dilluns, 20 de març del 2023
diumenge, 19 de març del 2023
Joan Isaac celebra 50 anys damunt dels escenaris amb el disc 'Tinc una casa al mar'
L'artista, que enguany compleix 70 anys, presentarà el treball en concert a la sala Luz de Gas el mes vinent. També actuarà al Palau de la Música
BARCELONA
El d'Esplugues de Llobregat preveu celebrar la doble efemèride amb un seguit de projectes commemoratius que fonamentalment se centraran en l'edició d'una integral discogràfica, en la publicació del llibre antològic Joan Isaac, cent i una cançons i en un concert al Palau de la Música Catalana.
L'última vegada que va publicar un disc va ser l'any 2020, sota el nom L'estació dels somnis. La cançó més emblemàtica del cantautor, però, és A Margalida, tot un himne contra la pena de mort inspirada en l'execució del jove anarquista català Salvador Puig Antich, el 1974, a la presó Model de Barcelona.
Joan Isaac celebra els 70 anys de vida i els 50 de carrera musical amb la publicació del disc Tinc una casa al mar (DiscMedi), que des d'aquest divendres està disponible a les plataformes digitals i a les botigues. És el 23è de la seva llarga trajectòria artística i discogràfica i està dedicat a la mare de l'artista i al seu amic i també cantautor Luis Eduardo Aute. Per tant, les absències tenen un pes fonamental en aquest treball.
Els responsables de l'enregistrament del disc, produït per Tony Carmona i Antoni-Olaf Sabater, afirmen que el disc ofereix "una mirada madura i serena", a través de la qual el cantautor "posa l'oient davant el mirall i escruta la condició humana". Isaac presentarà Tinc una casa al mar en concert el 24 de març a la sala Luz de Gas de Barcelona.
dissabte, 18 de març del 2023
Joan Isaac celebra els 70 anys i els 50 de carrera amb el disc ’Tinc una casa al mar’
CULTURA
Joan Isaac celebra els 70 anys i els 50 de carrera amb el disc ’Tinc una casa al mar’
El presentarà el 24 de març en un concert a la sala Luz de Gas de Barcelona
Joan Isaac celebra els 70 anys de vida i els 50 de carrera amb la publicació del disc Tinc una casa al mar. Des d’aquest divendres està disponible a les plataformes digitals i a les botigues. Isaac el presentarà en concert el 24 de març a la sala Luz de Gas de Barcelona, segons informa l’agencia ACN. El treball està dedicat a la mare de l’artista i al seu amic i també cantautor Luis Eduardo Aute. Segons els responsables de l’enregistrament, el disc ofereix “una mirada madura i serena”, a través de la qual el cantautor “posa l’oient davant el mirall i escruta la condició humana”. A més, Isaac preveu celebrar la doble efemèride amb un seguit de projectes commemoratius que fonamentalment se centraran en l’edició d’una integral discogràfica, en la publicació del llibre antològic Joan Isaac, cent i una cançons i en un concert al Palau de la Música Catalana.
Joan Isaac, entre el record i la celebració
Joan Isaac, entre el record i la celebració
Coincidint amb el seu 70è aniversari, el cantautor presenta al Barnasants Tinc una casa al mar, el 23è àlbum en 50 anys de carrera.
El proper 24 de març, Joan Isaac oferirà un concert molt especial a Luz de Gas, ja que s’hi ajuntaran tres celebracions: la presentació del disc Tinc una casa al mar, els 50 anys de carrera musical i els 70 anys de vida de l’artista.
El cantautor d’Esplugues de Llobregat és un habitual del festival, que ha clos en alguna ocasió, i on ha actuat acompanyat de Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Enric Hernàez, Sílvia Comes, Luis Pastor o Roger Mas, entre d’altres.
Joan Isaac és un dels referents de la Nova Cançó, la generació que es va donar a conèixer els anys setanta, i algunes de les seves cançons formen part de la història musical del país, especialment A Margalida –un clam contra la pena de mort, en record de Salvador Puig Antich–, però també d’altres, com A contratemps; Ciao, come stai o A l’estació de França.
Després d’una aturada de quinze anys, el 1998 va tornar als escenaris amb Cançons noctàmbules. I ja no ha parat. D’aleshores ençà, ha publicat una vintena de discos i s’ha consolidat com un dels valors més sòlids de la cançó d’autor en català. El 2009 va dedicar un àlbum complet, Auteclàssic, al seu amic Luis Eduardo Aute: dotze peces –la meitat interpretades conjuntament– adaptades pel mateix músic i Miquel Pujadó.
Quan es compleixen 3 anys de la mort del seu amic, Joan Isaac li dedica el seu nou disc. A Tinc una casa al mar, el cantautor ofereix una mena d’inventari, amb un llenguatge poètic i profund, d’aquest viatge que és la vida mateixa. El pas del temps, l’amistat i l’amor incondicional a l'ofici de fer cançons són el fil argumental de deu cançons que traspuen emocions, sensibilitat i bellesa.
L’entrada per assistir al concert costa 15 euros i es pot adquirir de forma anticipada en aquest enllaç.
Data de publicació: Divendres, 17 març 2023
Joan Isaac: «A la dècada dels vuitanta i noranta es va silenciar la generació de la Cançó»
ENTREVISTES
Joan Isaac: «A la dècada dels vuitanta i noranta es va silenciar la generació de la Cançó»
Parlem amb el cantautor d'Esplugues de Llobregat Joan Isaac sobre el seu nou treball, 'Tinc una casa al mar'
Joaquim Vilarnau | 17/03/2023 a les 16:30h
El veterà cantautor d’Esplugues de Llobregat Joan Isaac celebra els cinquanta anys de trajectòria amb la presentació del nou àlbum, Tinc una casa al mar (Discmedi, 2023). És el primer acte de tot un seguit de celebracions que també inclouran la publicació d’un llibre antològic, una caixa amb la seva integral de 25 discos enregistrats i un concert al Palau de la Música Catalana.
Presentar el disc número 25 no produeix un cert vertigen?
Sí, perquè estic fent la integral amb la meva obra i buscar tot el que he enregistrat en cinquanta anys em fa agafar vertigen. Són molts discos i moltes cançons. Molta feina, no defallir, seguir endavant quan et falta l’alè... 25 discos són una biografia cantada.
Però durant un temps sí que vas defallir. Durant catorze anys, del 1984 al 1998, vas abandonar els escenaris.
Sí, vaig defallir perquè el país va defallir, però no vaig dir mai que em retirava i vaig seguir fent cançons. Quan vaig veure la problemàtica greu que hi havia amb la Cançó als anys vuitanta vaig fer mutis. I això que soc d’una generació que encara dúiem embranzida. La gent que va venir darrere nostre va patir molt. Els van silenciar.
S’ha explicat bé el que va passar?
Clarament, no s’ha explicat, però és vox populi que hi va haver actituds bastant tristes per raons purament polítiques. Tothom sap que hi havia ordres des de les altes esferes polítiques que aconsellaven de no radiar cantautors catalans a les emissores públiques. Qui ho va patir més va ser Ovidi Montllor. Va haver-hi pressions per esborrar el fenomen de la Cançó i això es va complementar amb una inversió grandiosa en el ‘rock català’, que va sorgir amb una força acollonant.
Creus que va ser una acció premeditada?
No va ser una coincidència sinó un fet premeditat. Jo no tinc res en contra del rock; en un país normal tots els estils han de conviure... Però es veu que a Catalunya no podia ser, perquè els cantautors molestàvem. L’Ovidi em va dir que ens utilitzaven com a mocadors de paper, d’usar i llençar. Això és el que va passar. No es va tenir mai en compte el rèdit cultural de la Cançó, només el nostre paper polític. Vaig decidir no patir més i vaig estar 14 anys en silenci.
Fa anys vas intentar publicar un disc en castellà. Què va passar?
Va ser un cop de ràbia durant els 14 anys de silenci. Em preguntava com podia ser que al meu país no pogués cantar, i que no tingués discogràfica. Vaig decidir intentar-ho d’una altra manera, com han fet molts altres. Entenc els artistes que ho han fet. El que passa és que hi ha molt poca gent que ho hagi intentat i li hagi anat bé. Escrivint aquelles cançons ja em vaig adonar que no m’hi trobava bé, que no era el meu llenguatge i que no connectava amb la idea de la Cançó.
I en italià com ho has resolt?
M’estimo molt aquell país i és una part important de la meva vida. I em sento més proper a Itàlia que no pas a Espanya, i als italians que no pas als espanyols.
Sí, perquè estic fent la integral amb la meva obra i buscar tot el que he enregistrat en cinquanta anys em fa agafar vertigen. Són molts discos i moltes cançons. Molta feina, no defallir, seguir endavant quan et falta l’alè... 25 discos són una biografia cantada.
Però durant un temps sí que vas defallir. Durant catorze anys, del 1984 al 1998, vas abandonar els escenaris.
Sí, vaig defallir perquè el país va defallir, però no vaig dir mai que em retirava i vaig seguir fent cançons. Quan vaig veure la problemàtica greu que hi havia amb la Cançó als anys vuitanta vaig fer mutis. I això que soc d’una generació que encara dúiem embranzida. La gent que va venir darrere nostre va patir molt. Els van silenciar.
S’ha explicat bé el que va passar?
Clarament, no s’ha explicat, però és vox populi que hi va haver actituds bastant tristes per raons purament polítiques. Tothom sap que hi havia ordres des de les altes esferes polítiques que aconsellaven de no radiar cantautors catalans a les emissores públiques. Qui ho va patir més va ser Ovidi Montllor. Va haver-hi pressions per esborrar el fenomen de la Cançó i això es va complementar amb una inversió grandiosa en el ‘rock català’, que va sorgir amb una força acollonant.
Creus que va ser una acció premeditada?
No va ser una coincidència sinó un fet premeditat. Jo no tinc res en contra del rock; en un país normal tots els estils han de conviure... Però es veu que a Catalunya no podia ser, perquè els cantautors molestàvem. L’Ovidi em va dir que ens utilitzaven com a mocadors de paper, d’usar i llençar. Això és el que va passar. No es va tenir mai en compte el rèdit cultural de la Cançó, només el nostre paper polític. Vaig decidir no patir més i vaig estar 14 anys en silenci.
Fa anys vas intentar publicar un disc en castellà. Què va passar?
Va ser un cop de ràbia durant els 14 anys de silenci. Em preguntava com podia ser que al meu país no pogués cantar, i que no tingués discogràfica. Vaig decidir intentar-ho d’una altra manera, com han fet molts altres. Entenc els artistes que ho han fet. El que passa és que hi ha molt poca gent que ho hagi intentat i li hagi anat bé. Escrivint aquelles cançons ja em vaig adonar que no m’hi trobava bé, que no era el meu llenguatge i que no connectava amb la idea de la Cançó.
I en italià com ho has resolt?
M’estimo molt aquell país i és una part important de la meva vida. I em sento més proper a Itàlia que no pas a Espanya, i als italians que no pas als espanyols.
Ara celebres mig segle des del teu primer disc. Què n’ha quedat del primer Joan Isaac d’abans del silenci?
Suposo que encara en queden coses. Aquests dies he estat llegint totes les cançons que he gravat i hi ha hagut una evolució literària important, però en el fons sempre escric sobre el mateix, sobre els grans temes de la vida: l’amor, la mort, l’amistat, la lluita... Tot això ha anat evolucionant en el llenguatge i mostrant diferents punts de vista.
Un altre gran tema és el de les absències, que en aquest nou disc són més evidents que mai.
Sí, Tinc una casa al mar és un disc d’absències. Com diu un amic, a mesura que ens fem grans, les bombes cauen més a prop. Amb l’edat veiem com els amics van marxant i la qüestió de les absències cada cop és més pesada. La realitat diu que tots naixem i hem de morir, tot i que mirem de fer-ho el més tard possible i de la millor manera. Per sort, la ciència ha evolucionat i cada vegada vivim més anys. El fet de viure és meravellós i el més difícil és afrontar-ne el final.
L’absència es combat amb el record. També són cançons de record, com la que dediques a Luis Eduardo Aute?
Sí, érem molt amics i afrontàvem la vida de la mateixa manera. Quan va morir l’abril del 2020, als 76 anys, em va impactar molt. Per mi és un referent en l’aspecte artístic, però també personal. La presència de les absències en aquest disc té molt a veure amb el que m’ha tocat viure els darrers anys, com la mort de la meva mare, la mort de l’Aute... El pas del temps és cada cop més angoixant.
La cançó dedicada a Aute té versió en català i castellà (“Que les roses arrelin al mar” i “Que las rosas tapicen el mar”). Per què?
Igual com l’Aute va fer cançons seves en català, jo li devia aquest regal. Em sembla bé, em sembla just i em sembla bonic. Era un artista que ens estimava molt i hi ha molta gent que el segueix estimant.
Suposo que encara en queden coses. Aquests dies he estat llegint totes les cançons que he gravat i hi ha hagut una evolució literària important, però en el fons sempre escric sobre el mateix, sobre els grans temes de la vida: l’amor, la mort, l’amistat, la lluita... Tot això ha anat evolucionant en el llenguatge i mostrant diferents punts de vista.
Un altre gran tema és el de les absències, que en aquest nou disc són més evidents que mai.
Sí, Tinc una casa al mar és un disc d’absències. Com diu un amic, a mesura que ens fem grans, les bombes cauen més a prop. Amb l’edat veiem com els amics van marxant i la qüestió de les absències cada cop és més pesada. La realitat diu que tots naixem i hem de morir, tot i que mirem de fer-ho el més tard possible i de la millor manera. Per sort, la ciència ha evolucionat i cada vegada vivim més anys. El fet de viure és meravellós i el més difícil és afrontar-ne el final.
L’absència es combat amb el record. També són cançons de record, com la que dediques a Luis Eduardo Aute?
Sí, érem molt amics i afrontàvem la vida de la mateixa manera. Quan va morir l’abril del 2020, als 76 anys, em va impactar molt. Per mi és un referent en l’aspecte artístic, però també personal. La presència de les absències en aquest disc té molt a veure amb el que m’ha tocat viure els darrers anys, com la mort de la meva mare, la mort de l’Aute... El pas del temps és cada cop més angoixant.
La cançó dedicada a Aute té versió en català i castellà (“Que les roses arrelin al mar” i “Que las rosas tapicen el mar”). Per què?
Igual com l’Aute va fer cançons seves en català, jo li devia aquest regal. Em sembla bé, em sembla just i em sembla bonic. Era un artista que ens estimava molt i hi ha molta gent que el segueix estimant.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)