Joan Isaac: del grup Nosaltres al «Manual d'amor»

Miquel Pujadó. A puntades de veu. 

JOAN ISAAC: DEL GRUP NOSALTRES AL MANUAL D’AMOR

Ja ha passat una bona colla d’anys d’ençà que Joan Vilaplana (més conegut com a Joan Isaac) quedés finalista, formant part del grup Nosaltres (on també feia les primeres armes l’irredempt fumador de pipa i contrabaixista Marcel Casellas), del concurs Promoció de Noves veus que tenia lloc a la desapareguda Cova del Drac del carrer Tuset. Poc després –corria l’any 1972- començava una carrera en solitari, i el 1975, després de dos discos senzills, publica És tard, un primer àlbum on encara busca un estil propi i es debat entre el lirisme i les urgències dels darrers anys del franquisme. Fitxat per l’escuderia de Joan Molas i Núria Batalla, farà moltes primeres parts de Lluís Llach. I, si bé això li permetrà arribar a un públic ampli, també resultarà ser un regal enverinat, car tant el seu aspecte físic com la seva veu i les seves habilitats melòdiques faran que molts el comparin al cantant de Verges. De fet, durant molts anys les seves relacions amb Llach seran complicades, i oscil·laran entre la col·laboració (enregistraran junts la cançó “Cala la nit a San Remo”) al distanciament (en Joan no es prendrà gaire bé que en Lluís no incorporés la seva cançó “A Margalida” a la banda sonora de la pel·lícula Salvador, que narrava el judici i l’execució de Puig Antich.)

Precisament, “A Margalida” va ser el tema estrella de Viure (1977), un àlbum molt més madur que no pas el primer, que compta amb la primera adaptació d’un tema aliè: “Els poetes”, poema de Louis Aragon musicat per Jean Ferrat. A Barcelona, ciutat gris (sic)” (1980) trobarem també una adaptació (la de la cançó antimilitarista de Boris Vian “El desertor”) i temes propis tan bells com “Després d’aquest cafè”, que té un cert eco de “La vie d’artiste” de Léo Ferré. La primera etapa de Joan Isaac es clou el 1984 amb Inesperat, aparegut en un  moment difícil, en què el poder polític i el mediàtic consideren molesta una Cançó d’autor que miren de desprestigiar i marginar tant com sigui possible. Cansat d’aquesta situació, Joan Isaac decideix plegar i dedicar-se al seu ofici de farmacèutic, i desapareixerà dels escenaris i dels estudis d’enregistrament durant una llarga temporada.

Però la Cançó, com el Teatre, és un “cuc que rosega el cor dels artistes” –com deia el ja citat Jean Ferrat a la cançó “Chanter”, i l’any 1998 en Joan Reapareix amb Planeta silenci, un àlbum que combina noves versions de temes antics (“Ciao, come stai”, “A l’estació de França”...) amb peces inèdites d’excel·lent factura, com “On és la gent?”.  El retorn és prou convincent i té continuïtat: De vacances (2000) ja inclou més temes nous (“Gràcies, vida, gràcies”, “Fer cançons”) que no pas represes (“Plaça de la Mercè”) i, dos anys més tard, Joan Isaac assoleix un important èxit amb Joies robades, un disc d’intèrpret, on porta al seu terreny, adaptades al català, cançons d’autors d’expressió francesa (Brel), castellana (Pablo Milanés, Serrat, Aute, Sabina, Silvio Rodríguez), portuguesa (el brasiler Chico Buarque)... i italiana, ja que la Cançó italiana ocuparà un lloc cada vegada més important entre els seus referents: Paolo Conte, Roberto Vecchioni... A partir d’aquest moment, Joan Isaac alternarà els discos com a autor i intèrpret amb els realitzats com a intèrpret tout court, i amb produccions especials. I així, després d’un àlbum enregistrat en directe al TNC el 2004 (Només han passat 50 anys), apareix un nou disc de temes propis (De profundis, 2006); un de Duets (2007); més cançons noves (La vida al sol, 2008), l’àlbum Auteclàssic (2009), dedicat a versions de temes del gran Luis Eduardo Aute, que també col·labora en l’enregistrament; més material propi (Em declaro innocent, 2010); i el doble CD Piano piano (2012), on recupera cançons ja conegudes acompanyat pels pianistes que han treballat amb ell en estudi i a l’escena (Francesc Burrull, Conrad Setó, Enric Colomer, Manel Camp, etc.)

El 2013 apareixia el llibre Joan Isaac, bandera negra al cor, del gadità Luis García Gil, la primera aproximació completa i seriosa a l’obra d’Isaac, i, poc després, el doble CD Cançons d’amor i anarquia, enregistrat en directe al festival Barnasants de 2014 en companyia de Sílvia Comes, Jaume Arnella i altres intèrprets. El 2015 arribava Joies italianes i altres meravelles (un nou àlbum de versions i, alhora de duets, amb Aute, Giorgio Conte, Luis Pastor, Serrat...). I ara, set anys després del seu darrer àlbum de temes propis, és el moment de Manual d’amor (Maria del Mar Bonet ja havia publicat el 1982 un Breviari d’amor, però es tractava d’un recull de cançons trobadoresques musicades per Jordi Sabatés), un bell disc que aplega tretze noves cançons, arranjades per vells còmplices (Antoni-Olaf Sabater, Josep Traver, Conrad Setó) i algun de no tan vell (Walter Porro), on l’amor que dóna títol a l’àlbum, omnipresent,  s’adreça tan aviat al primer desengany sentimental d’una filla (“No, tu no”) com a certes ciutats (“Venezia”, “Girona”), sense oblidar cançons d’anhels (un “Per un petó, una carícia” que em recorda una mica el “Canticel” de Carner), de tendresa i desig (“No necessito més”), d’absències temudes (“Si demà em llevés i no hi fossis”) i de retrobaments (una “Cita a cegues” que és cosina germana tant del “Non, je n’ai pas oublié” d’Aznavour com del tema de Béart “Il n’y a plus d’après”). De vegades les ciutats i les dones s’ajunten: és el cas de París a “Recordes, Yvonne?”; i de vegades l’amor s’estén a una Humanitat que viu sempre a la corda fluixa (“Per què?”) i que presenta cada cop més mancances en el camp dels sentiments (Brel deia: “Un home incapaç de plorar em terroritza”). Tan bon melodista i intèrpret com sempre, Joan Isaac ens ofereix amb Manual d’amor una nova i excel·lent mostra de la seva sensibilitat. Val la pena parar-hi l’orella mentre esperem la realització dels seus futurs projectes.

Miquel Pujadó

http://www.pamsa.cat/pamsa/revista/sdo/688.html