dilluns, 18 d’abril del 2016

Joan Isaac, comiat Italià del Barnasants

Núria Soto
18.04.2016

Joan Isaac
, envoltat d’amics i emocionat, va tancar la 21a edició del Festival Barnasants, al Teatre Joventut, amb la presentació del seu disc “Joies italianes i altres meravelles”, un homenatge a la cançó d’autor Italiana. “Avui és un dia especial, em sento profundament estimat aquesta nit”, va dir el cantautor català, que va rebre efusius aplaudiments al llarg de tot el concert i va compartir escenari i música amb amics com Aute, Serrat o Maria del Mar Bonet entre d’altres.

Dijous, Isaac va omplir el Teatre Joventut de l’Hospitalet amb homes i dones de la seva generació que es dividien en parelles i grups d’amics, un públic “de tota la vida” que ja escoltava A Margalida poc després de l’assassinat de Puig Antich. L’artista va fer honor a la cançó d’autor i en aquest cas especialment al seu “passat italià”, a la vegada que un homenatge a l’amistat. Temes presents al seu disc com Piazza grande de Lucio Dalla o La via del campo, de Fabrizio De André, cançó que va cantar acompanyat de qui va considerar un dels artistes més importants del país, Roger Mas, van hipnotitzar a més de tres-centes persones.

Fragments de pel·lícules de Fellini com La Strada o La dolce Vita, projectades rere l’escenari, van donar la benvinguda i també van acomiadar el públic. Abans de començar el concert, el Festival va premiar a Luis Eduardo Aute amb el Premi Barnasants a la trajectòria artística i el Col·lectiu Ovidi Montllor amb el de l’activisme cultural. En acabar, Joan Isaac va sorgir de la foscor d’un escenari buit i va interrompre un fort aplaudiment amb les primeres paraules de Ferragosto, del cantautor Italià Samuele Bersani. Va seguir amb joies deVinicio Capossela o Ivano Fossati i altres meravelles com La bellesa de Silvio Rodríguez, “un cubà meravellós, resistent, sencer” o Cala la nit a Sant Remo, tema propi que ha cantat més d’una vegada amb Lluis Llach al Festival Tenco.

D’altra banda, Isaac va interpretar amb sensibilitat Que n’és de bella la lluna, de Giorgio Conte (germà menor del també músic, Paolo conte) i Faula d’Eugenio Finardi. Dos temes que van tenir en comú el fet d’estar precedits per un vídeo en el que els autors van saludar i donar les gràcies al cantautor.

Enric Hernández, “un dels millors cantautors catalans”, va ser el segon en sortir a escena i acompanyar a Isaac amb el tema Mira, jo no sóc aquell de Francesco de Gregori. Seguidament Roger Mas va reaparèixer per cantar amb Isaac l’Animale de Franco Battiato, un tema no inclòs al disc degut a que la editorial no va donar el permís per editar. “Ell s’ho perd” va dir amb humor el cantant, abans de començar.

Més cares “noves” i sobretot esperades, van anar apareixent al llarg de la nit, com la de Luis Pastor, que abans de començar va exclamar; “En la escuela se cantaba cara al sol y en la calle Molina y Joselito”. A l’extremeny la passió el feia lluitar per romandre assegut al tamboret mentre es fonia amb Joan Isaac en la seva cançó Sóc, que parla de la immigració.

“Estic emocionat” va dir Isaac mentre files endavant algú va pensar en alt; “Jo també!”. El públic ja feia estona que l’esperava i Maria del Mar Bonet “una immensa artista i una de les veus més meravelloses d’aquest país”, finalment va sortir per cantar dolçament amb  Isaac La lluna i el capità. Sílvia Comes va irrompre amb la seva veu en el cant de Gent Senzilla i va precedir “una de les cançons més emocionants” per Joan Isaac; Atenes en flames de Luis Eduardo Aute, que amb la seva simpatia i humor va arrancar més d’un somriure a la gent.

Faltava algú per sortir i l’expectació es respirava en l’ambient. Joan Isaac un cop més va introduir al següent invitat explicant amb que es va gastar les seva primera setmanada de cent pessetes; “amb un CD de quatre cançons, un LP de Joan Manel Serrat”. Els dos amics es van unir al ritme del tango Torno al Sud davant d’un públic d’ulls brillants.

Finalment, per acomiadar-se Joan Isaac va reunir a tots els artistes a l’escenari creant una imatge per la història. Era evident que allò no era el final, la gent va seguir asseguda, les primeres notes del piano van sonar i el públic va esclatar en un aplaudiment tot just abans que el cantant pronuncies “vas marxar no sé on” de la cançó que no deixarà “de cantar mai” i que va concloure el concert. I es que és inevitable; Joan Isaac sempre serà A Margalida.





Quito: Bona nit…

Es un privilegio escuchar la voz comprometida y musical de Joan Isaac. Ya lo hemos tenido tres veces en Quito y celebramos que su canto haya saltado por encima de los diez mil kilómetros que nos separan para traernos su vuelo poético. La música y la canción de Joan también han saltado por encima de la barrera que significan sus letras en catalán porque, cuando nos acercamos a su contenido,  el disfrute se mantiene intacto.

En esta ocasión, el bello escenario fue el Auditorio del Centro Cultural de la PUCE.  A la hora del concierto la ciudad estaba castigada por la lluvia y el frío, y por un atasco endemoniado de autos.  Pero con la tozudez que anima a quienes esperan grandes momentos, allí  en el recinto se hizo presente un público que venció en todos los retos.  Abrió el concierto Fabián Jarrín, cantautor ecuatoriano, conocido en el medio. Irreverente, poético, sensible y creativo. Cantor amigo, y ya él mismo, con o sin música, es un homenaje a los lindos seres humanos.  Aplausos bien merecidos para el nuestro.

Y luego venía Joan Isaac. La serena expectativa se vio justificada cuando sonaron los primeros acordes del piano brujo de Antoni-Olaf Sabater. Y se justificó porque, adentro, con la calidez del recinto y de los aplausos, nos olvidamos de la ciudad enloquecida y sentimos nuestra la letra cuando nos cantó “Gracias Vida, Gracias” y nos miramos en cada verso y supimos que era verdad que, a pesar de las largas noches oscuras o precisamente por ellas,  era posible y además necesario seguir soñando.

Y allí, en medio de la vida de todos, en cada momento, aun sin saberlo, vistiendo todos los ropajes y disfraces posibles e imposibles, oculto tantas veces y aunque suene a clisé, el amor.  “Te amo cuando sigo los rastros que has dejado que me llevan a tus brazos después de un temporal”.  Entonces ya, con seguridad, ninguno de los presentes recordaba la lluvia ni la locura de las calles afuera, allá, lejos, lejísimos, aunque estuviera a pocos metros.

Y así siguió el concierto, con espacio para tantos sentimientos. El dolor de Alicia frente al espejo, una declaración universal de deseos inconfesables pero confesados, y la confesión de lo que estaríamos dispuestos a dar, y de las lunas, alguna secreta, que guardamos en el pecho.  Y la pregunta urgente de dónde está la gente, y el canto de amor a las hijas, y el adiós a los amigos que, aunque ausentes para siempre, nunca podrán marcharse.  Y después de un abanico lleno de colores y nostalgias, Manfred. Y como la crueldad de Joan no tiene límites, Margarida.

Queremos mucho a Joan. Pero no le podremos perdonar jamás que cante estas canciones. Y tampoco le podríamos perdonar que no las cante. Es que cuando las escuchamos y las recordamos y después nos encontramos con alguien más, tenemos que inventar disculpas nuevas para ojos tocados por las lágrimas.

Te queremos como hermano, Joan, pero esta y otras letras, no te las perdonamos, porque nos van a conmover por siempre, Joan. “No sé dónde estás Margarida, más si este canto te llega, tómalo como un beso, grita el nombre de tu amante: bandera negra en el corazón.” Ni la historia de Manfred. No te la perdonamos. Y te queremos mucho, Maestro.

Ramiro Diez 

dissabte, 16 d’abril del 2016

Un Joan Isaac para la historia

El cantautor hizo brillar sus 'Joies italianes i altres meravelles' con cómplices como Serrat, Aute, Maria del Mar Bonet y Roger Mas en el teatro Joventut de L'Hospitalet

ALBERT BERTRAN
Joan Isaac, emocionado durante la inerpretación de Maria del Mar Bonet.

JORDI BIANCIOTTO
VIERNES, 15 DE ABRIL DEL 2016 - 17:41 CEST
Iba a ser un acto de compromiso apasionado con la canción de autor italiana, y lo fue, pero, además, en el camino dejó un rastro de dúos de excepción y fotos para la historia. No todos los días se ve en un escenario la concentración de voces trascendentes del oficio trovadoresco que desfilaron este jueves por el teatro Joventut, de L’Hospitalet, en la clausura de Barnasants, arropando la nueva aventura de Joan Isaac.
Las 'Joies italianes i altres meravelles' tuvieron como pórtico ese 'Ferragosto' de Samuele Bersani, en que el cantautor de Esplugues esbozó poéticamente un "somrís d’orella a orella" rumbo a un horizonte imprevisto. "Dins de l’aquari de la meva fantasia", decía la letra, si bien todo fue muy real, desde su coincidencia natural con aquel temario, en el que fundió con acierto su pieza propia 'Cala la nit a San Remo', hasta la llegada de sus cómplices, empezando porRoger Mas, que se puso en la piel, y la garganta, de Fabrizio de Andrè en 'Via del campo'. "Ahora empieza lo bueno", anuncio Joan Isaac con humildad.

UN BATTIATO NO AUTORIZADO

Citas sentidas a Vinicio Capossela, Ivano Fossati y un Giorgio Conte que saludó, como más tarde Eugenio Finardi, con un mensaje en vídeo. El cruce de sensibilidades extremas con Enric Hernàez en 'Mira, jo no sóc aquell' (De Gregori) y, de nuevo, Mas en 'L’animal', pieza no incluida en el disco porque la editorial deFranco Battiato no dio el permiso. El encantado viaje a Lucio Dalla en 'Piazza grande' y la memoria de la inmigración en 'Sóc', con el instinto melódico de Luis Pastor.
Y Maria del Mar Bonet, con su voz en precisa sintonía con el aura mágica de 'La lluna i el capità'. "Aún me pondré a llorar", ironizó, o no, Joan Isaac. Sílvia Comes, alzando el tono en 'Gent senzilla' y otros dos platos fuertes: Luis Eduardo Aute, envuelto en la gravedad de 'Atenes en flames', con el canto casi sobrenatural deLaia Rius, y Joan Manuel Serrat, llevando el tango 'Torno al sud' a las costas cubanas con el piano de Antoni-Olaf Sabater, que suplió ahí a Conrad Setó. "Estic destruït!", bromeó el del Poble Sec en amarga alusión a la derrota del Barça en la Champions.
Foto de familia para los anales de la canción, y un bis con 'A Margalida'. "Nunca dejaré de cantarla, nunca", anunció Joan Isaac, a quien, en ese tramo final, se le entrecortaba la voz por la emoción. Las anunciadas 'meravelles' se habían hecho materia sobre el escenario del Joventut.

dijous, 14 d’abril del 2016

A punt de Solfa > JOAN ISAAC PRESENTA JOIES ITALIANES I ALTRES MERAVELLES




...
A PUNT DE SOLFA FRANCESC SANCHEZ CARCASSES
Avui tenim una estrena d’estrenes, un cd ple de joies italianes i  altres meravelles de cançons, una tria musical del nostre convidat que amb una llarga trajectòria artística es permet el luxe, més que mai, de cantar el que li ve bé, això si, amb grans col·laboracions com Serrat, Aute, Finardi, Conte i altres cantants i amics que també escoltarem en el programa d’avui.
Arriba quasi directe d’Equador on ha realitzat una petita gira per Guayaquil, Cuenca i Quito i retorna a Girona, ciutat on curiosament va iniciar la segona etapa artística ara fa just divuit anys.                                                                                                        
La diada de Sant Jordi oferirà un recital a la Mercè on interpretarà les cançons d’aquest nou treball però segurament també, A Margalida, el seu gran èxit, que va editar per primera vegada, aviat farà quaranta anys però que espero que no li sàpiga greu que acabi aquesta breu introducció reconeixent que per a mi i per a molts, encara és la referent entre un reguitzell de bones composicions com Amor petit, Ciao, come stai o Anna i Jordi.
Avui passo de seguidor a conversador amb un cantautor compromès i fidel a un estil característic, Joan Isaac.
FeM Girona 92.7 fm. la teva ràdio de proximitat.
I ara escolta’ns en directe a www.femgirona.cat