dijous, 1 de setembre de 2005

2005-2006: De Profundis

Entre els mesos de setembre i desembre de 2005, Joan Isaac enregistra un nou disc, “De Profundis”, on participen també Lluís Llach i Ana Belén.














Festival Tenco 
A la tardor, Joan Isaac i Lluís Llach participen en el Festival Tenco de Sanremo com a artistes convidats. Interpreten “Cala la nit a San Remo” acompanyats per Mauro Pagani.




Creu de Sant Jordi 2005

 Moncho

 


Al desembre Moncho va treure un disc íntegrament en català..

El primer single del disc és Penélope, amor meu, que és una versió en català de la Penélope de Joan Manuel Serrat, amb la lletra adaptada per Joan Isaac, que també signa la lletra i la música de Conec un lloc.


 

 

De profundis

Discmedi

Joan Isaac ha estat 15 anys sense actuar i sense enregistrar cap disc, però la veritat és que no es nota, i des que ha tornat als escenaris no para. El seu nou disc és una col·lecció de cançons molt diverses que van des de l'intimisme (de la relació de parella a la pèrdua de l'amic) a la denúncia social de successos com el del Prestige (en la figura de Manfred Gnadinger, Man), tot això explicat amb una sinceritat i una proximitat gairebé descarnades, de les que arriben a fons. Les 12 cançons que conformen De profundis estan escrites, lletra i música, pel propi cantautor barceloní que, a més, ha comptat amb un parell de col·laboracions de luxe: Lluís Llach, al que ha fet cantar en italià, i Ana Belén, que per primer cop ha enregistrat en català. Si calgués resumir aquest nou disc amb una sola paraula, aquesta seria sensibilitat. M.J. 



Joan Isaac presenta el que considera que és el primer disc de la seva tercera etapa. Es tracta d'un recull de dotze cançons pròpies, totes inèdites tret de “Manfred”, que ja li coneixíem des del disc al TNC. Un treball que aporta cançons impactants, com “Els infants”, on descriu els efectes de l'Alzheimer, o “Adéu-siau, Josep Maria”, feta a partir de la mort d'un amic. També hi ha algun tema combatiu però alegre (“A Paula li falten més hores”) i cançons introspectives (“T'estimo en la rutina”). Però el que crida més l'atenció és la participació de Lluís Llach (“Cala la nit a San Remo”) i Ana Belén (“Manfred”).



Aquest disc ha estat enregistrat entre setembre i desembre de 2005.

Músics:
Joan Garrobé (guitarra espanyola, acústica i elèctrica)
Enric Colomer (piano, teclats i programació)
Antoni-Olaf Sabater (ìano, teclats i programació)
Eros Cristiani (piano, teclats, programació, acordió i cors)
Lluís Ribalta (batería i percussions)
Jordi Camp (baix elèctric i contrabaix)
Vicenç Solsona (guitarra elèctrica i tres)
Roger Blavia (percussions)
Joe Damiani (batería i percussions)
Max Gabanizza (baix elèctric)
Giorgio Cordini (guitarra acústica i elèctrica)
Giuseppe Rotondi(programació)
Matew Simon (trompeta i flugel)
Xavier Figueroa (saxos)
Juanjo Arrom (trombó)
Pere Bardagí (violins i violes)
Manuel Martínez del Fresno (violoncels)
Sònia Carmona (veu en off)

Fotografies:
Juan Miguel Morales




Comença el 2006 amb l'edició de De Profundis (DiscMedi) però ha de suspendre alguns concerts de presentació degut a una crisi coronària lleu. El 26 de febrer canta al Palau de la Música Catalana.

Durant la tardor es presenta la pel·lícula Salvador, amb música de Lluís Llach i l'absència destacada de tota referència a la cançó "A Margalida", el tema que al llarg dels anys més ha reivindicat la figura de Salvador Puig Antich. Al novembre viatja a Veneçuela per actuar a Caracas al costat de Henry Martínez, en un espectacle titulat Entremares. Participa al disc Per al meu amic... Serrat versionant la cançó "La tieta". A més, al llarg de 2006 diversos artistes canten cançons de Joan Isaac: Aramateix, "Manfred"; i Edu Monteagudo i Sabor de Gràcia, "A Margalida".

El 14 de gener va fer al Teatre Municipal de Balaguer el primer concert de presentació, en el marc de la gira Ressons.

Músics: Joan Isaac (veu), Enric Colomer (piano), Joan Garrobé (guitarra), Jordi Camp (baix) i Lluís Ribalta (bateria i percussions).



Uns dies més tard va patir un infart de miocardi en plena promoció del seu disc i va haver de suspendre set dels concerts programats.



El cantautor Joan Isaac sufre un infarto


El cantautor Joan Isaac padeció el pasado martes un infarto de miocardio que le ha obligado a suspender las actividades relacionadas con su disco De profundis (Discmedi). El Departament de Cultura informó de que el cantautor se ha visto obligado a posponer buena parte de la gira de presentación del mencionado disco en Catalunya, dentro del circuito Ressons. En principio, la cancelación de las fechas afectaría hasta el día 19 de febrero en Lleida, permanenciendo como hábil su recital en el Palau de la Música de Barcelona del día 25 del mismo mes. El cantautor, ingresado de urgencia el pasado martes en un centro hospitalario barcelonés, abandonó ayer la UCI con la indicación médica de permanecer en reposo durante un mes. – Redacción 
La Vanguardia,pàg.44  28/1/2006


Joan Isaac suspèn part de la gira per malaltia, però actuarà a La Planeta
J Celrà.
Joan Isaac s’ha vist obligat a suspendre part de la gira promocional i de concerts del seu últim disc, De profundis (Discmedi), per problemes de salut. Dimarts passat, el músic va ingressar a l’hospital afectat per una crisi coronària lleu, però que requereix un període de recuperació durant el qual ha de fer repòs absolut.
«Malgrat això, si la seva recuperació es desenvolupa tal com està previst, Joan Isaac podrà reprendre la seva gira», diu un comunicat de la seva discogràfica. La previsió és que pugui tornar a actuar el dia 23 de febrer a la sala El Sielu, de Manresa, i l’endemà a La Planeta, de Girona, i continuar la gira de Ressons el 25 de febrer al Petit Palau de Barcelona. En aquests concerts va acompanyat per un quartet de piano, guitarra, baix i bateria. / X.C. 
El Punt, pàg.56 28/1/2006

Joan Isaac reapareix amb quatre concerts seguits

El cantant Joan Isaac, que va haver de suspendre la gira de presentació del seu darrer treball De profundis (DiscMedi, 2006) a causa d'una afecció coronària, reparaiex avui a la sala El Sielu de Manresa, dintre de la programació del Club de la cançó. Aquest serà el primer de quatre concerts que farà consecutivament: Manresa, Girona, Barcelona i Mataró.
A Barcelona, el concert serà al Petit Palau, al Palau de la Música Catalana i comptarà amb la participació de la cantant italiana Petra Magoni. La formació que acompanyarà Joan Isaac en aquests concerts està composada pel baixista Jordi Camp, el bateria Lluís Ribalta, el teclista Eros Kristiani i el pianista Enric Colomer.


El Club de la Cançó
Feliçment recuperat, va retornar als escenaris el 23 de febrer al Sielu de Manresa, just cinc anys després d'aquell 21 de febrer del 2001 en què va inaugurar aquest cicle de concerts. 

"De profundis" és el quart disc consecutiu que presenta a la nostra programació, esperem que siguin molts més. Llarga vida al Joan Isaac i al Club de la Cançó.
http://www.clubcantautor.com/artistes/isaac/index4.htm


 
 
 
 
 
 Fotografies: Josep Comellas
 

Joan Isaac torna avui a La Planeta, ja recuperat de l’infart

Hi presentarà «De profundis», un disc on es despulla «sense cap censura»


Xavier Castillón/Girona


El mateix dia que es publicava el seu últim disc, De profundis, Joan Isaac va patir un infart que va aturar els plans de gira i de promoció. «Físicament, em trobo molt bé, però l’ensurt va ser important», diu el cantautor, que ja ha tornat a la carretera i avui presenta De profundis a La Planeta de Girona (22.30, 8 euros), una sala que té «una significació importantíssima» per a ell, ja que va ser l’escenari de la seva reaparició, el 24 de gener del 1998. «És una sala amb la mida justa per a la meva música.»


Joan Isaac actuarà aquesta nit a La Planeta acompanyat per Enric Colomer (piano), Jordi Camp (baix), Lluís Ribalta (bateria i percussions) i Eros Cristiani (teclats, acordió i programació). «És un grup molt compacte i amb molts de matisos», diu Joan Isaac, que ha reactivat aquesta setmana la gira Ressons a Catalunya i té prevista una altra gira organitzada per l’Institut Català d’Indústries Culturals (ICIC) perquè pugui presentar la seva música també fora de Catalunya, en localitats com ara Getxo (Biscaia) i Madrid. En aquesta última ciutat no descarta tenir com a convidada la cantant Ana Belén, que a De profundis canta en català el tema Manfred. «En aquests moments, en què s’estan dient tantes mentides sobre el nostre país, té una significació molt important que la intel·lectualitat de Madrid canti en català. La intel·lectualitat espanyola, últimament, no ha estat gaire solidària», va dir dimecres Joan Isaac en una roda de premsa a Barcelona. L’altra col·laboració destacada és la de Lluís Llach a la cançó Cala la nit a San Remo.
 

Diu Joan Isaac que De profundis, el seu primer disc amb cançons noves des de De vacances (2000), és «un dels discos en què m’he deixat més la pell». I afegeix sobre aquestes 13 noves cançons: «M’hi despullo d’una manera bastant lliure i sense censura. Admiro la gent que escriu històries quotidianes, però jo escric sobretot coses que em passen a mi, que sóc la persona que més conec. Mai no intento explicar-me mentides a mi mateix, i crec que la gent agraeix aquesta sinceritat.»   
El Punt 24/2/2006


L’artista inicia una gira que s’havia anul·lat per una greu malaltia

El doble retorn de Joan Isaac

DdeG


Joan Isaac estrena a La Planeta els temes del seu nou disc, De profundis (Discmedi, 2006). Des de la profunditat de la seva veu arriben aquestes lletres, ritmes i melodies, que expressen la sensibilitat d'un gran artista.

L'espectacle està concebut instrumentalment per a quartet (piano, guitarra, baix i bateria) i els arranjaments de les noves cançons han estat creats per Olaf Sabater, Manel Camp, Eros Kristiani, Mauro Pagani,nEnric Colomé i Joan Garrobé.

L’actuació d’aquesta nit a Girona havia de ser una de les darreres de la gira, però una greu malaltia cardiovascular va obligar l’artista a suspendre els concerts previstos. Ara, ja recuperat, estrena amb noves forces De Profundis.

Joan Isaac no només ha manllevat el títol del seu darrer treball a l'obra del poeta, novel ·lista i dramaturg irlandès Oscar Wilde, també n'ha demanat en préstec el seu esperit.

Després d'uns anys sense enfrontar-se a la lluita del creador per transformar el silenci en construcció sonora i fer brollar la poesia del buit, Joan Isaac reprèn les tasques compositives i dóna forma a un nou treball de cançons pròpies. Joan Isaac mira al seu voltant i fixa la mirada a històries petites i grans, i s’agraeix que un dia decidís trencar el llarg silenci de quinze anys per tornar a entregar la seva música. 
Diari de Girona, 2006-02-24, p. 83


Entrevista: JOAN ISAAC | Cantautor


"En estos momentos vuelven a ser importantes la emoción y la utopía"


MIQUEL JURADO /Barcelona


El Petit Palau acogerá por primera vez en la noche de mañana sábado uno de los conciertos del ciclo de canción de autor BarnaSants. Un primer encuentro entre la sala y el festival que encerrará también un pequeño componente emotivo, ya que será la primera actuación de Joan Isaac en su ciudad tras el ataque cardiaco que padeció el pasado 24 de enero y del que se halla totalmente recuperado. Isaac aprovechará la ocasión para presentar en sociedad su último disco, titulado De profundis (Discmedi), que esta noche (22.30 horas) también presenta en la sala La Planeta de Girona.

De profundis se abre con una cita de Oscar Wilde: "El que asume el riesgo de las profundidades, asume el propio riesgo". "En estos momentos es un auténtico riesgo lanzarse a la carretera con un puñado de canciones nuevas", explica Isaac. "Este es el primer disco que hago con canciones inéditas desde 2000. Entre medio hubo un disco de canciones ajenas y el directo grabado en el TNC, que fue como un final de ciclo. Había estado 14 años sin cantar y cuando regresé tuve que recuperar el tiempo perdido. Ahora ya puedo mirar hacia delante".

El cantautor presenta mañana en el Petit Palau su nuevo disco 'De profundis'

En De profundis todas las canciones han salido de la pluma de Isaac, tanto la letras como las músicas. "Ha significado una total pérdida de pudor y vergüenza. He intentado explicar las cosas que tenía delante con naturalidad, de forma despojada y, sobre todo, sin autocensura".

En el concierto barcelonés estará acompañado de los cantautores italianos Mauro Paganni y Petra Magoni. No es casual, ya que el barcelonés siempre se ha mirado musicalmente en la escena italiana. "¡Y cada vez más!", afirma. "La canción de autor ha evolucionado de forma muy coherente en Italia y se nota un gran respeto por el género. En España no se conoce la situación de la canción italiana, no hay un intercambio fluido y eso que sólo estamos a 800 kilómetros. Creo que, entre nosotros, soy el único que reivindica la canción italiana". En su nuevo plástico Isaac comparte una canción con Lluís Llach en la que ambos cantan en italiano.

Joan Isaac habla en su nuevo disco de emociones íntimas y de paisajes cercanos sin olvidar un cierto grado de crítica social como en el tema dedicado al asunto del Prestige, en el que, además, le acompaña Ana Belén, que por primera vez ha grabado en catalán. "En estos momentos en los que todo tiene un precio vuelven a ser importantes la emoción y la utopía", afirma.

Si en el primer momento tras su regreso el núcleo central de su público eran gente de su generación -Isaac acaba de cumplir 52 años-, en los últimos años un público cada vez más joven se acerca a sus conciertos. "La generación del posfranquismo con poder económico para consumir cultura no lo hace, pero la gente más joven empieza a interesarse. La canción de autor no se consume superficialmente, necesita una complicidad. Los cantautores estamos muy metidos en el entramado cultural del país. Algunos nombres como Paco Ibáñez, Raimon, Serrat o Llach son referentes muy fuertes y, al mismo tiempo, casi inalcanzables. Tal vez por eso no aparecen nuevas generaciones que tengan esa misma fuerza y penetración en el público". 
El País 24/2/2006



 Punt, El, 2006-02-26, p. 42.


Diari de Girona, 2006-02-26, p. 60.

El 25 de febrer Joan Isaac va presentar al Petit Palau el seu nou disc “De Profundis”. Un disc amb noves composicions que tenen en comú l'arrelament al més profund dels sentiments. Hi va col·laborar Sònia Carmona, Mauro Paganni i Petra Magoni.





 

 

 

 

 

 

 

Joan Isaac presenta el seu nou treball, "De Profundis", al Petit Palau

26/02/2006

Joan Isaac va presentar el seu nou disc "De Profundis" ahir al Petit Palau, dins de la programació del Festival Barnasans. Va ser el concert del retorn formal del cantautor als escenaris després d'haver tingut un atac de cor el mateix dia que va sortir el seu últim treball al mercat. En les seves noves cançons, Joan Isaac segueix plasmant les petites coses de la vida que produeixen grans emocions. El públic, fidel, va gaudir del recital. 


Con gran gallardía por su parte, el cantautor Joan Isaac reapareció en Barcelona, restablecido ya del infarto de miocardio que sufrió el pasado 24 de enero, y dispuesto a presentar las canciones de su último disco, De profundis, el quinto que publica desde su reaparición pública en 1997.

Tanto el disco como el recital se iniciaron con una breve lectura del enorme Oscar Wilde, a quien siempre parece oportuno dar la palabra: “Qui assumeix el risc de les profunditats,  assumeix el propi risc”.

Joan Isaac sitúa sus coordenadas sonoras en la canción moderna continental, primordialmente la italiana. Su concierto en Barnasants contó con dos invitados: el sólido y veterano Mauro Pagani, de quien hemos tenido ocasión de escribir alguna vez, y la joven y saludablemente histriónica Petra Magoni, de la que esperamos poder contar algo en el futuro.

De profundis contiene estupendas canciones, empezando por T'estimo en la rutina, donde el autor sabe encontrar belleza en los más sórdidos e inevitables momentos que caracterizan la vida en pareja. Pero lo mejor de su nueva entrega es, probablemente, Havana dreamin', canción situada en una ciudad lluviosa en la que cuerpos jóvenes se desnudan “en els miralls de Dorian Gray”.

Joan Isaac –que hace un tiempo versionó a Pablo Milanés– enhebró legítimo filin en esta toma. De hecho, el giro latino es algo que se le da especialmente bien. En el concierto, recuperó Sara, una de las cosas más vacilonas y divertidas que ha escrito nunca.

Nuestro cantautor es el hombre de A Margalida, canción insertada en el alma popular, por lo que tiene de crónica, de recuerdo y homenaje al pobre Salvador Puig Antich. Es, también, una canción de amor, y es justamente en este capítulo de la lírica, más que en el de la crítica, donde Joan Isaac da lo mejor de sí mismo en cuanto a autor… 
Donat Putx.”Mejor lírico que crítico”. La Vanguardia  27/2/2006

Isaac porta la seva música tranquil·la i sortida del cor al Casal

El cantautor barceloní, que va patir fa pocs dies un greu infart, va actuar en el marc del cicle 'Músiques Tranquil·les'

Per Joan Salicrú


El cicle de 'Músiques Tranquil·les' de la Casa de la Música Popular semblava ahir diumenge dia 26 que s'hagués programat per acollir propostes com la de Joan Isaac, ideals per desgustar a la tarda d'un fred diumenge de febrer i mentre a fora del Casal Nova Aliança plovia amb una certa força. La proposta del músic barceloní, que fa molts pocs dies va patir un atac de cor, va entusiasmar el centenar d'assistents a l'acte, que marcava l'equador del cicle.

Acompanyat per un quartet de piano i teclats, baix, bateria i acordió i amb veu de referències "serratianes", Isaac va presentar les cançons del seu darrer disc, De profundis -en una de les quals hi canta la cantant Ana Belén i en una altra Lluís Llach-, així com algunes peces de la seva ja llarga discografia. A més, també va interpretar un parell de cançons del seu àlbum Joies Robades, de Luís Eduardo Aute i Pablo Milanés, per tancar amb una celebrada Margalida, la mítica peça dedicada a la companya de Salvador Puig Antich.
Isaac va posar els cinc sentits en totes les peces que va tocar i va cantar absolutament de cor. De fet, la satisfacció de l'"humil cantautor" barceloní, com es va autodefinir, era evident per poder tocar en un cicle reservat a artistes de gran nivell i per fer-ho després de l'atac de cor, precisament. El cantant es va encarregar de repetir-ho tan a l'inici com al final de l'actuació. El cantautor barceloní també va recordar durant el concert una anterior visita a Mataró, concretament a la Sala Cabañes, on va actuar com a teloner de Lluís Llach, el seu padrí musical. 



 












 Fotos: Imma Hernández


El 24 de març presenta De profundis en el Festival Figueres Folk 2006 i el 9 d’abril al Xesc Fortaleza de Palma.






El nuevo concierto de Joan Isaac es un espectáculo de canción de autor. La letra, el ritmo y la melodía del nuevo concierto y el disco DE PROFUNDIS (Discmedi, 2006) se fusionan para dar a la palabra del autor la máxima brillantez. El espectáculo está concebido instrumentalmente para cuarteto (piano, teclados, acordeón, bajo y batería) y los arreglos de las nuevas canciones han sido creados por Olaf Sabater, Eros Cristiani, Mauro Pagani, Enric Colomé y Joan Garrobé. En el disco colaboran ,además, Lluís Llach y Ana Belén.

Desde la profundidad de la voz de Joan Isaac, os proponemos adentraros en las profundidades de las canciones hechas desde el alma de uno de nuestros más grandes artistas.

Joan Isaac, voz

Enric Colomer, piano

Eros Cristiani, teclados y acordeón

Jordi Camp, bajo

Lluís Ribalta, batería y percusiones


L’11 d’abril visita L’illa del tresor de Barril i Ollé.



Joan Isaac obre l’(a)phònica 

 

El cantautor català Joan Isaac obrirà la tercera edició del Festival de la Veu (a)phònica, que enguany compta amb un dels cartells més ambiciosos. Serà avui partir de les 20:30 a la Plaça del Monestir, un dels nous recintes que aquest any acollirà els concerts del festival.
Durant el llarg període en què s'ha mantingut allunyat dels escenaris, Joan Isaac no ha deixat de compondre i ha donat vida a creacions que connecten amb la tradició de la cançó d'autor europea. Poeta i músic d’una sorprenent sensibilitat, Joan Isaac és una de les grans veus que ha donat la cançó en català.


L’any 1998 reapareix amb una de les gravacions més impressionants de la història de la cançó en català, el disc “Planeta Silenci”. A Banyoles, presentarà el seu últim disc. “De Profundis” (Discmedi, 2006); una fusió de lletra, ritme i melodia per donar a la paraula la màxima brillantor. Un treball que el confirma com un dels artistes catalans més importants del moment.
 
El Punt, pàg.57 24/6/2006










Amb la presentació, davant de més de 400 persones, de De Profundis, el nou treball discogràfic de Joan Isaac, es va estrenar ahir a la plaça del Monestir de Banyoles la tercera edició de l’(A)phònica, un festival de la veu que guanya adeptes any rere any, sobretot per la vocació popular i participativa del cartell. El recital d’Isaac, íntim i càlid, va ser seguit per un altre espectacle gratuït, a la Pia Almoina… 
El Punt, pàg.48 25/6/2006





 

Homenaje a la cantautora Teresa Rebull


Los cantantes Lluís Llach, Marina Rossell, Maria del Mar Bonet, Joan Isaac o Josep Tero, entre otros, participarán el próximo día 6 en un homenaje a la cantautora y activista catalana Teresa Rebull, de 87 años. Òmnium Cultural es la entidad organizadora del concierto que, bajo el título Visca l'amor, se celebrará en el Palau de la Música. Con él se quiere rendir tributo a “una mujer de gran calidad humana y una cantautora de una aportación artística incontestable”. La propia Teresa Rebull ofrecerá una pequeña actuación durante el acto. – Efe






El 18 d’agost porta “De Profundis” un altre cop a Barcelona. En aquesta ocasió és a l’Oratori Sant Felip Neri, dins de les Festes de Gràcia.



Durant la tardor es presenta la pel·lícula Salvador, amb música de Lluís Llach i l'absència destacada de tota referència a la cançó "A Margalida", el tema que al llarg dels anys més ha reivindicat la figura de Salvador Puig Antich.


‘A Margalida’


L’any 1977 Joan Isaac va publicar la cançó A Margalida en homenatge a Salvador Puig Antich i des de llavors no ha deixat mai de cantar-la en cap concert ni de presentar- la  comentant explícitament el seu significat. De fet, durant aquests prop de trenta anys, la cançó de Joan Isaac ha estat l’únic record perenne que algú ha tingut cap a la seva persona. El temps ha convertit AMargalida en un clàssic i en una de les cançons en català amb major arrelament popular. És per això que em sorprèn tant que el director de Salvador, Manuel Huerga, i tots els seus assessors, invoquin la memòria històrica des d’un oblit tan flagrant. Que a la banda sonora de la película dedicada a Puig Antich no s’hi hagi inclòs una cançó tan carregada de significat em sembla un altre signe decebedor dels temps que vivim.

JOSEP M. OLIVA MUIXÍ

Manresa 

21/9/2006 La Vanguardia




¿Dónde está 'Margalida'?


Especialmente feroz fue la inquina que determinada izquierda, con sus múltiples cabezas trotskistas, demostró contra el movimiento libertario, hasta el punto del puro desprecio y la más pura demonización. Esa misma izquierda que, en vida y muerte de Puig Antich, ninguneó severamente a Salvador, hoy ha producido la película.

Creo que transcurrió por la calle de Aragó. La recuerdo como una de mis primeras manifestaciones, y la mezcla de tensión, desconcierto y emoción aún sacude la memoria de mi estómago. Ese aleteo pertinaz de la mariposa del miedo. Había muerto -lo habían muerto- Oriol Solé Sugranyes, y en los círculos libertarios en los que me movía, el dolor era un compañero ansioso de la rabia. La rabia. La rabia se respiraba en el oxígeno compartido de ese día del tardo franquismo, y todos a una llorábamos a Salvador Puig Antich, llorando a Oriol. La breve historia del MIL rubricaba su final trágico con otra muerte, con otra ausencia. Y así, la muerte de Oriol reproducía inevitablemente, en nuestras almas torturadas, el suplicio que vivió Salvador, quizás la víctima más paradigmática de la maldad del franquismo. Algo había sabido de Puig Antich, a pesar de que la edad me había impedido vivir su condena con la intensa emoción de las generaciones que me precedieron, pero fue en la manifestación por la muerte de Oriol cuando lo incorporé a los mitos que jalonarían mi educación sentimental. Después llegó Margalida desde la garganta sensible y casi mística de Joan Isaac, y a partir de Margalida, Puig Antich formó parte de los mitos de generaciones enteras que, sin haber conocido su vida, aprendieron a llorar su muerte. "Crida el nom del teu amant, bandera negra al cor", y las emociones danzaban en los rincones del alma, como duendes de la memoria trágica. Esa canción, ese amor en los tiempos de la cólera y esa amante que tomaba como un beso la canción que Joan Isaac le brindaba están tan profundamente vinculados a la figura de Puig Antich que son como un abrazo, como un todo. Tantos años después aún nos queda, de Salvador, el horror de su condena a muerte, y la delicada belleza de la canción de Margalida. Sin embargo, en la película Salvador, nacida con la gran ambición de recuperar la memoria, la memoria de Margalida ha sido substraída. Por supuesto, el I si canto trist, de Lluís Llach, es un hilo musical delicioso, cuya carga reivindicativa trasciende el momento histórico para el que fue escrita, pero no es la canción de Salvador Puig Antich. ¿Lo puedo afirmar con esta rotundidad? ¿Tienen canciones únicas, inequívocas, los mitos? Éste la tiene, se llama Margalida y ha formado parte de la víctima, del luchador y del mito, desde que el mito se construyó. Su desaparición en la película, es un robo a la memoria sentimental de miles de personas que, con Margalida, aprendimos a amar a Puig Antich. Es, si me permiten, una indecencia. Y más allá de extrañas excusas que no aguantan al primer interrogante, no hay ninguna explicación. Por no haberla, la que nos damos por ausencia toma raíces en el espinoso, árido y tremendo territorio del sectarismo ideológico. Un territorio, no lo olvidemos, que fue el hábitat natural de muchas de las organizaciones clandestinas de aquellos tiempos. Especialmente feroz fue la inquina que determinada izquierda, con sus múltiples cabezas trotskistas, demostró contra el movimiento libertario, hasta el punto del puro desprecio y la más pura demonización. Esa misma izquierda que, en vida y muerte de Puig Antich, ninguneó severamente a Salvador, hoy ha producido la película. Por supuesto, me alegra mucho ver cómo algunos saben superar sus sectarismos adolescentes, a favor de la recuperación de la memoria. Pero recuperar la memoria también incluye recuperar las miserias que el antifranquismo cobijó. La película Salvador no sólo las olvida, sino que algunas de esas miserias la condicionan para mal. Algo de su alma trotskista le debe quedar, pongamos por caso, al bueno de Jaume Roures. ¿Será esa alma la que ha olvidado la canción Margalida? ¿O la que casi despoja a Puig Antich de su carácter libertario? La historia la escriben los que vencen, y ello vale también cuando se escribe la historia de la resistencia. Por supuesto, el anarquismo no venció. Es cierto que tampoco vencieron algunos de los ismos más notorios del izquierdismo radical, pero el paraguas del viejo comunismo amparó a todos los hijos descarriados en una misma épica oficial. El anarquismo se quedó fuera, a la intemperie, sometido al olvido o, peor aún, al revisionismo. Y su memoria aún resulta una incómoda carga para todas las familias de la izquierda marxista, esas que convirtieron el antifranquismo en su coto privado. Algo de ello, quizá mucho, se respira en la película Salvador. ¿Significa todo lo dicho que no me parece una película importante? Para nada. Como alegato contra la pena de muerte, y como visualización de la maldad del franquismo, me parece una película impecable, de una gran fuerza narrativa y también emotiva. Sin duda, hace un servicio a la pedagogía de la libertad. Además, es una película bella. Incluso sublime, en la tristeza. Pero precisamente por la materia sensible que trata, y por estar comprometida, según asegura, con la restitución de la memoria, los olvidos que presenta son aún más imperdonables. Uno no puede construir un gran homenaje a la memoria trágica, y después sufrir unos ataques de amnesia estridentes. Hacerlo contamina el compromiso adquirido. "No sé on ets, Margalida, però el cant si t?arriba, pren-lo com un bes...". ¿Cuántos miles, a lo largo de décadas, habremos gritado, con Margalida, el nombre de su amante? Veíamos la película, y nos venía la cadencia de la canción de Joan Isaac a los labios, como un efecto Pavlov de los sentimientos. Pero la canción no estaba, y su ausencia se convertía, al instante, en una inoportuna protagonista. Lástima. Lástima que incluso aquellos que construyen monumentos a la justicia, se permitan ser tan injustos.

Pilar Rahola

Diario El País. Madrid. 30/09/2006

 
 Entrevista: Joan Isaac por Santi Mayor Farguell en 'Avui' - 8 de octubre de 2006

Joan Isaac. Cantautor, l’any 1977 va publicar ’A Margalida’ en homenatge a Puig Antich, cançó que no forma part de la banda sonora de la pel·lícula ’Salvador’

Joan Isaac (Esplugues, 1953) va debutar discogràficament el 1974, any de la mort de Salvador Puig Antich, amb ’Rèquiem’. El 1977, a ’Viure’ va incloure una cançó que li retia homenatge, ’A Margalida’, de seguida convertida en una peça de referència de la cançó catalana. El seu últim disc, ’De profundis’, inclou una col·laboració amb Lluís Llach, qui s’ha encarregat precisament de la música de la pel·lícula ’Salvador’, sobre l’anarquista executat. La banda sonora no inclou, amb tot, ’A Margalida’, una absència que s’està qüestionant. Joan Isaac ha transmès la seva opinió a l’’Avui’ a l’entrevista següent.


Com valora l’absència d’’A Margalida’ a la banda sonora de ’Salvador’? És una sorpresa absoluta i molt desagradable. Em sap molt de greu i moralment aquest oblit m’ha tocat bastant. Ja fa 32 anys que canto ’A Margalida’ a tots els Països Catalans, a l’Estat espanyol i a la resta del món. Tot just fa vint dies que vaig donar el permís perquè la cançó s’editi en un disc que fan a Itàlia sobre cançons anarquistes de tot el món, que inclou peces de Joan Baez i Bob Dylan. Em sembla absolutament increïble que una pel·lícula que es fa al meu país sobre Salvador Puig Antich no la inclogui... Ara bé, tot i que no puc entendre les raons de la no-inclusió, vull subratllar que respecto tant la persona que ha fet la banda sonora com el guionista i el director de la pel·lícula. 

Sap les raons per què no l’han inclòs? S’hauria de preguntar a Manuel Huerga, Jaume Roures i Lluís Llach per què no han inclòs ni una mínima pinzellada d’’A Margalida’. Jo no les sé, les raons, però penso que el responsable de la banda sonora ho és de tot el que no és imatge, com la introducció d’altres cançons: ’Suzanne’ (L. Cohen), ’Nous sommes deux’ (G. Moustaki) i ’We Shall Dance’ (D. Roussos). Per què volen amagar ’A Margalida’? Jo no pretenc els drets d’autor ni res per l’estil, simplement reivindico la memòria musical d’aquest país. 

En cap moment es van posar en contacte amb vostè? Mai. Bé, amb en Lluís Llach vam cantar junts ’Cala la nit’ a San Remo l’octubre passat al Festival Tenco de San Remo, i també al meu últim disc ’De profundis’ l’ha cantat. Sí que vaig comentar al Lluís que suposava que inclouria alguna nota d’’A Margalida’ a la pel·lícula. 

Li ho va comentar explícitament? Sí, sí. I en Lluís em va preguntar si em faria il·lusió i li vaig respondre que no era qüestió que em fes il·lusió, sinó que em semblaria just. Em va dir que intentaria fer-hi alguna cosa.


Des d’aquesta conversa no en va saber res més fins que va comprovar que la cançó no és a la pel·lícula? Exacte. Sé que en Francesc Escribano (l’autor de ’Compte enrere’) va insistir que s’hi inclogués. Entre altres coses, quan Escribano va fer la presentació del llibre a Edicions 62, jo hi era i vaig cantar-hi ’A Margalida’, perquè em va demanar que hi anés. I amb motiu dels 25 anys de la mort de Puig Antich vaig anar al cementiri de Barcelona a interpretar-la en un acte poètic.


Amb Lluís Llach, n’ha parlat posteriorment? Li vaig enviar un missatge on li deia que considerava que eren injustos amb mi i que s’havia traït en part la memòria musical d’aquest país. 
Llach li va respondre? Sí, em va contestar que estava constret a unes directrius musicals molt clares, com si d’alguna manera estigués supeditat a la direcció. Jo el respecto profundament, però no ho puc entendre. I subratllo que ’I si canto trist’ (composició de Llach que acompanya els crèdits finals de ’Salvador’) és una grandiosa cançó, en cap cas en poso en dubte la qualitat ni la de Llach, però en aquest país la memòria de Salvador Puig Antich ha estat escampada per una cançó que vaig compondre i que la gent s’ha fet seva. Amb tot, vull que consti que fins ara no havia parlat obertament d’aquest tema amb ningú i que ara ho faig perquè el debat ha sortit a la llum pública. De fet, he rebut adhesions de molta gent que s’ha quedat estupefacta de veure aquest oblit. Fins i tot el president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, m’ha trucat personalment.

Ha parlat d’una certa traïció a la memòria musical del país. Que parlin de cinema, que parlin de negoci, de beneficis a guanyar, però que no parlin de la memòria històrica, perquè a ’Salvador’ hi ha molts oblits. I sobretot que no parlin de memòria musical. Si alguna empremta he deixat en la cançó en català durant aquests 32 anys, i que consti que jo no he estat amant de cap mena de catifa vermella, la meva mínima aportació a la cultura musical d’aquest país potser és una cançó, ’A Margalida’, que es refereix a Puig Antich: "Bandera negra al cor". Potser, com ha escrit Pilar Rahola, això de la bandera negra al cor pot molestar certes sensibilitats. Jo tan sols demano que respectin la cançó, simplement això. I si la gent surt del cinema dient que la hi troben a faltar és perquè deu faltar-hi. 

A banda de les constriccions musicals que esmenta com a motiu de la no-inclusió, com és la relació que manté, si n’hi ha, amb Manuel Huerga i Jaume Roures? No tinc cap mena de relació amb ells perquè no els conec, a cap dels dos. Jo no els conec, però suposo que ells sí que coneixen ’A Margalida’.




A Lluís Llach
Saps molt bé, Lluís, tu que et preocupes dels valors morals, que la generositat dels grans és la seva grandesa. N´has tinguda en aquest cas ? La pregunta te l´hauràs de fer algun dia.


Estrany sentiment. Lluís Llach forma part de la meva educació sentimental de tal manera, que segurament ha conformat alguns dels records més bells dels anys de la bogeria adolescent. Després, amb la serenor, ha quedat allò que el temps no decapita, i moltes són les cadències de Llach que han aconseguit acompanyar-me al llarg de la vida, més enllà de la nostàlgia. Probablement per això, per la densitat d´alguns sentiments, aquest article em resulta enormement incòmode. Neix de l´enuig que les seves paraules –i els seus « oblits »- m´han creat, però també parteix de l´estima a les moltes pells emocionals que m´ha regalat amb les seves cançons. Tanmateix, i molt més enllà del LLach personal que batega a l´interior de molts de nosaltres, el que ha passat amb la pel.lícula “Salvador” i amb l´absència de la “Margalida” de Joan Isaac, és lleig, és necessàriament trist i, situa Llach en un punt de mira que s´ha treballat, incomprensiblement, a consciència. Podia tenir dubtes, però l´entrevista de l´Avui al propi Llach, on intentava justificar el seu capteniment i on arribava a dir que “Margalida no té transcendència a la pel•lícula", em van convèncer de dues coses: una, que el responsable que la cançó no hi fos, és de Llach; i dos, que els motius pels quals no hi és, semblen força impresentables. Semblaria com si Llach no hagués entès res, ja no del que deien Joan Isaac o la mateixa Margalida Bover en aquestes pàgines, sino del paper del propi Salvador Puig Antich en la memòria d´aquest país. Com que m´hi sento apel.lada per motius diversos, tant per “la bandera negra al cor” que va alenar fortament en la meva joventut, com per l´amor a una cançó que ha marcat generacions senceres que mai no van conèixer Salvador, però el van recordar cantant-la, intentaré una resposta serena i alhora crítica a Lluís Llach. Benvolgut Lluís, el primer és la generositat. No hi ha tantes oportunitats per retre homenatge a la memòria musical d´aquest país, i tu, que tens la sort d´estar situat en una talaia privilegiada, tens també la responsabilitat de tibar la corda de l´enaltiment a aquells que s´ho mereixen. Ha existit una oportunitat millor que aquesta, per situar Joan Isaac en el pòdium de respecte, estima i agraïment que s´ha guanyat? Ho veig difícil. Era la pel.lícula, era el mite, era la cancó, era el cantant, era el record. No és que Joan Isaac hagi cantat tossudament “Margalida” durant anys, és que milers de catalans hem cantat tossudament “Margalida” gràcies al Joan. I gràcies a ell, hem viscut la tragèdia de Salvador. Lamentablement, ni tu que tens una biografia musical tan excelsa, has aconseguit formar part del mite. Perquè no és fácil, i perquè Isaac ho va aconseguir, la cancó era un acte de justícia. Saps molt bé, tu que et preocupes dels valors morals, que la generositat dels grans és la seva grandesa. N´has tinguda en aquest cas ? La pregunta te l´hauràs de fer algun dia. La segona cosa que voldria dir-te és que Margalida no només va ser una alegria carnal d´una nit d´estiu. Va ser un amor viscut en plenitud i, sobretot, l´amor que arribaria fins al final, la darrera espurna d´emoció, el darrer batec d´un jove Salvador que tenia una vida, tenia unes idees, tenia un amor, i tot li varen treure. La pròpia Margalida, en unes sensibles paraules que em va escriure, em recorda aquelles cartes des de la presó, la darrera el dia de l´assassinat… Tot això no té valor a la pel.lícula? Doncs aleshores, què heu fet? Tindrà raó Margalida quan feia a l´Avui aquesta esfereidora afirmació: “és una pel•lícula ianqui que utilitza una història real per fer un pamflet”?. No sé Lluís. Que no consideressis la cançó em va semblar ben trist. Però que menystinguis l´amor que tots dos es tenien, em resulta lamentable. I tot plegat lliga amb la qüestió final, tal vegada la de fons, el perfil ideològic de Puig Antich. Estic convençuda que ni Manuel Huerga, ni en Jaume Roures, ni, pel que veig, tu mateix vareu situar la ideologia anarquista de Salvador, al lloc que li corresponia. Massa “modernitat” iupi per part del Manuel? Massa trostkisme per part del Jaume? I en el teu cas? No ens enganyem. La memòria de la resistència també l´han escrita els vencedors, i fins i tot entre les víctimes va haver vencedors. Els anarquistes varen perdre totes les batalles, incloent la del record. Avui n´hi ha que están reescribint la història dels lluitadors, amb tinta falsa. Quina llàstima, tot plegat! Un mite, i se´l despulla de contingut. Una cançó que va marcar el mite, i desapareix. Un cantant que mereixia un petit espai, res, unes notes, i se´l menysté. I un gran cantat, tu, que, en un moment d´or no té la grandesa que hauríem esperat. Ha valgut la pena, Lluís?


Pilar Rahola 
Diari Avui. Barcelona . 02/11/2006 
 
L’1 de novembre Joan Isaac tancava els festivals musicals de Canet, 30 anys després.

Els festivals musicals de Canet, 30 anys després


Els concerts de 1976 encara van patir la repressió franquista


JORDI GARCÍA-SOLER


Aquest estiu ha fet 30 anys de les més grans edicions de les Sis hores de cançó a Canet i de Canet/Roc, festivals musicals que han esdevinguts mítics. No obstant, la història d'aquests festivals arrenca l'agost de 1969, que va tenir lloc, al Tennis Club de Canet de Mar, un recital de cançó de Lluís Llach, Ovidi Montllor i Francesc Pi de la Serra.

Per això és l'empresa Pebrots, creada per La Trinca, qui es fa càrrec de l'organització i aconsegueix que el 31 d'agost de 1974 més de 15.000 persones omplin a vessar el Camp Municipal d'Esports per veure-hi actuar Toti Soler, Joan Isaac, Dolors Laffitte, Pere Tàpias, Ovidi Montllor, Pi de la Serra i Lluís Llach.

...

Les últimes Sis hores de cançó a Canet van ser les de 1978. Van tenir un aire molt reivindicatiu, en el context de la campanya a favor de la llibertat d'expressió a favor dels Joglars. Amb l'assistència de més de 50.000 persones, hi van actuar Maria del Mar Bonet, Al Tall, Marina Rossell, Joan Isaac, Ramon Muntaner, La Trinca, Pi de la Serra, Ovidi Montllor, Coses, Pere Tàpias i Els Pavesos, a més de Comediants i Dekaros.

Ara, 30 anys després dels Canets de 1976, molts els recorden encara com a referents mítics de la recuperació de la llibertat.

Lluís Llach, Joan Isaac i Adrià Puntí són alguns dels cantants que actuaran en el Festival Canet Cançó, 30 anys després que aquest festival fos un referent de la cançó d'autor catalana.

El Canet Cançó va renéixer l'any passat i en aquesta segona edició que començarà l'11 d'aquest mes es pretén trencar definitivament amb la nostàlgia i mirar cap al futur de la cançó d'autor. Lluís LLach actuarà el 18 d'aquest mes, el dia 25 ho farà Adrià Puntí i tancarà el festival l'1 de novembre Joan Isaac, amb una interpretació basada en el seu disc "Joies Robades". Precisament ha estat Joan Isaac qui ha rebutjat l'autocomplex que han tingut els cantautors entre la dècada del 80 fins al 2000, ja que segons el cantautor la cançó és un element de cultura i de reivindicació de la llengua. El festival té també una exposició en què es podrà fer un itinerari per la història de la cançó d'autor. 
El País, 5 d’octubre de 2006
 

JOAN ISAAC: "Em sento molt valorat i respectat com a artista”

Entrevista a Joan Isaac per Joan Alcaraz, part I

Ja fa vuit anys que Joan Isaac, un dels nostres millors cantautors, va protagonitzar un retorn fulgurant a les gravacions i els escenaris, amb les fites que representen l’aparició de cinc Cd i els dos concerts del març del 2004 al Teatre Nacional de Catalunya. El darrer dels seus treballs, De profundis, és, a parer meu, el millor disc d'aquest artista, amb una majoria de cançons de gran nivell creatiu. Ho crec així sense menystenir valuosos temes d'anteriors lliuraments inclosos els que provenen de la seva època inicial- ni, per descomptat, la "joia" singular que són les tan interessants versions de Joies robades (2002), un disc que supouna connexió directa i absolutament reeixida de la nostra Cançó amb el bo i millor de la cançó d'autor internacional.

La teva gira dins el ja desaparegut circuit Ressons va veure's interrompuda bruscament, poc després de començar, per un infart. La salut va tornar-te a acompanyar en públic a partir del concert del 23 de febrer a Manresa… 
Sí, vam recomençar a Manresa amb un èxit important de gent i va ser molt emotiu. I encara més tenint en compte que estàvem al Club de la Cançó, que programa els seus cicles d'actuacions a la sala El Sielu i que està agafant molta empenta, portat per una gent amb la qual col.laboro amb molt de gust i els assessoro tant com puc. I, a partir d'aquí, vaig anar oferint nous concerts i recol.locant tots els de la gira que havien quedat penjats.

Durant el mes d'obligat repòs, quines reflexions, vitals i artístiques, et van venir més al cap?
Més vitals que no pas artístiques. Sobretot, és quan ja et sents una mica millor que t'adones què és el que realment t'ha passat. Fins al punt que, en sortir de l'hospital, vaig sentir la "síndrome d'Estocolm" d'una manera molt profunda. Gairebé no volia iniciar una vida normal, ja que a dins de l'hospital em creia protegit, em sentia molt estimat. La sortida, doncs, va ser una mica traumàtica, perquè representava el retorn a un món agressiu que m'havia dut a un moment límit degut a l'estrès i la manera de viure. A més, quan passes per un tràngol com aquest, t'adones de l'immensament fràgils que som. Després vénen tota una sèrie de propòsits de reciclar la teva vida, de fer-la diferent. I ja t'ho diuen, que has de canviar els teus hàbits, i òbviament procures fer-ho, però no deixa de ser complicat.

El crític Josep Maria Hernández Ripoll, al concert que vas oferir a Barcelona el 25 de febrer al Petit Palau, et va veure més tranquil i relaxat, diferent "al sac de nervis a què ens tenia acostumats"…
Precisament, quan et posen al límit aprens a intentar agafar-te la vida d'una altra manera, a posar distancia a les coses. El concert que vaig fer al Petit Palau significava el pur plaer de cantar, i de fer-ho a Barcelona una altra vegada després de les actuacions al Teatre Nacional. I això em va produir, efectivament, una relaxació molt gran: em notava content, molt feliç de trepitjar escenari…

Sí, jo també crec que es notava.
I, d'aquesta manera, el concert va guanyar en emotivitat i en profunditat, que és el que busco sempre.

Malgrat l'ensurt, quin balanç fas d'aquest teu Ressons 2006?
Un balanç molt positiu. Hem tocat en molts teatres, en molt bones condicions, amb un públic més o menys nombrós segons els llocs... Però el que hem constatat a cada concert és que la gent n'ha gaudit molt, i això emociona.

La crítica diu que De profundis és, en conjunt, el teu millor disc. I tu, com ho veus?
No sé si és el millor. El que puc dir és que és un disc que, quan en vaig fer l'escolta definitiva a l'estudi amb tres o quatre persones, em va convèncer molt. Jo tinc el costum de fer una escolta final en profund silenci,quan tot el treball està acabat, durant els setanta o vuitanta minuts que dúra un disc. Doncs bé, és la primera vegada que m'he posat a plorar, quan va acabar aquesta escolta. Ho vaig fer de pura emoció. En qualsevol cas, és un disc fet amb molt d'afecte. Cada tema té el seu arranjament precís, sense que sobri ni manqui res. Hi ha dues col.laboracions magnífiques - les d'Ana Belén i Lluís Llach- , i crec que, a nivel de textos, és dels millors discos que he fet, i ho dic amb tota la humilitat del món. Sobretot, són cançons molt sentides, que emocionen la gent perquè li estàs explicant coses molt properes, amb molta pell. Hi ha molta pell, a De profundis. En aquest sentit, hi ha hagut anècdotes precioses, com una carta a La Vanguardia d'un matrimoni que fa trenta anys que están casats i que es referien a una cançó com T'estimo en la rutina ["T'estimo en el llenguatge / dels gestos ja sabuts"]. Deien que aquesta cançó els havia conformat encara més en la seva estimació i que és un tema que, fins i tot, pot contribuir a evitar més d'un divorci…

"Qui assumeix el risc de les profunditats assumeix el propi risc...", deia Oscar Wilde en la introducció que encapçala el CD. Quin és el risc que, al llarg de la teva trajectòria, has volgut assumir sempre?
Bàsicament, fer la feina que jo volia fer, de la manera que la volia fer i passant de moltes pressions. Cal escoltar molts consells però, a la fi, saber prendre les pròpies decisions. I és que tothom pot opinar el que vulgui, de la feina dels altres, però el procés creatiu és, en el fons, molt individual. I al llarg de l'obra d'un autor el que s'acaba notant és la coherència artística, que és paral.lela a la coherència vital, i això és molt important. I també cal procurar no ser mai una persona que pugui semblar inassequible, sinó tot el contrari. Per això m'estimo molt la gent que escriu tal com és, i que és tal com escriu.

Entre els encerts més clars del disc hi veig la contraposició entre el romanticisme d'una cançó com Em parlaves de l'amor ["Em parlaves de l'amor / com d'un mar curull de veles blanques"], el realisme de T'estimo en la rutina ["T'estimo entre les restes / de la passió enyorada"]. La vida ens porta a provar els nostres sentiments de maneres ben distintes…
Em parlaves de l'amor ["Com les dunes dels deserts, / impossibles, suaus, inabastables"] és una cançó que parteix d'una conversa que vaig tenir amb una persona jove que entén l'amor d'una manera absolutament pura i eterna. I això és molt maco, evidentment, però és només una de les cares de l'amor. Una altra de molt diferent l'expressa un tema com T'estimo en la rutina ["T'estimo preocupada, / absent, despentinada..."], la lletra del qual, tendra i dura alhora, crec que ens pot fer reflexionar molt. Per mi, és la gran cançó d'amor, en el sentit d'estimar les persones pels aspectes que no t'agraden tant d'elles ["T'estimo simplement / per tot allò que no t'hauria / d'estimar"].

Molt pitjor és quan dius que "tot era hivern / entre tu i jo, / tot era hivern" a la bellíssima cançó titulada, precisament, Hivern…
Hi ha vegades que, entre dues persones que s'estimen, es produeix un distanciament, una fredor, un hivern, en definitiva. Aquest "hivern", jo també l'he passat, con tanta gent, i ara he volgut reflectir-lo. I és que en alguns temes d'aquest disc, efectivament, he intentat aprofundir sobre l'amor des de perspectives diferents. Des de l'enamorament, que és l'amor en un sentit absolut, fins a la ruptura, hi ha un procés vital en el que tots i totes estem immersos.

Has dit que la col.laboració d'Ana Belén a Manfred ["Però Manfred, què l'hi han fet al mar, / que l'aigua s'ha tenyit de mort, / que arriben a la platja onades de vergonya / que ho embrutaven tot..."] representa, d'alguna manera, un gest de diàleg d'Espanya vers Catalunya, darrerament tan dificultós…
Sí, perquè sobre aquest país, en ocasió del procés del nou Estatut, han caigut darrerament grans mentides, impulsades des de la dreta o, millor dit, l'extrema dreta, perquè la dreta que representa el PP és una extrema dreta espanyolista i reaccionària, de connotacions absolutament franquistes. Enfront d'això, i com molta altra gent, vaig notar una gran manca de resposta per part de la intel.lectualitat espanyola d'esquerra vers el procés català. Aquesta poca solidaritat, no solament política, sinó també des del punt de vista intel.lectual i artístic, em va semblar molt sorprenent i em va molestar força. Per tant, el fet que, en plena efervescència anticatalana, una personalitat com l'Ana Belén tingués el detall de col.laborar en un disc en català és molt important. Jo li ho havia demanat a nivell purament artístic, però després em vaig adonar que aquesta col.laboració podia tenir una altra lectura, i li ho vaig comentar. I l'Ana em va dir: "No hi havia pensat però, ara que m'ho dius, n'estic orgullosa”.

L'altra intervenció destacada és la de Lluís Llach a Cala la nit a San Remo ["Cala la nit a San Remo, / xiula un tren i se'n va. / Cala la nit a San Remo, / roses blanques a ciutat"]. Com et vénen a la memòria, les primeres parts dels concerts del Lluís en els teus inicis?
Amb una emoció tremenda. Jo era un noi d'Esplugues de Llobregat que cantava i tocava la guitarra rítmica en un grup que es deia Nosaltres i que havia quedat finalista al concurs Promoció de Noves Veus a la Cova del Drac. I, de cop i volta, apareixen el Joan Molas i la Núria Batalla, els representants del Lluís, i em proposen de cantar en solitari, i una de les primeres coses que fan és presentar-me'l. Per mi, Lluís Llach era un mite, en aquells moments. I l'estratègia que em van proposar, de fer les seves primeres parts, era molt interessant. Vaig passar-me un any i mig actuant amb ell, amb tot el que això suposava.

Eres el Feliu Ventura de l'època, doncs…
Sí, d'alguna manera. El Lluís és un dels artistes que més han fet això en aquest país, i em sembla una actitud molt lloable. Va començar amb mi, amb el Ramon Muntaner i amb la Marina Rossell, després va venir el Joan Amèric i ara el Feliu Ventura. En el meu cas, vaig aprendre moltes coses, vaig conèixer el país i vaig posar-me en contacte amb el món de la Cançó, i això va ser decisiu.

Una de les dedicatòries del disc és a Lluís Puig, el coordinador de Vesc, "per rescatar-me de la foscor". Des de finals del 1998, a partir de l'aparició de Planeta silenci, no n'havies anat sortint?
Sí, però la dedicatòria va per una altra banda. Vaig tenir una mala experiència amb un representant, el Yanni Munujos, que és un personatge que s'ha portat molt malament amb força gent, tan important com la Maria del Mar Bonet o el Manel Camp, per exemple. Em vaig trobar absolutament enganyat i estafat, i com molt perdut. Aleshores vaig trucar al Lluís Puig, que em va oferir de seguida la seva mà i el seu suport. En aquest àmbit és molt difícil trobar un professional com cal, a més d'un amic i una bona persona. I quan ho trobes, és fantàstic.

Podries fer un balanç, ni que sigui provisional, d'aquesta segona època de la teva trajectòria?
El balanç que en faig és superpositiu. No me l'esperava, el camí que fa uns anys he emprès. Tot va començar amb una mena de juguesca amb el Xevi Planas, que em va muntar un concert a la sala La Planeta de Girona. I, a partir d'aquí, el procés va anar creixent, fins arribar als dos concerts del 5 i 6 de març del 2004 al Teatre Nacional de Catalunya, que per mi van ser la culminació del meu procés de retorn al món de la Cançó. El que puc dir és que, en aquests anys, m'he sentit molt valorat, molt respectat com a artista, i això dóna forces per a continuar escrivint cançons i anar-les cantant. Em creia que la gent s'havia oblidat de mi, tot i que hi ha persones que m'han seguit sempre. Sobretot, m'he sentit molt valorat per la premsa, pel món de la crítica, amb el qual, després de passar catorze anys fora dels circuits, hi havia tingut poca comunicación.


JOAN ISAAC: "Els cantautors joves han d'arribar a la gent de la seva generació”

Entrevista a Joan Isaac per Joan Alcaraz, part II

El periodista i escriptor Joan Barril, en la seva presentacal disc commemoratiu dels recitals al TNC Només han passat cinquanta anys, escriu, en referencia a la cançó que dóna nom al CD:"Joan Isaac ha fet en una cançó lírica la petita epopeia d'una generació. L'ha signat i l'ha cantat ell i ens la regala perquè la cantem tamals altres si s'escau. Podria semblar que és una evocació melangiosa del passat. Però, contràriament a allò que se sol dir, la melangia no és la més fèrtil de les sensacions. Allò que ha fet Joan Isaac és una crònica.(...)

La crònica de Joan Isaac és la d'una generacque va tenir el privilegi de veure néixer els Beatles i d'assistir a l'ensorrament d'una dictadura, una generacque va tastar en el mateix moment la porra i el porro i que va saber que la llibertat no la donava ninsinó que s'havia de guanyar dia a dia" (...)

La teva retirada, a partir del 1983, era un dels efectes d'una Cançó menystinguda per tanta i tanta gent. Ara que hi ets de nou, quina situació hi has trobat?
Una situació del tot diferent de quan ho vaig deixar. En els meus inicis, als anys 70, hi havia una complicitat absoluta entre la cançó catalana i el públic. En canvi, a partir dels 80, la Cançó es va convertir en una de les expressions musicals del país, una més, sovint menyspreadada i amb la voluntat, per part de la dreta, de fer-la desaparèixer. El cantautor, en aquells moments, era un personatge que molestava profundament al poder, i per això aquest va promoure, com a alternativa, el moviment del rock en català, dins el qual hi tinc grans amics, que quedi clar. Precisament, un dels símptomes que no érem un país normal és que semblava que no podien conviure la cançó d'autor -un gènere amb uns paràmetres renovats respecte dels del franquisme i la Transició- i el rock d'aquí. Això, per sort, ha anat canviant, i estem arribant a una normalitat que no és encara la italiana o la francesa. Però s'està en camí d'aconseguir que cada gènere tingui el seu públic, i que les generacions posseeixin referents propis. La generació que m'escolta, que és la de la gent de 40 a 60 anys, aproximadament, té el dret de poder accedir als seus artistes.


Però el relleu generacional del públic de la Cançó també és necessari, perquè seria bo que t'escoltés, a més dels representants de la franja d'edat que deies, gent de generacions més joves…
Sí, però això és més complicat per a nosaltres. Crec que són els cantautors joves els que més han de procurar arribar a la gent de la seva generació.


Et refereixes als anomenats "bandautors", per exemple?
A ells i d'altres, però no es tracta només d'un problema de nom. Un cantautor sempre serà un cantautor, li posis a les cançons l'embolcall musical que vulguis. El que passa és que hi ha una certa tendencia a creure que fer cançó d'autor amb un vehicle musical tipus rock o pop sigui com més assequible a la gent jove. I això depèn. El fet, per exemple, que un disc com el del Serrat sigui número 1 de vendes a Espanya i cantat en català ens ha de fer reflexionar molt. Això ha d'animar les discogràfiques a què les nostres produccions s'exportin.


De tota manera, per què cantautors espanyols encara joves com Pedro Guerra o Ismael Serrano omplen locals fàcilment i aquí, fora dels quatre clàssics que són en la ment de tothom, això encara costa tant?
Que el Pedro Guerra o l'Ismael Serrano omplin auditoris és un fet normal, perquè al darrere hi ha les multinacionals que els donen suport d'una manera molt important, ja que el mercat del castellà és molt més gran que el nostre. A més, dins l'àmbit cultural català encara pesa massa el factor de l'autoodi. Hi ha un problema de defenestració interior del país. Molta gent d'aquí té la qualitat del Guerra, del Serrano o del Javier Álvarez, que quan ens vénen a visitar omplen. En canvi, omplir nosaltres un Palau de la Música, si no ets un dels quatre consagrats -Raimon, Llach, Serrat, Maria del Mar...-, ens costa moltíssim. I és que escoltar música en català encara és massa un fet de militància, quan hauria de ser un hàbit absolutament normal.


Com valores un altre dels retorns més interessants, el d'Enric Barbat, amb Camins privats? 
El valoro molt positivament, perquè considero que l'Enric és un dels grans autors de cançó d'aquest país. Per mi, hi ha un duet important de compositors, que són el Serrat i el Llach, i després hi ha dos autors, com el Quico Pi de la Serra i l'Enric Barbat, que considero uns mestres que ens han ofert grandioses cançons. Si fóssim un país normal, tant un com l'altre tindrien una trajectòria normalitzada i haguessin viscut tranquil.lament de la Cançó.


I dels noms que surten ara, per qui decantes més les teves preferències?
El que he escoltat més és el Roger Mas, perquè és molt amic i em sembla un tio molt interessant, d'un gran nivell de qualitat. I, a més, amb el Roger passa una cosa: que és molt respectuós amb tota la cançó que s'ha fet en aquest país. En canvi, hi ha alguns dels nous que he notat que no han escoltat massa moltes de les coses que s'han fet abans d'ells. També hi ha gent com el Feliu Ventura, que fa cançons que estan bé, o com el Muhel, que m'agrada bastant. El que passa és que, per a un jove, obrir-se avui camí en el camp de la Cançó no és gens fàcil. Molts tendeixen més a una concepció rítmica dels temes que no pas melòdica, i això pot tenir el seu interès, però jo continuo creient que la melodia és molt important. La gent que vol fer cançó d'autor amb un embolcall rock o pop ha de prestar molta atenció al text, al que intentes explicar, perquè en alguna cosa s'ha de diferenciar la cançó d'autor, que és un gènere que existeix a tot el món, amb embolcalls musicals diferents. Però el que sí que la caracteritza és un respecte profund pel text, una poètica interessant... Per mi, per parlar també de l'àmbit anglosaxó, Lou Reed és un extraordinari cantautor, com ho són James Taylor, Nick Cave -un australià meravellós- , Leonard Cohen... Són creadors que, amb conceptes musicals diferents, vehiculen els sentiments i les emocions d'una manera determinada.


Algun cop has dit que la Nova Cançó, tot i la solidesa del seu mite, és un llast per a la gent que comença…
Sí, perquè la gran putada és que molta gent encara associa la cançó d'autor d'aquest país a aquella Nova Cançó tan emblemàtica, però en la qual el fet artístic no era sempre el més important. I això era molt lògic aleshores, però no deixava de ser producte "d'un temps, d'un país", com deia Raimon. Però a països on no hi ha hagut aquesta pressió política sobre un fenòmen artístic com és la Cançó - Itàlia o França, per exemple-, el gènere s'ha desenvolupat d'una manera natural, amb uns recanvis generacionals normals, amb bona convivencia entre els autors veterans i els més joves. Aquí, en canvi, sempre sembla que estem recomençant de nou, que no sabem evolucionar a partir de la pròpia tradició, i això és fumut.


En la teva etapa actual has establert, potser més que cap altre dels nostres cantautors, una molt interessant "connexió italiana”.
Aquesta connexió la tinc des de fa molts anys. Neix quan descobreixo la cançó d'autor d'aquell país, a finals dels anys 70. Noms com Paolo Conte, Francesco De Gregori, Fabrizio De André, Lucio Dalla, Gino Paoli, Francesco Guccini... em van seduir i interessar molt, i això continua. Després, vaig conèixer la gent del Club Tenco, creat en record de Luigi Tenco, que va ser un cantautor molt important. Aquest club el va fundar un "boig" meravellós que es deia Amilcare Rambaldi fa ja trenta-quatre anys, i és dedicat exclusivament a la cançó d'autor. Organitzen un festival que té lloc durant tres dies a San Remo, al mateix teatre on es fa l'altre festival, el de cançó melódica, del qual és una mena d'alternativa. En el marc d'aquest festival, el Premi Tenco és el guardó més prestigiós de cançó d'autor a nivell europeu i mundial. Entre nosaltres el tenen Maria del Mar Bonet, Lluís Llach i Joan Manuel Serrat. També el tenen molts altres grans artistes, com Enrique Morente, Luis Eduardo Aute o Lou Reed, per exemple.

És un festival importantíssim, en el qual els qui hi actúen ho fan pel pur plaer i prestigi de cantar, ja que paguen poquet. Programen cinc amics, en un teatre on hi caben dues mil persones i que, durant els tres dies que dúra el festival, està ple. Jo mateix hi he actuat quatre vegades, l'última cantant amb Lluís Llach Cala la nit a San Remo ["Salpen vaixells plens de flors / penja la lluna allí dalt, / plouen al mar mil cançons/ fletxes en aquell somni blau"].


A Itàlia hi vas sovint, doncs…
Tot el que puc. A més dels grans mestres del gènere, m'interessen molt els cantautors joves, que n'hi ha de meravellosos. Per exemple, Samuele Bersani, Daniele Silvestri, Sergio Cammariere... entre nosaltres molt desconeguts. Per això he intentat anar presentant gent, com la Petra Magoni, que va venir al concert del Petit Palau, o abans, al TNC, Roberto Vecchioni o Mauro Pagani. Crec que és molt interessant donar a conèixer aquí el gran interès i la qualitat de la cançó italiana tant com sigui possible.


Amb Joies robades vas establir una altra connexió decisiva, posant-nos a l'abast la millor cançó d'autor d'arreu del món. Et sents un "lladre" de luxe?
A priori, gravar Joies robades era una operació complicada, perquè només hi creia jo. Sempre s'havia versionat molta cançó de fora, però sobretot cançó melòdica anglosaxona. En canvi, mai no s'havia intentat traduir Aute al català, o Silvio Rodríguez, o Pablo Milanés, o un cantant mexicà aquí molt poc conegut però tan extraordinari com Alejandro Filio... Va ser un treball dur, perquè es tractava de traslladar a una altra llengua tot un seguit d'emocions, amb paraules i imatges diferents. Però el resultat va ser molt satisfactori. Els propis autors m'han felicitat, també els que tenim més a prop: Pedro Guerra, Aute, Joaquín Sabina…


I quins altres autors que admires haurien quedat fora del "botí", ara com ara?
Molts, molts. Penso que pot haver-hi una segona part de Joies robades, amb gent tan important com Caetano Veloso, Maria Bethânia o novament Paolo Conte, que ja era al disc, però que ara voldria aconseguir que cantés en català. Per això intentaré, com ja passava amb alguns dels autors de Joies robades, que n'hi hagi encara més que cantin en català, acompanyant- me, les seves pròpies cançons. És una operació que a mi m'agrada molt però que s'ha de fer amb temps, tranquil.lament... Tot arribarà.


Sempre t'has envoltat de bons músics?
Sí, he tingut la gran sort de disposar de la col.laboració de molt bons professionals. Tinc una relació ben positiva amb els músics, perquè intento ser un instrument més dalt de l'escenari, un instrument que és la veu. I això em sembla molt important que els músics ho sentin, que s'adonin que ets un més dins la història, un més en l'aventura de pujar a un escenari i oferir un concert.


Bon rotllo, doncs. Els crítics també te'l creen, en general?
En general, sí, perquè jo respecto molt les opinions de tothom. El que no respecto, de la crítica, és la ignorancia, perquè no m'agrada que els crítics siguin ignorants de la teva obra, del sentit del que vols fer. Penso en els crítics joves que escriuen sobre Cançó, en aquest país, com poden ser el Joaquim Vilarnau, el Jordi Bianciotto, el Josep Maria Hernández Ripoll. Són gent molt preparada, de la mateixa manera que ho són els que ja fa més temps que s'hi dediquen: Xevi Planas, Miquel Pujadó... Tots ells han estudiat el que és la cançó d'autor, coneixen la teva obra i saben cap on vols anar, a més de moure's amb uns paràmetres molt professionals. En definitiva, crec que el nivell crític del país ha pujat. Abans hi havia crítics que no se't carregaven a tu, sinó que es carregaven el gènere. Era acollonant, però això, per sort, sembla haver canviat.


Un art major com és la cançó d'autor es basa, sobretot, en la capacitat d'emocionar…
Sobretot, perquè tothom que puja a un escenari vol que l'aplaudeixin, vol sentir-se estimat i pretén que aquelles emocions que tu has sentit i que després has estat capaç d'escriure puguin transmetre's i emocionin la gent. Jo no entenc la cançó, ni l'art en general, sense que siguin vehicles per a crear emocions a la gent, per produir una sacsejada. A mi, quan vaig a veure una pel.lícula, m'interessa que em sacsegi, no només que em faci passar una bona estona. I, si vaig a veure una obra de teatre, m'agrada que em foti dues patades a l'estòmac, que em faci reaccionar. Doncs amb la cançó passa el mateix.


Ja ets molt més que el creador de la tan emblemàtica A Margalida ["No sé on ets, Margalida, / però el cant, si t'arriba, / pren-lo com un bes. / Crida el nom del teu amant, / bandera negra al cor"].
Espero que sí, tot i que la gent sempre m'identificarà per aquesta cançó. Cal tenir en compte que no és gens fácil que una cançó traspassi l'entorn pròxim i esdevingui patrimoni col.lectiu. Quan passen aquestes coses, les cançons deixen de ser teves. Per això, A Margalida és, sobretot, de la gent, ja no és tan meva. I, a més, curiosament, és una cançó que es va difondre no a través d'una gran promoció, sinó del boca a orella. Me'n sento orgullosíssim, tot i que espero que la gent em conegui per altres cançons i crec que, actualment, ja és així.


Tot i que la lletra no té connotacions polítiques, el títol d'una de les teves darreres cançons, Tot és fràgil ["Com la flor que s'ha obert d'improvís, / la riquesa, l'oblit, la bellesa. / Tot és fràgil, massa fràgil. / Tot és fràgil, fràgil, fràgil."], esdevé una bona definició d'aquest temps incert.
Si et pares a pensar, la fragilitat hi és en tot. En aquesta època, es fan les guerres més insòlites per concepcions com molt fràgils del que és la llibertat, a la qual se la vol defensar d'una manera absolutament falsa. La fragilitat, doncs, és una percepció generalitzada: la fragilitat dels sentiments, la incomunicació que hi ha entre la gent. Tot és com molt fràgil, molt tènue…


A Gràcies, vida, gràcies estàs convençut que "és possible seguir somniant"… 
Absolutament.


Continues sentint-te un idealista anàrquic?
Sí, tal com ho he estat sempre. No crec ni en les lleis, ni en els dogmes, ni en déus, però crec profundament en la persona i penso, com sempre he dit, que la revolució comença per un mateix. Per això s'ha de continuar insistint en el dret a somniar, perquè la persona, sense el somni, deixa de ser evolutiva. El somni és el pas que necessitem per a cercar les utopies, potser a voltes irreals, però també és important creure en coses impossibles.






També el 2006 a Caracas i el 2007 a Barcelona, Joan Isaac va unir la seva veu a la del cantautor veneçolà Henry Martínez, en un espectacle titulat Entremares, un pont entre cultures, la unió de dos mars, el Mediterrani i el Carib, mitjançant les cançons i la poesia. A Entremares els va acompanyar una de les veus més importants de la cançó de Veneçuela, Cecilia Todd, acompanyats tots pel piano de Manel Camp i per Otmaro Ruíz.



ÁNGEL RICARDO GÓMEZ


EL UNIVERSAL




 Entremares lleva por título el espectáculo que unirá en un sólo escenario a dos culturas en la pluma y voz de reconocidos artistas. Los cantautores de España y Venezuela, Joan Isaac y Henry Martínez, tendrán una suerte de "contrapunteo amistoso", en el que serán acompañados por un pianista catalán, Manel Camp, otro local, Otmaro Ruiz, y entre tanto hombre también se escuchará la voz femenina de Cecilia Todd.


El mar ha bañado las creaciones de estos artistas desde dos puntos del planeta. Isaac comenta que su azul es pequeño pero con una cultura que lo ha influenciado notablemente. "El Mediterráneo me ha dejado todo un sustrato del mundo griego y el mundo romano que aún subyace, el mundo árabe...", comentó el trovador, quien dice que su cultura se caracteriza por el gusto por la estética y la buena vida. "Es un mundo como muy equilibrado... Es la vida al sol".


Henry Martínez tiene del Caribe, "la genética, la música, la cultura, la sensibilidad, el amor por este Continente que es la gran esperanza del mundo". El compositor se ha alimentado de la idiosincrasia de un venezolano "muy alegre, que olvida rápido y no es rencoroso. Tenemos defectos: no somos constantes, disciplinados, trabajadores, pero estamos aprendiendo en la medida en que nos encontramos con otras culturas".


Ambas aguas confluirán en dos funciones esta noche y mañana, a las 8:00 pm, en la sala José Félix Ribas del Teatro Teresa Carreño, donde los repertorios de ambos compositores hablarán de lo mucho que comparten dos culturas aparentemente diferentes.


El espectáculo producido por Latincolours, España, con la colaboración de Trovadores.net (Cataluña), Jazzmanía Music (Caracas) y el patrocinio de Institut Ramón Llul de Cataluña y la Emisora Cultural de Caracas, se repondrá en España en febrero de 2007.

Cataluña y Venezuela se encuentran en la música esta semana

Caracas, 05 Nov. ABN.- Joan Isaac, por Cataluña, y Henry Martínez, por Venezuela, se unen a Cecilia Todd para deleitar al público caraqueño en un afectivo encuentro llamado Entremares, que tendrá lugar los días martes 7 y miércoles 8, en la Sala José Félix Ribas del Teatro Teresa Carreño.

Los tres cantantes estarán acompañados, a cuatro manos y dos pianos, por el catalán Manel Camp y el venezolano Otmaro Ruiz. Así lo señalaron los organizadores del evento a traves de un boletín de prensa.

Este espectáculo, luego de presentarse en Venezuela, estará de gira por España, en funciones que se realizarán entre febrero y marzo de 2007.

El proyecto Entremares establece el intercambio entre dos compositores contemporáneos, surgidos de dos realidades diferentes. Dos poetas de este tiempo que, desde las orillas de mares distintos, le han cantado al amor, a la desesperanza, a la justicia, a la cotidianidad.
En el espectáculo, Joan Isaac y Henry Martínez trenzarán sus voces, sus poemas y su tiempo en un recital único, acompañados por una de las voces más importantes de la canción latinoamericana: Cecilia Todd.


Henry Martínez nació en Maracay, estado Aragua, en 1950. Tiene una formación particularmente autodidacta, y numerosas de sus composiciones han resultado éxitos populares, siendo A tu regreso, Tiempo de eperanza y Criollísima sus obras más conocidas, esta última difundida internacionalmente por reconocidos cantantes.


Joan Manuel Serrat, Chico Buarque, Pablo Milanés, Mercedes Sosa, Silvio Rodríguez, Martirio, Noel Nicola, Alfredo Zitarrosa, Inti Illimani, Gabino Palomares, Nicomedes Santacruz, Quilapayún, Víctor Víctor, Sonia Silvestre, Gonzaguinha, Milton Nascimento, Ana Belén, Víctor Manuel, Miguel Ríos, Tania Libertad, Miriam Ramos, Irakere, Paul Muriat y la Orquesta Filarmónica de Londres, entre otros artistas y agrupaciones internacionales, han interpretado sus obras.


Por su parte, Joan Isaac nació en Esplugues del Llobregat (Baix Llobregat) y vive en Barcelona, España. Fue el cantante del grupo Nosaltres de 1969 a 1972, año en que el conjunto quedó finalista del popular concurso Noves Veus de la Cova del Drac de Barcelona.
En el 1973 inicia su carrera musical como cantante solista. Tiene publicados dos discos sencillos: Réquiem (Edigsa 1974) y No em robareu la força (Edigsa 1975), así como cuatro elepés: És tard (Edigsa 1975), Viure (Ariola 1977), Barcelona, ciutat grisa (Ariola 1980) e Inesperat (Philips 1984).


Ninguna de estas producciones se ha reeditado en compacto.

Por decisión propia, se ha mantenido alejado de los escenarios desde hace casi 15 años, aunque, excepcionalmente, el 1991 realizó una decena de recitales.


Poeta y músico de una sorprendente sensibilidad, Joan Isaac es una de las grandes voces que ha dado la canción en catalán.

Regresó al mundo de la canción en 1998, con Planeta silenci, que agrupaba diez canciones inéditas y ocho de las antiguas con nuevos arreglos. Público y crítica saludaron el retorno. Planeta silenci fue escogido, entre otros reconocimientos, mejor disco en catalán por la revista Enderroc.


En el 2000, aparece su último trabajo hasta la fecha, De vacances, compuesto íntegramente por temas inéditos.

ABN 08:07 pm 05/11/2006


I tamburi del Vesuvio e Joan Isaac a Maison Musique

Venerdì 10 novembre 2006 a Maison Musique ore 21,30 Concerto  TAMBURI DEL VESUVIO  (Campania)  - Segue serata di Milonga di tango argentino . Sabato 11 novembre - Ore 21,30 - Concerto di JOAN ISAAC (Catalogna) - La canzone d’autore catalana . Con il contributo della Città di Rivoli ecco un concerto coinvolgente per suoni e ritmi  che sfumano sapientemente dal partenopeo al mediorientale grazie a un abile dosaggio di arrangiamenti mediterranei: i TAMBURI DEL VESUVIO a Maison Musique venerdì 10 novembre alle ore 21,30. Il concerto è a ingresso libero. Seguirà Milonga con ingresso a 3 E. Con Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonnet, Lluìs Llach, Raimon, Quico Pi de la Serra, rappresenta il meglio della canzone catalana, l’esponente più interessante per la personalità della voce e dei testi e la sensibilità espressa in musica. Grazie al contributo della Città di Rivoli ecco un altro concerto a ingresso libero. Ore 21.30.


El 22 de novembre actua al Paraninfo de la Universitat d’Alacant i el 16 i 17 de desembre al teatre de Capdepera.





               
 ·  JOAN ISAAC, UNA DE LAS GRANDES VOCES DE LA CANCIÓN EN CATALÁN 

·  jueves, 16 de noviembre de 2006 Canal: Artes Escénicas 


 El 22 de noviembre, a las 20.15 horas, el Paraninfo de la Universidad de Alicante acogerá la actuación de Joan Isaac, poeta y músico de sorprendente sensibilidad y una de las grandes voces que ha dado la canción en catalán. Tras un largo periodo de tiempo alejado de los escenarios, Joan Isaac vuelve con De profundis (2006), un nuevo trabajo que transmite sentimientos profundos y paisajes cercanos, con un cierto compromiso hacia temas sociales como el caso del Prestige.

En De profundis, tanto la melodía como las letras han salido de la pluma de Isaac, y uno de los grandes aciertos han sido las colaboraciones con Ana Belén, con quien canta Manfred, y Lluís Llach, que pone su voz en Cala la nit a San Remo, una canción en catalán e italiano. Para el artista, De profundis es el mejor disco que ha grabado hasta el momento a nivel de textos, y confiesa que es “un disco hecho con mucho afecto”. “Cada tema tiene un arreglo preciso, sin que sobre ni falte nada. Sobre todo son canciones muy sentidas, que emocionan a la gente porque le estás explicando cosas muy cercanas, con mucha piel”.

De profundis comienza con una introducción de Oscar Wilde recitada por Sònia Carmona: “El que asume el riesgo de las profundidades asume el propio riesgo”. Y así ha sido para Joan Isaac, que no había grabado un disco con canciones inéditas desde el 2000. Durante este tiempo Isaac trabajó en un disco con temas de otros autores y efectuó un directo grabado en el Teatre Nacional de Catalunya (TNC), pero es consciente del riesgo que un artista asume al lanzarse de nuevo a la carretera con un nuevo álbum.

Nacido en Esplugues de Llobregat, Joan Isaac fue cantante del grupo Nosaltres de 1969 a 1972. En 1973 inicia su carrera como solista y crea los discos És tard (1975), Viure (1977), Barcelona, ciutat grisa (1980), Inesperat (1984), Planeta silenci (1998), De vacances (2000), Joies robades (2002) y Només han passat cinquanta anys (2004), el directo grabado en el TNC. También ha grabado los sencillos Réquiem y Però no em robareu la força, ambos de 1974, y ha participado en diversas obras colectivas como Ernesto Che Guevara (2001) y Canto por el cambio (2004).

Venta de entradas

Librería Compas UA, FNAC, Servicam y una hora antes de la actuación en el Paraninfo. 

JOAN ISAAC - SUSO REIXACH Cara a cara des de la profunditat

Tani Bestard | 14 Desembre, 2006 09:45


 Dissabte dia 16 i diumenge dia 17 a les 21h. CONCERT al Teatre de Capdepera.


JOAN ISAAC, poeta i músic d'una sorprendent sensibilitat, és una de les grans veus que ha donat la cançó en català. L'any 1998 reapareix amb un dels enregistraments més impressionants de la història de la cançó en català, amb el disc: Planeta Silenci. És elegit el millor disc de l'any de la cançó a Catalunya per la revista Enderrock.

Aquest cap de setmana presentarà les seves cançons més íntimes.


...... Cuarenta artistas rinden tributo a Serrat con un disco triple

 




Joan Isaac “La tieta”




Cap comentari:

Publica un comentari