N'HAN DIT...


Hoy, al sumergirme en el “Planeta silenci” de Joan Isaac, he vuelto a sentir la misma “revolución de soles en el alma” que me despertó, en aquella madrugada del 76, al eco de su voz y de su grito:….cada plor que vas sembrant és la llavor d´un arbre nou que està creixent malgrat el fred i el glaç”. (Aquel año Joan, “bajo la luz de un cielo puro y colérico” a la vez, acababa de regalarnos sus primeras canciones.) Hoy he vuelto a sentir aquel mismo “rumor de pasos y batir de alas”; la misma esperanza persistente e inquebrantable; “el mismo latido inmenso de un ensordecedor corazón a voz en cuello”. Hoy Joan Isaac vuelve a romper sus silencios, y con su voz y su sensibilidad –tan persistentes e inquebrantables como nuestra esperanza- vuelve a invitarnos a creer y a confiar, apasionadamente y con serenidad, en la gente, en el amor y en la vida; una invitación que, para algunos de nosotros, tiene el valor y el vértigo de la memoria en libertad coherentemente rescatada y recreada; y que para otros –los hijos y las hijas de aquella memoria limpia y desnuda- podrá tener la magia y el encantamiento que supone, en un primer encuentro, el hallazgo de la belleza nítidamente transpirada en una nueva palabra-voz, música-latido. Hoy, en la madurez y en la rotundidad de sus sentimientos, -y sin que nada ni nadie haya podido impedírselo- Joan vuelve a confesarnos su derecho –transformado cada vez más en salvaje necesidad- a “soñarlo todo sintiéndose despierto”.
Hoy se sigue alzando entre nosotros su voz como aquel renaciente y apasionado grito de Margalida –“cuyo cuerpo menudo nos sigue creciendo entre las venas”-; hoy su canto nos llega, como a ella: “como un beso solidario”.Hoy, amigo Joan, me dispongo a retomar tus palabras, una vez más, para seguir construyendo con ellas aquella nave, tan deseada, -razón utópica que compartimos- y que sabemos nos conducirá a un puerto en el que poder anclar profunda y serenamente. Por todo esto hoy, Joan, quiero darte las gracias; gracias por dejarnos entrar, tan generosamente, en tu “Planeta silenci”: y gracias, sobre todo, porque, escuchándote, puedo volver a sentir –evocando al poeta Celaya- que mi secreto sigue siendo: “todavía”…Tus canciones, tu desbordante sensibilidad, y tu madurez poética y musical nos lo confirman: “Hoy es siempre todavía”.
Fernando González Lucini


No tots els artistes que es dediquen a crear cançons tenen la capacitat i la fortuna d’escriure “la Cançó“; és a dir, la peça que acaba convertint-se en aquella entitat que a la moda lingüística li agrada definir, una mica a la lleugera, com a cant de la ”memòria col·lectiva“. Joan Isaac és segurament un d´aquests escollits amb A Margalida, una cançó que s’ha transmès en un aprenentatge col.lectiu no a través dels canals tecnòlogics de la difusió de massa, sinó per mitjà del tam-tam de la transmissió oral. Ha aconseguit així un resultat paradoxal: transformar una cançó profundament intimista en una cançó “de plaça“ en què aquell adolorit vers final “bandera negra al cor” arriba a convertir-se en un eslògan colpidor.
Joan Isaac pertany a aquella generació musical sorgida durant l’agonia de Franco. En aquells anys, Joan Isaac escrivia cançons que parlaven amb eficàcia narrativa de microcosmos afectius, de sensacions subtils, d’adéus breus en el temps de prendre un cafè, de partences solitàries al capvespre o públiques en estacions de tren; parlava de dones, d´aquelles dones que trobem quotidianament a la nostra vida, de noms com Maria o Elena. Hi ha artistes que només saben parlar d´ells mateixos i això no és necessàriament dolent. Escriuen sobre el que coneixen millor.
El drama arriba quan un artista no sap escoltar altra cosa que el seu jo i acaba per refer contínuament el seu vers. Curiós i culte, Joan Isaac escoltava i descobria contínuament artistes estrangers; no sols els francesos o llatinoamèricans fàcils de trobar a Barcelona, sinó sobretot els que trobava a Itàlia, país del qual coneix molt bé l´idioma i amb el qual va establir una fecunda relació de descoberta en els gustos musicals. Després Joan Isaac va desaparèixer de l´escena durant un llarg període en què no es va oblidar de la cançó.
Ja fa uns quants anys que Joan Isaac ha tornat al primer pla de la cançó d’autor, com ho demostra el seu últim disc, Joies robades, en què col.laboren cantautors destacats de l´escena internacional. I aquest espectacle al Teatre Nacional de Catalunya, amb els convidats que l´envolten, és la definitiva consolidació d´aquest retorn.
Oferir les cançons de Joan Isaac en un teatre projectat per Ricard Bofill. Aquesta és una més de les maneres que té Catalunya d’ensenyar la seva refinada cultura. Un viatge des de Milà expressament per assistir a aquest concert, val la pena fer-lo. I sé que no seré l´unic que el farà.
Sergio Secondiano Sacchi


Cada uno tiene sus mitos particulares, a menudo mitos sentimentales que han hecho camino en la crónica de la vida acompañando nuestros miedos, nuestros anhelos, nuestras emociones. Mitos individuales y a la vez colectivos, extrañamente rescatados del olvido gracias a la persistencia de la emoción que nos generaron. De todos los cantantes de nuestra crónica sentimental colectiva, y exceptuando al gran Raimon, maestro de emociones como nadie, mi personal veneración mitológica se llama Joan Isaac, cantante de silencios y humildades, sensibilidad pura que me eriza la piel desde aquella Margalida que puso canción a la pena profunda e indignada que la muerte de Puig Antich nos causó. Después vinieron más canciones -aunque no muchas, que lo suyo no es prodigarse en exceso-, y con ellas llegaron más emociones compartidas, más densidad sentimental, más complicidad. Voy a estar en la primera fila del Espai esta noche no sólo para testimoniar el aprecio por esa delicada magia cantada que emana de Joan Isaac, sino quizá, también, para rendir homenaje a las emociones que me hizo y me hace sentir. Amores y penas y esperanzas, belleza en forma de canción.
...
“La canción siempre ha sido crítica, y ello incomodaba al poder', 'éramos una conciencia no controlada, no asimilada, y por ello era mejor que desapareciéramos”.
...
Esta noche en el Espai cantará Isaac. Lo hará porque le da la gana, porque no vive de ello, porque a pesar de todo es un cantante. Habrá emoción y sentimiento. Pero será la emoción de lo íntimo, alejado el país de sí mismo, extraño a sí mismo. 'La cançó? Som els darrers cantants. No ho dubtis'. Saturno, cuando devora, lleva barretina.
                                                                            Pilar Rahola. 
El País. 2 de febrero de 2002


JOAN ISAAC - Joies robades
Vaig conèixer les cançons d'en Joan Isaac fa molts anys. En tenia quinze quan vaig adquirir el disc "Viure" i va ser en aquella època quan vaig prendre el gust per la cançó d'autor. Es podria dir que la cançó es fonamenta en tres eixos bàsics: l'equilibri entre la melodia, el text i la justa interpretació del vers i la paraula. Llavors ja vaig entendre la gran distància que separa aquest univers més intimista de les estructures lineals del pop i la música lleugera.
"Viure" em provocà un devessall de sensacions, de la mateixa manera que altres obres que arribaren a les meves mans: "Liebeslied" d'en Toti Soler, "Veus de lluna i celobert" d'en Ramon Muntaner, "La Catedral" d'en Sisa, "Res no és mesquí" d'en Serrat... Les cançons de "Viure" m'han acompanyat a mi i a molts altres amics tots aquests anys: "Un dia partiré" (posteriorment recuperada en el disc "De vacances", obra essencial del retorn d'en Joan), "Els poetes", adaptació de Josep Mª Espinàs d'un tema de Louis Aragon i Jean Ferrat on se'm van revelar noms de grans creadors que a partir de llavors han format part de la meva quotidianitat: Salvat, Carner, Machado...
Em vénen a la memòria: aquells silencis llargs dins les cançons; en Rimbaud, Chopin, Bach, en Mozart o en Ravel; els records d'un vençut; un canotier palla beige; massa ràpid cremem el temps que ens han donat; els til·lers de les comes; la bandera negra al cor o bé la cinta negra dels nostres ulls. Després vingué "Barcelona ciutat gris", disc que recordo amb una gran melanconia i us asseguro que produïa els seus efectes en els hiverns boirosos a la ciutat de Lleida.
Tot aquest bagatge: Brel, Brassens, Conte, Ovidi, Al Tall, ... ha propiciat, al cap dels anys, que també hagi gosat dir quelcom en això de la cançó amb el meu grup Túrnez & Sesé.
En Joan Isaac, avui, ens porta "Joies robades" -(dret legítim de l'home que sempre intenta posseir allò que més estima)-. Penso que amb el temps esdevindrà una obra imprescindible per a tots els qui estimem l'art de la música i el vers. En Joan ha adaptat l'obra de grans artistes d'inconfusible personalitat i ha evidenciat que ell també posseeix aquell estil que fa únics i amb veu pròpia uns pocs escollits. S'ha apropiat d'aquestes cançons des de l'arrel més profunda i les ha fet seves. Nosaltres, avui, homes i dones de fortuna, li demanarem que reparteixi aquest botí equitativament entre tots els presents al Club de la Cançó. Cadascú de vosaltres s'endurà cap a casa una petita part d'aquest preuat tresor per sempre més.
Daniel Sesé
Músic. Del grup Túrnez & Sesé


Només han passat cinquanta anys
Quan som joves i coneixem algú, una de les primeres coses que fem és explicar-nos mútuament la vida. Quan ja som grans i tornem a conèixer algú, potser l’única cosa que ja no fem és precisament explicar-nos mútuament la vida, si més no amb les paraules. La vida, després de moltes vides, no es pot explicar. La trobem a les carícies i a la pell, la trobem quan recitem els mateixos poemes o quan recordem aquell mateix carrer d’una ciutat estrangera. A partir d’una certa edat la vida ja no es llegeix als diaris íntims sinó en el gest de plegar el tovalló a la taula o en la manera de fer-nos un petó quan marxem de casa o quan ens n’anem.
Joan Isaac ha fet en una cançó lírica la petita epopeia d’una generació. L’ha signat i l’ha cantat ell i ens la regala perquè la cantem també als altres si escau. Podria semblar que és una evocació melangiosa del passat. Però, contràriament a allò que se sol dir, la melangia no és la més fèrtil de les sensacions. Allò que ha fet Joan Isaac és una crònica. Però en comptes de fer servir el telescopi Hubble, ha agafat una petita lupa i l’ha acostat, com un detectiu, al rastre que el segle ha deixat en tanta gent. El moment de la mare planxant la bata, els mitjonets i les trenes, els cinemes amb diligències i els tigres d’un circ que canviava de nom però que sempre era el mateix, són coses que ja mai més no tornarem a veure però que configuren una mateixa arqueologia. Només fa cinquanta anys, diu Joan Isaac. Però fa cinquanta anys tant el segar com el batre del blat es feia de la mateixa manera que havien inventat els grecs i els romans. Només fa cinquanta anys, però aleshores per parlar a distància no teníem Internet ni telèfon mòbil i s’havia de demanar «conferència». Només fa cinquanta anys que els diners no
sortien d’un caixer automàtic sinó d’una guardiola de fang. Només fa cinquanta anys que la gent, per cantar en català, havia d’anar a una clariana de la muntanya. Només fa cinquanta anys que la mare d’en Joan li deia que s’abrigués i, pocs anys després, potser li va dir que, sobretot, no s’emboliqués en política.
La crònica de Joan Isaac és la d’una generació que va tenir el privilegi de veure néixer els Beatles i d’assistir a l’ensorrament d’una dictadura, una generació que va tastar en el mateix moment la porra i el porro i que va saber que la llibertat no la donava ningú sinó que s’havia de guanyar dia a dia. És un bon moment per demanar perdó a aquells que hem fet patir, però també és un magnífic moment per donar gràcies a la vida.
Algú ha trucat al poeta per demanar-li que torni a cantar i ell considera aquesta trucada com una segona oportunitat. Si mirem enrere i recordem moments fonamentals de la nostra biografia, comprovarem que sempre han estat el resultat de l’atzar. Un minut més tard potser no hauríem agafat el tren on vam conèixer aquell amic que, uns dies més tard, ens va presentar la seva germana, que va acabar regalant-nos una guitarra «e cosí via...». Les oportunitats de canviar el destí surten a cada moment. Quan som joves ens creiem que la vida va en un motor fora borda i que arribarem al port en un temps exacte. A mesura que anem perdent la pressa hem decidit navegar a vela. Ignorem cada vegada més on anirem a parar. Però sabem cada cop amb més encert allà on mai no haurem d’anar a parar.
Només fa cinquanta anys, diu Joan Isaac. Però res del passat val tant la pena com el dia de demà. Ni al davant ni al darrere. Simplement estem marxant amb el temps.
Joan Barril


Verdad y experiencia
A principios de 1897 Oscar Wilde escribe su De profundis. Se trata de una larga carta a Lord Alfred Douglas en la que Wilde hace repaso de su historia y esboza su nueva estética surgida en el dolor de la prisión. Es –bajo la forma de epístola- un lento paseo por la conciencia. Una meditación sobre sí mismo. Un repaso a la ética y a la estética de una vida que se sabe escena, y que ha alcanzado un punto de tragedia. Es, a veces, un grito de dolor. La expresión retórica del sufrimiento y la desesperanza. Pero junto a esto es un espejo, la reafirmación de la vida como arte, la victoria del arte sobre la burda dureza de los acontecimientos.
A ese espejo se ha mirado Joan Isaac y nos ha entregado un trabajo lleno de honestidad, de gratitud libre y desinteresada. El que corresponde a este soñador con talento capaz de lograr el mágico efecto que se produce cuando la canción se convierte en lugar de feliz encuentro de una serie de factores capaces de sorprendernos, sugerirnos o emocionarnos.
En la vida diaria ocurren siempre cosas, pequeñas historias, a veces cataclismos: alguien muere, uno se condena o se redime de una culpa, nos encontramos solos en la orilla de una ciudad de la que nada sabemos todavía. La fragilidad, el amor en la rutina, la muerte de un amigo, el frío del tiempo o el paso del invierno. De esas pequeñas historias está hecha toda la música de Joan Isaac. Lo estuvo, en esencia desde siempre, desde aquellas primeras canciones militantes de hace muchos años. Ellas son la columna vertebral de la verdadera poesía. Historias que nos colocan a todos en el inseguro lugar de celebrar lo obvio y lo necesario, lo que está en el mundo de modo imprescindible pero sin llamar la atención. Debe haber pocas personas como él que, en una curiosa mezcla de sencillez y delicadeza no tiene dificultades en considerar la vida de todos los días como la medida de su relación con la música
Esta manera de ser y de pensar es consistente con el mundo que se presenta en sus canciones. Son historias inacabadas, alucinantes en su definición alejada de cualquier idea de heroísmo, y de una empeñosa domesticidad, que se adaptan al vehículo elegido, la canción, para ser transmitidas, pero cuya desavenencia continua con lo que se dice, y la decepción con lo que ocurre, tiene como resultado un sentimiento de sosegado fracaso, de un éxito inútil, la triste sonrisa que hemos alcanzado además a destiempo.
Creo que Isaac instala también ese espacio de intimidad de trabajo en el que debe disfrazarse de secundario para no levantar sospechas, pero esta vez lo hace como una forma de restaurar una inocencia ya imposible, el último bastión, sin embargo, en la defensa de unas letras concebidas como arte
La verdad nunca tiene un aspecto impetuoso Sus discos se prolongan sin repetirse mientras su figura, que tiende al silencio y a la voz baja, sigue haciendo verdad un modelo musical y música una forma de verdad.
Unas melodías que construyen la memoria esencial de varias generaciones, que reflejan nuestra vida cotidiana y nuestra vida más oscura y remota. Unas letras que nos hacen recordar lo que hemos olvidado: lo que somos realmente.
José Manuel García Gil
http://www.joanisaac.cat/cat/opis.htm 


JOAN ISAAC - L'amic Joan
El Joan Isaac és una de les persones més apassionades que conec i aquest és el sentiment que em transmet quan és dalt de l'escenari amb les seves cançons, la seva veu, la seva gestualitat característica. Penso que aquest lliurar-se plenament a les cançons és la declaració de principis d'un artista que n'ha escrit de meravelloses com ara A Margalida, Prefereixo els teus ulls o bé, per citar-ne una de les més recents, Manfred, dedicada a l'asceta alemany que va morir de pena a causa del chapapote del Prestige.
En l'amic Joan hi reconec tres grans passions: la cançó, Itàlia i la família, la seva dona i les seves filles de qui sempre parla quan ens hem trobat lluny de casa. D'Itàlia l'enamora la seva gent, la seva música, els seus paisatges, la cuina, i sobretot, la rassegna de la canzone d'autore que el Club Tenco celebra cada tardor a Sanremo. I de la cançó, de la cançó l'enamora tot. Quan en parla es deixa endur, a vegades amb calma, a vegades enardidament. Tot sovint s'inflama quan compara la situació de la nostra cançó amb la situació de la canzone o la chanson. I s'inflama perquè sap perfectament que el nostre problema no és de manca de creativitat ni de manca de veus, el nostre problema gairebé no té nom: no sabem apreciar i valorar els nostres cantants i creadors. Recordo aquesta tardor passada quan tornant del Tenco estàvem per passar la Jonquera, ens vam mirar i ens vam dir: benvinguts al país del "si no fos", del "ja en parlarem", del "no ens en sortirem".
Però malgrat tot existim i, malgrat tot també, el Joan continua fent cançons i fenòmens com el Club de la Cançó de Manresa ens fan creure que no tot està perdut i que aquesta immensa minoria d'amants de la cançó tenim corda per estona. Amén.
Roger Mas
Cantautor 
 http://www.clubcantautor.com/artistes/isaac/index3.htm 


Joan Isaac: Llàgrimes lliures
Només havien passat uns cinquanta anys quan en Joan Isaac va decidir incloure's de nou en el pols que el fa existir: la música.
Segurament desconeixia, en fer-ho, que enlairaria llàgrimes lliures en aquells que tant l'havien enyorat i en aquells que encara l'havien de descobrir.
I és que en Joan té aquell encant que tan sols posseeix l'artista que no s'exhibeix: la bellesa interior. Des d'ella evoca versos nus, càntics tacats d'ànima. En cada una de les seves cançons hi podem trobar un mirall transparent on recordar que el cor encara ens batega.
L'instint, l'amor i la sensibilitat són les muses que des que va néixer, revolucionen la seva creativitat. De la seva veu no caurà mai una paraula que no tingui emoció, de la seva mà no s'escriurà mai una lletra que no posseeixi eternitat.
Quant Joan Isaac ens queda per estimar…
… Quantes obres d'art ens queden per agrair-li d'ara en endavant.
Sònia Carmona
Poeta i periodista.


JOAN ISAAC. Acaronar la bellesa en temps de còlera
Fa molts anys, quan encara creiem que podíem canviar el món i que el pueblo unido jamás sería vencido, tenia una novieta que estava enamorada d'un cantautor. Aquell noi tindria uns vint-i-cinc anys i era, per tant, més gran que jo. Tot un repte. Era guapet de cara i tenia uns cabells llargs, fins i ondulats; mascle però amb aparença fràgil, una mica pijo però extremadament sensible. A més a més l'eròtica de l'escenari li donava aquell caire místic, un xic bohemi i raonablement misteriós. Contra tot això jo no podia competir. I no és que jo fos gelós -tampoc mai vaig perdre el cap per aquella noieta- però sí que li tenia una mica de ràbia en aquell noi en veure com alguns obrien tan fàcilment portes que a mi em costava déu i ajuda fins i tot d'arribar a l'eixida. Aquella noieta enamorada em feia anar als concerts del cantautor, al principi a la força, desprès amb un forçat i hipòcrita enuig, més tard sense dissimular el meu interès. I és que, malgrat la meva malvolença per aquell paio, poc a poc em va anar enganxant. Un bon dia, dos o tres novietes més enllà, aquell cantautor guapet de cara i cabells llargs, va decidir que ho deixava, que ja no ho aguantava més i ens deixà plantats i per vestir sants. Van passar els anys. Ens vàrem fer grans. Vàrem aprendre que sí que podem canviar el món, però sempre cap a pitjor. Vàrem aprendre que el poble -unit o no- sempre estava vençut. I un dia el cantautor va rebre una trucada des de Girona i va decidir tornar-hi i ho va fer amb un grapat de cançons noves i una avançada alopècia. Suposo que ja heu endevinat -especialment quan he esmentat la cosa de l'alopècia- que el cantautor guapet de cara era i és en Joan Isaac. En Joan ens va fer un favor tornant, perquè ens calen més cançons. I d'això en Joan en sap un niu. És sorprenent veure que -a diferència de la majoria de companys d'ofici- per fer una antologia de les millors cançons no li cal anar sempre als discs gravats fa vint o trenta anys. I com que no en té prou, de vegades, roba cançons als qui també en saben, les reinventa i les porta a casa nostra. I segueix composant els que seran el clàssics de demà. Això és, en resum, el que veurem i escoltarem aquesta nit. La inspiració de qui ha sabut fer bones cançons, la humilitat de qui sap reconèixer el talent dels qui també en saben fer i la creativitat per saber-ne fer de noves. I per sobre de tot la bellesa. Cal acaronar la bellesa en aquests temps de còlera. Ella -la meva novieta- qui sap on és, ella qui sap on para. Al Joan i a mi la vida ens ha tractat raonablement bé. Hem deixat enrere algunes novietes i al final hem triat -ens han triat- les millors. A més a més, jo continuo lluint tot el meu pèl, que -com si es tractés d'una venjança- em compensa pels traumes soferts pel noi guapet de cara en el temps de les cireres.
Xavier Pintanel
Director de www.cancioneros.com

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada