diumenge, 1 de febrer de 2004

2004-2005: Només han passat cinquanta anys



El 2004 és un any crucial en la trajectòria de Joan Isaac. Al febrer actua al Camp Nou abans del partit Barça-Albacete i al març presenta i enregistra en directe al Teatre Nacional de Catalunya l’espectacle Només han passat cinquanta anys, un concert antològic en què repassa algunes de les cançons més populars de la seva carrera amb convidats com Maria del Mar Bonet, Manel Camp, Jordi Vilaprinyó, Moncho, Roberto Vecchioni i Mauro Pagani, entre d’altres artistes.

D'aquesta actuació en sortirà el CD Només han passat cinquanta anys (DiscMedi). En aquest disc s’hi inclou un homenatge a la cançó italiana i a un dels seus més grans representants, Paolo Conte, amb una versió d’Azzurro.

 
El cantautor Joan Isaac serà el protagonista en l’apartat musical del partit Barça-Albacete.9 Esportiu, El, 2004-02-01, p. 6.
  
Joan Isaac va interpretar quatre cançons pròpies vint minuts abans de començar el partit Barça-Albacete al Camp Nou i  l’himne del Barça, que més tard gravaria en el CD.  
http://open.spotify.com/track/5aBQOESXwAmJCtsUm30hTX




La sobreprotecció dels animals, avui a «Coses que passen» TV3 / 22.45
El programa de Josep Cuní Coses que passen es pregunta avui: sobreprotegim massa els animals? Partidaris i detractors parlaran del proteccionisme als animals, que els converteix en joguines i no en éssers vius. Intervindran l’advocada Magda Oranich, el cantant Joan Isaac i la locutora radiofònica Odette Pinto. 
Punt, El, 2004-02-27, p. 71.




 AVUI Diputació de Barcelona. Institut del Teatre. Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques
Àmbit geogràfic: Catalunya  Periodicitat: Diari 01/03/2004  Secció: Espectacles  Pàg: 38

"Vivim un moment en què el seny català ja no ens serveix"

Joan Isaac fa dos recitals al TNC acompanyat d'Aute, Manel Camp, Bonet, Moncho, Pagani i Vecchioni, entre d'altres

Marta Porter. BARCELONA

La sinceritat poètica de Joan Isaac arriba al Teatre Nacional de Catalunya agombolada per les veus de Luis Eduardo Aute, Maria del Mar Bonet, Moncho, Mone, Mauro Pagani, Roberto Vecchioni i els pianos de Manel Camp i Jordi Vilaprinyó. Dues nits de reivindicació de la bellesa, la sensibilitat, la memoria nacional i de sacsejar consciències. El títol, 'Només han passat cinquanta anys', és tot un indici.
J.I. Actuar al TNC és un somni, em permet fer uns concerts amb uns mitjans gens habituals en el món de la cançó. També és la culminació d'un cicle que vaig iniciar el 1998 quan vaig tornar a cantar. En 4 anys he recuperat els 14 que vaig deixar d'actuar gràcies al gran recolzament que he rebut.

M.P. Per què va deixar de cantar?
J.I. Als 80 la situació de la Cançó era crítica. Les discogràfiques havien marxat a Madrid, l'interès de la societat civil va desaparèixer, el circuit de Cançó als pobles es va desfer i va néixer el rock en català, que es va considerar l'estètica única. Encara em pregunto si acabar amb la Cançó va ser una decisió política deliberada. Els partits anomenats progressistes no hi van fer res. Només van quedar els tres grans, Llach, Bonet i Raimon, perquè tenien una trajectòria molt sòlida. La resta va deixar d'interessar.

M.P. Doncs la situació actual no és gaire millor...
J.I. Jo vaig deixar de cantar en públic, però mai no vaig deixar d'escriure cançons. És una passió que porto dins i el que m'agrada més fer. No sé cap altra manera d'expressar-me.

M.P. ¿Es fan cançons per necessitat personal o per expressar alguna cosa als altres?
J.I. La creació és el fet més egoista, egocèntric i d'autoveneració que conec. Els creadors intentem reflectir com veiem el món en què vivim, i quan et ve algú a dir que pensa el mateix que tu et sents molt bé, hi ha interacció i t'adones que des de la introspecció pots fer arribar a la gent el que penses. Però com tot acte creatiu, és també destructiu. No dormo, fumo massa, estic obsessionat.

M.P. Hi ha cançons com 'Margalida', escrita en un moment històric concret, que segueix cantant...
J.I. Hi ha cançons que passen a ser patrimoni de la gent perquè projecten una història personal a la
societat. Margalida la vaig escriure arran de l'assassinat de Salvador Puig Antich i la segueixo cantant perquè penso que cal sacsejar la memòria col·lectiva. Ara vivim un moment polític en què em sento assetjat com a català, persona i demòcrata. Que s'atreveixin a dir que els votants d'ERC són uns assassins és fastigós. Vivim un moment en què el seny català ja no ens serveix. Més enllà de partidismes, hem de cridar, exigir i sacsejar la gent, tant artísticament com políticament i socialment, per defensar el país de l'agressió. Curiosament aquests recitals coincideixen amb els 30 anys de la mort de Puig Antich un 2 de març del 1974.

M.P. Però vostè no fa cançó protesta.
J.I. L'objectiu final és emocionar. En aquests moments de banalitat i superficialitat, de culte a les coses lletges, reivindico la bellesa, la sensibilitat. Ens bombardegen amb cançons banals, per això canto cançons d'altres que em són properes i vindran a cantar amb mi cantautors a qui respecto molt i que són bons amics. Amb Luis Eduardo Aute farem La belleza a duo, i em fa especial il·lusió presentar els italians Mauro Pagani i Roberto Vecchioni, boníssims i absolutament desconeguts aquí.

M.P. Què és un cantautor?
J.I. Brel, Serrat, Milanés, Dylan... El que sap explicar amb paraules simples els grans interrogants de la vida, que en definitiva són l'amor, la mort, la solitud i el pas del temps.

Foto: Jordi Garcia


Joan Isaac, un lladre amb molts amics

Presenta Joies robades al TNC

Marçal Lladó


Luis Eduardo Aute, Maria del Mar Bonet, Manel Camp, Moncho... Són alguns dels cantants que acompanyaran Joan Isaac en els dos concerts que ofereix aquest cap de setmana al Teatre Nacional (TNC). El cantautor barceloní vol celebrar el seu 50è aniversari cantant les cançons alienes que més han influït la seva vida musical. És un nou episodi del cicle  La cançó a escena, per on ja han desfilat Llach, Raimon, Pi de la Serra o la mateixa Bonet.
El repertori d’aquests concerts estarà basat, principalment, en les cançons que Isaac recupera al seu últim disc, que porta el simptomàtic títol Joies robades. Tradueix cançons dels artistes que més l’han inspirat, des de Silvio Rodríguez fins a Aute o els italians Paolo Conte o Roberto Vecchioni. “M’estimo aquest ofici per sobre de tot i estimo tots aquells companys que intenten transmetre sensibilitat i bellesa a través de les paraules i la música”, explica Isaac en el programa.
Per celebrar el seu 50è aniversari (Només han passat 50 anys és el títol de l’espectacle) i els 30 anys que porta dedicat a la cançó, Joan Isaac ha convidat a escena alguns amics. Entre ells hi figuren alguns dels versionats, com Aute o Vecchioni, però també altres que han volgut fer costat al cantautor en aquesta ocasió especial. Completen la llista de col·laboracions Mone, Mauro Pagani i Jordi Vilaprinyó.

L’espectacle es repetirà dos dies, divendres i dissabte, a la sala gran del TNC. Serà la consagració d’un Joan Isaac que havia passat molts anys lluny dels escenaris i que a finals dels 90 va tornar a aparèixer amb el disc Planeta silenci. La bona acollida del públic ha estat essencial perquè l’autor de Records d’un vençut i A Margalida torni a estar a la primera fila de la cançó catalana. A Margalida, precisament, té molts números per sonar al concert perquè recorda l’assassinat de Salvador Puig Antich, que va tenir lloc ara fa just 30 anys.
 
Publicat 04/03/2004  11:08h La malla.cat

Al mes de març, Rock Col·lecció publica un monogràfic dedicat a Joan Isaac.




EL PERIÓDICO DE CATALUNYA

Diputació de Barcelona. Institut del Teatre. Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques Àmbit geogràfic: Catalunya  Periodicitat: Diari 05/03/2004

Secció: Exit / Espectacles Pàg: 83

MÚSICA // RECITALS

Joan Isaac: "La cançó s'ha de reintegrar a la xarxa cultural"

El cantautor ofereix avui la primera de les seves dues actuacions al TNC

JORDI BIANCIOTTO / BARCELONA

Joan Isaac fa balanç al Teatre Nacional de Catalunya. Avui i demà oferirà (nou del vespre) dos recitals titulats Només han passat 50 anys, en què celebrarà les seves cinc dècades de vida acompanyat dels seus músics i d'un nodrit grup de convidats: Luis Eduardo Aute, Maria del Mar Bonet, Moncho, Mone, Mauro Pagani, Roberto Vecchioni i els pianistes Manel Camp i Jordi Vilaprinyó.
Artistes dels quals se sent "estèticament a prop", i amb els quals interpretarà diverses cançons a duo, entre elles algunes de les que va gravar al seu últim disc, Joies robades. Aquest treball va consolidar el retorn escènic que va fer el 1998, després de gairebé 15 anys de retir. "Estic sorprès per la meva evolució en aquests sis anys --assenyala--. He picat molta pedra i aquesta és la recompensa. Perquè jo vaig tornar una mica per provar, per veure què passava. Joies robades era un disc en què només hi creia jo, i és el que ha arribat a més públic".
Joan Isaac ha volgut aprofitar aquests concerts per donar a conèixer dos artistes italians que admira: Mauro Pagani (exmembre de Premiata Forneria Marconi i col.laborador estret del desaparegut Fabrizio de André) i el cantautor Roberto Vecchioni. Itàlia, igual que França, estan al seu punt de mira. "Són països que han sabut tractar la cançó d'autor com un element de la seva cultura --opina--. Aquí, molta gent encara la vincula a la lluita antifranquista. S'ha de reintegrar a la xarxa cultural del país".
Considera que falta "autoestima" per valorar la "gent extraordinària" que es mou en la cançó d'autor del nostre país. "El missatge d'aquests concerts al TNC és que aquí hi ha una gent que fa cançó d'autor. Que estem vius i seguim funcionant tot i les dificultats que hi ha amb certes estètiques", subratlla. I denuncia l'actual primacia "dels productes més mediàtics que artístics".
La música, considera, "segueix sent la Ventafocs" de la política cultural, tot i que encara hi ha esperança. "M'anima el fet que, com va dir Pi de la Serra, a Pasqual Maragall li agrada la música. Jo li demanaria que s'equiparés la cançó d'autor amb, per exemple, la música clàssica". Encara que, posats a normalitzar coses, potser hi ha prioritats. "A Catalunya vivim temps d'una agressió contínua --lamenta--. Ha arribat el moment de respondre de forma contundent i no violenta; de fer un pas més enllà per defensar-nos com a país".
NOVA GRAVACIÓ
Joan Isaac vol sortir de gira amb el repertori de Només han passat 50 anys, que inclou cançons de totes les seves èpoques i tres peces noves, una d'elles la que dóna títol a l'espectacle. Els recitals del TNC es gravaran, però per ara no hi ha intenció d'editar-los en compacte o DVD.
El seu pròxim projecte és gravar al juny un nou disc en estudi, amb material nou, que sortirà a la venda a finals d'any. I a mitjà termini planeja una segona part de Joies robades amb nous convidats.
"M'agradaria molt comptar amb Caetano Veloso i Chico Buarque, i que cantessin en català", anuncia.



Joan Isaac presenta al Teatre Nacional un repàs a la seva vida musical





Quan el 1998 Joan Isaac consolidava el seu retorn als escenaris després de 15 anys de silenci, no podía pensar que les coses li anessin tan bé. En aquest temps, el cantant ha consolidat un repertori de qualitat a partir decançons pròpies i d’adaptacions de cantants en altres llengües.

Aquesta nit i demà, al Teatre Nacional de Catalunya, fa una aturada en el camí per mirar enrere i endavant. Recuperarà alguna vella cançó que fa temps que no canta i n’estrenarà de noves.
Sota el títol de Només han passat cinquanta anys, Isaac fa un repàs a la seva història artística. Hi podrem sentir cançons de pràcticament tots els set discos que ha editat fins ara i fins i tot cançons encara inèdites discogràficament com la que dóna títol a l’espectacle. Una part important del concert serà per al seu darrer treball publicat, Joies robades, en què el cantant interpreta en català cançons d’artistes com Silvio Rodríguez, Roberto Vecchioni, Joaquín Sabina i Luis Eduardo Aute.
Un dia abans del concert, Joan Isaac tenia un doble sentiment davant la imminència d’aquest concert tan especial: «Per una banda tinc una sensació d’estrès i de cansament per tota la feina que hem fet aquestes últimes setmanes i, per l’altra, molta il·lusió per pujar a l’escenari i començar a cantar. Tinc la tensió del cansament i el relax de saber que tot funcionarà.»
Els concerts comptaran amb la participació de reputats músics com Manel Camp, Roberto Vecchioni i Luis Eduardo Aute. L’espectacle, que ha estat dissenyat sota la direcció artística de Ramon Simó, també inclou diferents projeccions a tres pantalles que serviran d’imatge de fons de la música.
Quim Vilarnau. Enderrock. Barcelona. 
Punt, El, 2004-03-05, p. 56





Només han passat cinquanta anys

El proppassat disset de setembre (2003) vaig fer cinquanta anys. De tots aquests anys viscuts, podria dir que n’he consagrat trenta a la cançó i a la música d’una manera apassionada.

M’estimo aquest ofici per sobre de tot i estimo tots aquells companys que intenten transmetre sensibilitat i bellesa a través de les paraules i la música.

La meva obra ha estat definida moltes vegades com una obra fonamentalment intimista, però jo la definiria com una obra profundament autobiogràfica. Autobiogràfica vol dir que mai no he defugit escriure sobre els meus paisatges interiors com tampoc sobre la realitat que m’envolta.

Escriure sobre un mateix a vegades pot ser perillós, perquè el mirall on et reflecteixes pot mostrar-te com un ésser contradictori, dubtós..., però al mateix temps és un exercici extraordinari per conèixer-te cada dia més i sobretot ajuda a entendre la gent i la vida.

Joan Isaac





Quan som joves i coneixem algú, una de les primeres coses que fem és explicar-nos mútuament la vida. Quan ja som grans i tornem a conèixer algú, potser l’única cosa que ja no fem és precisament explicar-nos mútuament la vida, si més no amb les paraules. La vida, després de moltes vides, no es pot explicar. La trobem a les carícies i a la pell, la trobem quan recitem els mateixos poemes o quan recordem aquell mateix carrer d’una ciutat estrangera. A partir d’una certa edat la vida ja no es llegeix als diaris íntims sinó en el gest de plegar el tovalló a la taula o en la manera de fer-nos un petó quan marxem de casa o quan ens n’anem.
Joan Isaac ha fet en una cançó lírica la petita epopeia d’una generació. L’ha signat i l’ha cantat ell i ens la regala perquè la cantem també als altres si escau. Podria semblar que és una evocació melangiosa del passat. Però, contràriament a allò que se sol dir, la melangia no és la més fèrtil de les sensacions. Allò que ha fet Joan Isaac és una crònica. Però en comptes de fer servir el telescopi Hubble, ha agafat una petita lupa i l’ha acostat, com un detectiu, al rastre que el segle ha deixat en tanta gent. El moment de la mare planxant la bata, els mitjonets i les trenes, els cinemes amb diligències i els tigres d’un circ que canviava de nom però que sempre era el mateix, són coses que ja mai més no tornarem a veure però que configuren una mateixa arqueologia. Només fa cinquanta anys, diu Joan Isaac.
Però fa cinquanta anys tant el segar com el batre del blat es feia de la mateixa manera que havien inventat els grecs i els romans. Només fa cinquanta anys, però aleshores per parlar a distància no teníem Internet ni telèfon mòbil i s’havia de demanar «conferència». Només fa cinquanta anys que els diners no sortien d’un caixer automàtic sinó d’una guardiola de fang. Només fa cinquanta anys que la gent, per cantar en català, havia d’anar a una clariana de la muntanya. Només fa cinquanta anys que la mare d’en Joan li deia que s’abrigués i, pocs anys després, potser li va dir que, sobretot, no s’emboliqués en política.
La crònica de Joan Isaac és la d’una generació que va tenir el privilegi de veure néixer els Beatles i d’assistir a l’ensorrament d’una dictadura, una generació que va tastar en el mateix moment la porra i el porro i que va saber que la llibertat no la donava ningú sinó que s’havia de guanyar dia a dia. És un bon moment per demanar perdó a aquells que hem fet patir, però també és un magnífic moment per donar gràcies a la vida.
Algú ha trucat al poeta per demanar-li que torni a cantar i ell considera aquesta trucada com una segona oportunitat. Si mirem enrere i recordem moments fonamentals de la nostra biografia, comprovarem que sempre han estat el resultat de l’atzar. Un minut més tard potser no hauríem agafat el tren on vam conèixer aquell amic que, uns dies més tard, ens va presentar la seva germana, que va acabar regalant-nos una guitarra «e cosí via...». Les oportunitats de canviar el destí surten a cada moment. Quan som joves ens creiem que la vida va en un motor fora borda i que arribarem al port en un temps exacte. A mesura que anem perdent la pressa hem decidit navegar a vela. Ignorem cada vegada més on anirem a parar. Però sabem cada cop amb més encert allà on mai no haurem d’anar a parar.
 Només fa cinquanta anys, diu Joan Isaac. Però res del passat val tant la pena com el dia de demà. Ni al davant ni al darrere. Simplement estem marxant amb el temps.

Joan Barril






No tots els artistes que es dediquen a crear cançons tenen la capacitat i la fortuna d’escriure «la Cançó»; és a dir, la peça que acaba convertint-se en aquella entitat que a la moda lingüística li agrada definir, una mica a la lleugera, com a cant de la «memòria col·lectiva». Joan Isaac és segurament un d’aquests escollits amb A Margalida, una cançó que s’ha transmès en un aprenentatge col·lectiu no a través dels canals tecnològics de la difusió de massa, sinó per mitjà del tam-tam de la transmissió oral. Ha aconseguit així un resultat paradoxal: transformar una cançó profundament intimista en una cançó «de plaça» en què aquell adolorit vers final «bandera negra al cor» arriba a convertir-se en un eslògan colpidor.
Joan Isaac pertany a aquella generació musical sorgida durant l’agonia de Franco. En aquells anys, Joan Isaac escrivia cançons que parlaven amb eficàcia narrativa de microcosmos afectius, de sensacions subtils, d’adéus breus en el temps de prendre un cafè, de partences solitàries al capvespre o públiques en estacions de tren; parlava de dones, d’aquelles dones que trobem quotidianament a la nostra vida, de noms com ara Maria o Elena. Hi ha artistes que només saben parlar d’ells mateixos i això no és necessàriament dolent. Escriuen sobre el que coneixen millor. El drama arriba quan un artista no sap escoltar altra cosa que el seu jo i acaba per refer contínuament el seu vers. Curiós i culte, Joan Isaac escoltava i descobria contínuament artistes estrangers; no sols els francesos o llatinoamericans fàcils de trobar a Barcelona, sinó sobretot els que trobava a Itàlia, país del qual coneix molt bé l’idioma i amb el qual va establir una fecunda relació de descoberta en els gustos musicals. Després Joan  Isaac va desaparèixer de l’escena durant un llarg període en què no es va oblidar de la cançó.
Ja fa uns quants anys que Joan Isaac ha tornat al primer pla de la cançó d’autor, com ho demostra el seu últim disc, Joies robades, en què col·laboren cantautors destacats de l’escena internacional. I aquest espectacle al Teatre Nacional de Catalunya, amb els convidats que l’envolten, és la consolidació definitiva d’aquest retorn.
Oferir les cançons de Joan Isaac en un teatre projectat per Ricard Bofill és una més de les maneres que té Catalunya d’ensenyar la seva refinada cultura. Un viatge des de Milà expressament per assistir a aquest concert, val la pena fer-lo. I sé que no seré l’únic que el farà.
Sergio Secondiano Sacchi


Joan Isaac

Només han passat cinquanta anys


Repertori

Primera part:
Gràcies, vida, gràcies
Fer cançons
Nocturn per a dues dones
Després d’aquest cafè amb Manel Camp
Sara amb Manel Camp
Per no morir
Il momento per lei amb Mauro Pagani
Domani amb Mauro Pagani
Alícia i el mirall
Nits
On és la gent? amb Moncho

Segona part:
Ciao, come stai? amb Mone
L’unicorn
Aniversari
Però prefereixo els teus ulls amb Maria del Mar Bonet
Les cartes d’amor amb Roberto Vecchioni
Viola d’inverno amb Roberto Vecchioni
Bones vacances
La bellesa amb Luis Eduardo Aute
A Margalida amb Jordi Vilaprinyó
Només han passat cinquanta anys

Direcció escènica: Ramon Simó
Disseny de llums: Toni Rueda
Dissany de so: Toni Puig, David Casamitjana, Juan Casanova
Audiovisuals:   Ramon Simó, Toni Rueda, Joan Isaac, Juan Miguel Morales
Realitzador clip “Només han passat cinquanta anys” :Martin Sappia (estudis SGAE)

Músics:

Xavier Ibánez: Piano, arranjaments i producció musical
Joan Garrobé: Guitarra, arranjaments i producció musical
Jordi Camp :   Baix elèctric i contrabaix
Lluís Ribalta :  Bateria i percussions
Enric Colomer: Teclats
Jordi Armengol: Guitarra acústica i elèctrica
Xavier Figuerola: Saxos i clarinet
Pere Bardagí: Violí primer
J. Enrique Tarrassó: Violí segon
Xavier Blanch: Viola
Joaquim Alabau: Violoncel
Toni Olaf Sabaté: Piano

Ballarins: Marta López i Arnau Pujol 

http://www.tnc.cat/ca/nomes-han-passat-cinquanta-anys-fitxa-artistica



 

Joan Isaac

Cançons contra la solitud no desitjada

Joan Isaac és un dels principals exponents de la fèrtil cançó d’autor en català, juntament amb Raimon, Quico Pi de la Serra, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach, Pau Riba, el desaparegut Ovidi Montllor, Jaume Sisa i Ramon Muntaner. La personalitat de la seva veu, la profunditat dels seus textos i la sensibilitat de la seva música han convertit Joan Isaac en el membre més interessant de la generació de cantautors sorgida a Catalunya després de la dels pioners de l’anomenada Nova Cançó.
Nascut el 1953 a Esplugues de Llobregat, va començar a actuar en públic el 1969 com a cantant del conjunt Nosaltres, amb el qual va quedar finalista del concurs de noves veus en català més prestigiós del moment. Ja al marge d’aquest grup, va iniciar tot sol una carrera musical el 1973. Va entrar en el món discogràfic amb dos discos senzills, Rèquiem (Edigsa, 1974) i No em robareu la força (Edigsa, 1975), i amb l’elapé És tard  (Edigsa, 1975).
El primer èxit important de Joan Isaac va arribar amb la cançó «A Margalida», inclosa en el seu segon àlbum Viure (Ariola, 1977), que ha esdevingut una de les peces més estimades pel públic seguidor de la cançó en català. Aquesta cançó evoca un dels crims d’estat més dramàtics de la història recent d’Europa: l’execució al garrot vil del jove militant anarquista Salvador Puig Antich. «A Margalida» està dedicada a la companya d’aquest membre del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL) que va morir, als 25 anys, el 2 de març de 1974 a la presó Model de Barcelona, assassinat pel franquisme després d’un consell de guerra ple d’irregularitats jurídiques. Les múltiples peticions per aturar l’execució de Salvador Puig Antich que van arribar d’arreu del món al règim de Francisco Franco, entre els quals hi havia la del papa Pau VI, van ser inútils. Res no va poder frenar un dels últims actes esgarrifosos perpetrats pel règim dictatorial de l’Estat espanyol. Ara, un quart de segle després, els catalans demanen la revisió del procés a Salvador Puig Antich i la cançó de Joan Isaac, amb una força extraordinària, continua homenatjant la figura d’aquesta víctima innocent, símbol de la lluita contra l’opressió dels règims totalitaris d’arreu del món.
Després de l’aparició del disc que contenia «A Margalida», Joan Isaac va publicar dues produccions on s’apleguen algunes de les creacions més destacables de la primera etapa de la seva trajectòria artística, Barcelona, ciutat grisa (Ariola, 1980) i Inesperat (Philips, 1984), en el qual col·labora Luis Eduardo Aute. Després d’haver cantat amb èxit en ciutats de diferents estats (Franca, Itàlia, Portugal, Alemanya, etc.) i d’haver triomfat en escenaris de referència de la cançó d’autor europea (com ara el Théatre de la Ville de París, on va actuar el març de 1981), Joan Isaac va decidir abandonar la dimensió pública del seu treball de cantautor. Alguns dels artistes més representatius de la cançó en català s’han deixat vèncer per la rutina de publicar gairebé un disc cada any, tot i no poder mostrar al públic una col·lecció de cançons de qualitat cada temporada. Aliè a les servituds de la indústria musical, Joan Isaac, en canvi, va agafar-se un període de reflexió al final de la primera meitat dels anys vuitanta i, tot i que va continuar escrivint cançons, va preferir esperar un temps per ensenyar-les en concert i en disc.
Després de gairebé catorze anys de silenci, Joan Isaac va tornar el 1998 al panorama de la cançó amb el compacte Planeta Silenci (Strees Music, 1998), amb el qual oferia al públic deu temes inèdits i recuperava vuit composicions clàssiques del seu repertori, arranjades i enregistrades de nou. El públic i la crítica van saludar amb entusiasme el retorn de Joan Isaac i Planeta Silenci va guanyar el Premi al Millor Disc en Català de cançó d’autor del 1998, concedit per la revista Enderrock, i el premi al Disc en Català amb les Millors Lletres del 1998, atorgat per Ràdio Nacional d’Espanya a Catalunya-Ràdio 4.
L’últim disc de Joan Isaac és De vacances (Stres Music, 2000), una obra esplèndida, amb arranjaments de Joan Garrobé i producció musical de Manel Camp. Amb una saviesa pròpia de l’artista que ha arribat a la maduresa, Joan Isaac hi parla de l’amor («Aniversari»), el desamor («He canviat»), l’anorèxia («Alícia i el mirall»), l’eutanàsia («No necessàriament»), la mort («Un dia partiré»), l’amistat («Paradís»), la cançó («Fer cançons»), la vida («Gràcies, vida, gràcies»), Catalunya («Bones vacances»), la rutina («De vegades, només de vegades»), el pas del temps («Nits»), etc.
Apassionat seguidor de la cançó d’autor d’arreu del món, Joan Isaac exerceix l’ofici de cantautor amb la convicció que el gènere al qual es dedica reclama un equilibri total entre l’originalitat del text, la capacitat de suggestió de la música i l’impacte emocional de la interpretació. A més de cantar peces pròpies, Joan Isaac ha incorporat al seu repertori adaptacions al català de composicions d’alguns dels seus cantants preferits, entre els quals figuren: Jacques Brel, Paolo Conte, Roberto Vecchioni, Francesco de Gregori, Silvio Rodríguez, Chico Buarque, Boris Vian i Jean Ferat.
El darrer treball de Joan Isaac Joies robades, gran èxit de vendes en català en més de set mil còpies venudes, és un gran homenatge a la cançó d’autor com a gènere i manera d’entendre la música i la poesia. En aquest disc Joan Isaac compta amb les col·laboracions d’Aute (on canta en català la versió de «La Belleza»), Silvio Rodríguez (cantant en català «L’unicorn»), Joan Manuel Serrat («Aquelles petites coses»), i artistes com ara Roberto Vecchioni o Mauro Pagani, poc coneguts al nostre país però grans referents de la música i de la cançó d’autor italiana.
Les cançons de Joan Isaac reflecteixen les situacions d’incomunicació i solitud que pateixen les persones en aquest tombant de segle. Cada vegada més preocupat per l’efecte nociu que l’evolució de la societat produeix en els éssers humans, Joan Isaac adopta una actitud de denúncia de la hipocresia dels temps moderns i vindica la bellesa de la passió com a únic refugi davant l’allau de violència de la vida quotidiana.
Poeta de registre intimista, Joan Isaac reprèn la tradició de la gran cançó d’autor que entén una cançó com un espai d’uns tres minuts i mig per interpel·lar la consciència sobre alguns dels temes clàssics que s’ha qüestionat la humanitat des de la nit dels temps. Sempre autocrític i escèptic, Joan Isaac utilitza la cançó per llançar preguntes a l’aire i per exposar dubtes en veu alta, com a «Fer cançons»: «Fer cançons / és creuar la tardor / d’un mar gris de paraigües oberts. / Fer cançons és la pluja als carrers, les preguntes d’un fill, el teu ventre pervers. / Fer cançons / és desig, és combat, / no saber què faràs l’endemà. / Fer cançons és la boira a Milà. / És Verlaine, Rimbaud, Aragon [...].»
Xevi Planas



CRÍTICA DE CANCIÓN

El cantautor Joan Isaac ocupó durante dos noches consecutivas el escenario del Teatre Nacional de Catalunya, donde presentó el espectáculo “Només han passat cinquanta anys”.
En consonancia con la excepcionalidad de la sesión, Joan Isaac contó con la compañía de un buen elenco de artistas amigos. Lamentablemente, a última hora se cayó del cartel Luis Eduardo Aute, que no pudo participar en el concierto de Barcelona debido a un serio problema familiar.
…Joan Isaac posee un repertorio de indudable calidad y solvencia, como quedó bien claro en el concierto del Teatre Nacional…
…“On és la gent?”, una amarga reflexión a propósito de nuestros aburridos tiempos, que
desgranó junto al gran Moncho. Por otro lado, Maria del Mar Bonet le acompañó en “Però prefereixo els teus ulls”, y el pianista Jordi Vilaprinyó hizo lo propio en “AMargalida”, canción que cobra especial relevancia debido a haberse cumplido recientemente treinta años de la ejecución (léase asesinato legal) del militante anarquista Salvador Puig Antich.
Más allá de los temas de cosecha propia, el cantautor nos acercó sus adaptaciones de canciones ajenas, desde “Unicorni” (Silvio Rodríguez) hasta “La bellesa” (Luis Eduardo Aute). Redondeando la jugada, Joan Isaac cantó también junto a los italianos Mauro Pagani y un Roberto Vecchioni que pareció gozar de una especial simpatía por parte del público asistente. Algunos temas inéditos, y una estupenda versión del “Azzurro” de Paolo Conte, descorchando la tanda de bises, complementaban el menú de la noche. Fue una velada en suma agradable, donde el cantante recaudó unos más que merecidos aplausos… 
 Donat Putx. Cierta inflación. La Vanguardia, 9 de maro de 2004



JOAN ISAAC
Teatre Nacional de Catalunya
Bcn, 5 i 6 de Març de 2004

LA VEU DE LA POESIA

Els passats 5 i 6 de març Joan Isaac va actuar a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya. Durant 1 hora i 45 minuts amb entreacte inclòs, aquest artista de veu trista i serena va recordar-nos el millor del seu repertori en un espectacle titulat ‘Només han passat cinquanta anys’.
Acompanyat en moltes cançons pels seus amics, en Joan consolida així un retorn a l’escena pública que va iniciar-se l’any 1998 amb el treball “Planeta silenci”, el segueixen “De vacances” (2000) i “Joies robades” (2002). La dècada dels setanta va ser professionalment molt prolífica per a Joan Isaac, però la crisi de la cançó autòctona de l’inici dels vuitanta el forçà al desencís i a l’allunyament dels escenaris.
En aquestes dues sessions úniques es van poder sentir 24 temes que el públic va seguir amb devoció. Temes propis com ‘Gràcies, vida, gràcies’, ‘Alícia i el mirall’, ‘Nits’, ‘On és la gent?’, ‘Bones vacances’ i l’emotiva ‘A Margalida’ fent referència a la companya del desaparegut Salvador Puig Antich, van ser intercalats amb temes d’altres cantautors com ‘Cartes d’amor’, ‘La bellesa’ o la ja mítica ‘L’unicorn’. Per interpretar-les va comptar amb el suport d’un nombrós nombre d’amics, Manel Camp, Moncho, Mauro Pagani, Mone, Roberto Vecchioni i Jordi Vilaprinyó tot i que es van trobar a faltar Luis Eduardo Aute i Maria del Mar Bonet que estaven anunciats al programa de l’espectacle.
La solitud, la incomunicació, el pas dels temps i l’amor són els temes que principalment tracten les cançons d’aquest autor.
‘Jo definiria la meva obra com profundament autobiogràfica: mai no he defugit escriure sobre els meus paisatges interiors com tampoc sobre la realitat que m’envolta’. Així defineix el propi autor la temàtica de les seves composicions.
Una posada en escena sòbria i acompanyat per onze músics sota la direcció de Xavier Ibáñez van fer de l’espectacle un exercici d’autenticitat i delicadesa.
A. C.




El cantant J Sant Joan Despí.

Júlia Otero entrevistarà avui a La columna Joan Isaac. El cantant parlarà del concert Només
han passat 50 anys, en el qual fa un repàs de la seva trajectòria amb la participació especial
dels artistes Luis Eduardo Aute, Maria del Mar Bonet i Moncho. 
Punt, El, 2004-03-08, p. 68.





Data de publicació: 05/04/2004

Concert del cantautor Joan Isaac pel 33

Divendres, a les 22.55, al 33

El 33 ofereix divendres el primer dels dos concerts que el cantautor va oferir al Teatre Nacional de Catalunya els passats 5 i 6 de març de 2004.

Aquest recital s'ha d'entendre com una antologia de l'obra del cantautor català i culmina la segona etapa de la carrera artística de Joan Isaac, que va retornar als escenaris el 1998 després d'estar 14 anys apartat de l'escena.
El concert té un caràcter extraordinari, ja que acompanyen Joan Isaac artistes de procedència tan diversa com els pianistes catalans Manel Camp i Joan Vilaprinyó, els cantautors italians Mauro Pagani i Roberto Vechioni, la cantant Mone i també Moncho, el rei del bolero, que interpreta la seva versió del tema "On és la gent?".

Al llarg del concert, Joan Isaac intercala temes tan emblemàtics com "A Margalida", dedicada a la memòria de Salvador Puig Antich o "Alícia al mirall", on parla del problema de l'anorèxia; amb algunes de les versions incloses al seu últim disc, "Joies robades", com ara "Unicorn", de Silvio Rodríguez, o "La belleza", de Luis Eduardo Aute.

Per completar el concert, el programa inclou fragments d'una entrevista amb el cantautor feta expressament amb motiu dels recitals del TNC. Joan Isaac ens parla del significat que té per a ell aquest concert; dels seus amics i convidats, de la seva decisió de tornar a cantar i de l'evolució del seu discurs artístic.




Punt, El, 2004-04-16, p. 55.

 

Punt, El, 2004-04-18, p. 12.

El cantautor Joan Isaac serà el protagonista del concert de divendres, 5 de novembre, al Centre Cultural Barradas. Isaac presentarà a L'Hospitalet el seu darrer disc Joies Robades, un treball que aplegua dels cantautors més coneguts i més importants del moment versionats en català. Així doncs, es podrà sentir una versió de l'Unicornio de Silvio Rodríguez; o de Para Morir, de Pablo Milanés; o de Gente sola, Pedro Guerra. Aute, Sabina, Serrat o Jaques Brel són altres dels versionats.


 
 
 
 
En directe al Teatre Nacional de Catalunya
Només han passat cinquanta anys

DiscMedi DM 986-02 


Aquest disc ha estat enregistrat en directe al Teatre Nacional de Catalunya els dies 5 i 6 de març de 2004.

Només han passat cinquanta anys

1. Només han passat cinquanta anys
2. Sara
3. Viola d’inverno
4. Alícia i el mirall
5. On és la gent?
6. Després d’aquest cafè
7. Domani
8. Gràcies, vida, gràcies
9. Però prefereixo els teus ulls...
10. Aniversari
11. Les cartes d’amor
12. Ciao, come stai
13. Il momento per lei
14. Carta de Salvador Puig Antich
15. A Margalida
16. Manfred
17. Azzurro 

Jordi Armengol (arranjaments, guitarra acústica i elèctrica)
Manel Camp (arranjaments i piano)
Joan Garrobé (arranjaments i guitarra espanyola)
Xavier Ibañez (arranjaments i piano)
Mauro Pagani (arranjaments, guitarra acústica, bouzouqui i percussions)
Toni Olaf Sabaté (arranjaments i piano)
Jordi Vilaprinyó (arranjaments i piano)
Enric Colomer (teclats)
Eros Kristyani (teclats i acordió)
Jordi Camp (baix)
Lluís Ribalta (bateria i percussions)
Joe Damiani (percussions)
Xavier Figuerola (saxos)
Claudio Pascoli (saxo tenor)
Marco Brioschi (trompeta)
Pere Bardagí (violí)
J. Enrique Tarrassó (violí)
Xavier Blanch (viola)
Manuel Martínez de Fresno (violoncel)

Enregistrament: Oleguer Alguersuari
Direcció musical i arranjaments: Xavier Ibáñez i Joan Garrobé
Mescat als estudis Officine Meccaniche Recording Studios (Milano), per Guido Andreani, excepte "Il momento per lei" i "A Margalida" mesclades per Paolo Lefelice, del 10 al 30 de setembre de 2004.
Assistents a la gravació: Tommasso Colliva i Taketo Gohara
Masterització: Claudio Guissani. Estudis Natilus de Milano
Assessorament artístic: Sergio Secondiano Sacchi
Fotografia: Juan Miguel Morales, Fermí Puig, Roberto Molteni i arxiu personal de Joan Isaac
Disseny gràfic: Albert Bernal, Nacho Vizcaino i Javier Arredondo
Veu de Joaquim M. Puyal: cedida per l'arxiu sonor de Ràdio Barcelona
Carta de Salvador Puig Antich extreta del llibre "Compte enrere" de Francesc Escribano
Agraïments: al diari La voz de Galicia per cedir l'article de Santiago Garrido i José Manuel Casal sobre Manfred Gnadinger
Material gràfic addicional: Arxiu personal de Josep M. Oliva, J. M. Morales i Joaquim M. Puyal
Disc produït per Mauro Pagani
Direcció escènica: Ramon Simó
Disseny de llums: Toni Rueda
Tècnics de so a la sala: David Casamitjana i Toni Puig
Tècnic de so a l'escenari: Juan Casanovas
Audiovisuals: Joan Isaac, Juan Miguel Morales, Toni Rueda, Ramon Simó
Realitzadors del clip "Només han passat cinquanta anys": Martín Sappia (Estudis SGAE)
Ballarins: Marta López i Arnau Pujol
Producció executiva i Management: Yanni Munujos per CManagers
Producció artística i concepte: Joan Isaac
Producció: Laura Magrinyà
Secretària i assistent a la producció: Judit Aparici
Agraïments: Jordi Cañas, Jordi Colomé, Sergi Contreras, Joana Danés, Clara Holgado, Franco Lucá, Ermengol Mayol, Juan Miguel Morales, Heleni Munujos, Rosa Palanques, Xevi Planas, Sergio Secondiano Sacchi, Carles Sala, Santi Salvans, Josep Sans, Toni Verona, Quim Vilarnau; Conchita Zaragoza
Amb el patrocini de Discmedi, CManagers, Ajuntament d'Esplugues de Llobregat, Televisió de Catalunya
Amb la col·laboració de: Enderrock, Casal d'Infants del Raval, HCC Hotels, Roland, <bnc
Muntatge, assaigs i representacions: Equips tècnics i de gestió del TNC
Producció: Teatre Nacional de Catalunya i Cmanagers


Joan Isaac edita els concerts que va oferir al març al Teatre Nacional


J Barcelona.


Ambel nom de Només han passat cinquanta anys, el cantant Joan Isaac ha tret aquesta setmana a la venda el disc que recull els concerts que, al març, va oferir al Teatre Nacional de Catalunya. «Són dues de les nits més precioses de la meva vida», va confessar Isaac dijous al TNC, on va fer un petit recital de presentación de l’àlbum, publicat per Discmedi. El músic, que el 1998 va consolidar el seu retorn als escenaris després de quinze anys de silenci, va comptar aquella nit amb col·laboradors com Moncho,Mone,el pianista Manel Camp, Maria del Mar Bonet i els italians Mauro Pagani i Roberto Veccioni.

La versió en disc d’aquells concerts, com va insistir a dir Isaac, és totalment fidel al directe, sense regravacions pel mig: «És un testimoni de veritat; volia mantener l’esperit d’aquelles nits amb intensitat», assegura el cantant. El periodista Joan Barril aporta en les notes del disc un perfil de Joan Isaac: «La crònica de Joan Isaac és la d’una generació que va tenir el privilegi de veure néixer els Beatles i d’assistir a l’ensorrament d’una dicatdura,
una generació que va tastar en el mateix momento la porra i el porro i que va saber que la llibertat no la donava ningú sinó que s’havia de guanyar dia a dia», apunta Barril. / G.V. 
 Punt, El, 2004-12-04, p. 57.
  


 

Dyango “El pare”


Fins que un dia penses: ‘I aquella cançó que havies d’escriure per al teu pare? Ara he aprofitat per fer-ho en aquest nou disc en català, perquè una cançó així no podia gravar-la en castellà. Aquestes coses tan sentides s’han de cantar en l’idioma propi. Jo em considero un bon músic, però no sóc un bon lletrista, i per això necessito l’ajuda dels companys que realment saben escriure bé. En el cas d’aquesta cançó, m’ha ajudat Joan Isaac, tot un fenomen de les lletres i de la poesia. Jo li vaig dir que volia fer una cançó que digués aquestes coses i ell em va captar en un moment. És un fora de sèrie.»

Xavier Castillón. Dyango.Presència, 2004-12-24, p. 18.

Un doble CD recoge las canciones más carismáticas de la 'cançó' catalana


Picap y Discmedi, las dos principales compañías discográficas en lengua catalana, han editado Aquelles cançons de la cançó, una selección de las canciones más carismáticas de la historia de la cançó catalana. Éste encierra algunas de las composiciones históricas de Llach, Serrat, Raimon, Maria del Mar Bonet, Pau Riba, Sisa y muchos otros.
En Aquelles cançons de la cançó se encuentran temas que han estado descatalogados durante mucho tiempo como Gemma, de Joan Baptista Humet; Paisatge de l'Ebre, de Teresa Rebull; Els vells, de Jacques Brel versioneada por Dolors Laffitte; Classe mitja, de Marian Albero; No fa gaires anys, de Enric Barbat y Visca l'amor, de Guillermina Motta.
Este doble CD también contiene temas de Joan Ramon Bonet, Marina Rossell, Quico Pi de la Serra, Pep Laguarda, Joan Isaac, Toti Soler, Núria Feliu, Pere Tàpies, Ia i Batiste, Esquirols, Xavier Ribalta y Ramon Muntaner, entre otros. Un disco que las discográficas califican de "histórico".


Joan Isaac va ser premiat per la Academia de las Artes y las Ciencias de la Música en la IX Edición de los Premios de la Música que va tenir lloc el 2005, per la millor cançó en català de l’any, per la cançó El Pare, que va escriure per ser cantada per Dyango. L'abril de 2005 canta a la Casa de Cultura de Girona en un homenatge a Jacques Brel en que també hi actuen Jordi Fàbregas, Núria Feliu, Maria Laffitte, Ramon Muns i Lluís Miquel. A la tardor actua novament al Club Tenco de Sanremo, ara en companyia de Lluís Llach amb qui canta "Cala la nit a San Remo".

 

IX Edición de los Premios de la Música

 

El 22 de gener de 2005 actua al Folk Club de Torino (Itàlia) i el 4 de febrer en La república a l’Hospitalet del Llobregat.


  

El 24 de febrer presenta Només han passat cinquanta anys a El Club de la Cançó en un format íntim, amb l'acompanyament al piano de l'Enric Colomer i la col·laboració escènica de la Sònia Carmona. 

 Fotografia: Josep Comellas


El 29 d’abril sis cantants catalans van interpretar les cançons més clàssiques de Jacques Brel a l’Auditori de la Casa de Cultura de Girona.

Jordi Fàbregas, Núria Feliu, Joan Isaac, Maria Laffitte, Lluís Miquel i Ramon Muns van ser els sis escollits per cantar a Jacques Brel. Es tractava  de la primera vegada que en un mateix escenari es reunien els principals cantants catalans que han interpretat Brel en la nostra llengua. 


Jordi Fàbregas, Núria Feliu, Joan Isaac, Maria Laffitte, Lluís Miquel i Ramon Muns van fer-se seves les peces de Brel, en cantar-les en català. Prèviament, el periodista Xevi Planas i l’escriptor Joan Soler Amigó van tractar sobre les adaptacions de les cançons de Brel al català i van llegir un text del també escriptor Joan Argenté.
Punt, El, 2005-04-30, p. 57.

El 20 de maig, Joan Isaac va tornar a actuar a Girona. En aquesta ocasió ho va fer per presentar el seu nou treball “Només han passat 50 anys”.

El 29 de maig va acompanyar a Mauro Pagani en dos temes al concert que va oferir en la sala La Planeta de Girona.

El 13 d’agost de 2005, Joan Isaac ofereix un concert al pati de l’arxiu històric de Calella acompanyat al piano per Enric Colomer i Sònia Carmona.
















Fotografies: Imma Hernández 



El 19 d’agost va oferir un concert  a Barcelona, a l’Oratori Sant Felip Neri, dins de les Festes de Gràcia. Va estar acompanyat per Joan Garrobé (guitarra), Lluís Ribalta (bateria i percussions), Enric Colomer (piano) i Sònia Carmona (veu).

Cap comentari:

Publica un comentari