El 10 de febrer del 2000 Joan Isaac participa per primera
vegada dins del cicle Barnasants.
El crític
del diari El País, Miquel Jurado, va escriure a rel de la seva presentació al
cicle Barnasants on va estrenar algunes de les cançons del que seria el seu disc
"De vacances":
"En cualquier país mínimamente normalizado
culturalmente, a un artista como Joan Isaac se lo disputarían las instituciones
para subvencionarle su próximo trabajo. Aquí, donde la palabra normalización es
una de las más pronunciadas, Joan Isaac se gana la vida ejerciendo otra
profesión tan digna como la de cantautor pero bastante alejada estéticamente,
actúa de uvas a peras sin ningún reconocimiento y edita sus discos en una
pequeña discográfica independiente. Si alguien lo entiende, que tire la primera
piedra" (Miguel Jurado. El País, Barcelona, 10-2-2000)
El 18 de febrer es
va produir un retrobament amb l’escenari que feia dos anys el va rellançar al
públic, La Planeta on va presentar
les cançons del seu nou treball discogràfic en el que estava treballant.
Joan Isaac avança a Girona les cançons del disc que enregistrarà a la primavera
XEVl PLANAS / Girona
• Joan Isaac avançarà en concert avui a Girona les
cançons del disc que enregistrarà laprimavera entrant. El recital tindrà lloc a
la sala La Planeta i començarà a 2/4 d'11 de la nit. L'actuació d'avui a La Planeta té
una significació especial per a Joan Isaac,
ja que el 24 de gener del 1998 va protagonitzar en aquesta sala el
concert que va comportar el seu retorn als escenaris, després de gairebé quinze
anys sense cantar en públic amb una certa continuïtat, i el 26 de novembre del
mateix any hi va presentar el seu últim disc.
Acompanyat de Joan Garrobé a la guitarra, Joan
Isaac interpretarà en la primera part del recital d'aquesta nit una selección
de les composicions del seu últim disc. Planeta silenci, que va ser
guardonat per la revista Enderrock amb el premi al millor disc de cançó
d'autor en català del 1998. Després d'un interludi amb tres adaptacions al
català de peces de cantants en llengua castellana {La bellesa, de Luis
Eduardo Aute; Gent sola. de Pedró Guerra, i Sense la lluna, d'Alejandro
Filio), Joan Isaac cantarà en la segona part la majoria dels temes que formaran
part del seu nou disc.
El públic i la crítica van rebre amb entusiasme les
noves cançons de Joan Isaac en el recital que el cantant va oferir la semana
passada a Barcelona dins el cicle Bamasants.
Xevi Planas. Joan Isaac avança a Girona les cançons del disc que enregistrarà a la primavera. Punt, El, 2000-02-18, p. 43.
Punt, El,
2000-02-21, p. 35.
CANÇÓ Joan Isaac I XEVI PLANAS
lntèrprets: Joan Isaac (veu) i Joan Garrobé
(guitarra).
Lloc: Sala La Planeta. Girona.
Dia: Divendres 18 de febrer del 2000.
Joan Isaac, la cançó en majúscules
• Com hi ha pel·lícules que fan estimar el cinema,
hi ha recitals que fan estimar la cançó d'autor. Els concerts de Joan Isaac
confirmen la capacitat d'emocionar i instruir (es pot demanar alguna cosa més a
l'art?) que té aquest gènere, sovint servint-se de ben pocs recursos.
En el cas de Joan Isaac, l'avituallament és tan
frugal com eficaç: uns textos interpel·lants, unes músiques penetrants, una veu
emocionada i l'acompanyament magistral de Joan Garrobé a la guitarra. No li
calen, a Joan Isaac, més trumfos per guanyar la partida. És un poeta amb àngel
i amb les seves composicions aconsegueix que la cançó esdevingui un gènere en
majúscules.
Catorze mesos després de la seva última actuació a
Girona, Joan Isaac va tomar divendres a La Planeta per avançar-hi De
vacances, el disc que enregistrarà la primavera entrant. L'amistat, el
tedi, la bellesa, la política, l'amor, l'eutanàsia i l'anorèxia són alguns dels
temes que Joan Isaac aborda amb intel·ligència i personalitat en el seu nou
material, en què
destaca l'orfebreria de Joan Garrobé, que
embolcalla les peces amb una música
frondosa. Gràcies, vida, gràcies. Aniversari, Alícia i el mirall i Nits figuren ja des d'ara
entre la llista
de cançons més impressionants que s'han escrit mai
en català.
Xevi Planas. Joan Isaac, la cançó en majúscules.Punt, El, 2000-02-21, p. 35.
Tras haber escogido, hace dos años, la sala La
Planeta de Girona para reaparecer musicalmente, volvió a este escenario la
semana pasada para presentar su nuevo disco. El Isaac de siempre reflexiona
sobre los nuevos tiempos.
Mònica Fernández.La Vanguardia, 2000-02-27
Joan Isaac. Cantautor
-Llega con nuevas canciones.
¿Este es su retorno definitivo?
–Sí, mi disco de 1998, el primero
después de mi silencio, fue muy bien y recibió muy buenas críticas. Era un
puente entre lo que había hecho anteriormente y lo que había escrito
de nuevo durante estos años. Fue
muy importante para mí porque volvió a darme un lugar en la canción de autor de
este país. Mi proyecto más inmediato es el nuevo disco, que dará continuidad a
ese retorno.
–¿Cómo será este nuevo disco?
–Todas son canciones nuevas. Ha
habido una especie de catarsis creativa. Después de tantos años sin escribir
parece que se ha despertado todo lo que llevo dentro de golpe. De todo ello han
salido doce canciones que grabaremos en marzo y se publicarán seguramente por
Sant Jordi.
–¿Los temas que trata son los que
su público ya conoce?
–Hay un poco de todo, yo no sé
escribir sobre cosas que no veo, que no me suceden. Mi manera de hacer canciones
siempre ha sido la misma. Los temas nacen de la observación, luego los trato de
una manera lo más literaria posible, para que el texto tenga una profundidad
importante. Creo que eso es lo que diferencia un cantautor de alguien que hace
canciones. Volviendo a los temas...
–Diga, diga.
–Son íntimos. Yo no vendo
canciones, sino sensibilidad, intento transmitir emociones. Son temas que nacen
de la vida misma, de cómo veo las cosas a mi edad, de la observación continua
del mundo que me rodea.
–¿Para qué ha servido su largo
silencio?
–Para hacer cosas que no había
hecho nunca, reciclar mi vida, crear una familia, ver cómo cambia la
perspectiva del mundo al tener dos hijas... También me ha sido muy útil para
conocer otra vertiente de mí mismo y de la vida en general.
–¿Cuál?
–Cuando uno centra su vida en una
actividad artística tiene la tendencia de observar la vida de una manera muy
cenital. Hay pocos artistas que vean la vida desde el nivel de la gente de la
calle. Estos 14 años sin grabar me han servido para conocer la vida de otra
manera, los problemas de la gente de a pie, con la que, por mi oficio, tengo un
contacto directo. Esto me ha servido para empezar a escribir canciones, pero
teniendo más los pies en el suelo.
–Usted es farmacéutico.
–Sí, tengo una farmacia en un
barrio humilde de Barcelona, en el Casc Antic. Allí todo lo que me rodea es más
humano, más cercano, más trágico. Constantemente estoy tocando la vida real.
–¿Esta experiencia ha hecho
cambiar su manera de ver el arte, la canción?
–Sí, ahora no doy tanta
importancia al hecho de ser músico o cantante. Veo gente que son unos artistas
bestiales en unos oficios absolutamente normales. Esto ha cambiado mi concepto
del arte. Me ha colocado en mi sitio, y ha sido muy positivo, porque a nivel
creativo ha significado un descubrimiento de muchos matices de la vida que
antes no había
conocido.
Mònica
Fernández. La Vanguardia, 2000-02-27
Foto: Juan Miguel Morales
1. Gràcies, vida,
gràcies
2. Aniversari
3. Bones vacances
4. He canviat
5. Fer cançons
6. De vegades,
només de vegades
7. Alícia i el
mirall
8. Paradís
9. Plaça de la
Mercè
10. No
necessàriament
11. Un dia partiré
12. Nits
Joaquim Alimbau (violoncel)
Pere Bardagí (violí i viola)
Jordi Camp (baix elèctric)
Manel Camp (piano)
Xavier
Figuerola (saxos)
Horacio
Fumero (contrabaix)
Joan
Garrobé (guitarres)
Nan
Mercader (percussió)
Lluís
Ribalta (bateria)
Conrad
Setó (acordió i teclats)
Arranjaments:
Joan Garrobé
Producció: Manel Camp
Enregistrament, mescla i masterització: David
Casamitjana. Estudi 84 (Barcelona). Març 2000
Assessorament literari: Xavier Fernández Gené i Xevi
Planas
Fotografia: Juan Miguel Morales
Disseny gràfic: Ramon Martínez
A De vacances hi mostra composicions recents d’una gran bellesa
(“Gràcies, vida, gràcies”, “Fer cançons”, “Alícia i el mirall”, “Nits”…) i
recupera, replantejats, temes vells: “He canviat”, una memorable versió d’”Un
dia partiré” i “Plaça de la Mercè”, en què col·laboren Lluís Gavaldà i Joan
Reig, d’Els Pets.
Hi parla de l'amor ("Aniversari"), el
desamor ("He canviat"), l'anorèxia ("Alícia i el mirall"),
l'eutanàsia ("No necessariament"), la mort ("Un dia
partiré"), l'amistat ("Paradís"), la cançó ("Fer
cançons"), la vida ("Gràcies, vida, gràcies"), Catalunya
("Bones vacances"), la rutina ("De vegades, només de
vegades"), el pas del temps ("Nits")...
El 2 març del 2000 va participar en un homenatge a Salvador Puig Antich al cementiri de Montjuïc
de Barcelona, amb motiu del 26è aniversari
del seu assassinat.
MARGALIDA. Del grupo de amigos que rodeaban al
poeta se adelantó el cantautor JoanIsaac, y, guitarra en bandolera, cantó la
canción que sin él proponérselo será la más significativa de su carrera
musical, porque con ella le ha ocurrido lo que quisieran todos los artistas con
sus obras, que ha dejado de pertenecerle para ser de todos.
“Vas marxar no sé on. / Ni els cims ni les aus / no
et saben les passes. / Vas volar sens dir res / deixant-nos només / el cant del
teu riure. /No sé on ets, Margalida, / però el cant, si t'arriba, / pren-lo com
un bes. / Crida el nom del teu amant,/ bandera negra al cor.”
La Vanguardia,
2000-03-03
•L'ARTISTA
EXPRESSA AL DISC LA SEVA FILOSOFIA
EI
cantant Joan Isaac publica «De vacances», el seu disc més personal
-DdeG
BARCELONA
El cantautor català Joan Isaac va presentar ahir el
seu nou disc. De vacances-, que ha definit com una obra «molt personal i
vitalista» que busca comunicar «la màxima emoció possible».
Integrat per 12 cançons, en què Isaac demostra la
seva habilitat per crear melodies i explicar històries. De vacances apareix
dos anys després que Isaac tragués a la llum Planeta Silenci, el seu
primer treball després de 14 anys allunyat de la música. Editat per la seva
pròpia discogràfica, Stress Músic, l'autor d'Esplugues de Llobregat ha explicat
què el bon funcionament de Planeta Silenci, que va rebre el premi de la
revista Enderrock com a Millor disc d'autor i el guardó al Disc Català
de l'any que atorga Ràdio 4, el va animar a escriure les seves noves cançons de
forma «més relaxada» i sense la pressió del «què passarà».
Joan Isaac ha comentat que el títol del seu nou
treball respon a la filosofia vitalista de pensar «que la vida són unes
vacances» i que per això «hem de gaudir-ne, patint el menys possible», i ha
afegit que aquesta frase la va sentir dir a dos amics seus, Ovidi Montllor i
Francesc Burrull.
En les 12 cançons que integren De vacances, Isaac
ha intentat ser «honest» i escriure «el que penso sobre tots els temes
possibles», i n'ha destacat especialment tres temes.
Una filosofia personal
Es tracta de Gràcies, vida, gràcies, que
obre el disc i a més a més, segons el seu autor, «marca la seva filosofia».
Altres de les cançons remarcades per Joan Isaac són
Bones vacances, que tracta de les contradiccions presents en la societat
catalana, i Alícia i el mirall, on parteix de l'anorèxia per versar
sobre la «globalització estètica; política i econòmica» dels nostres dies.
Diari de Girona, 2000-06-30, p. 44.
Joan Isaac
tracta de l'anorèxia i l'eutanàsia en dues de les cançons del seu nou disc
«De vacances» combina composicions de caràcter intimista amb peces de denúncia sobre la realitat social
XEVI
PLANAS / Barcelona
• Joan Isaac tracta de l'anorèxia i l'eutanàsia a Alícia
i el mirall i No necessàriament, dues de les cançons del seu nou
compacte, De vacances. El cantant combina composicions de caràcter
intimista amb peces de denuncia de la realitat social en aquesta producció
editada per Stress Músic, la primera que publica Joan Isaac des de l'edició de Planeta
silenci, amb el qual va guanyar el premi Enderrock al millor disc de cançó
d'autor en català del 1998. Lluís Gavaldà i Joan Reig, members del grup Els
Pets, col·laboren a Plaça de la Mercè, un dels tres temes antics de Joan
Isaac que el cantant recupera a De vacances.
«Catalunya és un país magnífic. S'hi viu molt bé.
Els qui hem tingut la sort de néixer-hi som uns privilegiats. Però\no podem
enganyar-nos ni podem enganyar les persones que vénen de fora: a Catalunya
també hi ha moltes desgràcies que no s'ensenyen mai als turistes que hi
arriben. Al costat d'algun dels atractius del país, he volgut reflectir en una
cançó algunes d'aquestes realitats desagradables que les institucions
polítiques tenen tant d'interès a amagar. Com tots els països del món,
Catalunya és un país de contrastos», explica Joan Isaac en referir-se a Bones
vacances, una de les composicions més critiques del seu nou disc.
Joan Isaac considera que la seva nova producción és
la més personal de les que ha publicat fins ara: «M'ha sortit un disc en què
mostro amb més llibertat que mai la meva visió de les coses que més em
preocupen. Hi plantejo realitats molt dures, com l'anorèxia, a Alícia i el
mirall, o l'eutanàsia, a No necessàriament. També hi parlo de la
rutina del dia a dia, a De vegades, només de vegades, o la màgia de les
hores nocturnes, a Nits. L'amor continua sent un dels meus temes
preferits i el tracto a Aniversari amb un sentiment semblant al que
experimento a Paradís en tractar de l'amistat. La reflexió sobre l'ofici de
cantautor m'ha inspirat Fer cançons, on apareix algún dels mites que
sempre m'han acompanyat.»
Una cançó del disc. Gràcies, vida, gràcies, contribueix
a reforçar la impressió que De vacances és la producció més optimista de
Joan Isaac: «Hi ha amics que em diuen que aquest és el disc més positiu que he
fet. Em sembla que els dóna la raó la cançó de més plenitud que he escrit: Gràcies,
vida, gràcies. És un repàs del que més m'estimo d'aquesta vida.»
Punt, El, 2000-07-08, p. 49
Els Pets i el
somni de ser futbolista
X.P. / Barcelona
• Cap dels quatre elapés que Joan Isaac va publicar
entre la meitat dels anys 70 i la meitat dels anys 80 no s'ha reeditat en
compacte. Quan va reaparèixer en el panorama discogràfic, ara fa dos anys, Joan
Isaac va comprobar fins a quin punt el públic i la indústria musical tenen la
percepció que un artista no existeix si les seves cançons no es poden trobar en
compacte. Aprofitant aquesta circumstància, Joan Isaac va enregistrar de nou
algunes de les seves composicions antigues per incloure-les a Planeta
silenci. Ara Joan Isaac ha tomat a gravar tres peces clàssiques del seu
repertori per a De vacances, el disc amb arranjaments de Joan Garrobé i
producción musical de Manel Camp que acaba de publicar. «Tenia ganes de
repescar algunes peces velles i ara les persones que han seguit la meva
trajectòria podrán escoltar Un dia partiré. He canviat i Plaça de la
Mercè interpretades d'una manera diferent de com les vaig gravar per primer
cop. He tingut la sort que en Lluís Gavaldà i en Joan Reig, d'Els Pets, han
volgut col·laborar a Plaça de la Mercè, que parla del somni dels infants
de ser futbolistes el dia de demà», comenta Joan Isaac.
Punt, El, 2000-07-08, p. 49
Presència, 2000-07-09, p.15,16,17.
XEVI PLANAS
• Hi ha qui diu que les seves cançons acostumen a
ser pessimistes i que, en canvi, les del seu nou disc, De vacances, són
més aviat optimistes. Hi està d'acord?
—«És veritat que les cançons d'aquest disc respiren
l'aire de tranquil·litat en què les he enregistrat. El meu compacte anterior, Planeta
silenci, publicat ara fa dos anys, va sortir al mercat després de catorze
anys de silenci discogràfic. Em feia molta por, perquè mai no saps com t'anirà la
tornada. De
seguida vaig veure que el públic i la crítica l'acollien amb afecte, fins al punt
que va ser guardonat amb el premi al millor disc de cançó d'autor en català de
l'any. Un cop superada la prova de foc del retorn, em vaig poder posar a
escriure d'una manera més relaxada i vaig anar deixant sedimentat les idees de
cançons que ja tenia des del mateix momento en què vaig acabar de gravar Planeta
silenci. Es va produir dintre meu una mena de catarsi creativa. De
vacances és un disc d'esperança. No deixo de ser-hi transcendent, perquè no
puc evitar que aflori aquesta tendència del meu caràcter, però en aquest disc
canalitzo el meu sentit deia transcendencia d'una manera diferent de com
l'havia canalitzat fins ara.»
—¿Ara és més escèptic que abans?
—«Als quaranta-sis anys, les coses no es veuen de
la mateixa manera que als vint o als trenta. Ja no es mira la vida amb la
grandiloqüència de la primera joventut. Ara sóc alhora més escèptic i més
optimista. Marco una distancia en relació amb les grans preguntes de la vida.
Però visc amb molta plenitud. A la cançó que potser m'agrada més del disc. Gràcies,
vida, gràcies, dono gràcies a la vida no pel fet de viure, que té coses
bones i en té de dolentes, sinó per les coses positives que m'han passat, per
tot el que m'ha fet trempar. A Alícia i el mirall, una altra de les
meves cançons preferides del disc, parlo de l'anorèxia des d'una visió molt
tendra, amb un llenguatge poètic. La prova que De vacances segurament és
el disc més optimista que he publicat és que hi recuperat una cançó que parla
de la mort d'una manera que a mi em sembla molt positiva. Un dia partiré. És
una cançó que fa referència a la mort com a comiat sensual entre colors i
olors.»
—En una de les cançons del disc
anterior afirmava que cal agafar-se la vida com si fos un período de vacances.
Ara ha triat el títol De vacances per al nou disc. És una aclucada d'ull
al sentit lúdic de l'existència?
—«Una vegada em vaig trovar en Francesc Burruli,
que és un gran músic i una excel·lent persona, i li vaig preguntar com estava.
Ell em va respondre dient que a la vida ell hi estava de vacances. La seva
resposta em va impressionar. Jo llavors era jovenet i ell ja era una persona
madura. Ara m'he fet gran i veig que té tota la raó. Per això he posat al disc
ei títol De vacances... Primer, durant la infantesa, vius una fase
d'inconsciència davant la vida. Quan ets adolescent, et vols menjar el món i
experimentes amb una vitalitat fortíssima la descoberta dels conflictes humans
més durs, com la solitud i l'amor. És, potser, el període més crític i fosc de
la vida. Entre els trenta anys i els cinquanta, et mires les coses amb més
perspectiva i prens consciencia que de manera íntima estàs molt sol, que tu ets
tu mateix i prou, encara que l'atzar et porti a sentir-te acompanyat pels
pares, els germans, la dona, els fills, els amics i els companys de feina. Tu
ets només tu. La resta compleix un cicle vital: va apareixent i desapareixent
en funció de les circumstàncies. Entre els cinquanta anys i els vuitanta, deus
viure una etapa de maduresa absoluta. Ara, en aquest moment de la meva
existència, sento que cal agafar-se la vida com una experiencia aprofitant el
que tenim, que cal viure-la com unes vacances amb data de caducitat.»
Joan Isaac ha implicat diversos còmplices en el seu nou disc. Joan Garrobé firma els arranjaments, Manel Camp és el responsable de la producció musical, Lluís Gavaldà i Joan Reig, d'Els Pets, participen a la Plaça de la Mercé. JUAN MIGUEL MORALES.
—Sempre ha confessat una
passió especial pels grans cantautors en llengua francesa d'aquest segle. Els
continua escoltant?
«Escolto música molt diversa d'arreu del món, però
els meus principals referents encara són els grans cantants francòfons. És una
llàstima que la major part dels cantautors d'ara no tractin en les seves
composicions els temes realment importants de la vida. Hi ha molt pocs artistes
que tinguin prou gust per escriure cançons magistrals com Avec le temps que
ímpacta per la seva capacitat per suggerir com amb el temps tot se'n va, o Ne
me quitte pas, que ofereix una visió de l'amor i de la solitud que fa posar
la pell de gallina. Léo Ferré i Jacques Brel sabien escriure cançons amb una potència terrible
i una qualitat impressionant. Les seves cançons no han perdut ni un bri de força, quaranta anys després
d'haver estat escrites. Em sap greu, però, que els cantautors d'ara no
segueixin el seu camí, que es perdi aquesta tradició d'escriure cançons sobre
els grans temes de l'existència... Vaig estar fa poc a Egipte i em va commoure
veure com tot una civilització viu obsessionada per un sol tema: els egipcis
treballen, mengen i ho fan tot pensant només en el més enllà. Aquesta reflexió
que van elaborant constantment sobre el gran misteri de la mort impregna totes
les manifestacions artístiques d'Egipte. Malauradament, les cançons d'avui dia
no tracten aquesta mena de temes. Es tendeix a crear cançons descriptives o
anecdòtiques, sobretot en l'àmbit del rock. Poques vegades els artistes o els
grups de rock parlen dels grans temes de la vida. Les seves cançons, que poden
ser molt bones, més aviat acostumen a abordar temes trivials. Només hi ha un
Bob Dylan. Per això sempre tornem als mateixos referents. A mi, per exemple, em
fascina Luis Eduardo Aute. Moltes de les seves cançons, com La belleza i
El universo, et donen una clau per interpretar les coses que preocupen a
tothom. D'altra banda, encarar-nos als grans misteris de la vida, per exemple
amb una cançó, és l'única manera que tenim de perdre'ls la por. Per aquesta raó
és una pena que no i hagi gaires cantants que vehiculin a través de la cançó
els seus dubtes humans de manera que el públic els pugui pair. La cançó és una
cosa que es llança a l'aire. La persona que l'escolta se l'empassa, l'olora i
inicia un procés personal per digerir-la. Passa amb les cançons un fenomen
semblant al que passa amb els quadres. La primera impressió d'un quadre la
produeixen els colors. Posteriorment, la persona que la contemplava debiant destil·lar un procés
interior mentre se'l va mirant. Encara crec que la cançó no ha de ser un mitjà
per intel·lectualitzar la música, sinó un gènere que pot servir per tractar els
grans temes d'una manera poètica i digerible.»
—En el seu nou disc, també parla
de temes menys transcendents, com el futbol. Per cert, vostè és un seguidor del
Barça, però va arribar a jugar amb l'equip juvenil de l'Espanyol...
—«He estat tota la vida un seguidor del Barca i
només vaig ser un temps periquito per accident. El meu oncle era un periquito
acèrrim i em va dur a fer unes proves per jugar amb el juvenil de l'Espanyol.
Érem mil o dos mil nanos fent les proves. Em van agafar i vaig jugar una
temporada de migcampista amb el juvenil de l'Espanyol. Però sempre he estat del Barca, a
part d'aquest parèntesi. Per això a la cançó Gràcies,vida, gràcies dono gràcies a la vida pel
dream team i pel 0-5 al Bernabeu, perquè han estat molt importants
en la meva vida. També dono les gràcies pels diumenges de gol nord en què em
vaig abraçar tant al pare. Recordo que cada vegada que el Barça marcava un gol
ens abraçàvem amb el meu pare. En la vida normal no em feia mai cap abraçada
amb el pare. Només ens abraçàvem quan anàvem al camp del Barca, que és un lloc
on el sents molt unit a les persones amb les quals hi vas i a les que t'hi
trobes... Al disc hi ha diverses referències al futbol. La meva infantesa és
plena de records relacionats amb el futbol. És una infantesa de futbol, de
canviar cromos amb l'avi el diumenge al mercat de Sant Antoni, de tardes jugant
amb els amics a casa i, sobretot, al carrer. Jo he estat sempre una persona
molí de carrer. Tinc un record esplèndid de com la gent sopava al carrer, a
Esplugues de Llobregat. La gent es debíava les coses i compartia el menjar. Ara
això ja no existeix... La meva infantesa i la meva adolescència també són fetes
de converses amb els amics, de jocs als campaments, de trobades als agrupaments
d'escoltes, etc. A través de l'escoltisme vaig conèixer els cançoners on hi
havia lletres de Bob Dylan, Joan Baez, Donovan... En aquest ambient vaig
escriure les primeres cançons. Sóc d'una generació per a la qual el fonamental
no eren les discoteques, sinó el contacte amb la gent i la natura. Jo mai no
acabava d'entendre per què hi havia gent que es tancava en un local a beure i a
ballar. Ara tot ha canviat molt. La cançó, per exemple, compleix una funció
social diferent de la que complia fa vint-i-cinc anys. L'altre dia una persona
que no coneixia personalment em va dir que em recordava molt de l'època en què
ella militava a Bandera Roja i s'organitzaven recitals cada setmana. Llavors
els cantants érem una vàlvula d'escapament per a la gent que volia reivindicar els
seus drets. Jo vaig començar com a cantant a les darreries del franquisme i
tenia unes quantes cançons políticament molt radicals, potser perquè
inconscientment escrivia pensant que el públic esperaba cançons d'aquesta mena.
Vaig tenir problemes amb la censura, encara que no tants com en Lluís Llach o
en Raimon.»
—Ara també escriu cançons molt
crítiques contra el poder. Bones vacances, una de les peces del seu nou
disc, denuncia que les institucions públiques vulguin vendre una imatge irreal
de Catalunya...
—«Bones vacances és una cançó profundament
respectuosa amb el país, pensada per explicar a la gent que ve de fora que
aquest és un país bonic, però que no és l'edèn. Som un país de contrastos, ple
de grans atractius i de grans misèries. Passem en un no res del Raval al Teatre
Nacional. La idea d'escriure la cançó em va venir un dia que estava veient un
reportatge televisiu sobre l'ocupació turística del país. Només parlava de les
meravelles: platges fantàstiques, la Sagrada Família... Em va semblar que la
gent que arribava de fora, tant si era per establir-se al país com si era per
venir-hi de turista, tenia dret a conèbrer totes unes altres realitats de
Catalunya. Em sembla que als països d'on ve la gent que arriba a Catalunya es
viu d'una manera més neta i humana, sense tanta ambició ni tant afany de
possessió.»
—Les raons que ara el motiven a
cantar són les mateixes que el motivaven quan va començar la seva carrera?
—«Quan començava a cantar volia fer-me un nom,
m'agradava que m'entrevistessin, em feia il·lusió publicar discos... La mateixa
dinàmica del món de la cançó et portava a alimentar aquests anhels. Ara faig
cançons per ensenyar-les als meus amics, a la meva dona i a les meves filles.
Sóc capaç de telefonar a un amic a les tres de la matinada per llegir-li
l'última lletra que he escrit. Escric cançons perquè necessito fer-ho, des de
la modèstia més absoluta. Ho faig per mi mateix i per regalar-les a les
persones que m'estimo i les que m'estimen, que són els meus amics i tota la
gent que em segueix i jo no conec. La seva opinió és la més important per a mi.
La dels professionals de la crítica té un valor més relatiu per a mi. No penso
en el que s'escriurà sobre les meves cançons, sinó en les mil, dues mil o cinc
mil persones que puguin està esperant que tregui el meu disc. Aquests són els
meus amics desconeguts.»
—Ha canviat la seva vivencia de
l'activitat de cantautor, però potser encara ha canviat més la percepció que té
la societat del cantautor...
—«Jo vaig tornar a gravar discos i a cantar ara fa
dos anys. M'havia passat gairebé catorze anys allunyat dels escenaris i dels
estudis de gravació. He trobat un immens buit davant els qui volen ensenyar les
seves cançons en públic. Als anys setanta, el panorama de la cançó estava molt
polititzat i a la gent li agradava el ritu d'anar a escoltar cançons a un
recital. Era una emoció que podies percebre quan cantaves en públic. Ara tot és
diferent, potser perquè els cantants tenim una audiencia molt més minoritària.
S'ha destruït el teixit social que ens permetia anar ensenyant les nostres
cançons pels pobles del país. Ara hi ha programacions institucionals o bé de
professionals amb molts mitjans, però s'ha perdut aquella dinàmica de recitals
organitzats per ciutadans actius que penjaven ells mateixos els cartells que
anunciaven el recital. Lluitar amb la teva feblesa contra l'hegemonia dels
productes de les grans multinacionals et fa sentir petit. Però hem de continuar
escrivint cançons i hem deretrobar el plaer d'escoltar-ne. Només així emergiran
els nous cantautors que hi deu haver, que no acaben de sortir a la palestra,
entre altres raons, perquè els mitjans de comunicació amb més poder imposen una
estètica musical que no té res a veure amb el gènere de la cançó d'autor, que
hi té una presencia marginal>>
Xevi Planas. ENTREVISTA/JOAN ISAAC. Presència, 2000-07-09, p. 15-16-17
JOAN
ISAAC VA SER UN NOM PROPI DE LA NOVA CANÇÓ però un
dia va decidir callar. El silenci ha durat dotze anys. Pensa que va ser una decisió
«intel·ligent» en un moment en què un cantautor era sinònim de lluita
antifranquista i s'oblidava que al darrere hi havia artistes plens de
sensibilitat creativa.
« El rock no té la visió crítica de la cançó»
Ara retorna lamentant que els polítics s'hagin
apuntat al rock català per tal de treure's de sobre cantants «molestos» com
ell. Fa vint anys va deixar a la història dos discos inqüestionables, Viure i
Barcelona ciutat gris. Catorze anys després de retirar-se de l'escena
musical Joan Isaac torna a estar actiu. Dos discos nous demostren que el seu
talent es manté intacte i reafirmen la seva condició de ser el més afrancesat
dels artistes de la cançó d'autor en català. Primer va ser Planeta Silenci (1998)
i més recentment De vacances, disc que ara mateix Isaac presenta als
escenaris catalans.
Quines són les raons per tornar a
cantar després de catorze anys de silenci?
L'aventura comença quan el periodista Xevi Planas
em va trucar ,un dia per proposar-me fer un recital a Girona. Li vaig dir que
no sabia si seria capaç de fer-ho ja que feia molt de temps que no cantava,
però ell em va convèncer que era important perquè hi havia molta gent que em
recordava. Finalment vaig acceptar i l'èxit que vam obtenir en aquell recital
ens va fer plantejar un disc que seria el de la meva tornada. Era un repte
important i em va costar molt donar el pas. D'una banda, em sentía desconnectat
del món de la música i, de l'altra, en aquells moments la meva visió de la
cançó era molt negativa, ja que no hi havia una dinàmica de treball ni de
presència als mitjans com cal. Però també era conscient que durant els meus
anys d'inactivitat musical no havia deixat de fer cançons, i que les cançons
que guardava al calaix mereixien ser editades. Ens vam posar en contacte amb
Manel Camp i es va il·lusionar pel tema fent-se càrrec de la producció i els
arranjaments del primer disc. M'he tret un pes de sobre molt important, no hem
d'oblidar que un té una vocació, alguna cosa que li crema per dins, estímuls
personals i intel·lectuals. En aquest sentit tornar a la cançó ha sigut molt
positiu.
Com ha sigut el procés de
composició de les cançons presents en aquests dos discos? Com l'ha afectat el
moment de crisi que ara mateix viu la cançó?
Algunes van ser compostes durant els anys de
silenci, altres són noves versions de temes inclosos en la discografia de la
meva primera etapa. La meva perspectiva artística quan no exercia estava
afectada per l'immens isolament dels artistes que volien fer aquest tipus de
cançons. Hi ha una crisi que afecta la producció de cançons, però aquesta crisi
no està en els autors, que continuen fent bones cançons, sinó en el públic.
Això fa que et plantegis que el fet que no passi gairebé res en el món de la
cançó pot ser producte d'una circumstància general, d'un isolament domèstic que
consisteix a crear-te un món particular dins de casa. Curiosament el món
mediterrani també ha caigut en aquesta trampa. Vaig escriure una cançó que
s'anomena On és la gent? i parla d'aquest tema i Planeta Silenci, com
a títol del disc, parla de tot això, de com se'ns crea un paradís domèstic
perquè ens quedem a casa i no sortim al carrer. Sortir al carrer és l'única
forma de tenir un contacte real amb la cultura veritable, no la cultura
mediatitzada que et serveixen si et quedes tancat
a casa.
Els dos discos nous es basen en
la forma de fer del Joan Isaac de la primera etapa?
Sembla que ara tothom està entusiasmat amb el
mestissatge musical i jo en sóc bastant contrari. Penso que cada cultura té el
seu so i la seva identificació. Tots bevem d'unes arrels que ja estan
inventades que són els nostres referents. El meu és França perquè penso que és
el bressol de la cançó d'autor contemporània. Quan vaig començar a cantar volia
ser Jacques Brel. Em va impressionar i amb això vull dir que aviat vaig saber
quina era l'estètica i la forma de fer que m'emociona. Els terrenys s'han de
delimitar molt bé, no s'ha
de confondre un cantautor amb un senyor que fa
cançó d'autor. Julio Iglesias pot ser un cantautor perquè ha escrit cançons de
les quals també és intèrpret, algú que fa cançó d'autor és una altra cosa.
M'interessa saber què és el fonamental de la meva obra i aprofundir cada cop
més en això. Crec que una cançó ha d'emocionar, allò que no emociona és música
ambiental. Brel em continua emocionant, quan escolto: Ne me quitte pas i
diu deixa'm ser l'ombra del teu gos, aquesta frase em continua semblaint
emocionant, pura, una gran frase.
Molta gent relaciona la Nova
Cançó àmb la política, potser ara no s'entén que feu cançons sols per
emocionar.
La culpa que els
cantautors catalans visquem un moment delicat és de la ruptura d'un teixit social que
impulsava aquest moviment. Molta gent que formava part d'aquest sentit ara s'ha
institucionalitzat i es creuen el missatge dels polítics quan diuen que
nosaltres vam tenir sentit en un moment determinat per reivindicar la nostra
cultura però que ara ja no fem falta per a res. La mesquinesa de l'esquerra
d'aquest país és que no van entendre que en els dies de la Nova Cançó a més de
cançons polititzades es feien grans cançons. Ovidi Montllor cantava La fera
ferotge però també cantava Homenatge a Teresa, Lluís Llach feia L'estaca
però tarnbé cançons tan precioses com / si canto trist... El nostre és un país al qual li
agraden les grans obres, per això s'inventen el rock català, però abans de tot
això també n'hi havia, de rock català, i possiblement de més qualitat. És un
fenomen que políticament no molesta, no té la visió crítica dé la vida que
proposa el cantautor, perillós perquè pot arribar a fer pensar la gent. Per
això ens treuen dels mitjans de comunicació, ens discriminen i al mateix temps
provoquen que les grans multinacionals del disc emigrin a Madrid i aquí ens
quedem en inferioritat de condicions. Ara pot ser un moment més propici ja que
hi ha una gran pluja de cantautors que em sorprèn. De tota manera, crec que
gran part de la cançó d'autor que es fa a l'Estat espanyol es bastant light,
li falta recuperar la tradició literària. Els francesos sempre han musicat
grans poetes. Aquí ho va fer gent com Ramon Muntaner, que,va posar música a
Miquel Martí i Pol. Crec que existeix un públic disposat a escoltar aquest
tipus de propostes musicals.
Quins poetes han influitt en les
lletres de Joan Isaac?
M'agraden els clàssics: Josep Carner, Miquel Martí
i Pol, Salvat-Papasseit... Llegeixo molta prosa, la narrativa m'explica
històries. Llegeixo Barril, Sergi Pàmies, Quim Monzó. Tota aquesta gent
expliquen històries que tenen a veure amb la vida i això ho puc aplicar a les cançons," que és el que
m'interessa.
Durant els anys de la Nova Cançó
hi havia qui no veia amb bons ulls «enfants terribles» com Jaume Sisa o Pau
Riba...
Són dos grans artistes amb estètiques diferents a
les nostres. Nosaltres érem els seriosos i ells eren els hippies, encara que
aquesta no sigui potser l'expressió més adient. , Si escoltem un disc com Diòptria
de Pau Riba descobrirem una obra mestra de la cançó d'autor, el mateix
passa amb el Qualsevol nit pot sortir el sol de Jaume, és un disc
excepcional. En la seva línia ningú els ha superat. Pau Riba sempre és com a
mínim sorprenent, Sisa és un autor de cançons meravellós. Sempre m'han agradat
molt.
Diari de Girona,
2000-07-28, p. 70.
XII edició de
Mercat de la Música Viva de Vic
Billy Bragg i Joan Isaac mostren a Vic dues cares diferents de la cançó d'autor
…Els recitals de l'anglès Billy Bragg i el català
Joan Isaac, que van mostrar dues cares ben diferents de la cançó d'autor, van
destacar en la programació de divendres del certamen, …
…Èxit de Joan Isaac
Un altre dels triomfadors de la nit va ser Joan
Isaac, que va oferir a l'Orfeó Viguetà una preciosa col·lecció de cançons
pertanyents al seu últim disc De vacances. Acompanyat d'un quintet
esplèndid sota l'eficaç direcció musical de Joan Garrobé, Joan Isaac va deixar
clar que la seva proposta intimista recull la influencia dels grans clàssics de
la cançó d'autor en francés i en italià. A més d'impactar amb alguns temes
nous, com Gràcies, vida, gràcies i Nits, va emocionar l'audiència amb la
represa de composicions emblemàtiques del seu repertori, com A Margalida,
Ciao, come stai i Però prefereixo els teus ulls…
Xevi Planas.Vic.Billy Bragg i Joan Isaac mostren a Vic dues cares diferents de la cançó d'autor.Punt, El, 2000-09-17, p. 66.
La memòria de Puig Antich, a «Temps era temps»
.TV3/21.20
• Temps era temps, el programa d'Àngel Casas,
reviurà un dels episodis més negres de les darreries del franquisme: l'execució
de Salvador Puig Antich, el 1974. La seva germana Carme i el seu company al MIL
Jordi Solé Sugranes parlaran del tràgic succés i Joan Isaac cantarà una cançó dedicada
a la nòvia de l'anarquista.
Punt, El, 2000-09-20, p. 71.
Joan Isaac presenta disc a Barcelona i actuarà al festival de cançó d'autor més important del món
XEVLPLANAS / Barcelona
• Joan Isaac, que avui i demà presenta en concert
el seu nou disc a Barcelona, actuarà el divendres que ve, 27 d'octubre, a
Sanremo al festival Tenco, considerat el més prestigiós del món en el gènere de
la cançó d'autor.
Els recitals que protagonitzarà Joan Isaac avui
(22.00) i demà (19.00) a la sala L'Espai, de Barcelona, serviran al cantant per
oferir en viu les cançons del seu nou compacte. De vacances, i per
preparar la seva participació en la 25a Rassegna delia Canzone d'Autore del
festival Tenco 2000, on divendres compartirà escenari al teatre Ariston amb
Nick Cave, Idir i Libaue, entre altres cantautors de renom. El programa del
Tenco 2000 inclou també les actuacions de Rickie Lee Jones, Silvio Rodríguez,
Ornella Vanoni i Franco Battiato, entre altres artistes.
A més d'interpretar la composició més coneguda del
seu repertori, A Margalida (dedicada a la companya de Salvador Puig
Antich), Joan Isaac estrenarà a Sanremo una adaptació al català d'una cançó de
Roberto Vecchioni, coincidint amb un homenatge a aquest cantautor
en llengua italiana.
La intervenció de Joan Isaac en el Tenco 2000 serà
la primera d'un cantant català en aquest festival des del 1989, any en què hi
va participar Lluís Llach. El festival Tenco va néixer a la Ligúria amb
l'objectiu de convertir-se en un punt de trobada entre els seguidors de la
cançó d'autor d'arreu del món. Fundat pel Club Tenco, reuneix cada últim cap de
setmana d'octubre alguns dels principals exponents de la cançó d'autorn en
italià i una representació de destacats cantautors d'altres cultures.
Punt, El, 2000-10-21, p. 54.
CRÍTICA DE CANCIÓN
Por buen camino
JOAN ISAAC
Lugar y fecha: L'Espai
(22/X/2000)
DONAT PUTX
Corría 1998 cuando nos llegó la noticia de la
“resurrección” artística de Joan Isaac, una de las tantas voces que
desaparecieron del mapa durante la crisis (o criba) sufrida por la canción de
autor catalana durante la década de los ochenta. “Planeta silenci”, el disco
que acompañó su reaparición, confirmó que nuestro hombre tenía aún cosas que
decir. El pasado fin de semana, Joan Isaac actuó dos noches consecutivas en
L'Espai para defender su nuevo disco, “De vacances”, un álbum donde se hallan
buenas –aunque no grandes– canciones.
En la sesión del domingo, tres cuartos de entrada
saludaron la convocatoria. Joan Isaac empezó su concierto con “Fer cançons”, su
particular reflexión sobre los miedos, soledades y abismos que a menudo se
asocian al proceso creativo. Mostró su faz más sarcástica/amarga interpretando
“De vegades, només de vegades” y “Bones vacances”. En la primera, habla de sus
ganas de huir, reflejando asimismo que le resulta imposible desvincularse de
nuestro tecnificado, contaminado y consumista mundo. “Bones vacances”
–en mi humilde opinión, el mejor tema del nuevo
disco– es una ácida, casi cínica crítica a esta Barcelona convertida en paraíso
turístico y sus contradicciones, léase desigualdades e injusticias. Hubo
también lugar para canciones más optimistas, como “Gràcies, vida, gràcies”, y
piezas de logrado lirismo (“Cançó per Isabel”). Recordó al malogrado Puig
Antich con la veterana “A Margalida” y, en los bises, recuperaría la magnífica
“Ciao, come stai”. Incomprensiblemente, se olvidó de “Sara”, una humorística
toma de su anterior disco.
Isaac es un cantautor que se mueve en coordenadas
clásicas (canción francesa e italiana), y que no anda sobrado de ventas discográficas.
Va a contracorriente, lo que suele ser signo de ir por el buen camino. Bendita
sea su tozudez. Y que tenga buen viaje a San Remo, donde participará en elTenco
2000 compartiendo cartel con figuras del calibre de Nick Cave, Rickie Lee
Jones, Franco Battiato o Silvio Rodríguez.
Donat Putx. Por buen camino. La Vanguardia.2000-10-24
la crònica I XEVI PLANAS
Premi Tenco, el Nobel de la Cançó d'Autor
• Guanyar el premi Tenco és alguna cosa així com
guanyar el premi Nobel de la cançó d'autor. Una colla d'apassionats pel gènere
atorga aquest guardó a Sanremo en el context del festival del mateix nom, el
més important del món en el seu àmbit. El fotògraf Roberto Coggiola, els
periodistes Enrico De Angelis i Mario De Luigi, l'arquitecte Sergio Sacchi i el
director d'institut d'ensenyament Antonio Silva són l'ànima del Club Tenco, el
col·lectiu que promou el festival i el premi. Constituïts en una mena
d'acadèmia sueca d'esperit assembleari, cada any distingeixen amb el premi
Tenco la trajectòria d'un mestre en l'ofici de cantautor i programen tres dies
plens de recitals d'un nivell de qualitat altíssim. Des de Sanremo, una ciutat
de la Ligúria que exporta flors arreu del planeta, aquests devots de la cançó
d'autor cultiven l'amistat amb un extraordinari afecte, sota l'advocació d'una
frase de Vinicius de Moraes que citava sempre l'entranyable Amilcare Rambaldi,
el desaparegut fundador del Club Tenco: «La vida, amic, és l'art de la
trobada.»
El Tenco 2000 va reunir el cap de setmana passat al
teatre Ariston una vintena llarga de cantants i grups, en la 25a Rassegna delia
Canzone d'Autore, retransmesa en directe per la RAI. Entre els cantants en
llengua italiana, van connectar especialment amb el públic Franco Battiato (va
posar la pell de gallina amb una versió d'una peça de Jacques Brel), Omella
Vanoni (a la setantena continua sent una intèrpret tan elegant com sempre),
Roberto Vecchioni (se'l valora amb justícia com un dels grans referents de la
generació de cantants en italià que va debutar als anys 70), Banda Osiris (una
mena de Les Luthiers amb un sentit de l'humor molt encomanadís), Giorgio Conte
(va estrenar un tema divertidíssim en què evoca els promotors del Club Tenco),
Luciano Ligabue (protagonista d'un fenomen de fans) i Samuele Bersani (la seva
proposta a estones recorda la de Lluís Llach).
Nick Cave, Silvio Rodriguez i Joan Isaac figuren
entre els artistes estrangers que van triomfar aquest cap de setmana a Sanremo.
Guanyador del premi Tenco 2000, Nick Cave, sol al piano, va impactar amb la
seva faceta més intimista. Silvio Rodríguez ha decidit estar-se un parell
d'anys sense oferir recitals, però ha volgut fer una excepció per retrobar-se
amb els seus amics del Club Tenco i, sol a la guitarra, va revisar a l'Ariston
alguns dels temes més apreciats del seu repertori.
“Acompanyat amb gust per Joan Garrobé a la guitarra, Joan Isaac, l'únic representant de la cançó en català al Tenco en els últims onze anys, va arrencar forts aplaudiments del públic tant amb Les cartes d'amor, adaptació al català d'una cançó de Roberto Vecchioni, com amb A Margalida. A Sanremo se l'ha batejat com un dels grans de la cançó d'autor mundial. Se n'ha assabentat algú aquí?”
Punt, El, 2000-11-02, p. 36.
Joan Isaac amb Joan
Garrobé al Festival Tenco de Sanremo. Foto: Xevi Planas
.jpg)
Joan Isaac actuant al Festival Tenco de
Sanremo(Itàlia), l’any 2000. Foto: Arxiu Joan Isaac
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada