dijous, 23 de febrer del 2017

Sigueu valents, llegiu poesia (Article publicat al diari Nació digital, per Josep-Lluís Carod-Rovira)

 

OPINIÓ

Sigueu valents, llegiu poesia

«De vegades és necessari i forçós desconnectar de la quotidianitat que ens envolta, per connectar amb la vida. I la lectura és una de les millors maneres de fer-ho»

 | 22/02/2017 a les 22:00h

De vegades és necessari i forçós desconnectar de la quotidianitat que ens envolta, per connectar amb la vida. I la lectura és una de les millors maneres de fer-ho, sobretot en un lloc com Catalunya, l’únic territori del món on, per llei, la lectura pública és un dret dels ciutadans. Tots els camps del coneixement i del saber permeten fer-ho, amb més o menys intensitat, però mentre hi ha lectures que informen, documenten, distreuen o fan reflexionar, n’hi ha d’altres que van, directament, a les emocions, com és el cas de la poesia. M’hi ha fet pensar l’aparició d’Intimissimi, antologia poètica del farmacèutic Joan Vilaplana, llibre signat amb el nom artístic amb què és conegut com a cantant, de dècades ençà: Joan Isaac. Deia Jean Paul Sartre que “Els poetes no parlen. Tampoc no callen, és una altra cosa”. I Joan Isaac deu ser poeta, malgrat que ell ho negui des de la humilitat, perquè sempre ha estat “una altra cosa” com a cantant. Bon lector de poesia, sobretot catalana i francesa, ha anat traspassant a les seves cançons tots els temes de la poesia universal de sempre (la vida, la mort, l’amor, la solitud, la incertesa), en uns moments on semblava que no hi hagués altra via artística per a un cantautor català que fer cançó política, sense que vulgui dir amb això que hagi defugit el compromís cívic, com n’és la millor mostra la cançó A Margalida, amb Puig Antich com a rerefons. El món de les emocions, sensacions, sentiments, pors, fracassos, dubtes, il·lusions, ràbia, sempre ha estat present a la seva obra, amb un to líric i intimista, difícil de trobar en altres cantants de la seva generació.

Per això, sempre ha estat difícil de classificar i ha aparegut sovint com l’altre, perquè el seu estil no podia encabir-se en cap grup o tendència, d’una manera mecànica, instantània, potser perquè no existeixen normes ni criteris per a classificar els sentiments més íntims. Amic de personatges de renom com Joan Manuel Serrat, Luis Eduardo Aute, Silvio Rodríguez, Maria del Mar Bonet o Moncho, noms ben diferents, tots els quals l’han acompanyat en algun disc unint la seva veu a la d’ell, també ha estat captivat pel fons i la forma de grans fenòmens com el belga Jacques Brel o l’italià Paolo Conte, autèntics símbols per a més d’una generació. Aquests són alguns dels referents més destacats d’aquest autor de prop d’una vintena de discos, el qual retroba la plenitud personal i artística en la nuesa de la intimitat més sincera, sense estridències formals, ni esgarips innecessaris. Intimissimi aplega 39 fotografies fetes amb el seu telèfon mòbil, instants de la quotidianitat que apareixen acompanyades del mateix nombre de poemes breus.


Es tracta d’un llibre que, entre dubtes i incerteses, té el gran mèrit de regalar-nos, a gairebé cada poema, talment una sentència per a ser esculpida en una pedra robusta, un vers per a ser recordat, per a ser rellegit, per a retrobar-lo novament en el futur, sempre a recer de la bellesa, com a refugi, com a raó, com a somni: “La immortalitat és un vell somni dels humans/ volem a qualsevol preu allargar el trànsit vital/ i ens oblidem d’eternitzar els instants feliços”... La seva poesia és sincera, lliure, clara, neta, despullada d’artificiositat. A cops amb una certa austeritat expressiva, conscient, voluntària, de manera que, si la poesia fos una religió, podríem dir que la seva obra poètica seria més aviat luterana, per més que, en alguns moments, hi esclati la mediterraneïtat sensual que duu a dintre, amb tot de colors, gustos i textures que ens activen plenament tots els sentits, amb ressons de Pavese, potser de Ferrater, de Vinyoli, lluny de la rima fàcil i sense vida.

Hi ha gèneres literaris que són obres de lectura única i unidireccional, una capsa tancada, sense escletxes, ni finestres, ni balcons: plantejament, nus i desenllaç d’una història que hem d’entomar tal i com ens ve donada per l’autor, perquè hi ha obres que són de qui les escriu i prou, de ningú més, sense admetre interpretacions, ni suposicions, ni elucubracions posteriors de part del lector. Hi ha gèneres literaris que s’expressen mitjançant obres literàries passives que, un cop llegides, difícilment s’hi torna, si no és en ocasions ben comptades. En canvi, un llibre de poemes, la poesia, els versos, una vegada se n’ha fet l’edició, ja no són només de qui ho ha escrit, sinó de cadascuna de les persones que ho llegeix, és una obra literària activa, amb tantes interpretacions com lectors pugui tenir. Un poemari és un llibre obert i cada vers expressa no sols les vivències originals del poeta, sinó que el lector hi troba també les seves pròpies vivències i hi descobreix tants sentits com és capaç de trobar-hi, tants sentiments, tants records, tantes emocions, tantes il·lusions, tantes pors, tants dubtes, tants fracassos personals en què es reconeix. Per això, un mateix llibre, un mateix poema, un mateix vers, pot arribar a tenir tants significats com lectors i veure’s acompanyats de la melodia, l’accent, el ressò que més s’adiu a cadascú, perquè té tants matisos com ulls el llegeixen o veus el reciten en veu alta.

La poesia no és eterna, perquè té un principi, però sí que és infinita, perquè el seu valor, la seva vigència, la seva capacitat de commoure’ns no s’acaben mai. Per això, avui encara, ens reconeixem en els versos de poetes grecs i llatins, dels nostres grans poetes medievals i dels nostres dies, de tots els poetes de totes les llengües, cultures i èpoques, que encara són capaços de suscitar-nos emocions, a centenars d’anys o quilòmetres de distància. Per això, a la poesia sempre s’hi torna, un cop i un altre, perquè és un aliada de l’ànima, una companyia en la solitud, un refugi en plena maltempsada, una esperança de llum en les nits mes fosques, una torrentada de vida enmig del tedi. Per això la poesia ens és imprescindible per a viure. Tal i com vaig recomanar als qui ens acompanyaven al conservatori de Tarragona, a la presentació d’Intimissimi: Sigueu valents, llegiu poesia!






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada