“PIANO, PIANO”... LA NOVA I SUGGERIDORA PROPOSTA DISCOGRÀFICA D’EN JOAN ISAAC.

El darrer CD del cantautor és una innovadora i generosa proposta d'agraïment cap a pianistes col•laboradors al llarg de la seva carrera artística.
Fins que Joan Isaac es plantegés conjugar diferents sensibilitats musicals reflectides amb el sentiment que els concertistes utilitzen la tendresa per a acariciar les tecles del piano, per a mi aqueixa expressió -"piano, piano..."- tenia una lectura relacionada amb el concepte de lentitud, calma, assossec. Alguna cosa així com les coses ben fetes. Un bon fricandó a foc lent. I, en el fons, el nou treball de Joan respon perfectament a la meua original interpretació de l'esmentada expressió.
Si hi ha alguna cosa que alimenta la identitat a tot cantautor és la seua veu, la seua manera de dir. L'acompanyament musical, no per més recarregat és més efectiu. I açò Joan ho sap. L’experiència ho delata. Són molts anys en aquest difícil món de la cançó d'autor i per més que excel•lents arranjaments –segurament necessaris per a millorar el producte- faciliten a l'oïdor un tot més conjuntat i susceptible de nombrosos matisos, la calidesa de la veu nua i la seua forma de dir estan molt per sobre de barroques orquestracions.
Amb “piano, piano”, Joan ens demostra on radica la seua força. La seua veu té l'absoluta competència perquè, acompanyat del càlid so del piano, puga quedar meridianament demostrada la versatilitat i expressivitat de les seues cançons. El cotó en pel no enganya i quan una cançó manté o fins i tot guanya en intensitat interpretativa, reduint el seu matalàs musical a un sol instrument com és el piano, açò vol dir que el producte és d'excel•lent qualitat.
Ni que dir té, la importància de l'impressionant elenc de pianistes que li acompanyen en els temes d'aquest nou treball discogràfic. Les interpretacions i arranjaments musicals són excepcionals. Són l'adequat complement que potencia el contingut del nou treball.
Està clar que abrigallar la veu amb les notes d'un piano és una garantia d'èxit, però els repetitius matisos d'un mateix concertista poden omplir de certa feixuguesa i monotonia l'atenció de l'oïdor. Joan, en aquest sentit, ha tret del mig dos ocells d'un tir. D'una banda ha aconseguit reunir a un important elenc de pianistes que han treballat amb ell en diferents moments de la seua trajectòria musical. D'un altre, ha omplert de matisos i sensibilitats el temes elegits amb les interpretacions de tan multicolor elenc de concertistes.
Tot açò fa que cada cançó tinga la seua pròpia història i siga un nou descobriment sensitiu per a l'oïdor. La veu sempre està, majestuosa, perfectament acoblada a les diferents maneres d'interpretar les notes musicals. Amb açò, cada tema adquireix personalitat pròpia i el resultat és frescor i fina sensibilitat molt convincent en tot el CD. Interpretacions que en cap moment entrelluquen la més mínima sensació de monotonia.
Així doncs, “piano, piano”, en el fons, és una nova lectura de temes destacats de la carrera de Joan interpretats amb l'encant d'una veu madura i plena de matisos que els anys i l'experiència han proporcionat. En la forma, és piano i veu per a potenciar la força i el sentiment expressiu.
Musicalment, destaca el variat elenc de contrastats pianistes que acompanyen al cantautor. Una desena de luxe per als sentits: Eros Cristiani, Manel Camp, Jordi Vilaprinyó, Xabier Ibáñez, Antoni-Olaf Sabater, Enric Colomer, Conrad Setó, Francecs Burrull, Lluis Vidal i Jordi Badia. Cadascun d'ells ha sabut plasmar, des de la pluralitat, una mostra de cançons representatives de la dilatada carrera d'Isaac. Una revisió que, des del meu punt de vista, guanya força amb la nuesa de la veu i sublimitat del piano. Per tant, els ingredients de “piano, piano”, han sigut de primera qualitat. Diferents matisos musicals i una veu curulla de sensibilitat.
Si a tot açò li afegim l'encertada elecció dels temes i la riquesa lírica, el resultat és el que és: una joia digital empacada en format digi-pack a tres pales i llibret amb totes les lletres. Amb un disseny gràfic caracteritzat per una premeditada i agradable senzillesa amb importants signes conceptuals i creatius. Tot un encert per part del seu autor, Daniel Sesé.
Referent a la selecció de cançons, cal destacar que són representatives de la forma de fer i compondre d'Isaac. Però no són una recopilació de temes emblemàtics de la seua carrera. De fet, “A Margalida” no hi és a la tria. Són temes, intemporals i profunds, que en el fons van a vessar en un mateix mar, l'essència de l'ésser humà. Un recull de vivències i interioritats reflectides en cançons com a “Amor petit”, “Tot és fràgil”, “On és la gent”, “Un dia partiré”, “A l’estació de França”, “I passa, passa el temps”,… i així fins a 20 temes que despullen, amb una nova reconstrucció, vigent i intima, la seua particular forma de veure i entendre l'existència.
“Piano, piano” doncs, és un treball que engrandeix més, si cap, la dilatada carrera d’En Joan. Un CD original en la seua gènesi i en la seua posada en escena, de forma irrepetible, el passat 16 de juny de 2012 en l'Auditori Pau Casals d’El Vendrell. Un recital històric que va ser també entranyable i generós, on tot es va negar de bellesa musical i poètica. I sobretot, d'amistat i reconeixement als concertistes que han omplert i complementat tants moments del coherent recorregut creatiu del senyor Vilaplana.

Gràcies Joan, per deixar-nos un tresor musical de tal magnitud.
Foto: (c) Xavier Pintanel.

(c) Artur Álvarez i Boix. Agosrt 2012.

http://singladures.blogspot.com.es/2012/08/piano-piano-la-nova-i-suggeridora.html?spref=fb

La Factoria amb Joan Isaac

Joan Isaac: un gran constructor de cançons (a propòsit de "Piano, piano")

Ja fa molt de temps que em declaro admirador de Joan Isaac. Va començar a interessar-me des dels primers discos, editats cap a la segona  meitat de la dècada dels 70, i vaig trobar-lo a faltar quan va permetre's unes vacances discogràfiques de quasi quinze anys fins que va treure, l'any 1998, "Planeta sienci".

La gran eclosió de Joan Isaac, però, es va produir, al meu parer, l'any 2002, quan va editar "Joies robades", un disc en el que feia versions -"robava" fins a l'extrem de fer-se-les seves- d'una sèrie de cançons de gent com...  

... Pablo Milanés, Roberto Vecchioni, Paolo Conte, Brel, Aute, Sabina, Serrat, Pedro Guerra o Chico Buarque i on es demostrava que Isaac era home de gust exquisit a l'hora de triar les cançons del seu repertori.

A partir d'aquell moment -ara fa deu anys- la carrera discogràfica de Joan Isaac i la seva presència en els escenaris s'ha incrementat amb el recopilatori "Només han passat cinquanta anys" (enregistrat en directe al TNC el 2004), "De profundis" (2006), "Duets" (2007), "La vida al sol" (2008), "Auteclàssic" (2009), "Em declaro innocent" (2011) i des de fa unes setmanes un esplèndid doble disc compacte amb una vintena de cançons aplegades sota el títol de "Piano piano".

Tal com dóna a entendre el nom, "Piano piano" és un disc en el qual Joan Isaac es retroba amb els deu pianistes que en un moment o altre de la seva llarga carrera l'han acompanyat. Em refereixo a Francesc Burrull, Conrad Setó, Antoni-Olaf Sabater, Jordi Vilaprinyó, Manel Camp, Eros Cristiani, Enric Colomer, Jordi Badia, Lluís Vidal i Xavier Ibáñez.
Fa un moment elogiava el talent de Joan Isaac a l'hora de buscar les seves referències musicals. Hi ha, però, una característica d'aquest home que a mi em sembla encara més important: és un magnífic constructor de cançons. I en aquest darrer disc -amb la nuesa de la veu i del piano, sense efectismes orquestrals- es demostra a bastament.

A "Piano piano", a més a més, es veu la solidesa de la trajectòria del seu autor ja que, dels vint talls que conté el doble CD, només sis pertanyen a l'època posterior a "Joies robades" (cinc de "De profundis" i un de "La vida al sol"). La resta pertanyen a "Viure" (1977), "Barcelona, ciutat gris" (1980), "Inesperat" (1984) i l'esmentat al començament "Planeta silenci" (1998).

Cada pianista incorpora el seu color particular i en tots els temes es percep aquella atmosfera de complicitat entre cantant i instrumentista. Cada un complementant la feina de l'altre, construint allò tan difícil que és una cançó: una petita illa de tres minuts presidits per la sensibilitat i pel bon gust.
 

Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/225397 

 

JOAN ISAAC: «PIANO, PIANO...», Y SIEMPRE SORPRENDIENDO

En estos tiempos de "crisissssssssss" en los que una de sus víctimas más acosadas y maltrechas está siendo la cultura –y, en particular, dentro de ella, la auténtica "música popular"–, y en los que impera la prisa, la búsqueda de un éxito rápido –aunque sea fugaz–, y, a fin de cuentas, el triunfo de la mediocridad; tener en las manos y poder disfrutar de un disco como «Piano, piano...», de JOAN ISAAC es una magnífica suerte y mucho más...; yo me atrevería a decir que es un "regalo de la vida" en la más pura perspectiva sentimental e ideológica de nuestra "viola chilensis" compartida.

Joan Isaac –al que me une una larga amistad y muchas complicidades– es, desde mi punto de vista uno de nuestros más valiosos cantautores tanto dentro, como fuera, de Cataluña, donde nació en 1953 –concretamente en Esplugues de Llobregat–. En sus orígenes como cantautor perteneció a una segunda generación de cantantes catalanes que surgieron tras la disolución del colectivo "Els Setze Jutges" –es decir a la "sombra" de esa tradición–; y que con su juventud consiguieron darle a la "nova cançó" continuidad y aires renovadores. (Nueva generación a la que también pertenecieron, por ejemplo, Marina Rossell y Ramón Muntaner).

Centrándome hoy en Joan, y pensando en su nuevo disco –que seguidamente voy a comentar– me parece importante destacar una de sus cualidades que desde siempre me ha provocado una profunda admiración, me refiero a su "incansable espíritu luchador e innovador"; Joan es un creador que no se rinde; que en los momentos de crisis puede que se deprima y le entren ganas de tirar la toalla, pero que al final siempre es capaz de alzar su vuelo y de renacer sorprendiéndonos...; y es que Joan ama su trabajo como poeta y como músico, y piensa –como diría Don Pablo Milanés– que sin su poesía y su música "la vida no vale nada".

Permitidme que ponga algunos ejemplos o manifestaciones de ese espíritu de lucha y de innovación que posee Joan. El 22 de septiembre de 1984, con motivo de las "Festes de la Mercé" –ya entonces empezaba a hablarse de la famosa "crisis de los cantautores"– Joan presentó, en la Plaça de Sant Jaume, de Barcelona, un precioso espectáculo instrumental al que tituló "Sa Dragonera". En 2002, nos sorprendió con un CD inmejorable titulado "Joies robades" cantando versiones en catalán de temas de Silvio Rodriguez, Aute, Pedro Guerra, Alejandro Filio, Chico Buarque, Pablo Milanés, Jacques Brel, Joaquín Sabina, Serrat o Paolo Conte –disco en el que cantaron con él Aute, Silvio Rodríguez y Serrat–. En 2007 grabó "Duets", disco en el que interpreta sus propias canciones a dúo con  Ana Belén, Gorka Knörr, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach o Moncho. En 2009, nos alucinó cantando a Aute, con Aute, en catalán; el disco titulado "Auteclasic" fue grabado con acompañamiento de piano y un cuarteto de cuerda... Y AHORA, EN 2012:

Efectivamente, ahora, en este 2012, Joan Isaac nos demuestra que puede haber crisis en donde sea, pero no, desde luego, en su imaginación, en su creatividad, en su pasión por la música y en su sensibilidad... ¡contra todo eso que atesora Joan, no hay quien pueda!... Y es así como nace su último doble CD titulado "Piano, piano...˝.

De este nuevo disco me voy a limitar a ofrecer tres aproximaciones que, como se verá, confluyen en una. (¡Vamos!... ¡como la Santísima Trinidad!).

En primer lugar decir que se trata de una recopilación de veinte canciones creadas por Joan a lo largo de toda su historia como compositor y como "cantautor". Preciosa, y muy bien elegida, recopilación que, para empezar, nos brinda la oportunidad de redescubrir y de volver a poder gozar de la riqueza poética y literaria de sus canciones, todas ellas engarzadas por un denominador común: su desbordante sensibilidad.

En segundo lugar, en esta ocasión Joan canta acompañándose solamente de un piano; esto significa que podemos escucharle prácticamente en la desnudez de su voz, y que podemos disfrutar, latido a latido, su "buen  cantar"... Después de escuchar este disco –que podrá gustar más o menos, ¡a mi me ha entusiasmado!– lo que no se puede discutir es que nos encontramos ante una de las mejores voces de "nova cançó", y, en general, de nuestra "canción popular".

Pero además, esta opción por el piano como único compañero en la nueva aventura musical de Joan Isaac, supone también su gesto de reconocimiento y de gratitud a los pianistas y arreglistas que le han acompañado durante más de cuarenta años. Subrayo este gesto porque lo considero importante, y porque –como es sabido por los lectores de este blog– es algo con lo que conecto plenamente: Nunca se debería desconocer y dejar de valorar el trabajo fundamental, imprescindible y hermoso que realizan los músicos que acompañan, arropan, miman, acarician y embellecen las creaciones y las interpretaciones de nuestro "cantautores".

En este caso son 10 pianistas a los que me referiré al final del "cuelgue" apoyándome en la magníficas fotografías que me ha cedido mi buen amigo Javier Pintanel; imágenes realizadas por él mismo el pasado 16 de junio durante la presentación del disco en el Audiori Pau Casals, de El Vendrell (Tarragona).

Y, en tercer lugar, es imposible dejar de hablar del doble CD en si mismo –de lo que en términos comerciales se denominaría "el producto"–: "Piano, piano...", es una obra maravillosa y cuidadomamente diseñada e ilustrada...; de esas que ya se ven pocas.

Hay que mencionar a David Gutierrez, que ha colaborado en el diseño, y, sobre todo a Sesé –¡genial como siempre!– que ha creado las ilustraciones. (Si Sesé siempre logró conquistarme allá con Turnez, ahora me tiene ciegamente enamorado).

Y ahora ya para concluir este "cuelgue", vuelvo a lo que antes decía, refiriéndome metafóricamente a la Santísima Trinidad: la voz y las canciones de Joan Isáac, el sonido del piano –con las veinte manos que lo tocaron– y el concepto plástico y los dibujos de Sesé, tienen una cosa en común: la BELLEZA...; son tres formas de expresión diferentes unidas sencillamente por la necesidad y la urgencia de recuperar la BELLEZA...; tres formas de expresión, en una sola, que me tiene atrapado y que me hace seguir siendo creyente de Joan y de sus canciones: la BELLEZA.

Contemplen, seguidamente estas diez fotografías, ahí tienen a los diez pianistas que han creído en Joan Isaac, y en los que Joan ha creído... Todos ellos han hecho posible "Piano, piano", disco que, por supuesto, recomiendo.

Fernando Gonzalez Lucini

http://fernandolucini.blogspot.com.es/2012/06/joan-isaac-piano-piano-y-siempre.html

PIANO, PIANO… UN CONCERT DELS QUE FAN HISTÒRIA

Joan Isaac va presentar Piano, piano..., el seu darrer treball discogràfic, el passat 16 de juny a l’Auditori Pau Casals del Vendrell. Aquest va ser un concert dels que fan Història, ja que és difícil reunir en un mateix escenari figures tant destacades del món de la música.

Joan Isaac, “aquest senyor que fa cançons” (així es va definir ell en una ocasió) ens va convidar a fer un viatge. Un viatge a través de molts anys de cançons, un viatge  pel seu món; aquest món meravellós que és la música, ple de paisatges i personatges que han estat importants en  la seva vida.

Però aquest viatge no el va fer sol, ja que va estar acompanyar per nou dels deu pianistes que van gravar el disc.

Aquest viatge el comença acompanyat per Antoni-Olaf Sabater i preguntant-se On és la gent?“Què se n’ha fet d’aquella Barcelona del setanta-sis? Semblava que la vida era una joguina entre els deu dits. Molts anys després, on és la gent?” i va continuar fent una reflexió sobre la mort, allò que ens mata molt més quan marxa un amic i no t’ho pots creure,  Adéu-siau Josep Maria. 

El segon pianista que va acompanyar a Isaac en aquest viatge va ser Jordi Badia, amb una extraordinària sensibilitat a l’hora de tocar el piano i amb el que va interpretar el tema Amor petit, una preciosa cançó de l’any 1984,  De quin estel t’has despenjat, amor petit...? Com has sabut guarir l’escletxa gran, que m’han obert al pit...?   I res més, on ens adonem que la vida són instants on les coses importants sempre neixen d’un moment.

I passa,passa el temps i en aquest concert no podia faltar Enric Colomer, que ha treballat amb ell en dues èpoques diferents, i que s’ha convertit en un peça clau en aquests darrers anys, un excel·lent pianista i amb el que va interpretar també Per envellir demano poc on jo destacaria aquests versos: que no s’esgoti aquest verí, que encara em fa escriure cançons. Tot esperant que surti el sol, badant sorprès com un infant. 

Joan Isaac va insistir en varies ocasions que era ell el que estava acompanyat als pianistes. Un gest que els que saben de música segur que ho valoraran més que els que no entenem tant, però crec que no deu ser gens fàcil adaptar-se a deu estils de músics, deu maneres d’interpretar al piano aquelles cançons que ja de per si són molt diferents entre si. Crec que aquesta habilitat la tenen molt pocs i Isaac és un privilegiat en aquest sentit.

Xavier Ibáñez també va acompanyar a Joan Isaac durant molts anys i en aquesta ocasió ho va fer en Cançó per Isabel i No m’agrada on parla de quan en una parella decidim fer coses sols però que en el fons ens necessitem molt.

Després de vint o vint-i-cinc anys Joan Isaac es va retrobar amb Conrad Setó i amb ell ens va explicar on és el seu paradís Samanà, i ens va parlar de Sara.

 

Cap a la meitat d’aquest viatge ens va portar a recordar aquell Viure (un disc de 1977) i que cal destacar dins de la discografia de Joan Isaac.  Jordi Vilaprinyó va arranjar “A Margalida”, la cançó més emblemàtica d’aquest cantautor, però també va fer els arranjaments d’altres cançons d’aquest disc com  Viure, o Un diapartiré. 

A la setena parada d’aquest viatge va pujar a l’escenari Lluís Vidal, qui no ha sentit alguna vegada quan estàs enfront de la teva parella aquest Hivern i un se’n recorda de les Nits, perquè no totes les nits son iguals.

Amb Manel Camp vam viatjar fins a l’any 1980, en aquell any va fer els arranjaments de Cançó per Elena i Barcelona, ciutat grisa, una cançó que Joan Isaac va compondre quan estava fent el servei militar a València, i que ens l’han presentat amb nous arranjament només per piano i veu.

I per arribar al final sempre ha d’haver-hi un principi, i el principi d’aquest viatge musical de Joan Isaac va començar al 1973, amb I som tu i jo i Rèquiem, dues cançons arranjades per Francesc Burrull “el mestre de mestres”, i que ha volgut ser-hi en aquest concert amb dues cançons també arranjades per ell, A l’Estació de França i Madame Nicotina, una cançó nova que Isaac presenta en aquest disc i que al igual que fa quaranta anys el mestre Burrull va fer els arranjaments d’aquelles primeres cançons també ho ha fet en aquesta ocasió. 

En aquest viatge es van quedar dues cançons, Tot és fràgil i Cala la nit a San Remo interpretades al piano per Eros Cristiani, un excel·lent pianista que no va poder ser-hi en el concert.

Joan Isaac , no hi ha cap dubte, és una de les millors veus de la cançó i un extraordinari poeta i compositor. Què més se li pot demanar? ... Avui dia en el que tot si val en aquest món de la música, crec que molts dels que comencen haurien de veure en Joan Isaac un punt de referència, un mestre.

Sempre és un plaer escoltar a Joan Isaac, però fer-lo en aquest marc incomparable de l’Auditori Pau Casals i acompanyat d’aquests mestres del piano, ha estat una ocasió única. D’aquells moments que com he dit al començament fan Història. “Ojalà” tinguem la sort de poder tornar a gaudir d’un concert com aquest en altres ciutats, com per exemple Barcelona.

Gràcies Joan Isaac per aquestes cançons, per aquesta veu, per aquests moments de felicitat que aconsegueixes que ens portem a casa després de cada concert. Volem més viatges com aquest!

Imma Hernández