En un temps en el que tot
sembla relatiu, on la veritat és una mercaderia en desús i poc valorada, en el
que allò profund i humanament bo passa absolutament desapercebut, quan la
cultura és menyspreada de forma sistemàtica, i no sols per algunes institucions
públiques, sinó també per bona part d’una ciutadania que va perdent referents
vàlids i de pes; trobar que encara n’hi ha persones que persisteixen en la
bellesa i en la sensibilitat, que la creativitat és per damunt de tot un acte
de tendresa, humanament d’amor, és com a mínim un bri d’esperança que encara
floreix en el desert inhòspit d’aquest present rar i incert. Artistes,
creadors, Ulisses a alta mar, que fan la seva pròpia Odissea, que finalment és
la de tots, perquè una humanitat sense cultura, és senzillament habitar en el
no-res. Ja fa molts d’any que seguesc les passes d’aquests artistes, que
malgrat tot, segueixen fent-nos precioses aportacions que ens alimenten
l’ànima. Poesia, música, en definitiva cançons que ens deixen sols i alhora
acompanyats, que ens distancien de la mediocritat, de la pura banalitat, i ens
fan més sublim l’existència. Són ja tants de discs que he escoltat de Joan
Isaac, un d’aquests artistes dels que parl, músic, poeta, cantant, que
trobar-me amb un nou treball, un nou CD de 12 cançons, semblaria que és
repeteix; però no, no és així. En el seu nou CD, “L’estació dels somnis”, tot i
que el seu estil és inconfusible, hi ha un aire fresc, renovat en el sentit de
posar-li entusiasme i gran vitalitat, com si fos el primer disc, però amb tot
el mestratge après, madurat al llarg dels anys i de l’experiència. La primera
cançó, el tren dels mil vagons, és a moments pur optimisme “a l’estació dels
somnis cap tren porta retard”, i alhora soledat, “Que sol que estic en aquest
tren de mil vagons”. Però la música entra amb força, i va a ritme de tren,
constant i ferm. El so de guitarra acompanyant a Isaac a “Deixa-ho tot i vine
amb mi al mar”, és sublim, encertadíssim. La tendresa i intimisme del tema “Ai
si no fos per tu”, aporta el romanticisme més delicat i elegant. “Conec un home
bo”, té el ritme ideal per a un homenatge a un amic que comparteix el deliri
per les cançons i la cultura compartida, és una cançó d’amistat i agraïment,
veus i guitarres per gaudir d’un aire fresc; i el ritme segueix movent ones ran
de mar “Can 60”, una cançó quasi per ser ballada una nit d’estiu a la platja,
però mai tot sol; “Planetari” és dolçor i tendresa, una cançó que ja es va
estrenar en un espècie de conté, un llibre amb dibuixos imaginaris i no sols
per a infants, magnífica! En “T’escriuré una cançó” hi trobam un cançó d’amor
molt especial, perquè no ho sembla, però ho és., aquí està la màgia. “I malgrat
tot, la vida!”, és la queixa, la protesta del que veiem dia rere dia i no ens
agrada gens, però que a pesar d’això, de tot el que és inadmissible, la vida
s’obre pas. Planetario, un versió en castellà del tema abans esmentat, aquesta
vegada amb la sempre la preciosa col•laboració de Pedro Guerra, que no és la
primera vegada. Però una de les cançons que he trobat més emotiva és “Tenir un
amic”, m’ha realment copsat, perquè és carregada de veritat, de honestedat, i
dita com és diu un poema, però cantada; és a dir, amb una gran profunditat i
autenticitat, que grata l’ànima fins fer-te vessa una llàgrima
involuntàriament, perquè “tenir un amic és tenir-ho tot”. Me deixava “Ni t’ho
imagines”, “Passaig del Carme”, i potser alguna més. Però tan se val, totes
tenen la seva particularitat, i alhora formen part d’un conjunt ben harmonitzat,
i requereix de la sensibilitat del qui escolta. Un CD esplèndid, on en Joan, i
com fa sempre, s’hi dóna plenament, amb sinceritat, i sobretot amb el seu
mestratge d’autor i intèrpret, perquè Joan Isaac és un artesà de cançons, cada
peça és única, i transmet laboriositat en cada matís, en cada accent musical i
poètic. Quina llàstima però que els mitjans de comunicació no se’n facin el
ressò adequat i exigent d’un treball fet a consciència, una aportació rigorosa
a la cultura del país. TV3, com ja és habitual, poc fa per canalitzar la
cultura amb majúscules, poc fa, o gens, per dinamitzar un sector cada cop més
abandonat, l’art en totes les seves expressions. La cançó d’autor ja fa molt
d’anys que pateix aquest reiterat menyspreu per part d’aquest canal i altres.
No recorden gens que cantautors com Joan Isaac, han fet més per la cultura del
país, que centenars de regidors, consellers, etc. Ai, quin país! I ni val la
pena parlar d’IB3 a les Illes Balears, és de pena, i de ràbia. Senzillament
perquè són mitjans que surten dels pressuposts públics. En fi, en un país
normal, podríem veure per televisió un concert de Joan Isaac presentant aquest
extraordinari treball. I ja ni parlar-ne de les programacions de concerts per
part dels ajuntaments, etc. És una evidencia de deixadesa, que cau pel seu pes.
Però la paraula normalitat, em sembla que té un significat que s’ha diluït en
el no-res. Malgrat tot, la vida! com diu en Joan. I per això ens queda la seva
extensa discografia per gaudir-ne, i amb el seu darrer CD, L’estació dels
somnis, una oportunitat més per viatjar amb un tren que mai porta retard, i
encara hi som a temps per valorar un treball molt digne. Un CD té un preu molt
simbòlic avui en dia, però en aquest cas, a més té un valor afegit, la qualitat
indiscutible, i una sensibilitat artística que arriba en cada vers i acord,
senzillament perquè és el treball d’un gran artesà de cançons. Joan Isaac,
L’estació del somnis.
Pep Siset - 31/07/2020
.jpg)
Picap
2019
