L’atzar de la vida m'ha lligat indefectiblement a aquest lloc. Aquestes parets, aquestes cel·les, han estat testimoni de vides escapçades, d'un patiment infinit.
Són necessàries les presons? Aquesta és una pregunta que m'he fet sovint i encara no n'he trobat la resposta. Curiosament, a les societats europees més avançades, com ara Holanda i Suècia, les presons estan buides per falta de presos. En aquestes societats democràtiques, gràcies a les polítiques d'equilibri social i a la contínua inversió en el benestar de la seva població, s'ha aconseguit que la delinqüència hagi caigut a uns nivells quasi residuals.
Crec que la Cultura és fonamental en la construcció d’una societat lliure de presons. L'accés lliure a la cultura és la millor arma que tenim els humans per acabar amb les desigualtats socials i econòmiques en aquest món lleig i brut que alguns il·luminats ens volen imposar. Com diu el meu amic Pere Camps, “Sense cultura, guanyen ells..”. ELLS, els que volen imposar una societat empresonada i represaliada, els que neguen la llibertat d’expressió, els que amb la prepotència del poder neguen als pobles la capacitat de decidir lliurament el seu futur, són els veritables culpables de les tragèdies que s’han viscut entre aquestes parets. ”A galopar, a galopar hasta enterrarlos en el mar… “, cantava i encara canta Paco Ibáñez. Enterrem-los , sí, però amb un somriure als llavis, amb un llibre i un clavell entre les mans. “No creiem en les pistoles”. Els nostres fills i els nostres néts seran els beneficiaris de la nostra lluita “sorda i constant” per la llibertat i la cultura, perquè puguin viure en una societat més justa i digna, i no els podem decebre.
Com tampoc podem decebre la memòria de tants i tants presos polítics que van trepitjar aquesta presó, torturats i condemnats a mort pel franquisme per defensar la llibertat, i per estimar una llengua i una cultura menystinguda i trepitjada,
com continua essent-ho encara ara pels hereus del dictador.
Hem de fer-los fora definitivament de les nostres vides, des dels petits tallers, des de la Universitat, des dels qui treballem per la cultura, des del feminisme, des de les associacions de veïns.
Res ni ningú és sobrer en aquesta lluita, creieu-me.
Et proposo, alcaldessa, que facis d’aquest espai un santuari de la cultura , un lloc on les generacions que han de venir no oblidin mai el que va ser i el que va passar
aquí dins, però també un oasi de llibertat, de cultura, de llibres, de música, de teatre, de cinema. En definitiva, construïm aquí dins un arsenal immens de l'única arma de destrucció massiva capaç de destruir la intolerància, la xenofòbia, l'homofòbia i la demofòbia.
Construïm Cultura.
D’aquí a 48 hores aniré a votar aquí al meu barri, i votaré “ perquè vull, perquè tinc ganes de votar”, com diria ara l’Ovidi.
I també votaré per les meves filles, pels meus pares, pel meu avi Isaac, que va travessar els Pirineus per acabar a les platges d’Argelers.
I també per un amic meu de Teruel que vol votar que No, també per ell.
Però abans de la transformació d’aquest espai deixeu-me anar a la cel·la 443 de la sisena galeria,
per llegir-li aquest text a l'ànima d'un company:
“Com m’hagués agradat passar l'última nit amb tu en aquesta cel·la angoixant i estreta que ara trepitjo, i parlar de la vida i de la mort, i dels somnis aconseguits i dels que et quedaven per acomplir. Jugar amb tu la darrera partida d’escacs i deixar-me guanyar sabent-me guanyador, i buidar junts aquella darrera ampolla de vi de dubtosa qualitat. Arrencar-te un somrís amb algun acudit dolent i abraçar-te l’ànima entre aquestes quatre parets plenes d’escrits i calendaris amb els dies tatxats. I a la fi, quan s’apropés l’hora, invocar un encanteri d’un llibre secret i ancestral per convertir-te en un ocell blanc i veure’t sortir volant per la finestra, seguint el teu vol amb la mirada mentre et perds Entença avall. Com m’hagués agradat, Salvador..!!! “
JOAN ISAAC
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada