Joan Isaac, art de maduresa

El cantautor va desplegar les emotives cançons sobre sentiments adults del seu nou treball, 'Manual d'amor' a Luz de Gas, dins de Barnasants

JORDI BIANCIOTTO

DIUMENGE, 12 DE MARÇ DEL 2017 - 16:23 CET

El sentiment amorós inspira un alt percentatge de les cançons que ens acompanyen, però rarament assumeixen un enfocament de maduresa, en el qual s’adverteixi el pes dels anys, i per això crida l’atenció l’imaginari que presideix l’obra moderna de Joan Isaac. En particular el seu novíssim disc, Manual d’amor, que va presentar aquest dissabte en un recital conscienciós i radical a Luz de Gas, dins del festival Barnasants: el treball d’estrena, recorregut al complet, en una completa immersió en el seu oceà d’intimitats. 

El cantautor d’Esplugues va citar per començar Charles Baudelaire a l’apuntar que «l’amor és l’anhel de sortir d’un mateix», frase destacada en el llibret que acompanya la nova obra. Els fondos afectes a les idees, els records i, sobretot, les persones van presidir un repertori que, seguint el mateix ordre del disc, es va obrir amb No, tu no, una cançó inspirada en el primer desengany sentimental d’una de les seves filles.

Joan Isaac, posant en escena la seva habilitat amb la melodia serpentejant i emotiva, acompanyat per una banda àmplia, fins a vuit músics que van construir un so de cançó gairebé simfònica en peces com l’àlgida Per un petó, una carícia.

MELANCOLIA I IRONIA / Cantautor de l’escola clàssica, d’entonació sentida però sense estridències, mirant als mestres francesos i italians, va apel·lar sense embuts a la melancolia en la bonica Venezia (amb Rusó Sala donant-li la rèplica amb sensibilitat), en Cita a cegues i Recordes, Yvonne?, llepant-se suaument en escenes plenes de fantasmes i ironitzant amb vells mapes de carreteres: el «petó revolucionari» i les xerrades intel·lectuals sobre Antonio Gramsci, Alain Resnais i Costa-Gavras.

Educació sentimental indissimuladament generacional, sense impostacions i amb teixits instrumentals molt elaborats: acordió i violí dels italians Walter Porro i Claudio Rossi (que van arribar a Luz de Gas després de conduir tota una nit des de Milà donat que el seu vol es va cancel·lar), els teclats d’Antoni-Olaf Sabater i Conrad Setó, i el joc de guitarres acústiques i llaüt de Josep Traver amb l’elèctrica d’Amadeu Casas, que va introduir espectrals reverberacions bluesy en la despullada Lluna de mel.

El punt més alt el va marcar una peça de crescendo majestuós, Per què, de contorns brelians, somiadora, clamant apassionadament per les utopies més estimades. En el bis, un record al seu amic Luis Eduardo Aute, que evoluciona aquests dies de manera positiva de l’infart que va patir a l’agost, amb una cançó d’estrena, encara no gravada, Tenir un amic. La van seguir la llatina Havana dreamin (del disc De profundis, 2006) i la sempre present A Margalida, punt final que va tancar un cercle a través d’un altre tipus d’història d’amor, coberta d’eterna tragèdia.

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/oci-i-cultura/cronica-concert-joan-isaac-luz-gas-barnasants-5892154