dilluns, 12 de febrer de 2018


CULTURA
BARCELONA - 12 febrer 2018 2.00 h

CRÒNICA


CANÇÓ

Ball de cent mil diumenges

·        
GUILLEM VIDAL - BARCELONA
Ramon Muntaner, emocionat, va ser enaltit per Marina Rossell com “el millor de la seva generació”
En un país amb tantes relectures històriques pendents com aquest, un homenatge com el que el Festival Barnasants va retre, dissabte, a Ramon Muntaner adquireix ressonàncies especials. Retirat completament dels escenaris des del 1990 i, per molts, força més conegut per la seva feina de gestor al capdavant de la SGAE que no pas per les seves reconegudes musicacions de poetes catalans, Muntaner amb prou feines va poder contenir l’emoció quan, en finalitzar el concert al Teatre Joventut de L’Hospitalet de Llobregat, Sílvia Munt –actriu del film Plaça del Diamant, del qual, segons abans, Joan Manuel Serrat i Gemma Humet havien cantat la peça central, amb lletra de Joan Ollé– li va entregar un ram de flors. “Aquest és un país de grans poetes i em va semblar important dedicar-hi un gra de sorra per donar-los a conèixer”, va afirmar Muntaner, que ja havia deixat ben clar que, per molt que li insistissin, no cantaria.
Una hora i mitja abans, Marina Rossell el definia com “el millor” de la seva generació i recordava un concert de presentació de Presagial Palau, davant d’un públic que no parava de cridar “sí senyor, sí senyor, en Ramon és el millor!”. “Esperem que, per a tu, aquesta nit sigui el ball dels cent mil diumenges!”, va desitjar Rossell, en referència al poema d’Henri Tachan, magníficament traduït per Joan Argenté, que Muntaner va musicar a Cançó de carrer (1975) i que, dissabte, va cantar Rusó Sala.
A partir d’aleshores, amb tres músics –Josep Traver a la guitarra, Jordi Camp al baix i Lluís Ribalta a la bateria– dirigits pel pianista Antoni Olaf Sabater, totalment fidel als arranjaments originals de les cançons, diverses veus van recuperar solemnement les cançons de Muntaner mentre al teló se succeïen il·lustracions d’alguns dels poetes fetes per Daniel Sesé, caràtules d’àlbums com ara Cròniques(1977) i Veus de lluna i celobert (1978), la fotografia que Colita va realitzar per a Cançó de carrer i portades de Disco Exprés en què Muntaner –amb la cabellera més imponent de la Nova Cançó– ocupava la portada.
Joan Isaac, instigador d’aquest espectacle d’homenatge al seu antic company “i rival”, va cantar Aigua marina de Sagarra i Seré a ta cambra, amiga de Salvat-Papasseit. Enric Hernáez, amb Salve de Miquel de Palol, va advertir-nos, un cop més, de la plena vigència de versos escrits fa dècades (“que els pins volen terra lliure i els vents criden: llibertat!), provocant crits de l’audiència a favor de l’alliberament dels presos polítics. Eduard Iniesta, tot sol i amb la sensibilitat habitual, va fer brillar L’ametlla amarga de Maria-Mercè Marçal. Roger Mas, amb Presagi, i el grup Coses, amb Les quatres banderes, van submergir-se en les essències de Miquel Martí i Pol, un poeta –segons havia recordat Rossell una estona abans– que Muntaner va fer descobrir a tota una generació. I Sílvia Comes, finalment, va arribar de ple al cor de Muntaner amb Decapitacions XII el moment més profund d’una nit en què també es va escoltar Borja Penalba, insòlitament sense guitarra, cantant Cançó de carrer de Pere Quart i Túrnez & Sesé utilitzant la seva banda al complet per a la Cançó de taverna de Josep Maria de Sagarra,
Un d’aquells homenatges, en resum, fets oportunament quan toca (és a dir, quan l’homenatjat encara és viu) i que, davant l’absència d’iniciatives com aquesta des d’altres institucions, torna a posar de manifest com n’és de necessari un festival –o “projecte cultural”, com li agrada definir-se– com el Barnasants.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada