dilluns, 17 de setembre del 2012

Sense la Lluna

A través de una escultura titulada “Sense Lluna” de Anna Manel·la  ubicada en la ciudad de Olot (Girona) me he propuesto dar un paseo por las canciones del cantautor catalán Joan Isaac en busca de la Luna.

Sense Lluna. Escultura de Anna Manel·la
Sense Lluna. Escultura de Anna Manel·la
No hay duda de que la luna como idea es uno de los elementos que inspira a los poetas, no sólo los ilumina a ellos, todos en general nos quedamos prendados en una noche de luna llena, se han dedicado a esta figura muchas canciones. La noche resplandece, la soledad y la tristeza desaparecen cuando sale a escena, o por el contrario se hacen presente, evoca nostalgias de otras tierras y de tiempos pasados. Su presencia en la noche, o su ausencia, o cualquiera de sus fases provoca sentimientos y emociones difíciles de explicar, pero los poetas saben interpretarla, como astro o como metáfora la trasladan a los poemas y a las canciones, la muestran al público con una particular sensibilidad.

Hace unos días me encontré con una pequeña escultura que me impactó, la vi al pasar por una calle de Olot  (Girona), estaba en un rincón mirando hacia  un cielo que no se podía ver entre los edificios,  la obra se llama Sense Lluna (Sin Luna) y su autora Anna Manel·la. Fue inaugurada en 1994, es la imagen de la fragilidad representada en una criatura que mira hacia el cielo como buscando algo, dice su rótulo entre otras cosas que: és la mirada dirigida cap  un cel  inexistent la que ens omple d’enigmes i ens fa sentir impotents  davant els misteris de la vida (es la mirada dirigida hacia un cielo inexistente la que nos llena de enigmas y nos hace sentirnos impotentes delante de los misterios de la vida).

Siempre llevo las canciones en el pensamiento, la figura me llamó la atención  y se me vino a la memoria una canción que igualmente me  fascinó desde la primera vez que la escuché y cuyo nombre es en esencia el mismo que el de la escultura: Sense la lluna. Tiene mucho significado para mí porque  a través del disco donde se incluye  este tema  pude descubrir a Joan Isaac y por él a Alejandro Filio, el autor de la canción.

Sin la Luna  es un tema escrito por el cantautor mexicano Alejandro Filio. Fue publicado por primera vez en el disco Caín (1994) y posteriormente  aparecería en algunos de sus siguientes discos como en Un secreto a voces (1998), un trabajo  precioso que me impresionó mucho y sobre el cual escribí en una ocasión un artículo para Cancioneros, en él esta canción aparece interpretada por Tania Libertad. También está presente en el disco Alejandro Filio. En directo (2002)  y en Canto a los cuatro vientos (2003).

Alejandro Filio invita a cantar «Sense la lluna» a Joan Issac en el IV Encuentro Internacional de Canción de Autor 2011 celebrado en Quito (Ecuador) el pasado mes de octubre.
Alejandro Filio invita a cantar «Sense la lluna» a Joan Issac en el IV Encuentro Internacional de Canción de Autor 2011 celebrado en Quito (Ecuador) el pasado mes de octubre.


La versión en catalán de esta canción y que da nombre al artículo es obra de Joan Isaac y aparece publicada en dos de sus discos, Joies robades (2002) y Duets (2007).
Joies robades es un trabajo de Joan Isaac en el que se presentan 14 grandes canciones adaptadas al catalán por el artista, donde demuestra por primera vez su extraordinaria capacidad de adaptar temas únicos a otra lengua sin que por ello pierdan nada de la magia de la canción original. En este disco muestra también su  versión en catalán de otra canción maravillosa con la luna como protagonista: Mar i lluna de Chico Buarque. Y siguiendo con las versiones en catalán de grandes temas con el mismo referente realizadas por Joan Isaac no se pueden olvidar las canciones de Luis Eduardo Aute presentes en el disco Auteclàssic (2009): A l’alba, Dos o tres segons de tendresa, Giralluna y Tornar-te a veure.

Joan Isaac © Josep Tomàs
Joan Isaac © Josep Tomàs

La utilización de la imagen simbólica de la luna puede observarse no sólo en las adaptaciones al catalán de textos de otros autores, sino que se incrementa en su propia obra. En 2011 Joan Isaac publicaba un disco que, titulado Em declaro innocent, incluía una canción fundamental Quatre llunes, un recorrido interior repleto de metáforas: Tinc quatre llunes al pit, com dolls de llum i tenebres, la de la vida, la del desig, la dels meus dubtes,  la de l’oblit (Tengo cuatro lunas en el pecho, como chorros de luz y tinieblas, la de la vida, la del deseo, la de mis dudas, la del olvido).

Muchas de las canciones que ha escrito a lo largo de su extensa carrera aluden a este astro, su obra está repleta de señales que permiten vislumbrar la importancia de la luna como referente poético y sentimental:

Entre 1980 y 1984 se publicaron Anna i Jordi: En Jordi pensa que no és cert, que és irreal, veu com la lluna, a poc a poc, es va acostant,obre el finestral, s’accelera el cor i, sorprès, la deixa entrar (Jordi piensa que no es cierto, que es irreal, ve como la luna, despacio, se acerca, abre el ventanal, se le acelera el corazón y, sorprendido, la deja entrar), Maria, Amor petit, Hauria estat preciós o Però prefereixo els teus ulls. 

En 1998 La llebre i la tortuga, Nocturn per a dues dones y Sara: Lluna del tròpic, com t'odio,selvàtic cercle de claror,el teu alè vas enviar-me per capgirar-me aquell agost (Luna del trópico, como te odio, selvático círculo de claridad, me enviaste tu aliento para para cambiarme aquel agosto).

Alícia i el mirall: Ser lleugera com la lluna, pesar res. Però jugar a morir-se als setze...No hi tens dret! (Ser ligera como la luna, no pesar nada. Pero a jugar a morirse a los dieciseis....No tienes derecho!). Un alegato contra la anorexia en 2000.

En Només han passat cinquanta anys, donde hace un recorrido sentimental por toda su vida no podía faltar esta idea:El barri, l’escola, aquell pati, fogueres, la lluna minvant, diumenges de cromos i Barça, pentina’t, abriga’t Joan (El barrio, la escuela,aquel patio, hogueras, la luna menguante, domingos de cromos y Barça, peinate, abrígate Joan) (2004).

El disco De profundis (2006) incluía canciones como Cala la nit a San Remo y Havana dreamin’:Pels vitralls de la finestra, entra la lluna de puntetes. Et beso el cos mentre et llegeixo en un llenguatge de nuesa (por las vidrieras de la ventana entra la luna de puntillas. Te beso el cuerpo mientras te leo en un lenguaje de desnudez).

En 2011 le dedica una canción aún no publicada (Conec un home bo) a Pere Camps donde una vez más el autor dibuja el magnetismo que desprende una luna que ilumina la noche para resaltar valores tan esenciales como la bondad o la amistad: Conec un home bo, imprescindible, que no l’espanta res, que no té por, el meu germà, l’amic, la lluna blanca que fa de la nit fosca, la claror (Conozco un hombre bueno, imprescindible, al que no le asusta nada, que no tiene miedo, mi amigo, mi hermano, la luna blanca que hace de la noche oscura, la claridad).Edita ese mismo año temas como Si a l’altre món, Vindràs y Quatre llunes (2011).

Algunas de estas canciones que he citado aparecen publicadas en su último disco hasta el momento (2012): Piano, piano, donde, como no podía ser de otra manera,  la imagen de la luna aparece formando parte del diseño interior de su carpeta.

Joan Isaac © Josep Tomàs
Joan Isaac  © Josep Tomàs


Este artículo que escribo es únicamente un repaso a la presencia simbólica  de la Luna en la obra de Joan Isaac, tomando como centro esta canción escrita por Alejandro Filio y adaptada por él al catalán bajo el título Sense la Lluna.

Todas las canciones que he citado en este comentario tienen algo en común además de su referencia a la luna, todas ellas desprenden belleza y fragilidad, por eso he querido abrir el artículo con la fotografía de esta figura realizada por la escultora Anna Manel·la. Solo quería mostrar  que  la sensación de fragilidad puede expresarse a través del arte en cualquiera de sus formas, igual que la figura de esta escultora busca la luna en un cielo imposible, el cantautor busca la inspiración en esa luna imaginaria o en cualquier otra esencia que le permita crear sus canciones y transportarlas a quienes las necesitamos para recordar la fragilidad de la que formamos parte.


 http://www.cancioneros.com/co/4319/2/sense-la-lluna-por-maria-gracia-correa

diumenge, 9 de setembre del 2012

Prenent un vermut... amb Joan Isaac

és un programa radiofònic de Manel Gausachs i David Sánchez que s'emet els estius a Punt 6 Ràdio. En aquest programa es conversa sobre música popular amb músics, promotors i periodistes musicals.

El 8 de setembre de 2012 vam prendre un vermut amb un gran fabricant i intèrpret de cançons, en Joan Isaac.

Durant 58 minuts vam convesar amb un dels nostres cantautors que masteguen millor les paraules i que fan que música i text penetrin amb més naturalitat i efectivitat la pell de l'oient.

 



dimecres, 5 de setembre del 2012

Piano, piano... per Pep Gómez


La densa i excel·lent discografia de Joan Isaac, no s’ha fet en dos dies, sinó piano piano, amb la lentitud i la mesura que requereix qualsevol obra o activitat que pretén perdurar més enllà de modes i tendències en aquesta vida personal i col·lectiva. I aquest és precisament el títol genèric del seu darrer treball discogràfic: Piano, piano. Un disc extraordinari, com solen ser els seus discos, però amb la diferència afegida d’ acompanyar la seva veu, sols i exclusivament, amb un piano, i amb uns arranjaments delicadíssims que conjuguen complicitats amb una veu que ens ofereix nous matisos d’unes cançons, algunes d’elles antigues, però entranyables i significatives del cantautor, com és el cas de Viure, Un dia partiré, Barcelona ciutat grisa, o A l’estació de França, que a mi m’han retornat als meus anys de joventut i alhora m’han fet sentir amb intensitat la seva intacta vigència en el present. Potser sí que, pel meu gust, hagués volgut que en Joan hagués inclòs altres cançons d’aquells discos que són tant i tant recuperables, com ara “El desencant”, i d’altres; l’autor, però, ha fet la seva tria, respectable i adequada. Tot i que aquest disc va sortir just abans de l’estiu, ben bé diria que és un disc de tardor i d’hivern, per la serenor que aporta i per la malenconia que se filtra en cada nota, en cada arpegi, en cada acord, en cada to de veu. No de bades comença amb una cançó que es diu Hivern i que és el preàmbul d’un girar de dos discos, el blau i el verd, on la sensibilitat es va desplegant en cada vers, en cada poema-cançó que transita pels llacs més íntims i aparentment senzills de l’ésser humà, i alhora amb totes les complexitats que ens atrapen com éssers fràgils que som. En un temps com el que vivim, on hi abunda sobretot l’estupidesa, i això engloba tot un enfilall de molts altres adjectius que m’estalvio, trobar joies com aquest doble disc, francament, és un alè de llum d’aquells que es filtren poc pel finestrons del rodar quotidià del viure. Record que l’anterior disc, Em declaro innocent, ja anunciava una maduresa creativa, no ve d’ara, sinó de molts anys enrere, i això es constata en els disc d’ara mateix: Piano, piano. Quan al disseny de la carpeta del disc, original i apropiada, amb un senzillesa aparent, que no ho és, talment com els discos que conté. Gràcies Joan per fer i oferir-nos una feina sense pensar en el guany immediat, sinó pel fet exclusiu de fer les coses ben fetes, amb la qualitat i delicadesa necessàries per a una cultura i unes formes de ser i fer que dissortadament comencen a ser tan i tan marginals. Treball excel·lent en qualitat i quantitat. A veure si en aquesta tardor que ja s’acosta vos atreviu a escoltar, sobretot els joves, sons de tendresa i malenconia, vitamines per a l’ànima, que darrerament circula bastant desprotegida.

Pep Gómez

Cantautor i poeta.

divendres, 31 d’agost del 2012

“PIANO, PIANO”... LA NOVA I SUGGERIDORA PROPOSTA DISCOGRÀFICA D’EN JOAN ISAAC.


El darrer CD del cantautor és una innovadora i generosa proposta d'agraïment cap a pianistes col•laboradors al llarg de la seva carrera artística.
Fins que Joan Isaac es plantegés conjugar diferents sensibilitats musicals reflectides amb el sentiment que els concertistes utilitzen la tendresa per a acariciar les tecles del piano, per a mi aqueixa expressió -"piano, piano..."- tenia una lectura relacionada amb el concepte de lentitud, calma, assossec. Alguna cosa així com les coses ben fetes. Un bon fricandó a foc lent. I, en el fons, el nou treball de Joan respon perfectament a la meua original interpretació de l'esmentada expressió.
Si hi ha alguna cosa que alimenta la identitat a tot cantautor és la seua veu, la seua manera de dir. L'acompanyament musical, no per més recarregat és més efectiu. I açò Joan ho sap. L’experiència ho delata. Són molts anys en aquest difícil món de la cançó d'autor i per més que excel•lents arranjaments –segurament necessaris per a millorar el producte- faciliten a l'oïdor un tot més conjuntat i susceptible de nombrosos matisos, la calidesa de la veu nua i la seua forma de dir estan molt per sobre de barroques orquestracions.
Amb “piano, piano”, Joan ens demostra on radica la seua força. La seua veu té l'absoluta competència perquè, acompanyat del càlid so del piano, puga quedar meridianament demostrada la versatilitat i expressivitat de les seues cançons. El cotó en pel no enganya i quan una cançó manté o fins i tot guanya en intensitat interpretativa, reduint el seu matalàs musical a un sol instrument com és el piano, açò vol dir que el producte és d'excel•lent qualitat.
Ni que dir té, la importància de l'impressionant elenc de pianistes que li acompanyen en els temes d'aquest nou treball discogràfic. Les interpretacions i arranjaments musicals són excepcionals. Són l'adequat complement que potencia el contingut del nou treball.
Està clar que abrigallar la veu amb les notes d'un piano és una garantia d'èxit, però els repetitius matisos d'un mateix concertista poden omplir de certa feixuguesa i monotonia l'atenció de l'oïdor. Joan, en aquest sentit, ha tret del mig dos ocells d'un tir. D'una banda ha aconseguit reunir a un important elenc de pianistes que han treballat amb ell en diferents moments de la seua trajectòria musical. D'un altre, ha omplert de matisos i sensibilitats el temes elegits amb les interpretacions de tan multicolor elenc de concertistes.
Tot açò fa que cada cançó tinga la seua pròpia història i siga un nou descobriment sensitiu per a l'oïdor. La veu sempre està, majestuosa, perfectament acoblada a les diferents maneres d'interpretar les notes musicals. Amb açò, cada tema adquireix personalitat pròpia i el resultat és frescor i fina sensibilitat molt convincent en tot el CD. Interpretacions que en cap moment entrelluquen la més mínima sensació de monotonia.
Així doncs, “piano, piano”, en el fons, és una nova lectura de temes destacats de la carrera de Joan interpretats amb l'encant d'una veu madura i plena de matisos que els anys i l'experiència han proporcionat. En la forma, és piano i veu per a potenciar la força i el sentiment expressiu.
Musicalment, destaca el variat elenc de contrastats pianistes que acompanyen al cantautor. Una desena de luxe per als sentits: Eros Cristiani, Manel Camp, Jordi Vilaprinyó, Xabier Ibáñez, Antoni-Olaf Sabater, Enric Colomer, Conrad Setó, Francecs Burrull, Lluis Vidal i Jordi Badia. Cadascun d'ells ha sabut plasmar, des de la pluralitat, una mostra de cançons representatives de la dilatada carrera d'Isaac. Una revisió que, des del meu punt de vista, guanya força amb la nuesa de la veu i sublimitat del piano. Per tant, els ingredients de “piano, piano”, han sigut de primera qualitat. Diferents matisos musicals i una veu curulla de sensibilitat.
Si a tot açò li afegim l'encertada elecció dels temes i la riquesa lírica, el resultat és el que és: una joia digital empacada en format digi-pack a tres pales i llibret amb totes les lletres. Amb un disseny gràfic caracteritzat per una premeditada i agradable senzillesa amb importants signes conceptuals i creatius. Tot un encert per part del seu autor, Daniel Sesé.
Referent a la selecció de cançons, cal destacar que són representatives de la forma de fer i compondre d'Isaac. Però no són una recopilació de temes emblemàtics de la seua carrera. De fet, “A Margalida” no hi és a la tria. Són temes, intemporals i profunds, que en el fons van a vessar en un mateix mar, l'essència de l'ésser humà. Un recull de vivències i interioritats reflectides en cançons com a “Amor petit”, “Tot és fràgil”, “On és la gent”, “Un dia partiré”, “A l’estació de França”, “I passa, passa el temps”,… i així fins a 20 temes que despullen, amb una nova reconstrucció, vigent i intima, la seua particular forma de veure i entendre l'existència.
“Piano, piano” doncs, és un treball que engrandeix més, si cap, la dilatada carrera d’En Joan. Un CD original en la seua gènesi i en la seua posada en escena, de forma irrepetible, el passat 16 de juny de 2012 en l'Auditori Pau Casals d’El Vendrell. Un recital històric que va ser també entranyable i generós, on tot es va negar de bellesa musical i poètica. I sobretot, d'amistat i reconeixement als concertistes que han omplert i complementat tants moments del coherent recorregut creatiu del senyor Vilaplana.

Gràcies Joan, per deixar-nos un tresor musical de tal magnitud.
Foto: (c) Xavier Pintanel.


(c) Artur Álvarez i Boix. Agosrt 2012.