La densa i
excel·lent discografia de Joan Isaac, no s’ha fet en dos dies, sinó piano
piano, amb la lentitud i la mesura que requereix qualsevol obra o activitat que
pretén perdurar més enllà de modes i tendències en aquesta vida personal i col·lectiva.
I aquest és precisament el títol genèric del seu darrer treball discogràfic:
Piano, piano. Un disc extraordinari, com solen ser els seus discos, però amb la
diferència afegida d’ acompanyar la seva veu, sols i exclusivament, amb un
piano, i amb uns arranjaments delicadíssims que conjuguen complicitats amb una
veu que ens ofereix nous matisos d’unes cançons, algunes d’elles antigues, però
entranyables i significatives del cantautor, com és el cas de Viure, Un dia
partiré, Barcelona ciutat grisa, o A l’estació de França, que a mi m’han
retornat als meus anys de joventut i alhora m’han fet sentir amb intensitat la
seva intacta vigència en el present. Potser sí que, pel meu gust, hagués volgut
que en Joan hagués inclòs altres cançons d’aquells discos que són tant i tant
recuperables, com ara “El desencant”, i d’altres; l’autor, però, ha fet la seva
tria, respectable i adequada. Tot i que aquest disc va sortir just abans de
l’estiu, ben bé diria que és un disc de tardor i d’hivern, per la serenor que
aporta i per la malenconia que se filtra en cada nota, en cada arpegi, en cada
acord, en cada to de veu. No de bades comença amb una cançó que es diu Hivern i
que és el preàmbul d’un girar de dos discos, el blau i el verd, on la
sensibilitat es va desplegant en cada vers, en cada poema-cançó que transita
pels llacs més íntims i aparentment senzills de l’ésser humà, i alhora amb
totes les complexitats que ens atrapen com éssers fràgils que som. En un temps
com el que vivim, on hi abunda sobretot l’estupidesa, i això engloba tot un
enfilall de molts altres adjectius que m’estalvio, trobar joies com aquest
doble disc, francament, és un alè de llum d’aquells que es filtren poc pel
finestrons del rodar quotidià del viure. Record que l’anterior disc, Em declaro
innocent, ja anunciava una maduresa creativa, no ve d’ara, sinó de molts anys
enrere, i això es constata en els disc d’ara mateix: Piano, piano. Quan al
disseny de la carpeta del disc, original i apropiada, amb un senzillesa
aparent, que no ho és, talment com els discos que conté. Gràcies Joan per fer i
oferir-nos una feina sense pensar en el guany immediat, sinó pel fet exclusiu
de fer les coses ben fetes, amb la qualitat i delicadesa necessàries per a una
cultura i unes formes de ser i fer que dissortadament comencen a ser tan i tan
marginals. Treball excel·lent en qualitat i quantitat. A veure si en aquesta
tardor que ja s’acosta vos atreviu a escoltar, sobretot els joves, sons de
tendresa i malenconia, vitamines per a l’ànima, que darrerament circula bastant
desprotegida.
Pep Gómez
Cantautor i poeta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada