dilluns, 19 de gener de 1998

1998-1999: Planeta silenci




…El 1984, pocs mesos després de publicar el seu últim disc, Joan Isaac va decidir renunciar a viure de la cançó. 
“Vaig desaparèixer pel teló de l'escenari. Mai no m'he retirat, perquè cantar és la vocació més gran de la meva vida, però vaig veure clar que era millor dependre econòmicament d'un altre ofici. Vaig voler desmarcar-me del món professional de la cançó, tot i que no he deixat de compondre”…
… “Amb una cançó busco tres minuts de tendresa que ens facin feliços per un moment”… 
Xevi Planas. E1 retorn de Joan Isaac. Punt, El, 1998-01-19, p. 21.



En una entrevista publicada al diari de Girona el dia 21 de gener, Joan Isaac es definia d’aquesta manera:
«Mai he estat un cantant social ni polititzat. Més aviat intimista, i potser més humanista que qualsevol altra cosa».


Joan Isaac. Cantautor

• Ha estado mucho tiempo retirado de los escenarios.
—Más bien me han retirado. Cuando se puso en marcha la transición estábamos esperanzados en que era el momento para hacer un trabajo que permitiera sacar el pósito político y social de aquel momento en la canción de autor.
—Qué ocurrió?
—Los entes culturales de este país determniaron que la rentabilidad artística de la canción no se debía tener en consideración y que la única rentabilidad que ya habían conseguido era la política. Por ello, el movimiento artístico de la canción desapareció.
—¿ Les utilizaron?
—Hubo una utilización mutua. El solo hecho de cantar en catalán ya era una reivindicación política. Pero nosotros éramos músicos por encima de todo. Esto políticamente no era rentable, por una cuestión de pobreza cultural. No hay una tradición de canción de autor como en Italia, Francia o en países anglosajones, donde hay crítica especializada.
—Y en Cataluña?
—Aquí no había un crítico de canción de autor. Había muchos modernos que se cargaban todo lo que no era anglosajón. El 76 fue un año de efervescencia, se produjo un movimiento que propugnaba olvidar el pasado y comenzar de nuevo. Somos un país dado a las políticas de cabezas visibles en lo cultural. Tenemos un cantante, un actor, un arquitecto, pero detrás hay mucha gente que, de vez en cuando, emergemos como submarinos.
—Qué le ha decidido a volver?
—Complicidad de amistades y personas convencidas de que la música de autor no se puede dejar perder. Te animan y esto te lleva a aceptar propuestas. Uno no se puede olvidar del trabajo que más le gusta hacer, aunque te dediques a otra cosa para subsistir. La canción de autor no puede morir, aunque la canción de protesta ha pasado a la historia.
—¿Es más difícil ser cantautor ahora?
—La generación que nos seguía tiene 40 años y aún tiene ganas de recordar y escucharnos. Ahora, los cantautores pueden grabar discos con bajo coste. Pero ha habido sobresaturación y no selección. Escucho cantantes por televisión y me alucinan.
—¿No le gustan?
—Sí me gustan, pero hablan como profesionales. Y profesionales hay pocos. Un profesional es aquel que vive de su trabajo.
Esta noche presenta el espectáculo“Cançons noctàmbules”.
—Es una recopilación de unas dieciocho canciones. Algunas ya se conocen, pero el 60 % del espectáculo son canciones compuestas durante este tiempo de silencio escénico y discográfico, aunque no personal.
—¿Los nuevos temas conservan su estilo?
—Un cantautor mantiene su propia personalidad. Recibes sensaciones de lo que te rodea, las filtras y sacas un producto artístico. La evolución de estas canciones es paralela a mi evolución como persona. Con los años me hevuelto más universalista y abierto.
—¿Esté espectáculo se traducirá en un nuevo trabajo discográfico?
—Existe el proyecto de editar un doble compacto. El primero, con canciones anteriores en directo, en colaboración con otros cantautores; y el segundo, de temas inéditos
La Vanguardia 1998-01-23. Pulso ciudadano por Gisela Pairó

El 24 de gener de 1998 Joan Isaac reapareix amb l’espectacle “Cançons noctàmbules” a la sala La Planeta de Girona.  Per aquesta ocasió va comptar amb la participació del guitarrista Joan Garrobé.  Va interpretar vuit cançons inèdites: Samanà, La llebre i la tortuga, I res més, Zàping, Nocturn per a dues dones, On és la gent?, Cançó per a Isabel i Els artistes. I vuit peces clàssiques del seu repertori: El desertor (adaptació d'un tema de Boris Vian ), A l'estació de França, Però prefereixo els teus ulls, Després d'aquest cafè, Amor petit, A contratemps, Ciao,come stai i A Margalida.
El concert va ser enregistrat pel Canal 33, que el va emetre dins del programa Autògrafs, i per l’emisora Onagirona.

“Sempre he intentat buscar un llenguatge poètic per reflectir el que més m'interessa: la tendresa de les relacions humanes i les contradiccions de la vida quotidiana de les persones. Procuro ser sobretot sincer amb mi mateix. Una cançó és per a mi un món d'austeritat i somni alhora, que em permet ser feliç per un moment», explica Joan Isaac, què es declara seguidor de Paolo Conte, Jacques Brel i Quico Pi de la Serra, entre altres cantautors.” 
Punt, El, 1998-01-24, p. 28.

Joan Isaac, l’humanisme de les coses essencials

Músics: Joan Isaac (veu) i Joan Garrobé (guitarres).
Lloc: Sala La Planeta, de Girona.
Dia: Dissabte 24 de gener del 1998.


Joan Isaac té la rara virtut de ser alhora un gran lletrista, un gran músic i un gran intèrpret. Ha creat una obra d'una extraordinària qualitat i entén la cançó d'autor com un gènere en què no hi ha lloc per a la frivolitat.
Després de catorze anys sense trepitjar escenaris (només va oferir alguns recitals, excepcionalment, el 1991), Joan Isaac va tornar a ensenyar les seves cançons en públic abans-d'ahir a la sala La Planeta, de Girona, on es va sentir especialment agust davant un auditori que el va obligar a regalar cinc bisos, el primer dels quals va ser l'impressionant Confessió.
Pictòric de veu i sobrat d'energia, Joan Isaac va protagonitzar un recital magnífic, ple d'emotivitat. Acompanyat pel prestigiós guitarrista Joan Garrobé, que va saber trobar un embolcall musical adequat a les cançons amb pinzellades d'una sobrietat molt efectiva. Joan Isaac, en um clima d'intimitat i complicitat, va recuperar composicions antigues que figuren entre les millors que s'han escrit en català (A l'estació de França, Però prefereixo els teus ulls. Després d'aquest cafè, A contratemps, Ciao, come stai, A Margalida...)i les va combinar amb peces inèdites d'un interès evident: Nocturn pera dues dones, Els artistes, Cançó pera Isabel, On és la gent?, Samanà, La llebre i la tortuga...
El resultat va ser una vetllada especialment agradable, que segurament recordaran per sempre més els espectadors assistents a l'acte, rendits davant l'art i la sensibilitat de Joan Isaac, poeta humanista que canta amb tendresa l'essència de la vida i s'interroga sobre les contradiccions d'aquest final de segle.
En els últims 18 anys, Joan Isaac només ha publicat un disc. Inesperat, el 1984. Mentrestant, dormen en carpetes mig perdudes una trentena de peces seves que es mantenen inèdites. A més, no s'ha reeditat en compacte cap dels quatre elapés que va publicar. Aquesta tristíssima realitat provocaria indignació en una cultura de les que consideren imperdonable deixar perdre el fruit dels seus artistes. Però la cultura d'aquest país és diferent i, com s'ha dit tantes vegades, tendeix a l'oblit i/o l'autoodi.
Ovidi Montllor (a qui Joan Isaac va dedicar el seu concert) es va passar els últims quinze anys de la seva vida lluitant contra tota mena d'obstacles per poder practicar el seu ofici i gairebé tothom el va arraconar. Quan va morir, en canvi, els mateixos que l'havien condemnat al silenci van tenir el cinisme de lamentar la seva pèrdua com una desgracia nacional. El cas d'Ovidi Montllor és paradigmàtic i pot, doncs, no ser l'únic que exemplifica un seguit d'injustícies imperdonables.
Té raó Joan Isaac quan afirma que en aquest país la cançó d'autor no té un prestigi social, per falta d'una tradició sòlida. Només amb bones cançons, com les que escriu Joan Isaac, i amb bons discos, com els que podría gravar Joan Isaac, es poden anar assentant les bases per a una futura cultura més atenta a les propostes atractives que sorgeixen en l'àmbit de la cançó d'autor. Per això és tan important que Joan Isaac pugui veure materialitzat el seu projecte d'enregistrar un compacte doble: un disc en directe amb cançons velles arranjades de nou i interpretades amb la col·laboració de diferents cantants, i un altre disc en estudi amb una selección del seu material inèdit.
Deu ser difícil entendre les raons per les quals alguns cantants tenen un èxit multitudinari i alguns altres només arriben a un públic de culte. Paradoxalment, d'aquí a cent anys, quan algú analitzi amb perspectiva la cançó en català d'aquest final de segle, comprovarà que una de les obres que haurà resistit millor el pas del temps serà la d'aquest immens artista que ha renunciat a viure de la cançó.
Xevi Planas. Joan Isaac, l’humanisme de les coses essencials. Punt, El, 1998-01-26, p. 19.


Joan Isaac (voz); Joan Garrobé (guitarras); Jordi Camp (bajista) 
El retorno de Joan Isaac. Crítica de canción. 9 de abril, 1998. La Vanguardia, p. 45 
Punt, El, 1998-07-16, p. 31.
La Vanguardia, 1998-08-24 
La Vanguardia1998-08-26

El 19 de setembre participa en el X MERCAT DE MUSICA VIVA DE VIC.

Joan Isaac impacta amb les seves noves cançons al teatre Atlàntida

Les noves cançons de Joan Isaac van impactar el públic que va assistir dissabte al recital en què el cantautot va avançar el material del disc que traurà el desembre, catorze anys després de l'aparició de la seva última producció.

Acompanyat amb elegància per un quartet competent (Llorenç Ametller al baix, Joan Garrobé a la guitarra, Xavier Ibàñez als teclats i Lluís Ribalta a la bateria), Joan Isaac va obrir amb un gran recital al teatre Atlàntida les actuacions del dissabte al vespre al Mercat de Música Viva (MMW) de Vic. 
Xevi Planas. X MERCAT DE MUSICA VIVA DE VIC. Punt, El, 1998-09-21, p. 20.

El 18 de novembre la companyia discográfica Stres Músic, va presentar el retorn discogràfic de Joan Isaac.



Entre  els mesos d’octubre i desembre va oferir concerts dins del quart circuit Acústic ACIC  (Associació de Cantants i Intèrprets Professionals en Llengua Catalana) en Barcelona, Vic , Girona, Tarragona i Les Borges Blanques.

 La Vanguardia. 1998-11-19

... En cuanto a las piezas nuevas, los primeros esfuerzos promocionales —materializados en forma de video clip— se centrarán en “Záping”, una tan furiosa como divertida crítica al mando a distancia televisivo.y sus consecuencias…

…Publicar “Planeta silenci”, pues, obedece a “un reto personal: no quería que me quedaran cosas en el cajón”. Joan Isaac actuó ayer en el Harlem Jazz Club de Barcelona, y volverá a hacerlo en L’Espai el 16 y el 17 de enero.
Los diez temas inéditos incluidos en el disco —prodúcido por Manel Camp y Joan Garrobé— fueron escritos entre 1988 y 1997. En la ya mencionada “Zàping”, así como en la no menos humorística “Sara”, se reconoce la influencia de Paolo Conte, el caballero italiano, que Joan Isaac no duda en señalar como su “referente musical más importante”. Y las alusiones a esta “sociedad de la información” que, según los analistas, caracteriza nuestros días no son exclusivas de “Zàping”. Están también en “On és la gent?”, que Joan Isaac considera “la canción central del disco”, en la que habla de “esa tendencia actual, no sé si impuesta, hacia el aislamiento doméstico. 
Donat Putx. Joan Isaac regresa catorce años después de su últimoo disco con “Planeta silenci”. La Vanguardia. 1998-11-19



Un dels grans cantants catalans
X.P.
Joan Isaac Vilaplana i Comín, conegut en els medis musicals amb el nom de Joan Isaac, va néixer a Esplugues de Llobregat (Baix Llobregat) fa 45 anys i viu a Barcelona. Va ser el cantant del grup Nosaltres del 1969 al 1972, any en què el conjunt va quedar finalista del popular concurs de Noves Veus de la Cova del Drac de Barcelona. El 1973, Joan Isaac va iniciar la seva carrera musical cantant tot sol. Després de gairebé quinze anys sense publicar, Joan Isaac acaba d'editar el compacte Planeta silenci (Stres Músic). Fins ara havia tret dos discos senzills. Rèquiem (Edigsa, 1974) i No em robareu la força (Edigsa, 1975), i quatre elapés: És tard (Edigsa, 1975), Viure (Ariola, 1977), Barceloruï, ciutat grisa (Ariola, 1980) i Inesperat (Philips, 1984). Cap d'aquestes quatre produccions no s'ha reeditat en compacte.

Poeta i músic d'una extraordinària qualitat, Joan Isaac és considerat una de les grans veus que ha donat la cançó en català. Ha actuat arreu dels Països Catalans (des del Palau de la Música Catalana de Barcelona fins a les 6 Hores de Cançó de Canet) i en ciutats de diferents estats europeus:  França, Itàlia, Portugal, Alemanya...
Entre les actuacions més importants que ha protagonitzat Joan Isaac al llarg de la seva carrera de cantautor destaquen les que va oferir, amb un notable èxit, el març del 1981 al Théàtre de la Ville de París.

Dotat d'una veu molt personal i de la capacitat d'interpretar amb una especial lucidesa el món més interior de les persones, Joan Isaac és autor d'una obra bàsicament intimista i plena de tendresa. L'impacte emocional que provoquen els textos de moltes de les seves cançons i la bellesa de les seves melodies l'han convertit en un cantautor molt estimat pel públic exigent que segueix amb interès les propostes més honestes i sensibles del panorama de la cançó d'autor, independentment de si tenen èxit comercial o no.

El retorn de Joan Isaac al món de la cançó arriba amb Planeta silenci, un disc editat per Stres Músic que ofereix una imatge de maduresa del cantant. Planeta silenci recull, gravades de nou, vuit de les composicions més celebrades del repertori de Joan Isaac Però prefereixo els teus ulls, A Margalida, Ciao, come stai, A l'estacio de França, Viure a dos. Després d'aquest cafè. Va dir que es deia temps i Confessió) i deu peces inèdites que el cantant havia anat guardant al calaix durant els últims quinze anys: Cançó per a Isabel, Sara, Nocturn per a dues dones, Samanà, La lleure i la tortuga. No m'agrada, Zàping, On és la gent?, I res més i Els artistes.
Les lletres i les músiques de totes les cançons de Planeta silenci són de Joan Isaac, que ha confiat la producció musical i els arranjaments a Manel Camp i Joan Garrobé. Han intervingut en la gravació de Planeta silenci, a més de Joan Amèric (que ha posat la veu a Però prefereixo els teus ulls), Manel Camp (piano i teclats). Lluís Ribalta (bateria), Jordi Camp (baix), Joan Garrobé (guitarres), Nan Mercader (percussions) i Xavier Figuerola (saxó tenor).
L'amor, el desamor, el pas del temps, la necessitat de l'autocrítica, la solitud, el plaer del viatge, la intromissió de la televisió en la vida moderna, els artistes i la plenitud de ta vida senzilla, són alguns dels temes dels quals parlen les cançons de Planeta silenci.
Joan Isaac té previst presentar el seu nou disc en concert en diverses ciutats catalanes i a Madrid. A Barcelona, actuarà el mes de gener dos dies a L'Espai.
Dijous que ve, dins la programació del circuit Acústic ACIC 98, cantarà a La Planeta, la sala de Girona on va reaparèixer el gener passat després d'haver estat catorze anys pràcticament allunyat dels escenaris.

—La seva cançó més coneguda, A Margalida, és dedicada a Salvador Puig Antich, el militant anarquista que va morir víctima d'una de les últimes execucions del franquisme.

Vostè va tenir una relació personal amb Salvador Puig Antich?
—«No vaig arribar a parlar mai amb en Salvador Puig Antich. El contacte que hi vaig tenir es va produir a través de la seva germana Carme, amb la qual jo tenia una relació molt estreta. Quan vaig conèixer la Carme, ell ja era a la presó Model de Barcelona. No vaig tenir, doncs, la possibilitat de relacionar-m'hi. Jo acompanyava sovint la Carme fins a la presó quan ella l'anava a visitar. Vaig viure molt de prop la tragèdia de l'assassinat d'en Salvador a mans del franquisme. La vaig viure d'una manera molt íntima, perquè per a mi ell era com un familiar. Jo estava al cas del que li passava a través de les germanes, que m'ho anaven explicant. L'última vegada que la seva mare i les seves germanes van poder estar amb ell, la situació va ser fortíssima: els acompanyaven vuit policies en una cella que no devia fer gaire més de quatre metres quadrats. Va ser un cop molt dur... Una vegada, quan ell era a la presó, li vaig fer arribar unes ratlles de solidaritat en les quals li deia que si ell moria els que que érem a fora de la presó també moriríem amb ell, perquè d'alguna manera ja llavors estàvem morint amb ell, que s'estava convertint en el cap de turc d'una dictadura que ja estava a les acaballes. Aquella nota li va agradar i a través de la Carme me'n va donar les gràcies. La cançó A Margalida la vaig escriure molt temps després de la mort d'en Salvador.»

Quins records té de Margalida, la protagonista de la cançó? L'ha tornat a veure mai més?
—«En Salvador era extraordinàriament vital i la Margalida, la seva companya, també era molt viva. Era com un volcà en erupció permanent. Tenia un punt d'innocència naïf, infantil, però alhora era una persona totalment corpresa per aquella tragèdia que li venia al damunt perquè estava a punt de perdre el seu company. No he sabut res més d'ella. Per tant, encara és cert el que diu la cançó quan parla del fet que no sé on és ella. Em sembla que la família d'en Salvador també li ha perdut la pista.»

—La primavera que ve es compliran vint-i-cinc anys de la mort de Salvador Puig Antich. Creu que els ciutadans han oblidat la significació que va tenir?
—«Jo he tomat a gravar A Margalida en el meu nou disc perquè és una cançó fonamental en la meva carrera, però també perquè volia llançar un crit d'alerta. Hi ha moltes persones que van participar de manera activa en la lluita antífranquista i que ara s'han oblidat de les utopies de les esquerres, perquè només els preocupa anar-se enfilant cada vegada més en la cursa dels béns materials. Això em sembla trist. També em sembla trist que les generacions més joves no siguin conscients que aquest país va haver de viure uns temps molt foscos abans de poder arribar a la democràcia. No saben res de tot això i de cop es troben casos com el de Pinochet, que els sorprèn.»

—Salvador Puig Antich era anarquista. Vostè s'identifica amb l'ideari anarquista?
—«Molta gent es pensava que A Margalida era simplement una cançó d'amor. Cadascú pot interpretar-la com vulgui. Ara ja no és meva... Jo la vaig escriure perquè em va sortir de dintre. Tot i que no he militat mai en cap organització política, sempre m'he sentit a prop de l'anarquisme. Per a mi, no existeixen ni dogmes ni déus. De tota manera, una cosa és tenir una ideologia anarquista i l'altra és viure com un anarquista. Jo mai no he viscut com un anarquista. Vinc d'una família de classe mitjana i he estat educat en col·legis religiosos.
Em considero una persona d'esquerres que s'ha anat formant políticament ella mateixa.»

—Vostè es va donar a conèixer com a cantant a la primera meitat dels anys 70, en un moment en què la cançó en català vivia un procés d'una forta politització. Aquesta pressió va ser perjudicial per als cantants des d'un punt de vista estrictament artístic?
—«Jo em vaig sentir llavors fora de lloc en moltes ocasions. Tant jo com en Ramon Muntaner i la Marina Rossell al començament estàvem abocats a una politització extrema. Semblava que la generació de cantants que començàvem en aquell moment havíem d'explicar de la manera més directa possible a cada cançó tot el que passava al carrer. Jo veia que les meves composicions no entraven en el cistell comú de la cançó que es feia en aquell temps. Jo era un cantant intimista que vivia fora d'aquell món tan efervescent de la cançó política. Mai no he estat un cantant polititzat. El que sí he estat sempre és un cantant pendent del seu entorn més immediat. Experimento sensacions, les passo pel meu filtre i les trec destil·lades en forma de cançó. Puc expressar un malestar en la mesura que el noto prop de mi, tant si és social com si és polític o estrictament personal. En tot cas, l'expresso des de la meva visió particular de la vida. En aquell moment de repressió política i de falta de llibertat, sentia dins meu un neguit que em preocupava molt. Per això vaig escriure algunes cançons de caràcter polític. Sempre he pretès expressar en un disc i en un escenari les vivències que m'han marcat més com a persona. Ara el que m'obsessiona és l'isolament domèstic i l’higíenisme exacerbat d'aquest final de segle. És com si a nosaltres, que som mediterranis i menfotistes, ens estiguessin imposant un model de vida nòrdic. No sé si escriure cançons sobre això és fer critica social. En tot cas, aquestes són les meves idees. No sé si arribaran a un públic ampli o reduït. Escric el que em surt de dintre i no penso en el públic. La sort que té cada cançó és una incògnita.»


Vocació de cantant

El 1984, vostè va decidir deixar de dependre econòmicament de l'ofíci de cantautor. Ara, després de gairebé quinze anys sense publicar discos ni pràcticament cantar en públic, toma a gravar i actuar, però té clar que no intentarà viure novament de la cançó...
—«La cançó en català va patir una crisi molt forta als anys 80. Cada cantant l'ha anat superant com ha pogut. N'hi ha que s'han acabat dedicant a la ràdio o a altres activitats, n'hi ha que han aguantat malvivint, n'hi ha uns pocs que han continuat vivint bé de les seves cançons...
Cada vegada era més difícil fer arribar al públic les nostres cançons. Això m'angoixava molt, fins al punt que em provocava seriosos problemes d'equilibri personal. Potser vaig reaccionar amb covardia, però el fet és que vaig decidir ser pràctic. Vaig deixar de cantar i vaig passar a dedicar-me professionalment a una altra activitat. Quan no li sortien recitals, l'Ovidi Montllor podia treballar en el cinema o en el teatre. Jo no tenia aquestes alternatives. Em vaig haver de plantejar concentrar-me en un ofici que em permetés sobreviure.
Paolo Conte és un cantant excepcional i s'ha passat molts anys treballant d'advocat. Hi ha uns quants casos de cantants interessants que s'han guanyat la vida exercint altres oficis. A mi m'hauria agradat dedicar-me de ple a la cançó, però en el nostre país és molt difícil fer bullir l'olla amb els guanys d'un cantautor. No em penedeixo d'haver-me guanyat la vida com he pogut en una activitat que és més còmoda que la de cantautor, encara que ompli molt menys. De tota manera, és indubtable que la meva vocació continua sent la de cantant.»

—Es guanya la vida treballant de farmacèutic. El contacte humà constant que li proporciona aquest ofici li ha inspirat cançons?
—«La vida d'artista és preciosa, però et submergeix en un món absolutament irreal on sembla que tot sigui de color rosa. Quan aterres i et sents com una persona normal, t'adones que la visió zenital de l'artista és ideal i no té cap fonament en el que passa cada día. El contacte amb la gent més humil m'ha permès conèixer de primera mà problemàtiques que mai no hauria imaginat que podien existir. La meva veritable font d'inspiració és ara la gent del carrer que pateix els problemes de cada dia. Si vols escriure cançons que connectin amb la realitat has de baixar de dalt de tot i has de situar-te arran de terra.»

—En una de les cançons que ha escrit fa poc es pregunta on és la Barcelona del 1976. Troba a faltar l'eufòria que es vivia llavors en aquesta ciutat?
—«Barcelona és la ciutat on visc i em continua entusiasmant. Encara la trobo meravellosa. És capdavantera en moltes iniciatives i ningú no qüestiona que és una gran ciutat. Però em preocupa que s'estigui convertint en una ciutat virtual. Corre el perill d'acabar sent una ciutat poc viva, com les del centre d'Europa. Recordo la Barcelona del 1976 en què el pintor Ocafta passejava per les Rambles vestit de sevillana i tota la ciutat era un esclat de colors. La gent sortia d'una llarga foscor i vivia abocada al carrer. La diferència entre la Barcelona de llavors i la d'ara és abismal. Els barcelonins cada vegada es relacionen menys entre ells. Cada vegada els agrada menys sortir de casa. S'està imposant el virtualisme de les relacions humanes i l'automatisme social. Abans l'estació de França era un món màgic. Jo el vaig intentar retratar en una cançó. Ara s'ha convertit en una sala d'exposicions. És un exemple de com han canviat les coses.»

L'amor i el desamor

—Moltes de les seves cançons parlen de l'amor i del desamor. Veu l'amor i el desamor ara que té quaranta-cinc anys de la mateixa manera que quan en tenia vint o vint-i-cinc?
—«Amb els anys et tornes més impermeable a les grans preocupacions. Et defenses amb una cuirassa. Quan comproves que et queda menys vida que la que has viscut, intentes esprémer al màxim els bons records. La tendència a idealitzar et baixa de to i et conformes amb les coses més senzilles, més superficials. Quan et tornes més madur, t'importen menys les coses i aprofites el temps tant com pots. Als quaranta-cinc anys, el que més m'interessa és treure el màxim suc de cada segon de la meva vida. Encara intento conservar la flama del romanticisme. La societat moderna ens empeny a anar molt de pressa, a consumir i a acaparar-ho tot. A mi això no m'agrada.»

—Sempre ha reconegut influències de cantants que s'expressen en francès i en italià. Quins són els cantants que l'atrauen més en el moment present?
—«Veig que els cantautors de l'Estat espanyol tenen dos tipus d'influències musicals molt diferents. En general, els catalans mirem molt més cap al nord i ens fixem sobretot en França i Itàlia. Els que viuen a Madrid, en canvi, estan més pendents de Silvio Rodríguez i del tipus d'estètica pròpia de la Nueva Trova Cubana. Luis Éduardo Aute potser en seria una excepció, perquè també és un bon seguidor de la cançó francòfona. A mi m'agrada escoltar Silvio Rodríguez, però la meva tradició cultural no està íntimament lligada amb la seva música. La millor cançó que s'ha escrit mai és, per a mi, Ne me quitte pas, de Jacques Brel. Té l'essència del que ha de ser una gran cançó: una interpretació, una lletra, una música i una intensitat excepcionals. Els meus quatre referents més importants continuen sent Jacques Brel, Georges Brassens, Gino Paoli i Paolo Conte. Constitueixen l'arrel d'on neix la gran cançó d'autor europea.»
Xevi Planas. JOAN ISAAC. Presència, 1998-11-22, p. 26 i 27.

 
 
 
 
 
 
 
 
 
Presència, 1998-11-22, p. 26.
Presència, 1998-11-22, p. 27.
Punt, El, 1998-11-26, p. 31.

Planeta Joan Isaac


JOAN ISAAC
Músics: Joan Isaac (veu), Jordi Camp (baix elèctric), Joan Garrobé (guitarra) i Lluís Ribalta (bateria)
Lloc: Sala La Planeta. Girona.
Dia: Dijous 26 de novembre del 1998.



Dins la galàxia de la cançó en català, el planeta Joan Isaac és un dels que brilla amb més intensitat. La cançó autòctona no ha donat gaires artistes tan complets i tan comparables als grans monstres de la cançó universal com Joan Isaac, almenys com el Joan Isaac madur que es pot apreciar ara.
El seu retorn als escenaris i els estudis de gravació, després de gairebé quinze anys a l'ombra, és, doncs, una molt bona notícia.
El gener, Joan Isaac va reaparèixer pictòric a Girona en una actuació memorable a La Planeta, en la qual va demostrar que el seu llarg període d'inactivitat pública no li havia fet oblidar els fonaments de l'ofici de cantautor. Ara, deu mesos després, ha tomat a aquesta sala de Girona acompanyat d'un trio de luxe (un bravo per l'elegància i la solvència de Garrobé, Camp i Ribalta!) per presentar en concert un dels millors discos que s'han publicat mai en català, Planeta silenci, amb uns arranjaments de Joan Garrobé i Manel Camp perfectament ajustats a les necessitats de les cançons.
Afortunadament, la reincorporació de Joan Isaac al panorama de la cançó en català sembla ja imparable.

Veu captivadora
La veu de Joan Isaac continua, sent tan captivadora com ho ha estat sempre. La seva interpretació vocal és ara més amesurada que mai, resulta especialmente creïble i evita una certa propensió impulsiva a l'exageració que fa molts anys es manifestava amb vehemència en algunes de les seves composicions, especialmente les de caràcter més marcadament polític, que no han resistit gaire bé el pas del temps.
La seves músiques estan molt ben construïdes i arriben a l'auditori amb una netedat i una força de comunicació impactants. Beuen de la tradició de la cançó d'expressió francòfona, però deixen que l'horitzó s'eixampli tant com cromática és la paleta de pintures del mestre Paolo Conte. Els seus textos, en general, fugen del tòpic, tendeixen a emocionar el públic per la càrrega de tendresa que acostumen a transmetre i inciten a la reflexió sobre cap on va la societat actual. Joan Isaac viu, en definitiva, un moment de plenitud artística difícil d'imaginar en un cantant que s'ha passat els últims quinze anys fora de joc.
Els cantants joves haurien de prendre bona nota de l'actuació de Joan Isaac d'abans-d'ahir a
La Planeta. Una actuació de les que els seguidors atents de la cançó d'autor associen als recitals i els discos de referencia que els van fer agafar afició a aquest gènere artístic. 
Xevi Planas. Planeta Joan Isaac. Punt, El, 1998-11-26, p. 33.
Manel Camp (piano i teclats)
Lluís Ribalta (batería)
Jordi Camp (baix)
Joan Garrobé (guitarres)
Nan Mercader (percussions)
Xavier Figuerola (saxo tenor)

“Enregistrat durant els mesos de juny i juliol a Estudi 84”
Tècnic de so: David Casamitjana
Producció musical i arranjaments: Manel Camp i Joan Garrobé
Assessorament lingüístic: Xevi Planas
Fotografia: Juan Miguel Morales
Disseny gràfic: Cristina Marlés



S’inclouen en aquest treball deu peces inèdites que tenia guardades en el fons d’un calaix i vuit clàssics del seu repertori que va tornar a enregistrar. Els temes nous són: “Cançó per a Isabel”, “Sara”, “Nocturn per a dues dones”, “Samanà”, “La llebre i la tortuga”, “No m’agrada”, “Zàping”, “I res més”, “Els artistes” i “On és la gent?” , versionada més tard per Moncho, un dels cantants, amb Dyango, que ha interpretat temes de Joan Isaac. “Però prefereixo els teus ulls”, un dels temes ja clàssics l’interpreta amb Joan Amèric.




Hoy, al sumergirme en el “Planeta silenci” de Joan Isaac, he vuelto a sentir la misma “revolución de soles en el alma” que me despertó, en aquella madrugada del 76, al eco de su voz y de su grito:….cada plor que vas sembrant és la llavor d´un arbre nou que està creixent malgrat el fred i el glaç”. (Aquel año Joan, “bajo la luz de un cielo puro y colérico” a la vez, acababa de regalarnos sus primeras canciones.) Hoy he vuelto a sentir aquel mismo “rumor de pasos y batir de alas”; la misma esperanza persistente e inquebrantable; “el mismo latido inmenso de un ensordecedor corazón a voz en cuello”. Hoy Joan Isaac vuelve a romper sus silencios, y con su voz y su sensibilidad –tan persistentes e inquebrantables como nuestra esperanza- vuelve a invitarnos a creer y a confiar, apasionadamente y con serenidad, en la gente, en el amor y en la vida; una invitación que, para algunos de nosotros, tiene el valor y el vértigo de la memoria en libertad coherentemente rescatada y recreada; y que para otros –los hijos y las hijas de aquella memoria limpia y desnuda- podrá tener la magia y el encantamiento que supone, en un primer encuentro, el hallazgo de la belleza nítidamente transpirada en una nueva palabra-voz, música-latido. Hoy, en la madurez y en la rotundidad de sus sentimientos, -y sin que nada ni nadie haya podido impedírselo- Joan vuelve a confesarnos su derecho –transformado cada vez más en salvaje necesidad- a “soñarlo todo sintiéndose despierto”. 
Hoy se sigue alzando entre nosotros su voz como aquel renaciente y apasionado grito de Margalida –“cuyo cuerpo menudo nos sigue creciendo entre las venas”-; hoy su canto nos llega, como a ella: “como un beso solidario”.Hoy, amigo Joan, me dispongo a retomar tus palabras, una vez más, para seguir construyendo con ellas aquella nave, tan deseada, -razón utópica que compartimos- y que sabemos nos conducirá a un puerto en el que poder anclar profunda y serenamente. Por todo esto hoy, Joan, quiero darte las gracias; gracias por dejarnos entrar, tan generosamente, en tu “Planeta silenci”: y gracias, sobre todo, porque, escuchándote, puedo volver a sentir –evocando al poeta Celaya- que mi secreto sigue siendo: “todavía”…Tus canciones, tu desbordante sensibilidad, y tu madurez poética y musical nos lo confirman: “Hoy es siempre todavía”. 
                                                                                                    Fernando González Lucini



Joan Isaac llena un vacío discográfico de 14 años con "Planeta silenci"  

El cantautor mezcla temas clásicos con nuevas composiciones

GERARD BAGUÉ - Girona - 04/01/1999
El cantautor Joan Isaac ha pasado los últimos 14 años atrincherado tras el mostrador de su farmacia del casco antiguo de Barcelona, esperando mejores vientos para los intérpretes de la canción en catalán. A pesar de esta radical y prolongada retirada de los escenarios, su creatividad ha dado frutos en la rebotica, donde, siguiendo la fórmula magistral de mezclar sencillez y sensibilidad, ha ido llenando el cajón con un puñado de excelentes canciones. El disco Planeta silenci (Stres, 1998), que a mediados de enero presenta en Barcelona, reúne estas nuevas composiciones con versiones de sus viejos temas.
Joan Isaac, a sus 45 años, pertenece a una generación de artistas que, a causa de la crisis que en los ochenta sacudió la canción de autor en catalán, fueron barridos de los escenarios cuando intentaban consolidar sus carreras. De pronto se desvanecieron los circuitos de conciertos, los promotores y los recitales en las fiestas mayores de los pueblos. "En los setenta se equiparó la canción en catalán con la canción protesta", lamenta Isaac, "y los cantantes canalizamos las inquietudes políticas. El fenómeno se nos escapó de las manos y en el posfranquismo pagamos las consecuencias: no existía un tradición de autor, como en la canción francesa, y sólo las grandes figuras aguantaron el tipo". Isaac explica que su postura ante esta crisis no pasó por la resistencia ni por la rendición, sino por la espera. Aunque entonces poco podía imaginar que ésta sería tan larga. El cantante confía ahora en que su regreso al panorama musical le permita seguir actuando y publicando sus canciones con cierta regularidad. Mundo de ruidos Joan Isaac explica que su flamante disco ha sido bautizado Planeta silenci como metáfora de un mundo en el que las conversaciones están desapareciendo en beneficio del ruido. En la poesía cotidiana de Isaac abundan las reflexiones sobre el malestar de la vida urbana en el fin de milenio. Las preocupaciones que el cantautor expresa en su disco se refieren al aislamiento doméstico, el higienismo exacerbado que invade todos los órdenes de la vida y el exceso informativo y comunicativo. La llebre i la tortuga reivindica la adopción de los ciclos de la naturaleza en las personas, Zàping ironiza sobre la creciente dependencia televisiva y On és la gent? alerta sobre la generalización de estereotipos culturales nórdicos, que minan el ardiente carácter mediterráneo. En esta última canción, el cantante rememora también con nostalgia los colores y la efervescencia de la Barcelona del año 1976. Isaac encuentra en las culturas caribeñas la única válvula de escape al callejón sin salida al que conducen determinadas concepciones del progreso. Sara, donde resuenan los ecos de su admirado Paolo Conte, cuenta en tono jocoso la sarcástica aventura amorosa de un catalán en Brasil, y Samaná es un viaje melancólico a un paraíso del trópico, en las antípodas de la ajetreada vida urbana. En Planeta silenci no se especifica cuáles de los 18 temas que componen el disco son de nueva creación y cuáles han sido rescatados de los cuatro discos anteriores del autor. Entre estos últimos temas destaca A Margalida, su canción bandera -negra, por más señas-, dedicada a la compañera del anarquista Salvador Puig Antic, ejecutado en los últimos estertores del franquismo, y Però prefereixo els teus ulls, interpretada ahora junto con el cantante valenciano Joan Amèric. A l"estació de França retrata la variopinta geografía humana que frecuentaba la estación barcelonesa hace unos veinte años. Confessió, la pieza con la que Isaac cierra Planeta silenci, pretende ser una radiografía ideológica y temperamental del autor. Los arreglos y la producción de Manel Camp, al piano, y Joan Garrobé, en las guitarras, dotan a Planeta silenci de un cuidado envoltorio musical que, en función de cada pieza, toma su inspiración del jazz, la salsa o el bolero. La producción discográfica de Joan Isaac, centrada principalmente entre los años 1975 y 1984, está compuesta por És tard, Viure, Barcelona ciutat grisa e Inesperat, aunque ninguno de estos álbumes ha sido reeditado todavía en disco compacto. Joan Isaac presentará en directo su nuevo trabajo los próximos días 16 y 17 de enero en la sala L’Espai de Barcelona.
GERARD BAGUÉ. Joan Isaac llena un vacío discográfico de 14 años con "Planeta silenci" El País- Girona - 04/01/1999
 

Joan Isaac amb "Planeta silenci" va guanyar el Premi al Millor Disc Català de Cançó d’autor del 1998, concedit per la revista "Enderrock", i el Premi al Disc en Català amb les Millors Lletres del 1998, atorgat per Ràdio Nacional d'Espanya a Catalunya-Ràdio.


Els premis Enderrock es van entregar el 9 de març a la sala Bikini, de Barcelona.


Cantants i poetes. Actuación de Jaume Subirana, Célia Sánchez Mústich, Joan Améric, Joan Margarit, Quico Pi de la Serra, Enric Cassassas, Joan Isaac, Adriá Punti, Marta Pessarrodona, Miquel Desclot, Gerard Quintana y Jordi Batiste, entre otros. Entrada, 1.800 pesetas. Sala polivalente de L’Auditori. Lepant, 150 (18.30 horas).
La Vanguardia.1999-03-28

Joan Isaac porta «Planeta Silenci» a La Sala de Torroella

I Torroella de Montgrí.— El cantautor Joan Isaac ofereix a dos quarts d'onze d'aquesta nit a La Sala, de Torroella de Montgrí, un concert que serveix d'introducció als temes del seu últim CD, que porta per títol Planeta Silenci. Acompanyat per Jordi Camp (baix elèctric), Joan Garrobé (guitarres) i Lluís Ribalta (bateria i percussions), Joan Isaac interpretarà aquesta nit les divuit cançons (deu de les quals són inèdites i vuit són vell temes replantejats) que surten al disc, que va comptar amb arranjaments de Joan Garrobé i Manel
Camp. L'autor de la popular A Margalida probablement cantarà també avui una adaptació al català d'una composició del seu amic Luis Eduardo Aute. Planeta Silenci, que va sortir al mercat l'any passat, va suposar la fi d'un llarg parèntesi en què el poeta i compositor Joan Isaac havia restat allunyat dels estudis de gravació. / EL PUNT                              
 Punt, El, 1999-06-18, p. 39.


Els assistents al Acústic d’aquest any van rebre un cede —Acústic ACIC— que inclou gravacions en directe realitzades les últimes dues edicions del circuit, moltes d'elles a La Planeta, per Gerard Quintana & Jordi Batiste, Tralla, Eduard Canimas, Roger Mas, Enric Hernàez, Joan Amèric, Joan Isaac, Quico Pi de la Serra i Adrià Puntí.
Aquest disc també es va regalar amb l'edició d'octubre d'Enderrock.
Punt, El, 1999-09-30, p. 45.



Aquest mateix any la cançó I res més, de Joan Isaac va ser nominada a la millor lletra en els premis literaris de Girona.


Al mes de novembre va participar en unes jornades on es posava a debat la salut de la cançó d’autor a Europa.



Punt, El, 1999-11-28, p. 62.
 
El col·loqui tancava les jornades sobre cantautors de la Casa de Cultura de Girona.



 


 

Cap comentari:

Publica un comentari