Joan Alcaraz |
dimarts, 19 de març de 2013 | 18:24h
No, no se'ns ha tornat pianista de cop. No, però sí...
El cas és que el cantautor Joan Isaac ha aplegat, al doble CD Piano, piano..., 10 virtuosos d'aquest gran instrument -també el que a mi més m'agrada- que l'han acompanyat durant la seva valuosa trajectòria. Bona idea, gran disc. Dissabte passat el va presentar al Teatre Joventut de l'Hospitalet de Llobregat en el marc del Barnasants 2013, i jo no podia faltar-hi.
En la imatge l'envolten 6 dels 10 mestres moderns que hi col·laboren en aquesta valuosa experiència, i en directe n'hi havia 9. Va ser un concert memorable, en el qual la personalitat d'un dels nostres millors autors i intèrprets i l'excel·lència del so pianístic van aconseguir, realment, un 11...
Piano, piano... va
ser enregistrat entre el desembre del 2011 i el març del 2012 a un
lloc tan idoni com l'Auditori Pau Casals del Vendrell. Va sortir a la
ratlla de l'estiu passat, i el col·lega JJ. Isern, a les seves vigoroses "Totxanes", va penjar-ne aviat un post ben oportú [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/225397]. Expert musical -a més de literari- i reconegut isaccià, no seré jo qui li esmeni la plana...
El disc -aquí hi ha un clip de promoció [http://youtu.be/35WEwAYHoQI]- constitueix això que en diuen una delicatessen, inclosos el disseny i les il·lustracions de Sesé, creatiu també vinculat al grup Túrnez & Sesé des del punt de vista musical.
Tot plegat no us estranyi. I és que, si plaents són sempre els temes composats i interpretats per Joan Isaac, acompanyats al piano adquireixen una dimensió captivadora. De la mà de cançons que es despullen i, simultàniament, tornen a vestir-se amb una capa de vellut, de seda, de gasa, de lli... segons siguin l'acompanyant, la melodia, la lletra.
Al concert de dissabte, el Joan era molt ben complementat per Jordi Badia, Francesc Burrull, Manel Camp, Enric Colomer, Eros Cristiani, Maurici Villavecchia, Antoni Olaf-Sabater, Conrad Setó i Jordi Vilaprinyó. Uns artífexs de luxe. El seu concurs ens va permetre delectar-nos amb 18 temes -bisos a banda, entre els quals la mítica A Margalida- de la ja dilatada producció, en quatre dècades de trajectòria, del d'Esplugues de Llobregat.
Abans que un pianista abandonés l'escenari ja en sortia un altre, i això va donar a l'espectacle una dinàmica, un to i un clima singulars. I ens va permetre cap al final, per exemple, sentir tocar el piano a quatre mans per dos dels referents generacionals d'aquest magne instrument al nostre país: el jove veterà Francesc Burrull i un altre nom consagrat, Manel Camp.
Lluís Vidal no va poder participar a l'encontre, la qual cosa, malauradament, ens va privar de sentir en directe dues cançons molt suggestives: Hivern -sobre la crisi de l'amor- i Nits -o la màgia d'aquestes hores. En el segon cas, l'elegància pianística no supera, al meu entendre, la intensitat -amb el clímax que creen les cordes- de l'arranjament de la primera versió del tema, inclosa al disc De vacances (2000). Pel que fa a Maurici Villavecchia, va intervenir en comptes d'un dels acompanyants que és present al disc, Xavier Ibáñez.
He parlat més d'un cop al bloc de la trajectòria de Joan Isaac, singuralment a [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/78539]. Qui no conegui prou la seva obra, ara, amb Piano, piano..., té una molt bona ocasió per a introduir-s'hi o aprofundir-hi. I si, com jo, teniu la sort de conèixer-la prou, aquesta nova dimensió pianística és un luxe a l'abast. Molt plaent i agradable, i particularment bell, ja ho dic.
La bellesa remet a una de les grans cançons de Luis Eduardo Aute -un dels nombrosos admirats comuns que tenim el Joan i jo: La belleza, que Isaac ha sabut incorporar amb talent a la nostra llengua. I és un dels aspectes de la vida que més ens conviden a creure que haver-nos dut a aquest món sense el nostre permís haurà valgut, finalment, la pena...
El disc -aquí hi ha un clip de promoció [http://youtu.be/35WEwAYHoQI]- constitueix això que en diuen una delicatessen, inclosos el disseny i les il·lustracions de Sesé, creatiu també vinculat al grup Túrnez & Sesé des del punt de vista musical.
Tot plegat no us estranyi. I és que, si plaents són sempre els temes composats i interpretats per Joan Isaac, acompanyats al piano adquireixen una dimensió captivadora. De la mà de cançons que es despullen i, simultàniament, tornen a vestir-se amb una capa de vellut, de seda, de gasa, de lli... segons siguin l'acompanyant, la melodia, la lletra.
Al concert de dissabte, el Joan era molt ben complementat per Jordi Badia, Francesc Burrull, Manel Camp, Enric Colomer, Eros Cristiani, Maurici Villavecchia, Antoni Olaf-Sabater, Conrad Setó i Jordi Vilaprinyó. Uns artífexs de luxe. El seu concurs ens va permetre delectar-nos amb 18 temes -bisos a banda, entre els quals la mítica A Margalida- de la ja dilatada producció, en quatre dècades de trajectòria, del d'Esplugues de Llobregat.
Abans que un pianista abandonés l'escenari ja en sortia un altre, i això va donar a l'espectacle una dinàmica, un to i un clima singulars. I ens va permetre cap al final, per exemple, sentir tocar el piano a quatre mans per dos dels referents generacionals d'aquest magne instrument al nostre país: el jove veterà Francesc Burrull i un altre nom consagrat, Manel Camp.
Lluís Vidal no va poder participar a l'encontre, la qual cosa, malauradament, ens va privar de sentir en directe dues cançons molt suggestives: Hivern -sobre la crisi de l'amor- i Nits -o la màgia d'aquestes hores. En el segon cas, l'elegància pianística no supera, al meu entendre, la intensitat -amb el clímax que creen les cordes- de l'arranjament de la primera versió del tema, inclosa al disc De vacances (2000). Pel que fa a Maurici Villavecchia, va intervenir en comptes d'un dels acompanyants que és present al disc, Xavier Ibáñez.
He parlat més d'un cop al bloc de la trajectòria de Joan Isaac, singuralment a [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/78539]. Qui no conegui prou la seva obra, ara, amb Piano, piano..., té una molt bona ocasió per a introduir-s'hi o aprofundir-hi. I si, com jo, teniu la sort de conèixer-la prou, aquesta nova dimensió pianística és un luxe a l'abast. Molt plaent i agradable, i particularment bell, ja ho dic.
La bellesa remet a una de les grans cançons de Luis Eduardo Aute -un dels nombrosos admirats comuns que tenim el Joan i jo: La belleza, que Isaac ha sabut incorporar amb talent a la nostra llengua. I és un dels aspectes de la vida que més ens conviden a creure que haver-nos dut a aquest món sense el nostre permís haurà valgut, finalment, la pena...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada