pública de Ecuador.
La concurrencia, más abrigada para entonces y con los oídos más atentos, recibió ávida a dos figuras vestidas de negro riguroso que se apoderaron del escenario, del piano, del atril, con manos seguras, Joan Isaac y el pianista Antoni Olaf Sabater.
Afuera quedó el recuerdo de la lluvia, afuera la prisa y su ruidoso desorden, el abrigo mojado recostado a un lado de la butaca no parecía tan rústico e incómodo ante la magia de la canción, habíamos encontrado un remanso de paz para el alma.
Uno a uno los temas en catalán, generosamente precedidos por la traducción exacta y poética de Joan Isaac, nos fueron convenciendo de dar gracias a la vida por esos caprichos rutinarios que la construyen, que salir de la norma puede dejar de ser un vago anhelo, que las estaciones y las personas cambian con el tiempo.
Me gusta durante los conciertos contemplar también el rostro de la gente, esas sonrisas furtivas de quienes se sienten pillados por la frase de una canción, ese rictus de tristeza que al descuido se pinta por segundos, la lágrima que se enjuga el señor disimulando, el gozo… todo lo vi junto,  todo auténtico durante hora y media.
El piano se entregó a las manos de Sabater, de teclas a cuerdas escondidas, desentrañando las melodías mientras Joan, con el cristal de la consecuencia en la voz nos habló de Manfred y la destrucción del paraíso por la sombra negra del “progreso” y la desidia… Y con una bandera negra sembrada en el corazón escuchamos de Margalida,  la amante desaparecida de Salvador Puig Antich.
Quienes no olvidaron el corazón, lo regresaron a casa seguros de que nada importará mientras tengan a los suyos cerca de madrugada… Corazón que salió mojado y ruidoso y retornó  poblado de versos, de historias y esperanza.  Gracias Joan Isaac.

Sandra Martínez
Productora y Conductora de Canciones Imprescindibles
Radio Pública de Ecuador


  
 



Fotos: Canciones Imprescindibles

divendres, 8 d’abril del 2016

Jornada de Canción de Autor con Joan Isaac y Fabián Jarrín


Una tarde y noche maravillosas vivimos junto Joan Isaac y Fabián Jarrín este miércoles 06 de abril. Hoguera en Canciones...
Posted by Canciones Imprescindibles on dijous, 7 / abril / 2016

dimecres, 6 d’abril del 2016

Entrevista a Joan Isaac en Sueños de Papel con Juana Neira.

Joan Isaac poeta catalán. 05 abril 2016

Dialogo sobre su poesía, su música y el libro sobre su vida y su arte “Joan Isaac bandera negra al cor”. Realizado por Juana Neira Malo, en el programa “Sueños de papel” de Radio Visión.

divendres, 1 d’abril del 2016

Joan Isaac: “Quants espectacles o cantants catalans s’han vist a Madrid els últims anys?”

L’ENTREVISTA

Joan Isaac: “Quants espectacles o cantants catalans s’han vist a Madrid els últims anys?”

Cantautor
“Ahir van trucar de Girona, algú vol que torni a cantar”, diu la cançó Només han passat cinquanta anys. Joan Isaac hi evoca records del seu mig segle de vida i hi rememora un fet crucial en la seva trajectòria musical: la trucada del periodista gironí Xevi Planas en què l’animava a retornar als escenaris després de 14 anys d’haver-se retirat, dolgut pel menyspreu amb què les institucions van tractar la cançó d’autor als anys 80. Durant el període de silenci, Joan Isaac no desa la ploma i continua escrivint cançons, amb les quals, amb gran delicadesa poètica, despulla l’ànima o s’alça contra les injustícies o les contradiccions de la vida moderna. La vocació de cantautor no s’apaga i la proposta de tornar als escenaris que li venia de Girona va acceptar-la com un regal, que va retornar a la ciutat oferint-hi el primer concert del retorn, el 1998 a La Planeta, on va presentar les cançons del celebrat i premiat disc Planeta Silenci. Joan Isaac tornarà a actuar a Girona el 23 d’abril, dins l’Strenes. Hi presentarà el nou disc, Joies italianes i altres meravelles, i hi estrenarà una cançó dedicada a Girona. Un nou regal de Joan Isaac a la ciutat.

Truquen de Girona i comença de nou el viatge. ¿No hauries tornat sense aquella empenta?

Durant la retirada dels escenaris no vaig deixar d’escriure cançons, però sense quasi cap esperança de tornar perquè no veia que s’arreglés res per a la cançó d’autor. Inesperadament vaig rebre la trucada de Xevi Planas, a qui no coneixia però que era seguidor meu, i em va proposar de fer un concert a Girona. La Planeta es va omplir i vaig tenir molt bona rebuda. Em va agafar un mànager i va començar de nou el viatge, que no ha acabat. Mai m’hauria imaginat que tot aniria tan bé, vaig actuar dos dies al Teatre Nacional i he continuat fent concerts i nous discos. Girona em va tornar a posar en òrbita.

És més plàcid el nou tram del viatge? 

En aquests anys he notat molt de respecte dels companys músics, de la gent i de la crítica, però el món de la cançó d’autor és complicat. No deixa de ser una música de minories, selectes, si tu vols, però de minories. Els cantautors ens hem de reivindicar constantment.

Es fa bona cançó d’autor a Catalunya? 

Han sortit bons cantautors, com Roger Mas o Cesk Freixas. I també Adrià Puntí, un exemple de com la cançó d’autor, amb arguments i gruix literari, pot ser transmesa a través del pop o el rock, és a dir, amb un llenguatge diferent de l’estètica francesa o la nova trova cubana. Puntí fa cançó d’autor com Cohen, Lou Reed o Nick Cave.

Has confessat que tens certa enveja pel gran respecte que se li professa a la cançó d’autor a França i Itàlia, on hi ha els teus grans referents, com Jacques Brel, Georges Brassens, Léo Ferré.... 

El problema és que aquí, durant el franquisme i la Transició, els cantautors s’associaven a un moviment políticament reivindicatiu. Els polítics van treure molt de profit dels cantautors, però no van saber rendibilitzar-nos artísticament, i quan vam passar de ser necessaris a ser molestos vam ser arraconats dels mitjans de comunicació públics. A França o Itàlia, la cançó d’autor no carrega a l’esquena la motxilla de cançó de protesta i sempre ha sigut molt respectada. Aquí, a més, el govern central imposa un 21% d’IVA a la cultura. Crec que es fa perquè la gent no tingui accés a la cultura, i per tant no pensi, ni raoni, ni tingui capacitat de decidir.

T’has significat a favor del la independència, com en el concert per la llibertat.

Mai m’he sentit espanyol. L’independentisme ha crescut perquè molta gent ha vist que la contraprestació econòmica que rebem pels impostos que paguem no és justa i hem patit retallades en sanitat, cultura... Crec que tècnicament és complicat que es declari la independència, però si s’explica bé, un referèndum es guanyaria. Jo no vull pertànyer a un país que condecora les verges amb medalles militars. No sóc antiespanyol, però no vull que em diguin el que he de ser.

Se’t deu el mèrit d’haver fet que cantin en català cantautors com Luis Eduardo Aute i Pedro Guerra.

A part de l’Espanya casposa i neofranquista, hi ha una Espanya molt intel·lectual, molt d’esquerres, que entén perfectament el que està passant aquí. Gent com Aute, Luis Pastor i Paco Ibáñez. Aute em va dir que li sabria greu que ens independitzéssim, però que també ell volia independitzar-se d’aquesta Espanya casposa. Que artistes com ells cantin en català és un exercici saníssim d’intercomunicació, una manera de donar suport a la nostra llengua. El problema és que la música, el teatre o el cinema en català no es veu a Madrid, Valladolid o Lleó. Als que parlen tant d’interculturalitat entre les nacionalitats espanyoles, els pregunto quants espectacles o cantants catalans han vist a Madrid en els últims anys.

També has versionat cançons de grans mites de la cançó d’autor italiana i els en fas còmplices aconseguint que cantin en català, com en el teu nou disc, amb Giorgio Conte, Eugenio Finardi... 

Dec molt a Itàlia, i el nou disc és una declaració d’amor a aquest país, que m’apassiona, i a una música que estimo i que és molt desconeguda aquí. El disc conté també altres meravelles, que són cançons d’autors que per a mi són referents, com ara Silvio Rodríguez o Aute, que a mi m’hauria agradat escriure.

En la inauguració de la plaça dedicada a Puig Antich a Barcelona vas cantar A Margalida , i a l’alcaldessa, Ada Colau, li van saltar les llàgrimes. Quaranta anys després, la cançó continua colpint.

Quan tens una cançó que ha arribat tant a la gent i que s’ha convertit en un himne, pot passar que no et coneguin per la resta de l’obra, i jo tinc 200 cançons. Però accepto la condemna. Per a mi va ser una emoció immensa cantar A Margalida a la plaça dedicada a Salvador Puig Antich, perquè em sento molt lligat a la família. La seva mort va ser una venjança del dictador perquè havien matat Carrero Blanco. És un cas flagrant de no justícia i la ferida continua oberta.