Pecadors orgullosos

Joan Isaac dedica un llibre-CD als ‘7 pecats capitals’, que presentarà en directe demà al Barnasants i dissabte al Festival de Poesia de Girona, amb Carme Sansa

XAVIER CASTILLÓN - GIRONA

Carme Sansa i Joan Isaac, junts pels pecats JUAN MIGUEL MORALES.

Les cançons de Joan Isaac interactuen amb poemes de diferents autors sobre els pecats

El llibre-CD, il·lustrat per Daniel Sesé, ha estat publicat per l’editorial Llibres del Segle

XAVIER CASTILLÓN - GIRONA

Està clar que, si Joan Isaac con­rea algun pecat capi­tal, segur que no és la peresa. “Entre el març i l’abril del 2020, quan tots estàvem tan­cats a casa fent penitència i expi­ant tots els pecats de la raça humana, per a mi va ser un període molt cre­a­tiu: vaig escriure les cançons d’aquest disc i trenta-cinc poe­mes que Lli­bres del Segle també té pre­vist publi­car en un volum abans de final d’any”, explica el can­tau­tor. Aque­lles set cançons, una per pecat, s’han inclòs en un lli­bre-CD d’acu­rada pre­sen­tació titu­lat 7 pecats capi­tals, amb il·lus­tra­ci­ons de Daniel Sesé –ja havien tre­ba­llat junts al lli­bre-CD Pla­ne­tari, un conte per a totes les edats–, que es pre­senta en directe aquesta set­mana: demà, diven­dres, a l’audi­tori Bar­ra­das de l’Hos­pi­ta­let de Llo­bre­gat, dins del fes­ti­val Bar­na­sants (20 h, 15 euros), i dis­sabte a l’audi­tori Via­der de la Casa de Cul­tura, en el marc del 25è Fes­ti­val de Poe­sia de Girona, Ara Poe­sia (19 h), amb les loca­li­tats ja exhau­ri­des, però amb la pos­si­bi­li­tat de seguir l’espec­ta­cle en directe a través del canal de You­Tube de la Casa de Cul­tura de Girona.

Més que un con­cert, és un espec­ta­cle que com­bina música i poe­sia, per al qual Joan Isaac ha selec­ci­o­nat set poe­mes, “autènti­ques mera­ve­lles”, d’altres autors –Luis Edu­ardo Aute, Bar­to­meu Ros­selló-Pòrcel, Mont­ser­rat Abelló, Maria Mercè Marçal, Ángel González, Vicent Andrés Estellés i Pere Quart– que interac­ci­o­nen amb les seves set cançons i amb els pecats res­pec­tius. De fet, en el lli­bre hi con­vi­uen els poe­mes amb les lle­tres de les cançons. En l’espec­ta­cle, l’actriu Carme Sansa recita els poe­mes i Joan Isaac inter­preta les cançons, tot ple­gat introduït per un monòleg escrit pel poeta Roger Costa-Pau, un dels edi­tors de Lli­bres del Segle. Els acom­pa­nyen a l’esce­nari el pia­nista Antoni Olaf-Saba­ter, que va gra­var el disc amb Joan Isaac, i en el con­cert de demà, també la con­tra­bai­xista Que­ralt Camps.

I per què tor­nar ara als mil·lena­ris pecats capi­tals de la nos­tra tra­dició jude­o­cris­ti­ana? “Per una espècie de rebel·lia interna, d’acció/reacció davant la penitència a la qual estàvem sot­me­sos. He vol­gut cap­gi­rar els pecats i con­ver­tir-los en vir­tuts, rei­vin­di­cant-los en aques­tes cançons com un fac­tor humà impor­tant, excepte en un cas, la ira, a la qual dedico La dona que té por, sobre el mal­trac­ta­ment a les dones.” Joan Isaac remarca que fins i tot l’avarícia es pot inter­pre­tar en posi­tiu, “si ets avar de tin­dre molts amics o d’amor”. I la luxúria, no cal dir-ho, “està molt bé, tu” [riu].

“El pro­blema és quan els pecats s’uti­lit­zen per repri­mir. En el fons, tot és men­tida: els pecats capi­tals no sur­ten enlloc de la Bíblia. És una invenció de l’home, com sem­pre per fotre l’home. Se’ls inven­ten entre el segle IV i el VI, per mos­trar una certa supe­ri­o­ri­tat moral, i evi­dent­ment l’Església sem­pre hi ha jugat molt fort”, explica Joan Isaac, que en aquest tema hi con­tra­posa “una visió una mica àcrata de la vida”, també més lúdica, sen­so­rial i sense cap sen­ti­ment de culpa. “Envejo els joves amors dels bancs als jar­dins, els petons insub­mi­sos dels ado­les­cents”; “m’estimo la peresa de les nits xafo­go­ses, dels cos­sos ren­dits després de l’amor”; “jo vull la supèrbia del mar embra­vit, de la tra­mun­tana que xiula la nit”, canta en dife­rents temes sobre pecats que, vis­tos així, són més aviat anhels legítims i llo­a­bles, més encara en la situ­ació de con­fi­na­ment en què van néixer les cançons: “Va ser un moment molt bèstia que ens va ser­vir a tots per inte­ri­o­rit­zar mol­tes coses i refle­xi­o­nar més sobre la vida i sobre les rela­ci­ons huma­nes.”

Joan Isaac ha gra­vat les set cançons acom­pa­nyat només al piano per Olaf-Saba­ter, també autor dels arran­ja­ments. Veu i piano, no cal res més. “Cada vegada ten­deixo més a bus­car l’essència de les coses, perquè penso que les cançons són bones o poden ser bones quan s’aguan­ten només amb una gui­tarra o un piano, i no cal res més per trans­me­tre l’emoció, que per a mi és l’objec­tiu prin­ci­pal.” En aquest sen­tit, ha tro­bat una còmplice immi­llo­ra­ble en Carme Sansa, “una extra­or­dinària reci­ta­dora i actriu, amb una força increïble”. Junts tenen pre­vist por­tar aquests 7 pecats capi­tals arreu dels Països Cata­lans. A l’abril visi­ta­ran Bell­re­guard i Mana­cor.

Curi­o­sa­ment, el tema d’aquest espec­ta­cle no és nou per a Carme Sansa, que en el Grec del 1986 va diri­gir Els set pecats capi­tals dels petits bur­ge­sos, de Kurt Weill i Ber­tolt Brecht, a l’antiga Casa de la Cari­tat, amb una vin­tena d’actrius –ella mateixa i Ave­lina Argüelles–, balla­rins, músics i can­tants. Sense tenir en compte aquest pre­ce­dent, Joan Isaac va con­tac­tar amb ella a través de Pere Camps, direc­tor del Bar­na­sants. “Em va fer molta il·lusió la pro­posta pel tema i la manera d’enfo­car-lo, i també perquè Joan Isaac ha fet unes cançons esplèndi­des”, diu Sansa, que té un llarg his­to­rial de reci­tals de poe­sia i cançó –“però gene­ral­ment soc jo la que canta”–. Tot i que ofi­ci­al­ment està jubi­lada, Carme Sansa no para: fa pocs dies va par­ti­ci­par, a la Sala Beckett, en una lec­tura dra­ma­tit­zada de Satur­nal de Lluïsa Cunillé, i el 8 de març comença al TNC els assa­jos de L’Empe­ra­driu del Paral·lel, també escrita per Cunillé i diri­gida per Xavier Albertí en el seu comiat del Naci­o­nal, que s’estre­narà el 6 de maig. A més, Carme Sansa con­ti­nua vol­tant per tot Cata­lu­nya amb el monòleg Isa­bel Cinc Hores, d’Antoni Stru­bell, on es posa en la pell d’Isa­bel Vila, la pri­mera sin­di­ca­lista cata­lana, un per­so­natge “fas­ci­nant i poc cone­gut” del qual aquest any es com­me­mora el 125è ani­ver­sari de la seva mort. Diu­menge el repre­sen­tarà a Sant Feliu de Guíxols.

https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1926240-pecadors-orgullosos.html

Més que un concert, és un espectacle que combina música i poesia, per al qual Joan Isaac ha seleccionat set poemes, “autèntiques meravelles”, d’altres autors –Luis Eduardo Aute, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Montserrat Abelló, Maria Mercè Marçal, Ángel González, Vicent Andrés Estellés i Pere Quart– que interaccionen amb les seves set cançons i amb els pecats respectius. De fet, en el llibre hi conviuen els poemes amb les lletres de les cançons. En l’espectacle, l’actriu Carme Sansa recita els poemes i Joan Isaac interpreta les cançons, tot plegat introduït per un monòleg escrit pel poeta Roger Costa-Pau, un dels editors de Llibres del Segle. Els acompanyen a l’escenari el pianista Antoni Olaf-Sabater, que va gravar el disc amb Joan Isaac, i en el concert de demà, també la contrabaixista Queralt Camps.

I per què tornar ara als mil·lenaris pecats capitals de la nostra tradició judeocristiana? “Per una espècie de rebel·lia interna, d’acció/reacció davant la penitència a la qual estàvem sotmesos. He volgut capgirar els pecats i convertir-los en virtuts, reivindicant-los en aquestes cançons com un factor humà important, excepte en un cas, la ira, a la qual dedico La dona que té por, sobre el maltractament a les dones.” Joan Isaac remarca que fins i tot l’avarícia es pot interpretar en positiu, “si ets avar de tindre molts amics o d’amor”. I la luxúria, no cal dir-ho, “està molt bé, tu” [riu].

“El problema és quan els pecats s’utilitzen per reprimir. En el fons, tot és mentida: els pecats capitals no surten enlloc de la Bíblia. És una invenció de l’home, com sempre per fotre l’home. Se’ls inventen entre el segle IV i el VI, per mostrar una certa superioritat moral, i evidentment l’Església sempre hi ha jugat molt fort”, explica Joan Isaac, que en aquest tema hi contraposa “una visió una mica àcrata de la vida”, també més lúdica, sensorial i sense cap sentiment de culpa. “Envejo els joves amors dels bancs als jardins, els petons insubmisos dels adolescents”; “m’estimo la peresa de les nits xafogoses, dels cossos rendits després de l’amor”; “jo vull la supèrbia del mar embravit, de la tramuntana que xiula la nit”, canta en diferents temes sobre pecats que, vistos així, són més aviat anhels legítims i lloables, més encara en la situació de confinament en què van néixer les cançons: “Va ser un moment molt bèstia que ens va servir a tots per interioritzar moltes coses i reflexionar més sobre la vida i sobre les relacions humanes.”

Joan Isaac ha gravat les set cançons acompanyat només al piano per Olaf-Sabater, també autor dels arranjaments. Veu i piano, no cal res més. “Cada vegada tendeixo més a buscar l’essència de les coses, perquè penso que les cançons són bones o poden ser bones quan s’aguanten només amb una guitarra o un piano, i no cal res més per transmetre l’emoció, que per a mi és l’objectiu principal.” En aquest sentit, ha trobat una còmplice immillorable en Carme Sansa, “una extraordinària recitadora i actriu, amb una força increïble”. Junts tenen previst portar aquests 7 pecats capitals arreu dels Països Catalans. A l’abril visitaran Bellreguard i Manacor.

Curiosament, el tema d’aquest espectacle no és nou per a Carme Sansa, que en el Grec del 1986 va dirigir Els set pecats capitals dels petits burgesos, de Kurt Weill i Bertolt Brecht, a l’antiga Casa de la Caritat, amb una vintena d’actrius –ella mateixa i Avelina Argüelles–, ballarins, músics i cantants. Sense tenir en compte aquest precedent, Joan Isaac va contactar amb ella a través de Pere Camps, director del Barnasants. “Em va fer molta il·lusió la proposta pel tema i la manera d’enfocar-lo, i també perquè Joan Isaac ha fet unes cançons esplèndides”, diu Sansa, que té un llarg historial de recitals de poesia i cançó –“però generalment soc jo la que canta”–. Tot i que oficialment està jubilada, Carme Sansa no para: fa pocs dies va participar, a la Sala Beckett, en una lectura dramatitzada de Saturnal de Lluïsa Cunillé, i el 8 de març comença al TNC els assajos de L’Emperadriu del Paral·lel, també escrita per Cunillé i dirigida per Xavier Albertí en el seu comiat del Nacional, que s’estrenarà el 6 de maig. A més, Carme Sansa continua voltant per tot Catalunya amb el monòleg Isabel Cinc Hores, d’Antoni Strubell, on es posa en la pell d’Isabel Vila, la primera sindicalista catalana, un personatge “fascinant i poc conegut” del qual aquest any es commemora el 125è aniversari de la seva mort. Diumenge el representarà a Sant Feliu de Guíxo