LA GLÒRIA EFÍMERA...

El passat 14 d'abril al teatre Joventut es va produir un miracle meravellós. Un teatre ple, uns companys generosos, uns músics implicats, un espai esplèndid. Tot va quadrar perfectament, però la feina va ser molt intensa i aquests concerts requereixen una preparació molt especial i acurada, infinitat de detalls que s'han de cuidar al mil·límetre, i el resultat es podria considerar un èxit rotund, fins i tot amb qualificatius desconeguts per mi a la premsa escrita especialitzada. Però passats uns dies tot torna a la normalitat i la realitat més cruel apareix una altra vegada. No voldria que aquest article fos una vall de llàgrimes, però la reflexió s'imposa indefectiblement. Aquest país nostre tan estimat no té memòria, res del que has fet anteriorment serveix de res, sempre estàs recomençant i potser en aquest exercici de reconstrucció contínua es troba la clau per entendre la immensa creativitat dels nostres artistes. Dic artistes perquè no vull parlar de mi, sinó d'una quantitat gran de companys que lluiten per sobreviure personalment i artísticament. Aquest país nostre tan estimat, al meu entendre, té un problema fonamental de no creure en si mateix, en la seva cultura, en els seus artistes, en tots els seus artistes. La política cultural, i sobretot la programació cultural, no és una política transversal. Tenim un país amb unes infraestructures meravelloses i a qualsevol poble i ciutat hi ha auditoris esplèndids per poder programar cultura, però la programació es basa fonamentalment en les modes puntuals i a vegades imposades. Hi ha artistes que tenen més èxit que altres, això sempre serà així, i és natural que així sigui, però si els programadors fossin una mica més arriscats segur que el reconeixement per a molts artistes d'altíssima qualitat seria molt més gran. Envejo profundament països com França o Itàlia, on els artistes de les diferents generacions són programats amb naturalitat, els més joves i els més vells. L'altre dia, al teatre Joventut, darrere de l'escenari es va produir un miracle: diferents artistes de diferents generacions es van trobar i allà no hi havia enveges ni supèrbies, tots estaven allà per fer-me costat, i em vaig sentir l'home més feliç del món, em vaig sentir molt estimat i respectat. Jo també els estimo molt i ells ho saben. L'èxit ja es va produir abans que el teatre es posés dempeus al final del concert, us ho puc assegurar. Això és el que quedarà per sempre més dins de la meva ànima. Aixó si que va fer història. Gràcies a tots. I ara, si em permeteu, continuo treballant.

Joan Isaac