Els concerts de Joan Isaac són per mi com una pluja d’estels. Aquests que esperes pacientment que arribi el moment i en el que cada cançó ens lluerna amb una màgia especial i ens emociona. Segueixes cada estel des de que comença fins que desapareix (fins que s’acaba la cançó). Saps que darrera vindrà un altre que tornarà brillar. I que quan acaba et resta la sensació de sentir-te més feliç.
Cada concert té una màgia especial, el d’ahir de Tarragona ens va portar a gaudir de la ciutat i a descobrir uns paisatges meravellosos com és la platja de Sant Salvador, no cal anar-hi al Tròpic per trobar platges com aquesta, on si mires al mar i et fixes en la seva llum i el color de l’aigua et recorda la cançó “Quina calma més gran que em dona la mar” del disc “La vida al Sol”, composta en aquest indret.
I lo més important és que un grup d’admiradors vam tenir la sort de compartir-los amb ell, amb en Joan Isaac.
Un altre moment molt emocionant del dia va ser quan li vam regalar un pòster de 1974, que correspon a la promoció del seu primer disc. Aquest que a tots ens agradaria tenir però que vam pensar que no podria estar en unes millors mans que en les seves. D’aquesta manera li vam voler fer arribar que al començament no hi érem però que ens hauria agradat ser-hi, i que des de fa uns anys hi som, el seguim i el seguirem. Perquè ens hem convertit en grup d’admiradors fidels, que ens l’estimem i ell es deixa estimar i ens mima.
Bé, en arribar a aquest punt crec que hauria de descriure aquesta pluja d’estels al teatre “El Magatzem”.
Joan Isaac acompanyat al piano per Enric Colomer va començar el concert amb la cançó Gràcies, vida, gràcies. Va ser el primer estel fugaç de la nit “Perquè estic convençut que és possible seguir somniant …”. Va continuar amb Benvinguda malenconia “...il·lumini la nit amb estels...”, i la va seguir una gran cançó d’amor, Breu cançó d’amor per a dues filles. Com deia una amiga , si mai algú em dediqués el que diu la cançó, per mi ja podria petar el món perquè no m’importaria res! I d’aquesta manera va continuar amb M’agradaria tant i Alicia i el mirall on tracta el tema de l’anorèxia, un problema cada vegada més extés en aquest món civilitzat. La pluja cada vegada anava augmentar d’intensitat i així vam gaudir d’estels com Si a l’altre món, on tracta el tema de la mort. Manfred, amb la que ens va recordar el tema del Prestige, quan els polítics van decidir allunyar-lo de la costa. La va seguir Si t’enamores, cosa que ens pot passar a tots. 
En Sara i Samanà, va estar acompanyat per Conrad Sató, un pianista tarragoní que ha fet els arranjaments i les interpreta al piano en el nou projecte discogràfic que està gravant en aquests dies “Piano, piano”.
Com va reconèixer el propi Isaac “un sempre té aquest verí de continuar fent cançons i quan acaba un projecte ja té al cap un altre”. D’aquest nou projecte va interpretar altres cançons com I passa, passa el temps; No hi res urgent, Per envellir demano poc, Adéu-siau, Josep Maria i On és la gent? Si totes les cançons les he comparat amb estels que brillen amb llum pròpia, jo destacaria tres del concert d’aquesta nit, que justament són les que ell va deixar en el seu repertori pel final. Una d’elles és A Margalida, que potser és la que més brilla en aquest univers de cançons, i les altres dues són Quatre llunes, on ens explica les llunes del seu cor, i ens parla de la lluna dels seus secrets, que jo la compararia amb una lluna nova, que permet gaudir de la pluja d’estels. I un dels moments més emocionants va ser quan va interpretar Mar i gràcia, una cançó que va escriure per a una amiga, una sevillana encantadora que és capaç d’agafar un AVE des de Sevilla sempre que pot per no faltar a cap concert.
I d’aquesta manera es va fer de dia, van encendre la llum de la sala.
Així que ara esperarem pacientment la propera pluja d’estels, o lo que és el mateix, el proper concert d’un dels millors cantautors que tenim actualment.
Així que ara esperarem pacientment la propera pluja d’estels, o lo que és el mateix, el proper concert d’un dels millors cantautors que tenim actualment.
Fotos: Carles Gracia Escarp i José Luis Martínez
Video: José Luis Martínez
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada